La transmissió de la poesia (o notes d'Ocata)

El primer home, abans d'esdevenir tècnic, va nèixer poeta.
A la convocatòria de la seva paraula
acudien els déus a comprendre
la perplexitat
o
potser
simplement a viure l'aporia

G.L., Esbós del vol de l'àliga

És difícil sentir-se tant afalagat com després de visitar Ocata, i afalagat se'm fa difícil mantenir la veracitat: exagero. Així doncs, de vostès dependrà creure's el que explico tot seguit, perquè avui dissabte penso que la transmissió de la poesia es basa en la fe i amb l'aparició d'epifanies miraculoses que de tant en tant provoquen comunions d'una energia fulminant. Jo ja havia vist abans obrir-se el cel i planar aquesta energia sobre les nostres atònites mirades, però mai abans havia observat aquest fenomen davant de tanta gent sense fe (la fe en no morir-se d'avorriment en un recital de poesia), i encara menys la miraculosa conversió que vam viure ahir al Teatre del Casino d'Ocata. Quan era petit escoltava Peter Frampton i pensava el mateix: que Do You Feel Like We Do era una invocació a l'Esperit Sant de la Música i que l'Esperit finalment venia i prenia el cos de Frampton, que, posseït, parlava amb veu de guitarra.



Gregorio Luri, amb la fe de convers més profunda i el quixotisme més exacerbat, va creure en la poesia parlada i la va voler importar al seu poble. La llibreria Library, nostru Senyor la tingui sempre a major glòria, va activar els mecanismes de la ràdio macuto municipal i va demostrar la perfecta simbiosi que hi ha entre els seus llibreters i el poble de Masnou i Ocata, o sigui: Tenen el do del boca-orella. Llibreries com la Library, o com la Cap i cua d'en Pepitu de Torrent de l'Olla de Gràcia són fonts d'inesgotable optimisme i qualitat i savoire-faire llibreter. Llibreries de poble, llibreries de barri. Llarga vida!

Labreu edicions, els mercaders del temple en tota aquesta paràbola, no vam desaprofitar l'ocasió d'oferir els serveis dels nostres profetes, que, hagin publicat amb nosaltres o no, sempre seran companys i amics de viatge i aventures. I així em teniu, entre bambolines, a un extrem de l'escenari i entre les cortines de paisatges de sarsuela, mirant al senyor Luri que està a l'altre costat, i entre un i altre, els poetes fent realitat el miracle.

D'esquerra a dreta: Arias, Subirats, Besora, Casasses, Pedrals, Luri

Com que són uns místics, els poetes van anar sortint a l'escena per estricte ordre alfabètic, així que el primer dels profetes va ser Tomàs Arias, colonitzador d'ànimes a base de fer-les esclatar de riure mentre diu unes quantes veritats. L'Arias va començar nerviós. Davant de tanta gent, no ha de ser fàcil. Se sap que les masses enfervorides són el motor de la religió de la foguera a la plaça. Però mica en mica es va anar acostumant al micròfon i en ple estat de catarsi col·lectiva amb rialles de senyora grossa entre les ombres del públic, va ser substituït pel visceralrealista poeta Max Besora, que va resultar ser l'aposta més radical de la nit. El cabrón juga al tot o res, a la provocació i a la tensió, però sempre, sempre, sempre, surt triomfant i havent-se ficat una part no gens menyspreable del públic a la butxaca. Ull amb el Max. Ull. Després de la be ve la ce i Casasses surt a l'escenari amb dossiers de funcionari i pantalons de pintor. De parets. Ahir, en plena cerimònia vaig descobrir què fa especial el Casasses de la resta de poetes que conec. És el silenci que omple l'escenari com res en el món. Va ser sortir Casasses i fer-se el silenci més net i expectant. I com si fos un torero, com aguanta les pauses entre els versos! D-e-f-g-h-i-j-k-l-m-n-o-Pedrals. Sense papers. Com que ara faig de crític de les religions o religions comparades, i qui té boca s'equivoca, diré que no va ser la millor nit que li recordo al Pedrals, però que tot i així, a l'acabar l'akelarre, la gent que jo escoltava comentava que en Pedrals havia estat fantàstic, fantàstic, i aleshores m'adono de la solitud del crític, massa contaminat com per entendre res. Tanmateix, estic segur que el poema que va disparar en els bisos formarà part de l'imaginari col·lectiu entre els espectadors d'ahir. De qui era aquell poema? Sí home, el del follador medieval i la mestressa que se la sabia tan llarga... A veure si ho descobreixo... I finalment, per reblar el clau, en Sito Subirats i les seves tonalitats ebrenques, que com Pedrals, va brillar més en els bisos, on va estar senzillament magistral. Crec que entre els cinc, van oferir un mostrari força extens d'estils, van demostrar que com a mínim hi ha cinc fórmules diferents d'arribar al públic, aquell públic que diuen que no existeix però és mentida: hi és, però se l'ha de convèncer. Ah, i qui diu cinc fórmules, diu que n'hi ha cent. Vagin a l'O.R.I.N.A.L. i s'en convenceran.



I tot això observava rere les cortines, jo, una mica alie a tot plegat perquè allà on volia estar era observant al públic, que jo als poetes ja els tinc vistos. La llum energètica dels focus m'encegava i m'impedia observar als protagonistes de la vetllada; la gent d'Ocata i Masnou i de més enllà que observaven amb perplexitat que allò que els hi oferien els hi agradava, que s'ho estaven passant bé, que s'ho estaven passant realment bé. Aquesta és la satisfacció, la recompensa impagable que representa publicar poesia en aquesta terra verge de lectors de poesia: l'alegre transmissió de la bonanova, eixamplar el nombre de fidels feliços amb la seva conversió. Lloat sia déu.

Quinina, Al-Místic, MMVIII d.C.

[Més imatges, aquí]

Max Besora guanya un premi

Malgrat la mort de Palau i Fabre, a qui respectem i de qui ens unim al dol, avui és un dia molt feliç per a mi. Max Besora, vell conegut d'aquest blog i gran amic, acaba de guanyar el seu primer premi literari, que farà que la seva obra vegi per fi la llum. No negaré que la bona nova em fa una mica de ràbia, perquè sempre hem volgut editar aquest poemari amb l'editorial suïcida... fins i tot tenia escrita la contra-coberta, però bah: Estic molt i molt feliç pel meu amic Max, estic eufòric!

Vegin com són les coses, que un parell d'hores abans de saber la gran notícia, una amiga em comunica dues coses; que ha obert un nou blog (fantàstic), i que ha detectat el famós documental dedicat a en Max Besora, per fi, a l'abast de tothom, aquí. És un documental extraordinari, molt ben fet, de Yomeloguiso Produccions, on podran escoltar alguns dels versos que han guanyat el premi i aprofundir en la personalitat d'en Max. Avui que som diumenge és un bon moment per invertir-hi uns minuts que no seran en va. Visca, visca, visca. Tralarà-larà-larà.

Una forta abraçada, amic Max.

Els lectors i amics de la Perifèria poden llegir alguns dels poemes guanyadors aquí i aquí.

Usos de la llengua

Dos vins fan quaranta
—anònim—

Primer ús de la llengua.

A quarts de tres de la tarda, amb la sang no al cervell sinó a l'estómac fent tasques digestives, intento falcar la persiana que no acaba de baixar del tot bé amb dos volums enciclopèdics i estudiar el seu mecanisme obturat. A saber, els dos volums eren; Diccionario Panhispánico de dudas, editat per la RAE, i el Diccionari avançat Català-Castellà Castellano-Catalán, editat per VOX. No aconsegueixo arreglar la persiana i decideixo refrigerar-me bo i anant a la cuina a prendre un got d'aigua.

Des de la cuina sento un soroll sord que prové del carrer. Una llumeta s'encén. Corro esperitat al despatx, m'aboco per la finestra i contemplo amb horror que els dos volums han seguit els capriciosos designis de la llei de la gravetat i s'han estavellat contra la vorera, a pocs centímetres d'una terrassa plena de gent que alça el cap i em mira a mi. Penso en saludar de manera presidencial per la finestra, però el sentit comú em fa assajar un posat pàl·lid, d'enorme preocupació, car podria haver matat algú amb el meu primer ús de la llengua. Al judici, hagués dit quelcom semblant a;

—No he estat jo qui ha mort a la senyora que passava per sota de casa meva; ha estat en Pompeu Fabra o Víctor García de la Concha.

No he matat a ningú, i això em fa pensar que avui és un dia de sort. Molta sort. Música maestro.

Carefree Country Day, Buffalo Springfield
Last Time Around, 1968

powered by ODEO

Segon ús de la llengua.

Més tard, li explico l'incident a la meva Única i Estimada Aliada, tot caminant cap a discos Castelló. Ens interessaven dos discos; el primer, el d'En/Doll, el segon, el de Calle 13. Tant En/Doll com Calle 13 prostitueixen llengües i estils. La meva Aliada s'ha enamorat de Calle 13, que és un fill bastard del hip-hop i del (atenció) reggaeton més immund. Però sonen bé. Molt bé.

Fixin-se bé en aquesta estrofa, del tema Tango del pecado (un tema prou mediocre, val a dir)

Llegó la araña que el idioma daña
La Real Academia se la dejo a España

No hem trobat cap dels dos discs que ens interessaven, però crec que a la meva Aliada li agradarà que pengi aquest tema, molt divertit, i amb unes imatges que paguen la pena de veure. Estúpido.



Tercer ús de la llengua.

Arribem suats a la Gran Bodega Salto, al Poble Sec. Recital de Martí Sales (nebot-nét de Joan Sales, entre d'altres coses), Eduard Escoffet, Max Besora i Xavier Tero. Grandiosos els quatre. Quin ús cacofònic de la llengua, quin ús afterpop de la llengua, quin ús nietszcheà de la llengua, quin ús més enginyós de la llengua! Fa uns dies vaig demanar a Jordi/Jorge Carrión y a Eloy Fernández Porta quins autors en català coneixien que poguessin emmarcar en el confús i excitant concepte Afterpop que es van inventar aquestes noves generacions. Només em van poder dir uns poquíssims noms. De fet, només el del Pedrals i el d'algú altre que no recordo, que va desapàreixer de l'escena després d'editar un volum amb en Vallcorba. Bé, jo avui he vist quatre individus que poden portar els usos de la llengua catalana molt enllà. Entre el públic també hi havia un bon grapat de noms pre-il·lustres, a saber; Pedrals, Joan Todó (ningunejat per la premsa però boníssim poeta), Francesc Gelonch, Jordi Boldú, Jordi Nopca, ...i el grandiós senyor Garriga, que no ha estat convidat al festí frankfurtès i se li'n fot.

És impossible quedar-se amb un o dos poemes dels que ens han regalat els poetes aquesta nit. Impossible. Tots quatre han recitat poemes memorables, us ho juro, memorables. Ara mateix emperò, em ve al cap un poema del desaparegut Felipe Boso, que recita des de fa temps Eduard Escoffet, i és una autèntica meravella. No en sé el títol, però sospito que es diu "Casa de campo". M'agradaria molt poder-lo reproduir aquí. Si algú se'l sap, li agrairé moltíssim que me'l faci arribar d'alguna o altra manera. Es guanyarà el meu etern agraïment.

Bona nit i bona sort.

Besora TV

Max Besora va sortir ahir nit per la tele. Per què? Per això.

M'alegra moltíssim. Aviat podrem veure el reportatge per la Teverés i qui no hagi escoltat mai la força dels seus versos tindrà ocasió de fer-ho escarxofat en el seu sofà. Felicitats Max!!

A mode d'homenatge, transcric aquí un antic post que vaig escriure sota els efectes al·lucinatoris de la lectura del manuscrit Dedins, d'en Besora, un poemari (encara, encara?, encara!) inèdit. Si pitjeu al link (labels) d'aquí baix podreu llegir uns quants poemes d'en Max Besora i aventures diverses derivades de la nostra amistat. Felicitats, nen!

En Max alliçonant al personal, a l'Orinal.

esia de l'obsessió, poesia de la malaltia, poesia de l'obsessió i la malaltia, poesia de perdre l'últim tren, poesia del monòleg febril, poesia de la repetició, repetició, poesia de la connivència, poesia del dol, poesia urbana, poesia de trobar finalment un camí, poesia accelerada d'índex bursàtil, poesia malalta, poesia pornogràfica, poesia febril, poesia barbitúrica, poesia del xiscle, poesia del voler sortir de casa i pensar-s'ho dues vegades, poesia del desastre de la catal·lèpsia i tartamuda, poesia de quatre parets nues, poesia lumpen, poesia de la ira, poesia de l'amor, poesia d'un suburvi del DF, o poesia de Castefa, poesia d'un vidre que s'esberla, poesia de la gillette a mode d'harmònica, poesia trista, poesia del Big Bang, poesia antiortogràfica, poesia de les artèries congestionades d'una gran ciutat, poesia de Lautreamont, Fonollosa i Kerouak, poesia de Houellebecq, de Boudelaire, Bukowski en hores baixes, Cassasses, poesia de cremar-ho tot, poesia de l'scratx, poesia del ratolí de laboratori, poesia del ratolí que no és un ratolí sinó un hàmster entaforat en una roda, poesia del vàlium, poesia de la truco o no la truco, poesia del fluorescent que ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, poesia de perdre el premi Ferrater dotat amb set mil euros, poesia de perdre els nervis, poesia de la tempesta que es desferma, poesia que no sutura, poesia de tornar a dalt dels arbres, poesia d'atemptat a l'acadèmia, poesia del cataclisme, poesia de Max Besora.

Més consideracions

Primera consideració

Provocació, ironia, sarcasme, força, depressionisme, moments commovedors, ahir a l'Orinal. A voltes, Max Besora fa temor. Aplaudiments merescuts. El poeta corta dos orejas y un rabo y sale a hombros de la plaza.

Segona consideració

Al mateix temps que Subal es fumava calmosament un cigarret al galliner, Max Besora, sentint-se a l'speak corner, sacsejava el seu dit com un profeta, com si d'aquesta manera pogués fer tremolar els ciments de la nostra cultureta de perifèria. Mireu sinó aquesta vinyeta. En certes ocasions, Besora es palpava els ous i escandalitzava a les senyores.

[visiteu La Segona Perifèria cap allà els vols de les tres de la tarda i tindreu el dubtós privilegi d'observar la vinyeta (dels collons)]

Tercera consideració

M'arriba, per fi, el número 117 del pamflet semiclandestí La Fiera Literaria. Un home savi em va advertir contra la revista, i casi m'engega un calbot al saber que m'hi havia subscrit. Immunitzat, doncs, contra el verí de la revista, vaig poder fruir de frases com aquestes:

¡Es tremendo! Y que esta persona [Rosa Montero, en una entrevista a Mujer hoy, del dia 7 de gener] sea tenida por una de las escritoras importantes del momento, escandaloso. Ella, creyendo presentarse como una lectora ejemplar, se muestra como la más vulgar que pueda encontrarse. Así es exactamente como no debe leer una persona que se dedica a una labor que tiene que ver con el intelecto. Sin planificación, sin método, a partir de la improvisación, de manera acientífica y anticultural... [vatua! com llegeixo, jo, sinó a la deriva?] "Allá donde veo un libro que me gusta, lo compro." Que le gusta por fuera, ¿no? Por el tamaño y el color. ¿Es lo que quería decir? O que le gusta por el título. O por el volumen. Leer así, eligiendo tan frívolamente, puiede resultar tan fructífero como ver ocho horas diarias de televisión, eligiendo además sus peores momentos. Es imposible que sea buena escritora quien se presenta como tan pésima lectora.

Aquests de la Feria Literaria són el que, en l'argot polític i de claveguera, s'anomenen ferrocotrocos. Però fan riure. Fan molta més gràcia que els Imparables i Joan Margarit plegats, no m'ho podeu negar.

Quarta consideració.

Quan les la-la-la-la-labores del hogar (Pedrals dixit) m'ho permeten, llegeixo sense treva la fantàstica El clítoris de Camille. La manera com Medrano ataca el tema de l'amor, la solitud i el dolor, el desamor i el procés creatiu de l'escriptura és novedosa, revolucionària, exquisida. Envejo, ja ho dic ara, la manera d'escriure d'aquest jove talent de la literatura i poesia castellana. Dios y Alà lo guarden muchos años, señor Medra.

*

El senyor K va deixar dit:

El passat dissabte vaig observar com algú comprava El clítoris de Camille en una llibreria del centre de Barcelona. ¿De qui es tractava? Del senyor Subal no, però potser d'algú proper a ell? O era pura casualitat?

La senyora Susi va respondre:

Senyor K, si és amic de les coincidències li diré que jo sí he comprat El clítoris de Camille a una llibreria del centre de Barcelona, i que justament ho vaig fer poc després de llegir el post d'en Subal. Tot i que, malauradament, era un divendres, podem fer veure que no li he dit i anar a dormir aquest vespre pensant que els lectors i lectores d'aquest blog ens anem creuant feliçment pels carrers de Barcelona. Per cert, el llibre se m'ha menjat.

Subal creu entendre què vol dir S. quan escriu que el llibre se l'ha menjat. És un llibre estratosfèric. Multifuncional. Poesia en prosa, prosa en vers, fantaciència, assaigs literaris per la cara, orgia lèxica, poesia visual, pensaments derivats per l'ús i abús de l'amor envers Camille i de Haloperidol i Somatarax. Una novel·la lliure.

Cinquena consideració.

Tasteu una mica del clítoris de la Camille, per favor;

[pàg.108]

El Stendhal que me fascina, el único Stendhal que me interesa, es aquel que se sentó con su pistola delante de la mesa de trabajo, diciéndose en el acto que escribiría algo provechoso o que se suicidaría allí mismo. Ese Stendhal -peligroso consigo mismo- que levanta con delicadeza el plumín del tintero y, absorto por el misterio, va contemplando cómo un título de novela se va escribiendo solo sobre el papel en blanco. Una lenta letra gótica -como son todas las letras góticas- que hace que la pistola vaya quedando paulatinamente al lado en pos, sí, de la literatura y la vida. Aquél plumín que dejaba traslucir tras de sí:

L-e r-o-u-g-e e-t l-e n-o-i-r.

Una página de una obra, la primera página de una novela -es lo que demuestra el caso de Stendhal- no puede estar más agarrada a la vida y a la ilusión.
El caso de El clitoris de Camille es el mismo.
Miro ahora el teléfono -ese instrumento de crueldad que es el teléfono- y observo que tanto él como yo estamos en la misma posición: c-o-l-g-a-d-o-s.

(clic, clic, clic)

El clítoris de Camille, Medrano, Diego, Seix Barral

Una poesia de Max Besora

dedins

surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, és natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt de dins, del subterrani que habita a l'interior, com un orgasme, com un orgasme, com un orgasme santificat amb la litúrgia màgica dels pensaments més secrets, surt de dins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins, de ben endins, d'un lloc incert, però surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, és natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt dedins, ho has de veure, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins, de ben endins que surt dedins,

Dedins, Besora, Max

Una altra poesia de Max Besora

treballs d'amor perduts

no sé com em vols, ni de quina manera em busques, no sé què pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no entenc res de res, agafa'm o m'enfonso, no entenc res de res no sé que pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no sé com em vols, de quina manera m'imagines, no sé com em vols, no entenc res de res, tot és tan confús, no sé com em vols, no sé què pretens, explica't millor please, una mica d'educació per favor, no sé com em vols, de quina manera em busques, no sé què pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no entenc res de res, agafa'm o m'enfonso, no sé com em vols, no entenc res de res, no sé com em vols, no sé com em vols, no ho sé, no ho sé pas, no sé com em vols, no ho sé pas

Dedins, Besora, Max

Don't break my microphone

La meva única i estimada aliada em pregunta si no tinc por, vergonya, rubor de declamar en públic, com és previst que passi el dimecres que ve a L'Orinal.

No, reina, no tinc por. Dos exemples poden il·lustrar com és que no tinc por a morir a dalt d'un escenari.

Raons per les quals Subal no té por.

1) Corrien els revolucionaris temps d'oposició a la guerra de l'Iraq, entre l'11-S i l'11-M. Les altres guerres no ens importen. Subal, en aquells dies tumultuosos, va emprendre la seva particular campanya de conscienciació ciutadana i es va dirigir a la associació de veïns per tal de fer-se amb un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Si pitjes un botó inclòs pots emular les alertes antiaèries d'antany. Megàfon. Els octogenaris de l'associació no es van apressar massa en proporcionar-li, però finalment li ho van deixar.

Un cop amb l'estri entre les mans, i amb una descomunal confiança en ell mateix, Subal es va esgargamellar a consciència bramant consignes contra l'opressor ianqui i convidant a l'audiència a una lectura de comunicats antibel·licistes que acabaria amb una casserolada que havia de fer caure la tapa, com aquell qui diu. La gent obria les seves finestres i saludava la seva iniciativa amb fredor i indiferència. La quitxalla s'arrenglerava rera seu, aplaudint-lo i tirant-li pipes i pistatxos. A les iaies se'ls hi emboirava la mirada recordant els bans de l'alcalde de feia dos-cent anys. I amb tot, Subal va acomplir la seva missió. Declamar en públic per primer cop.

2) El segon cop que Subal va declamar en públic va ser encara més confús. Era l'últim dia de l'Orinal i Subal es va aixecar de la seva cadira del fons de la sala. A dalt de l'escenari hi havia un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Micròfon. I va procedir a declamar una frase feta vers, doncs la va amputar d'una novel·la fent-la passar per un miserable haiku o una merdeta de bisíl·lab; En la vida puede pasar todo, y casi siempre nada, Michel Houellebecq. A més en castellà, per elevar al màxim el nivell d'estupefacció d'aquells que no sabien dels meus afanys de poeta. Va tornar a la seva taula i va preguntar a les seves víctimes què tal ho havia fet. Massa ràpid, no s'ha entés. Don't break my microphone, va pensar Subal, jurant-se que el proper cop vocalitzaria bé. Bé, vocalitzaria.

Subal declamarà un o dos poemes de Max Besora --depenen del seu estat anímic, sempre a expenses del vent--. Bes0ora, o Basora, no podrà assistir a la presentació de la revista Divers doncs estarà en la millor ciutat del món per a llegir-se Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway. Des de la Perifèria li desitgem molt bon viatge.

Antiliteratura

Hola blog. Avui tinc l'honor de presentar-te a un individu que acaba de perdre el seu primer premi literari. És diu Max Besora, i és un addicte a l'Antiliteratura. Fa de mal dir, però és el Chinaski català. Tanmateix, treballa en precari, com el protagonista de El cartero. A mi m'agrada molt com escriu. Al jurat no tant. We are too litle to be humiliated. Amb faltes d'ortografia i tot. Pit i collons.

Desitjo que us agradi.



ALGUNA COSA



Sempre hi ha alguna cosa
està allà
invisible, secret i calent
entre ells i tu

un petit espai
personal
i
intransferible
que et fa una mica més lliure

quan saps això ets feliç i prou

i després d’anar de bars tota la nit
et gastes la meitat del sou d’un dia
bevent
i l’altra meitat tel roba
un fill de puta que passava per allà
més pobre i desgraciat que tu

i aprens quelcom
no hi ha res mes baix que
un pobre robant-ne un altre

i al matí següent t’aixeques
amb una ressaca horrible
la nevera buida
la cartera buida
no vas a treballar
i et truquen proclamant
“estàs acomiadat”
i penses

Vale:
no hi ha feina
no hi ha menjar
no hi ha diners

pro sempre hi ha alguna cosa
invisible i calenta
entre ells i tu
que no t’ho pot robar ningú.





DÍES DE FAM I TV



Quan fa fred cridem l’estiu
quan el sol ens fregeix el cervell
desitgem la flor de primavera
i quan ataca l’al·lèrgia
volem de nou el fred
de la mateixa manera
el vaixells
creuen els 7 mars de la terra
plens d’homes i dones
que abandonen els seu món
fràgil
buscant una nova vida i una bona feina
i una TV per cable
pro ni aquests ni els que vindran darrere
ni els fills dels seus fills saben
com n’és de refotudament difícil
sintonitzar un bon canal
per oblidar una vida de fam.



I amb dues peces per avui ja n'hi haurà prou. Quan ens retrobem, li demanaré que em deixi publicar un micro-relat seu que a mi em va agradar molt. Aviam què hi diu.