Guiat pel dit invisible del Llibreter, em dirigeixo a una biblioteca pública. Revista Quimera, febrer de 2007, Diario de un diario. Interessantíssim reportatge sobre l'obra i figura de Ribeyro, signat per Juan Gabriel Vásquez. M'ha suggerit tantes coses, aquest article, m'ha reafirmat en tantes altres...
És curiós, com una sola paraula d'un article pot desembussar tot el torrent de pensaments què em disposo a abocar en aquest putu blog. La paraula —frase— en qüestió és la que segueix; De alguna manera [Ribeyro], ya era lo que sería toda su vida: un anacronismo.
Ep. Anacronisme. Diccionari. Segona accepció. Ignorant com sóc, sempre havia pensat que "anacronisme" es referia únicament a quelcom passat de voltes, cremat. Però no. És quelcom "que no és del seu temps". Quelcom que put a passat, o quelcom que il·lumina —i és rebutjat— per massa nou. Ribeyro no va casar amb la tendència o cànon de la seva època —la del boom llatinoamericà—, rica en novel·les monumentals com ara La muerte de Artenio Cruz, Rayuela, Cien años de soledad, Tres tristes tigres o Conversación en la catedral, totes elles escrites en un interval de vuit anys. Si pensem ara en la frase que Ribeyro anota en el seu diari; Me seduce la idea de la novela, ¿pero cómo escribirla?, podrem entendre una de les fonts d'on neix el sentiment de desolació i de perpètua infelicitat que acompanyà sempre a Ribeyro. En efecte, Ribeyro temia no saber escriure llarg, no saber escriure novel·les. No saber estar a l'alçada.
I el tren del boom llatinoamericà, com bé diu Vásquez, passa davant seu, s'atura, però Ribeyro no l'agafa. Es queda petrificat a l'estació. Busca un cigarret. El troba. Se'l fuma. Torna a casa sobre les seves passes. Si mal no recordo, i això és collita pròpia i puc estar equivocat, Carlos Barral no va voler editar-lo perquè Ribeyro només escrivia contes i ell només editava novel·les. Però és obvi que Barral s'equivocava, o simplement era un home del seu temps. Ribeyro no només escrivia (excel·lents) contes. Escrivia un diari, escrivia coses de tant difícil classificació com els textos de Prosas apátridas. I vet ací la modernitat incompresa de Ribeyro. Una modernitat que ni tan sols ell podia preveure i per tant estimar. Ribeyro crec que no s'estimava.
Universalment, s'usa el blog com a una bitàcora personal. Però atenció, i aquí estic d'acord amb l'home de les llums; una bitàcora personal que es regeix per certs formalismes, o lleis no escrites: el post no pot extendre's massa, llegir en pantalla resulta esgotador i no s'arriba mai a captar les subtileses del text. La lectura resulta parcial, enutjosa. Cal ser breu, cal dominar l'art de la fragmentació.
És curiós, com una sola paraula d'un article pot desembussar tot el torrent de pensaments què em disposo a abocar en aquest putu blog. La paraula —frase— en qüestió és la que segueix; De alguna manera [Ribeyro], ya era lo que sería toda su vida: un anacronismo.
Ep. Anacronisme. Diccionari. Segona accepció. Ignorant com sóc, sempre havia pensat que "anacronisme" es referia únicament a quelcom passat de voltes, cremat. Però no. És quelcom "que no és del seu temps". Quelcom que put a passat, o quelcom que il·lumina —i és rebutjat— per massa nou. Ribeyro no va casar amb la tendència o cànon de la seva època —la del boom llatinoamericà—, rica en novel·les monumentals com ara La muerte de Artenio Cruz, Rayuela, Cien años de soledad, Tres tristes tigres o Conversación en la catedral, totes elles escrites en un interval de vuit anys. Si pensem ara en la frase que Ribeyro anota en el seu diari; Me seduce la idea de la novela, ¿pero cómo escribirla?, podrem entendre una de les fonts d'on neix el sentiment de desolació i de perpètua infelicitat que acompanyà sempre a Ribeyro. En efecte, Ribeyro temia no saber escriure llarg, no saber escriure novel·les. No saber estar a l'alçada.
I el tren del boom llatinoamericà, com bé diu Vásquez, passa davant seu, s'atura, però Ribeyro no l'agafa. Es queda petrificat a l'estació. Busca un cigarret. El troba. Se'l fuma. Torna a casa sobre les seves passes. Si mal no recordo, i això és collita pròpia i puc estar equivocat, Carlos Barral no va voler editar-lo perquè Ribeyro només escrivia contes i ell només editava novel·les. Però és obvi que Barral s'equivocava, o simplement era un home del seu temps. Ribeyro no només escrivia (excel·lents) contes. Escrivia un diari, escrivia coses de tant difícil classificació com els textos de Prosas apátridas. I vet ací la modernitat incompresa de Ribeyro. Una modernitat que ni tan sols ell podia preveure i per tant estimar. Ribeyro crec que no s'estimava.
Universalment, s'usa el blog com a una bitàcora personal. Però atenció, i aquí estic d'acord amb l'home de les llums; una bitàcora personal que es regeix per certs formalismes, o lleis no escrites: el post no pot extendre's massa, llegir en pantalla resulta esgotador i no s'arriba mai a captar les subtileses del text. La lectura resulta parcial, enutjosa. Cal ser breu, cal dominar l'art de la fragmentació.
El cuento me parece que no es un resumen sino un fragmento. Quiero decir con esto que el cuento no debe tratar de reducir a cuatro páginas un acontecimineto o una vida humana que podría requerir una novela, sino que debe en este acontecimiento o en esta vida escoger precisamente el momento culminante, recortarlo —como se recorta la escena de una cinta cinematográfica— y presentarlo al lector como un cuerpo independiente y vivo.
Pròleg a la primera edició de Los gallinaceos sin plumas, Julio Ramón Ribeyro.
En aquests últims posts, on he transcrit vàries sentències extretes de Prosas apátridas, m'adono que el conte entès tal i com l'entenia Ribeyro s'escau perfectament a la blogoliteratura. Sobretot el seu llibre Prosas apátridas. En Ribeyro, a més, s'observa una irrefrenable propensió a escriure [...] sobre la aventura privada o la anécdota. Concretament, diu; Yo he pasado siempre al lado de la Historia y he penetrado en la vida por puertas más pequeñas y disimuladas como pueden ser la aventura privada y la anécdota. I diguin-me, amics i enemics. Què és sinó el que maldem per fer nosaltres, els bloggers? Per reblar el clau, trobo que molts bloggers comparteixen (compartim) una mena de desencant vital, molt de la nostra època. Un desencant que Ribeyro dibuixa a la perfecció ja en els anys 60.
Una altra cosa interessant sobre l'article de Quimera, abans de passar a parlar de la paraula anacronisme en l'accepció en què l'usa Vásquez, és la següent. Juan Gabriel Vásquez estructura el seu article entorn a un dels millors contes que s'han escrit mai en la literatura llatinoamericana; Sólo para fumadores. Jo me'l vaig llegir fa temps, i creguin-me, és un conte essencial. En vaig parlar una mica aquí. La tesi principal de l'articulista és que tota l'obra de Ribeyro s'articula entorn a aquest conte, on el lector pot trobar que la veu narrativa del text és la del propi Ribeyro. Bolaño és un mestre del nostre temps en aquesta tècnica.
Cuando tenía doce años me decía: algún día seré grande, fumaré y me pasaré las noches en un escritorio, escribiendo. Ahora ya soy un hombre, estoy fumando, sentado en un escritorio, escribiendo, y me digo: cuando tenía doce años era un perfecto imbécil.
Ribeyro, Julio Ramón. La tentación del fracaso.
De ben segur que vagi errat, i tendeixo a relligar teories en base al poc que sé, però potser Ribeyro sigui una mena de fundador del què vindrà després; la metaliteratura que tan bé practiquen Bolaños i Vila-Matas.
El què vull expressar, ras i curt, és que Ribeyro és un escriptor anacrònic perquè pertany a una tradició summament actual, era un avançat al seu temps, un precursor a qui hem de retre homenatge i llegir amb atenció. Un profeta. Un protoblogger. Un fundador. I diré més, menyspreava aquest tipus de literatura, però alguna cosa l'empenyia a fer-la així. La temptació del fracàs.
Tot això he pensat, davant d'unes patates braves i llegint-me aquest estudi que ens regala Vásquez. La única cosa que no em lliga és la frase en la què Vásquez defensa que Ribeyro és anacrònic. Diu així. En su pequeño piso de la rue de l'Harpe, ya se había instalado en la habitación que ocuparía el resto de su vida: el siglo XIX. De alguna manera, ya era lo que sería toda su vida: un anacronismo.
Potser es tracti d'un error d'impressió. Jo hagués escrit segle XXI enlloc de segle XIX. Benvingut al futur, senyor Ribeyro, a la postmodernitat, aquesta és casa seva.
El primero [el món colectiu] le fascina, pero si tuviera que escoger se quedaría con el segundo [el món de l'individualisme]. "Quizás por inercia", escribe, "por costumbre o por incapacidad para participar en las tareas colectivas. Yo me siento mejor donde se me exije un mínimo de esfuerzo y de responsabilidad. Cobardía, egoismo, ociosidad."
Juan Gabriel Vásquez, "Diario de un diario. Tras los pasos de Julio Ramón Ribeyro". Quimera. Febrer de 2007
