dijous, de juny 30, 2005

Literadures que em motiven

Segur deu ser per l'edat, que m'agraden els personatges extrems.

Més de tres persones m'han mirat als ulls amb intensitat, o m'han escrit greument per dir-me:

-Cèline és un d'aquells autors que et canvien la vida.

I tenen raó. Ferdinand Bardamu, el prota de Viatge al fons de la nit. Recordo l'impacte emocional que em va causar llegir aquelles línies en que -com de passada- se'ns explica que en Bardamu, mort de fàstic, s'aixeca de la terrassa parisina i s'enrola sense reflexió seriosa prèvia a una quadrilla que anava directament a les portes de l'infern de la Primera Guerra Mundial.

No sé, però trobo que és un recurs narratiu que colpeix. El personatge de l'obra ho fa i punt. Potser ve d'aquí el rotllo antagònic que es porten la literatura i la filosofia. Uns fan les coses i els altres les pensen. Segur que m'equivoco, que m'ho he imaginat, però em sembla recordar que vaig veure impresa alguna cosa referent a aquesta dualitat en algun lloc, i em va agradar, donat que porto aquesta intuïció a sobre desde fa alguna temps. La lite i la filo són germanes que no es porten bé.

Maldoror (Lautrèamont), que al veure que no pot riure empunya una navalla i es secciona les comissures dels llavis. Otro que tal.

Ignatius J. Reilly (J.K. Toole). Henry Chinaski (C. Bukowski). Silvio Astier (R. Artl). Michel (M. Houellebecq). Etcètera. Tots són personatges dels que admiro la llibertat profunda dels seus actes, la irracionalitat. Un estrany tansemenfotisme que trobo a faltar en la meva quotidianitat.

També sóc amant dels finals que són com un cop de puny a la boca del ventre. Als fumadors, quan algú ens aplica un correctiu d'aquest tipus ens surt un nuvolet gris, com un últim sospir.

El més brutal final de novel·la que recordo va ser el de Desgràcia, de Coetzee. Puc dir que em va canviar la vida, perquè així va ser.

Un editor em va dir que aquest rotllo de l'antiheroi i el "malditismo" ja no ven. Que ja ha passat a la història. No sé si creure-me'l.

Els personatges que dibuixa Rubem Fonseca en els seus relats també són literadura pura. Com els de Palahniuk. Com els de Ribeyro (quin descobriment, quirky, quin descobriment!)


M'agrada sobretot com funciona el personatge (que és en primera persona, i suposadament experiència pròpia de Ribeyro) del primer relat, que es diu Sólo para fumadores. No me l'he acabat -he anat pitant a encendre el PC per a poder vomitar això- però trobo excel.lent que el personatge decideixi vendre's els llibres de capçalera (l'ànima) per un grapat de Gitanes. Clar que sí, sí senyor. Els filòsofs es pensen que els llibres són sagrats, però més sagrats són els vicis mundans, que ens acoten la vida, però que vida, finalment, són.

13 comentaris:

Zizou ha dit...

Has llegit mai aquell poema de Ponç Pons dedicat a Céline (Voyage Au Bout De Céline) que comença arrancant motors així:
Amb els ulls d'albes secs i un tabard tosc que em tapa/ l'antic fred del neguit literari t'evoc/ rellegint-te a Meudon amb Lilí et faig versos.

subal ha dit...

Doncs no. Si t'he de ser franc, que sí, et diré que la primera notícia que vaig tenir de Ponç Pons fou una brutal crítica literària a càrrec d'un carnisser anomenat Ponç Puigdevall.

Si t'abelleix, ens podríes transcriure el poema sencer i així faig el primer tast.

salut.

El llibreter ha dit...

Subal, sincerament —i assumint el risc de fer-me pesat—, només sis lletres: Bolaño. Los detectives salvajes està en butxaca.

He de tornar a Coetzee. L'edat de ferro em va deixar glaçat: brutal. I Elizabeth Costello em va sorprendre: una novel·la d'idees! I que ben parida que està! La següent serà Desgràcia, després de Pascal Casanova, és clar. Per cert, ha publicat un article a The New Left Review; no sé si t'interessarà, perquè sembla una mena de resum de les seves idees; a mi m'ha fet venir més salivera encara de La República mundial de las letras

Zizou ha dit...

Vet-aquí la remesa, l'esmentat poema es troba a les pàgines 69/70 del llibre Estigma:

Amb els ulls d'albes secs i un tabard tosc que em tapa/ l'antic fred del neguit literari t'evoc/ rellegint-te a Meudon amb Lilí i et faig versos.
Les paraules són vius estilets que, prenys d'odi,/ claves agre amb verins als budells i mosseguen/ cossos d'homes guerxats que en la nit s'insomnien.
Renegaire rebel, fals heroi, bufó, màrtir,/ nihilista frustrat, posa d'àcrata, aties/ un xenòfob cec foc mentre escrius i flastomes.
Fas cruixir les arrels, escomets irat l'ordre/ de la llengua i el pulcre esquelet de Boileau/ indignat sua sang i es remena a la tomba.
Demiürg exaltat que allibera vocables,/ pamfletari enardit, has furgat en la nafra/ supurant del mortal destí tràgic dels homes.
Metge d'àvids dits plens de feresa i d'escarni,/ botxí d'ulls flagel.lants, mestre, boig, l'entrecuix/ de les dones va ser el teu reialme de gràcia.
Tu no parles: escups! Tu no dius: incineres!/ Brivall cínic, vas fer de l'argot un estil/ ple de mots amputats que s'acoblencopulen.
Reu al fons de la nit, deportat, sempre al marge,/ ets famós la grandeur i ets humà la misèria,/ dus al nom amb afront els senyals d'un apàtrida.
Courbevoie no existeix. Home sol contra tots,/ matancer furibund d'ignorada tendresa,/ ja ni et queda el refugi amorós de la infància.
Resta en pau a Meudon. Mira amb Bébert les roses/ menorquines que et duc amistós i no deixis/ que t'amargui la mort l'odi immens que t'habita.

Le Polisson ha dit...

"Com un viatge hipnòtic,
com un ritual,
un camí estrambòtic
tot ple d'animals,
com un nen sonàmbul,
en un cel inconscient,
busca el gran noctàmbul
llum al recipient."

Molt malament això de no assabentar-me de l'existència d'una 2a perifèria de abril...

Salut Subal, fins al fons, fins al fons, fins al fons de la nit, que em vull llevar d'hora i a l'Orinal fer un pipí.

subal ha dit...

Doncs m'ha semblat molt bonic aquest poema, sí senyor. Una bona descripció del personatge i del per què de la importància de la seva obra.

Va fer de l'argot un estil. Sí, potser aquestes són les paraules justes, el per què el seu verí m'atrau. Un crac en l'ús de l'argot també és Artl. El juguete rabioso; un final brutal, i un argot de barri que no se l'acaba.

No vull plantejar pol·lèmiques sobre el racisme i feixisme de Cèline (prou comentat, prou estudiat)... jo en El viatge al fons de la nit veig menyspreu a la totalitat de la Humanitat, no només contra negres o jueus. Veig menyspreu al borreguisme, als militars, a la pàtria, a les iaies...

En fí gràcies pel poema.

Buscaré una frase de Casanova que vaig subratllar del seu llibre La República mundial de las Letras que parla sobre com van entomar la ocupació alemnaya els diferents escriptors francesos de la època. Recordo que al marge vaig gargotejar "ara entenc a Cèline!"

Llibreter, aquest article que esmentes... es pot trobar per la Xarxa? Em sembla que me'l vull llegir de forma inmediata.

I ara, una ficada de pota; No veieue similituts entre el pensament bauçanista i el celinista, la mateixa manera de veure el món?

salute

subal ha dit...

I una altra cosa. Això són deures pel llibreter.

Fa temps que sento a parlar d'un llibre de correspondència i insults entre gallimard i céline. Es trobable, el llibre?

mercés.

subal ha dit...

Ei, ara sembla que fa plou a Barna.

Ah, no, és el polissó que torna del es Amèriques!!

No et vaig parlar del meu fillet bastard, de la Segona Perifèria?

Ho lamento. Ara ja saps on sóc!

welcome home, polissó!!

ea! ha dit...

ho has llegit a les Poesies de Lautréamont: " Els judicis sobre la poesia tenen més valor que la poesia. Són la filosofia de la poesia. La poesia no podrà prescindir de la filosofia. La filosofia podrà prescindir de la poesia. "

subal ha dit...

Ah, veus? però jo recordo alguna cosa més... en el sentit contrari... o sigui algun literat que es mofava dels filòsofs, saps?

Tinc la ment d'un jove de cent vuitanta anys... borrosa i llunyana.

Gràcies ea!

El llibreter ha dit...

LETTRES À LA N.R.F. (1931-1961) [1991] . Édition de Pascal Fouché, préface de Philippe Sollers, 648 pages, 165 x 215 mm. Collection blanche, Gallimard -corr. ISBN 2070721396. 45,00 €


Résumé
« Ces Lettres à la N.R.F. regroupent l'ensemble de ce que Céline a écrit aux divers responsables de ses publications aux Éditions Gallimard. Principalement Gaston Gallimard bien sûr, qui a suivi toute sa carrière, mais aussi Jean Paulhan, le premier à le republier après la guerre, et Roger Nimier, qui s'est occupé de ses livres à partir de D'un château l'autre et lui a véritablement fait retrouver la reconnaissance du public. Lorsqu'elles existent figurent également ici les lettres de ses interlocuteurs car c'est le croisement de cette correspondance qui permet de suivre leurs rapports et leurs évolutions. »
Pascal Fouché.

El llibreter ha dit...

Allò del Casanova, sí es pot llegir de franc aquí: http://www.newleftreview.net/Issue31.asp?Article=03

Salutacions del llibreter: servei on line 24 hores.

subal ha dit...

Ei, gràcies a tots; llibreter, ea, polisson, zizou... M'ho he passat molt bé amb aquest post.

Una abraçada, que vaig a llegir-me això que ens recomana el llibreter.