dijous, de febrer 23, 2006

Dovlàtov, l'àcrata (Aida Segura) - Part I

Aida Segura ens regala aquest article que va aparèixer al diari Avui del dia 22 de febrer, format paper. Aida Segura és periodista i crítica literària. Gràcies.


Ausencia (performed by Cesaria Evora), Goran Bregovic
Underground, 1995


Powered by Castpost


Serguey Dovlátov, El compromiso. Traducció d’Ana Alcorta i Moisés Ramírez. IKUSAGER EDICIONES. Vitoria-Gasteiz, 2005.

Com a lectors és un regal descobrir un escriptor com Serguey Dovlátov. Trobar-nos amb una obra que, ens n’adonem aviat, el temps i les relectures no malmetran. Però si escrius opinions sobre literatura, transmetre l’admiració incondicional i l’apassionament que t’ha despertat un autor pot caure en el subgènere de la contraportada amb facilitat. Perquè sobre Dovlátov un està temptat de dir només (i controlant el to de veu per no acabar xisclant d’emoció): “És boníssim, s’ha de llegir”. I aquesta és una d’aquelles frases que resulten irritants i generalment contraproduents per atraure lectors.

Però què més es pot dir, després d’això? Si no podia anar més enllà d’aquesta paupèrrima parelleta de lloances, el més útil que podia fer era personar-me en una llibreria i demanar que em deixéssin un racó per preguntar a la gent, com fan aquelles noies que promocionen marques de cigarrets als estancs: “Ha provat mai un Dovlátov?”. Però aleshores va passar el següent. Jo anava amb tren cap a Barcelona, llegint unes fotocòpies que m’havia enviat l’editor de El compromiso. Un altre intent per sortir del bloqueig. Eren les quatre de la tarda i al vagó hi havia un atípic silenci digestiu. En una parada se’m va asseure una dona al costat, acompanyada d’una flaire subtil d’alcohol adormit. Una olor gens desagradable perquè resultava ser una bona ambientació pel fragment dels quaderns d’apunts de Dovlátov que estava llegint just llavors: “Un punt de vista lliberal: 'La pàtria és la llibertat'. Hi ha una variant: 'La pàtria és allà on l’home es troba a ell mateix'. A un dels meus coneguts el vam anar a acomiadar quan va marxar a l’estranger. Algú li va dir: 'I no te n’oblidis! És on hi ha vodka, on hi ha la pàtria!'”


Vaig continuar llegint. “La desgràcia més gran de la meva vida ha estat la mort d’Anna Karenina”. “El talent és com la luxúria. És difícil d’amagar. I encara és més difícil de simular”. “La incertesa em turmenta. Odio la meva tendència a afligir-me per foteses. Em cago de por davant la vida. Però això és l’únic que em dóna esperances. L’única cosa que he d’agraïr al destí. Perquè el resultat de tot és la literatura”. Però ja no estava llegint sola. Per sobre la meva espatlla la dona llegia els fulls, primer dissimulant, després amb una curiositat oberta. Cap problema, no tinc res en contra dels lectors okupes. I així vam passar tres pàgines, mirant-nos de reüll i somrient en els mateixos moments. Era obvi que una de les dues havia de trencar el gel, però jo sóc catalana i tímida i ella em portava una copa d’avantatge. Finalment em va dir, amb un accent rus inequívoc:
-Perdona la pregunta, però... és Dovlátov, oi?

Més tard em vaig adonar que aquesta dona, tal com li passava a Dovlátov, també somreia amb els ulls tristos. Sembla inventat expressament, però és veritat. I en tot cas, tal com diu l’autor al principi de El compromiso, “es árduo el camino de lo verdadero a la verdad”. Dovlátov il·lustra aquesta sentència tan periodística. Primer ens ensenya, tal com van aparèixer, alguns dels articles que va signar com a periodista orgànic a l’Estònia soviètica dels anys setanta. I després (anys després, ja emigrat a Nova York) descriu el making-off d’aquests articles, il·luminant l’abisme entre la realitat tal com era i tal com l’explicava el règim. Un exemple: el director del diari decideix que, coincidint amb l’aniversari de l’alliberament de Tallin, naixerà l’habitant número 400.000 de la ciutat. Dovlátov se’n va cap a l’hospital a esperar un nen que tingui totes les característiques que li ha dictat el director: “cap malformació, res depriment. Res de cesàries. Res de mares solteres. Vull el joc pare-mare complert. Un nen que tingui tots els requisits socials”. A més, si els pares li posen Lémbit al nen, un nom procedent del folklore més ranci, rebran una compensació econòmica amb la que podran comprar una ampolla escadussera de vodka. Dovlátov convenç el pare: “De moment posi-li Lémbit. Ja li cambiarà al nom quan vagi al registre civil d’aquí un mes”. Aquest compromís el reguen amb alcohol en un bar on una orquestra toca el tema líric Cómo llovizna sobre mi hocico (necessitem una paraula com “hocico” en català! Ni “morro” ni “musell” tenen la vis còmica de “hocico”). Al final, l’article que apareix al diari es titula Ha nascut un home i acaba d’aquesta manera gloriosa, imposada pel director del diari: “Però hi ha una cosa clara: ha nascut un home. Un home condemnat a la felicitat”.

Dovlátov desmunta l’impostura de solemnitat que l’envolta a través del sarcasme lacònic i les observacions lapidàries. Ens mostra l’esfondrament del gran ideal comunista utilitzant una tècnica brillant i enganyosament fàcil: posar tota la profunditat a la superfície, deixar-ho tot a la vista. És una prosa destilada de l’oralitat, on cap paraula, cap frase ni cap signe de puntuació estan posats perquè sí. Una prosa amb una economia de mitjans tan extrema que a vegades té la característica més bonica de la poesia: transmetre el silenci. El compromiso és una reflexió molt lúcida sobre l’exercici del periodisme en una societat on tothom és víctima i còmplice a la vegada del segrest de la llibertat. I on gairebé tothom, com el mateix Dovlátov, és alcohòlic. Pels seus personatges, el vodka és l’única manera de suportar una realitat sovint insuportable. Beuen com una manera de conservar la llibertat individual, amb la il·lusió que, borratxos, poden viure almenys durant unes hores al marge de la “normalitat” extravagant del règim.

Joseph Brodsky, també alcohòlic, va definir el seu amic i coetani com “un meravellós estilista del ritme de la frase i la cadència del llenguatge”. I afegia: “Els seus escrits són com versos: l’argument té un valor secundari, és només l’excusa per utilitzar el llenguatge”. El com abans que el què. Però Dovlátov, amb el seu instint finíssim pel ritme i la paraula justa, t’arrossega al llarg de qualsevol història que expliqui, sense que t’importi el més mínim si té argument o no. I al final, a les seves narracions acaben passant més coses que en l’argument més el·laborat. Els seus amics deien que el sentit del ritme l’havia après del jazz, sobretot del de Thelonious Monk i Charlie Parker, els dos músics que més admirava. El jazz li va ensenyar a explicar històries d’una manera no-lineal, desviant-se del tema principal per tornar després a la melodia bàsica amb fluïdesa i sense esforç. Sense l’esforç del lector, s’entén. Perquè a Dovlátov li costava molt escriure; en literatura el més difícil és escriure fàcil. A Rússia la seva obra completa s’ha encabit en dos volums no massa gruixuts. M’ho va explicar l’Irina, la russa del tren.

Dovlátov deia que de la vida només li importava el cinema, la música i la literatura. Per damunt de tot la literatura. De la nord-americana, la seva principal influència, li agradaven Sherwood Anderson, Hemingway i Faulkner. Dels russos va heretar l’estil fluïd i senzill dels clàssics, amb Chéjov al capdavant. Als quaderns de notes escriu: “Pots postrar-te davant la intel·ligència de Tolstói. Admirar l’elegància de Pushkin. Valorar les recerques morals de Dostoyevski. L’humor de Gógol. I així successivament. Però a l’únic a qui m’agradaria assemblar-me és a Chéjov”. I en una entrevista va explicar: “No cregui que ho dic per presumir, però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria més considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes. Crec que Chéjov va tenir aquest problema tota la seva vida: què era, un escriptor o un narrador? Al temps de Chéjov encara existia aquest matís”. Fa temps que l’angoixa d’aquest matís es va eliminar amb la feliç invenció del terme “periodisme literari”, un calaix de sastre amb la màniga molt ampla.

Però Dovlátov no feia periodisme literari sinó que reescrivia el guió de la seva vida. Als seus llibres, ell és autor i personatge a la vegada. La matèria primera de la seva obra és autobiogràfica: la pròpia experiència sota el règim comunista, la família, les dones que va estimar, els amics que va perdre, l’exili a Nova York... A través de la mirada trista de Dovlátov, una època que ens pensàvem que només era grisa i amarga acaba resultant també entranyable i càlida. Sense fingir que coneixia el sentit de la vida ni cap veritat transcendent, la seva literatura està plena d’observacions tan corrosives com lúcides. El compromiso, a part de ser una descripció humorística però veraç dels servilismes i les absurditats de la redacció d’un diari i del periodisme en general, també és una obra que explica la vida quotidiana dels russos durant l’època soviètica millor que moltes guies i manuals d’història. Perquè Dovlátov tenia un interès real per l’altra gent, no era un misantrop ni un escriptor maleït escopint contra tothom. Es nodria de les vivències pròpies i alienes, tot li servia pels seus llibres.
(...)

Dovlàtov l'àcrata (Aida Segura) - Part II



On the Corner, Davis, Miles,
On the Corner, 1972


Powered by Castpost



Dovlátov, que havia nascut a la ciutat d’Ufá el 1941, va aconseguir marxar de l’URSS el 1979 per instal·lar-se a Nova York. Girava full a una vida molt intensa: després que l’expulsessin de la universitat s’havia allistat a l’exèrcit, on el van destinar com a guardià d’alta seguretat en un camp de presoners, segurament pel metre noranta-vuit d’alçada que feia. Després va ser ell qui va anar a parar a la presó per les seves “diferències” amb les autoritats soviètiques. Havia traficat al mercat negre: mitjons finlandesos de seda, impermeables italians, càmeres japoneses, cigarrets americans... Havia treballat com a periodista a Leningrad i a Tallin, però l’havien acabat expulsant del sindicat de periodistes, de militància obligada per exercir la professió. A Rússia ja no podia escriure ni publicar. De fet, Dovlátov no va aconseguir publicar cap llibre al seu país fins a l’obertura propiciada per la perestroika, quan ja feia anys que vivia a Nova York.

A l’Amèrica daurada, tal com la veien molts russos, constatarà que de merda n’hi ha a tot arreu. Però ell, com a bon àcrata descregut, segur que ja ho sabia. Almenys als Estats Units podrà publicar tota la seva obra, encara que sigui traduïda a l’anglès i per entregues a The New Yorker. A La extranjera (Galaxia Gutenberg/ Círculo de Lectores, 1996) escriu: “Para entonces hacía ya un año y medio que me había naturalizado americano. Vivía fundamentalmente de lo que ganaba de escribir. Mis libros se editaban en buenas traducciones. No por azar, a un colega mío le gustaba decir: "Dovlátov pierde mucho en el original..."

L’Irina del tren, en canvi, no tenia clar que les traduccions de Dovlátov fossin fidels. Com que no tinc ni idea de rus però a mi em semblaven excel·lents, ho vaig preguntar a l’editor de El compromiso, que em va transmetre les paraules textuals de la parella de traductors (que, per cert, són descendents de dos nens republicans que van anar a parar a Rússia durant la Guerra Civil Espanyola): “Traduïr a Dovlátov és una joia. No té cap complicació”. Esperem que es reeditin les altres obres que té traduïdes al castellà (Los nuestros, La maleta i La extranjera, els dos últims molt difícils de trobar). Però sobretot que es publiqui el què encara falta: els quaderns d’apunts que va escriure durant vint anys, la novel·la Zona, sobre l’experiència com a guardià d’un camp de presoners, les cartes que va enviar al seu pare...

Vaig acompanyar l’Irina a una llibreria. Em va dir que feia molt temps que buscava La extranjera per regalar-li a una amiga sudamericana, però al final es va haver de quedar El compromiso perquè l’altre estava exhaurit. Quan li vaig dir que intentava fer un article sobre Dovlátov, ella, que era una informàtica moscovita, va comentar: "Deu ser complicat escriure sobre un autor que explica tantes coses en tan poc espai..."

Serguey Dovlátov va morir d’un atac de cor derivat de l’alcoholisme. L’ambulància que el portava a l’hospital es va quedar embussada a l’hora punta de Brooklyn. Era el matí del 24 d’agost de 1990, nou dies abans que Dovlátov pogués celebrar els quaranta-nou anys. Justament començava a tenir l’èxit que es mereixia, tan a Rússia com als Estats Units. Però la crua realitat, sempre tan prosaica, posava el punt i final a una literatura plena d’herois excèntrics i genials que, borratxos o no, inventats o reals, deien veritats tallants com cisells.

Aida Segura Ribes, diari Avui (22 de febrer de 2006)

dimarts, de febrer 21, 2006

Dovlàtov és Dovlàtov

-Subal, tretze comentaris. Ara ves-te'n.
-Psé. Molts eren teus.


I Subal em fa adéu amb la maneta, però jo sé que la maneta, passat el llindar de la porta, es convertirà en un puny enfurismat d'on només s'elevarà el dit de la botifarra. Pobre Subal. Pobre jo, que a la tarda d'ahir em vaig veure obligat a sortir del meu Bronx cercant la dubtosa fortuna que és trobar feina de mitja jornada-horari de tarda. Les llibreries, no sé per què, han esdevingut la meva última platja, allà on menys infeliç em trobaria cremant la meva joventut a canvi d'un salari a totes llums irrisori. Posat a ser esclau d'algú altre, que aquest altre es dediqui a vendre paper imprès més que crèdits hipotecaris. Emperò algú m'acompanya en la desgràcia. És el nou col·lega Dovlátov, a qui ahir vaig batejar, amb poca o nul·la gràcia, com el Bukowski soviètic. Mentida. Dovlátov és Dovlátov. Fer literatura comparada entre B i D seria mesquí per part meva, doncs conec millor a B que no pas al nostre nou amic D. Posats a jugar a qui fou més perdedor, emperò, definitivament aposto per D. Hem aprés a l'escola que el triomfador és aquell que mor més ric, i Bukowski pel que sembla, al final dels seus dies només tolerava el vi francès. Tiro un currículum amb desgana al taulell d'aquesta llibreria. Intento ser amable i condescendent amb el sagal que em mira però no em veu. No és aquest a qui has de convèncer amb el teu do de gent, pagès, sinó al seu amo, que no hi és. Però D em fa tirar endavant. Contradictòriament, val a dir. D no va aixecar mai cap, mai va ser ningú, i ara que cria malves, un blogger de pa sucat amb oli òbvia el seu nom i el bateja com un bukowski més. Serveixi aquest post-escombraria per a posar remei a l'insult que vaig emetre contra la dignitat d'un escriptor amb majúscules, l'amic Dovlàtov, periodista que no creu en les notícies que escriu, i així ens ho fa saber en les seves novel·les introbables, excepte la que aquí no em cansaré de publicitar; El compromiso. Edicions Ikusager

*

Una nova paradoxa per a Dersu: Què hagués estat de la gris i ofuscada, sarcàstica i estranyament viva obra de Dovlàtov sense la censura i control que exercia el règim comunista sobre la vida i pensament dels seus conciutadans?

*

Deixeu-me reproduir-vos uns quan diàlegs del relat brillant, virtuós, excel.lent, anomenat Compromiso Quinto. Per a que no us perdeu; el redactor en cap Turonok envia a Dovlatov a un hospital per tal de cobrir el naixement de l'habitant número 400.000 de la lamentable ciutat de Tallin. Sembla que Dovlatov ha trobat el nadó ideal, el que casa amb totes les espectatives que el règim soviètic espera d'un nadó, quan...

Llamé a la redacción. Se puso Turonok.
-¿Sí? Turonok al habla.
-Guiénrig Fránzevich: un niño acaba de nacer.
-¿Qué? ¿Quién es?
-Es Dovlátov, desde la maternidad. Usted me envió aquí.
-Ah, sí. Ya me acuerdo.
-Pues eso, ha nacido un niño: grande, sano; cincuenta y ocho centímetros; cuatro quilos con doscientos gramos. El padre es etíope...
Silencio incómodo.
-No comprendo -dijo Turonok.
-Etípoe. De Etiopía. Estudia aquí -dije-. Es marxista -añadí por alguna razón.
-¿Está usted borracho? -preguntó agudamente Turonok.
-¿De qué? Estoy de servicio.
-De servicio. Como si eso le hubiera reprimido alguna vez. ¿Quién vomitó en la sede central del Comité Regional del Partido el pasado diciembre?
-Guiénrig Fránzevich: no puedo ocupar esta líniea mucho tiempo. Acaba de nacer un niño. Su padre pertenece a un país amigo.
-¿Quiere decir que es negro?
-Más bién color chocolate.
-¿Pero es un hombre de color?
-Naturalmente.
-¿Que tiene de natural?
-¿Es que los etíopes no son humanos?
-Dovlátov -dijo Turonok con voz entrecortada por el tormento:- Dovlátov, le despediré... por intentar desacreditar al más... ¡Déjeme en paz con su puñetero etíope! Espere a que nazca un niño normal, ¿me oye? ¡Quiero un niño normal!

*

Demà, amb sort, i en exclusiva pels amables lectors de La Segona Perifèria, podreu llegir l'article d'Aida Segura que l'Avui no vol publicar a la xarxa, Dovlàtov, l'àcrata.


dilluns, de febrer 20, 2006

Consideracions [III]

Consideració Primera

-Autor. La meva estel.la ja no brilla com antany, segons google analytics sóc/som cada cop menys populars. Fes quelcom de popular.
-Vols que et parli en castellà? Jo sé parlar castellà...
-Tu ets ruc. Tú eres tonto. Tres últims post=tres putus comentaris.
-Que jo agraeixo i saludo de tot cor. Quinina. Fa temps que has deixat d'amoïnar-me.
-Autor. No em vacil·lis, no m'enganyis, no m'insultis.
-Quinina. Escolta la cançó que conforma la Consideració Segona.

Consideració Segona


Everybody's Talking at Me, Harry Nilsson


Powered by Castpost

Consideració tercera

-Revatua Autor, em motiva la cantarella, estàs primaveral. Sembles un anunci de BMW.
-Això et sembla, Quinina?
-Psé.
-Saps que m'estic llegint, Subalillu?
-No sóc tu. Tu ets jo, però jo, definitivament, no sóc tu. Jo sóc una estrella, en franca decadència, però una estrella, a la fi. Tu ets un subaltern editorial que fa fotocòpies, res més que això. Va, nen, tira milles, què t'estàs llegint?
-M'estic llegint un Bukowski soviètic.
-Hòstia tu, Bukowski gringo=Bukowski, Bukowski cubà=Gutiérrez, Bukowski català=Fonollosa, Bukowski soviètic, Bukowski pakistanès, Bukowski nigerià, Bukowski filipí, paio, a voltes ets capaç de posar-me a parir...
-Mira, company, no et posis xulesc, que si em rota et deixo en estat, i et deixo embarassat no nou esquifits mesos, sinó un anyet elefantívol. Miserable cretí, personatge de ficció lamentable...
-Arrrrg, arrrg, vade retro, Satanàs...

Consideració Quarta. Compromiso primero.

Serguey Dovlátov, un Bukowski soviètic.

Estonia soviética. Noviembre. 1973
CONGRESO CIENTÍFICO. Científicos de ocho países llegaron a Tallin, sede del VII Congreso de Estudios Escandinavo-fineses. Son especialistas de la URSS, Polonia, Hungría, RDA, Finlandia, Suecia, Dinamarca y la RFA. El congreso acogerá seis disciplinas y a más de 130 científicos: historiadores, arqueólogos, lingüístas, que presentaran sus ponencias e informes. El congreso se prolongará hasta el 16 de noviembre.

El congreso se celebró en el Instituto Politécnico. Fui, conversé. A los cinco minutos el breve estaba listo. Lo entregué en Secretariado. Aparece el redactor jefe Turonok, persona entre almibarada y amazapanada, el tipo de canalla tímido. Esta vez, alterado.
-Ha cometido usted una burda falta ideológica.
-¿?
-Usted enumera los países...
-Pero, ¿no se puede?
-Se puede y se debe. La cuestión es cómo los enumera. En qué orden: Dinamarca, Finlandia, Hungría; luego: Polonia, RDA, RFA...
-Claro, por orden alfabético.
-Ése es un orden desclasado -gimotea Turonok-; pero existe un orden de hierro: los países demócratas ¡delante!; después los neutrales; y por último los miembros del bloque capi...
-Oquéi -le digo.
Rescribí el breve, lo entregué en Secretariado. Al día siguiente Turonok viene corriendo:
-¿Se burla usted de mí? ¡Lo hace adrede!
-¿El qué?
-Desordenar las democracias populares:pone a la RDA detrás de Hungría. ¿Ya estamos con el alfabeto? ¡Olvide esa palabra oportunista! Usted trabaja para un periódico del Partido. ¡Hungria en el tercer puesto! Ahí hubo un alzamiento.
-Y con Alemania hubo guerra.
-¡No discuta! ¿Para qué discute? ¡Ésa fue la otra Alemania! ¡La otra! No entiendo, ¡quién le ha confiado...? ¡Miopía política! ¡Infantilismo moral! Plantearemos esta cuestión ante...

Me pagaron dos rublos por el breve. Yo esperaba tres...

El compromiso, Dovlátov, Serguey, Ikusager editorial, 2005.

Consideració Cinquena.

-Buf, paio, amb això només aconseguiràs un o dos comentaris més, almoina bentpensant. Caritat cristiana. Si continues per aquests derroters em veuré obligat a rescindir el contracte que ens obliga i migrar a Quaderns. Potser a Entrellum?
-T'ho diré un altre cop;

Everybody's Talking at me, Harry Nilsson


Powered by Castpost


ACTUALITZACIÓ A 22 DE FEBRER.

La crítica literària Aida Segura escriu un article ben llarg sobre Dovlàtov a l'Avui d'avui. Ella fou qui em va recomanar el llibre, i el seu article és una delícia. Del tot recomanable. Una lliçó de periodisme literari, al meu modest i indocumentat parer.

dijous, de febrer 16, 2006

Dos moments d'admiració

Confessió de l'autor

Una tarda, després de moltes voltes per la ciutat, després de furioses voltes entorn meu, vaig pujar a la Cartoixa de Montalegre. A Tiana, davant la creu dels caiguts, vaig trobar un taxi.
-A Montalegre.
-Sí
Darrera els vidres del cotxe, mirava els pins retallats, obscurs, les vinyes roges, les llargues terres ocres, ondulants, i el mar que lluny, lluia com una làmina d'alumini.
I a mig camí, el taxista, un home bo i gris:
-Quants anys tens?
-Vint-i-vuit
-Està cansat de la vida?
-No
Dins la Cartoixa, a l'esquerra d'un monjo pàl·lid i atlètic, voltava els claustres, muts, amples i austers. El monjo, bru i lleidatà, em posà una mà damunt l'espatlla. Deia:
-Vosaltres, els xicots de la postguerra, porteu el mal com un soldat porta les benes damunt la nafra. El mal en el teu interior no és orgànic. En vosaltres, el mal cobreix la bondat, senzillament. La joventut que viu cremant-se, tu, és més evangèlica del que creieu. Tot el que no és mediocre és evangèlic. Creu-me. La frase de Crist: "els darrers seran els primers", probablement no significa res més que això.
Després digué:
-Els qui t'han masegat seran jutjats segons la teva puresa d'esperit.
En sortir de Montalegre, vaig escriure les planes que segueixen, un senzill testimoni meu i d'altres companys, que, en les idees i en la pell, han sentit les paraules del príncep d'aquest món a un personatge d'aquest llibre:
-Això és la guerra que ve després de tota pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar.

Solapa de El mar, Blai Bonet, 1958, Aymà.

*

*

Pero no hay que hacerse ilusiones: Fabre no se equivoca jamás. Todos los biólogos están de acuerdo en reconocer lo preciso de sus observaciones, salvo los que no están de acuerdo con él, y son legión.

Jaleosas andadas, Boris Vian, 1979, Icària Literaria.

dimarts, de febrer 14, 2006

Allà i Al·là

Arribo a casa tard i amb una cama penjant i em trobo a la opinòloga dintre del meu aparell de televisió. Em trobo amb el merder de les caricatures. La opinòloga. Donant lliçons de democràcia als contertulis. I a mi i a tu i al de més enllà. No, companys, no vull lliçons de democràcia, ni de llibertat d’expressió, que és l’Al.là de molts europeus encantats d'haver-se conegut.

Jo m’he permès el luxe de no opinar sobre els dibuixets de la discòrdia. No opino perquè no sé què pensar. A França les nenes musulmanes no poden anar amb el vel a l’insti, però els nens jueus sí que es passegen amb les seves patilles, i els noiets catòlics amb el cadàver penjat de la creu. A Afganistan exploten els budes gegants esculpits a la muntanya i vesteixen les seves dones en una presó de color blau o negre. Un es tira un pet a Copenhagen i la fortor se sent als carrers de Teheran, barrejat amb l’aroma del querosè dels còctels molotov. Als yuesei una tia no pot ensenyar el pit per la tele, aquí digues que els militars colpistes son uns fills de puta i veuràs. Tan europeu era Voltaire com Torquemada. Tan europea fou la Revolució Francesa com la crema dels càtars. Tan europeu fou bombardejar Londres, com bombardejar Dresden. O no? Cent per cent europea va ser la expulsió dels moriscos i la persecució dels jueus. O no?

Aviam si ho entenem d’una vegada; glo-ba-lit-za-ci-ó. In-ter-net. La intimitat d’un diari de províncies ja no existeix. Cremen ambaixades. Vale. A on? Aquí? Ne pas. Allà. Al·là. Allà són lliures de cremar el que els hi convingui, tal i com nosaltres podem bombardejar pagesívols afganesos fortament armats. Voleu llibertat per a cagar-vos en el seu Déu? Retireu les vostres ambaixades d’allà, d’Al.là. Voleu que els moros deixin d’estar emprenyats i que us deixin d’emprenyar? Retireu les vostre tropes, les vostres begudes, la vostra moral, la vostra filosofia, els vostres Drets Humans (per favor, no em foteu riure) d’allà. D’Al·là. Que us molesten els moros i els xinesos i els immigrants i blablabla? desmonteu les vostres maquiles i la recolonització global. Que el capitalisme només el gaudim aquí, collons. Allà estan globalitzats, collons, i aquí globalitzem, collons.

Jo globalitzo
Tu globalitzes
Ell globalitza?
Nosaltres globalitzem
Vosaltres globalitzeu
Ells globalitzen?

(no, ells no tenen dret a globalitzar les seves frustacions, per favor, quines coses!)

Monteu les vostres fàbriques a les rodalies de les vostres ciutats, i no pas al Marroc o a Pakistan. Pareu màquines. Només aleshores, al meu entendre, us podreu cagar en els moros miserables i cavernícoles que se’ns foten a casa per quartar la nostra tan estimada i lluitada i megaguai Llibertat d’Expressió. (Ll d'E... per favor, no em foteu riure).

Els drets que brollen de la Revolució Francesa no s’imposen per la força, carall, i menys posant-nos a nosaltres mateixos com a exemple a seguir. Les revolucions es fan des de dins, i si es volen fer des de fora ja no són revolucions sinó invasions, imperialisme. De la mateixa manera que a mi m'emprenyaria molt que vinguessin a vendre'm la revolució iraniana posant-me una pistola al pit, doncs suposo que a ells els hi fa la mateixa gràcia amb la declaració dels Drets Humans, que no són més que uns paperots xops de sang, que emanen de la guillotina (europea).

Potser em mostro molt taxatiu amb les meves opinions, potser, potser. No tinc clara la meva postura. Més que el saber em plau el dubtar, que deia aquell europeu anomenat Dante. Comentaris irats al fons a la dreta. Jo no censuro. Demano respecte i prou, que és el que crec que hauriem de fer tots. La prepotència, ara ho sabem, es respón amb més prepotència. I atemptats.
______________________
Actualització a 15 de febrer:
links i batusses relacionades: sèrie Moros enfadats (1, 2 i 3)

dilluns, de febrer 13, 2006

Diumenge i gràcies

Benvolguts clients,

els meus darrers dies no revesteixen de massa interès, no m'ha passat cap fet excepcional, ni res. Dies com aquests poden empènyer al més conseqüent cap al suïcidi, i a mi m'empenyen a escriure aquest post d'avui que anomenarem Diumenge i gràcies. Qui cerqui grans idees, o brillants ocurrències, esmolades crítiques, boutades hiperdimensionades, que cerqui en una altra banda, avui.

Ahir vaig passejar ranquejant de la cama esquerra. Em feia mal la cama degut a que somatitzo la tensió del trasllat. Un malparit anomenat Nervis agafa un bat de beisbol i em colpeja el genoll amb ira britànica al sud oest d'Iraq. Despietat fill de gossa.

Va ser un passeig solitari, d'aquells que s'inicien a les tres de la tarda. Del Bronx al port. Del port al Bronx. Tela marinera. Quilòmetres de solitud. A la feina m'adverteixen que ahir hi havia una cercavila de gegants, que jo em vaig perdre. Maleït sigui. La meva única i estimadíssima aliada es torna una minyona encantada quan veu els gegants. I els castells, i els capgrossos també. Me l'estimo encara més, si es pot, en aquests casos. Però ahir va ser un passeig solitari, per una Eixample inundada de resol i nostàlgia mal portada. Va ser un Diumenge de llibre, ahir, estimada clientela. Sense història.

Però avui us escric des de la meva antiga llar, equipada amb tot allò que un blogger pugui desitjar. No deixo perdre la oportunitat i us penjo una cançó, que va dedicada a una noia mexicana que ens segueix amb enveja (enveja?, per què, dona? Tan bell que és Mèxic, tan especial, tan allunyat de sí mateix?).

M'omple molt saber que algú llegeix aquestes línies des de tan lluny; Veneçuela, Perú, Mèxic. És tan estrany... Google Analytics, que és un robot que t'ensenya un mapa mundi senyalant des d'on connecten amb tu, m'indica que algú em llegeix des de Ciudad Juárez, la Santa Teresa de Bolaño... Serà un assassí en sèrie que es riu de les nostres investigacions? Una treballadora de maquila des de un cibercafé, propietat del nebot d'Archimboldi? Una noia que va estar un any entre nosaltres i va aprendre el català i l'escriu de manera impol·luta?

Sigui qui sigui la gent d'ultramar que clica L2P, gràcies, gràcies, gràcies. Para todos ustedes, la foto de un chamito, de un chamaco, que Andreu Adam immortalizó en el puerto de Veracruz, México. Un noiet, estimats lectors, que bé podria ser jo, a l'altra banda de l'Atlàntic, un diumenge qualsevol de resol i solitud.




5.1, Revés
Cafetacuba, 1998


Powered by Castpost

dijous, de febrer 09, 2006

Més consideracions

Primera consideració

Provocació, ironia, sarcasme, força, depressionisme, moments commovedors, ahir a l'Orinal. A voltes, Max Besora fa temor. Aplaudiments merescuts. El poeta corta dos orejas y un rabo y sale a hombros de la plaza.

Segona consideració

Al mateix temps que Subal es fumava calmosament un cigarret al galliner, Max Besora, sentint-se a l'speak corner, sacsejava el seu dit com un profeta, com si d'aquesta manera pogués fer tremolar els ciments de la nostra cultureta de perifèria. Mireu sinó aquesta vinyeta. En certes ocasions, Besora es palpava els ous i escandalitzava a les senyores.

[visiteu La Segona Perifèria cap allà els vols de les tres de la tarda i tindreu el dubtós privilegi d'observar la vinyeta (dels collons)]

Tercera consideració

M'arriba, per fi, el número 117 del pamflet semiclandestí La Fiera Literaria. Un home savi em va advertir contra la revista, i casi m'engega un calbot al saber que m'hi havia subscrit. Immunitzat, doncs, contra el verí de la revista, vaig poder fruir de frases com aquestes:

¡Es tremendo! Y que esta persona [Rosa Montero, en una entrevista a Mujer hoy, del dia 7 de gener] sea tenida por una de las escritoras importantes del momento, escandaloso. Ella, creyendo presentarse como una lectora ejemplar, se muestra como la más vulgar que pueda encontrarse. Así es exactamente como no debe leer una persona que se dedica a una labor que tiene que ver con el intelecto. Sin planificación, sin método, a partir de la improvisación, de manera acientífica y anticultural... [vatua! com llegeixo, jo, sinó a la deriva?] "Allá donde veo un libro que me gusta, lo compro." Que le gusta por fuera, ¿no? Por el tamaño y el color. ¿Es lo que quería decir? O que le gusta por el título. O por el volumen. Leer así, eligiendo tan frívolamente, puiede resultar tan fructífero como ver ocho horas diarias de televisión, eligiendo además sus peores momentos. Es imposible que sea buena escritora quien se presenta como tan pésima lectora.

Aquests de la Feria Literaria són el que, en l'argot polític i de claveguera, s'anomenen ferrocotrocos. Però fan riure. Fan molta més gràcia que els Imparables i Joan Margarit plegats, no m'ho podeu negar.

Quarta consideració.

Quan les la-la-la-la-labores del hogar (Pedrals dixit) m'ho permeten, llegeixo sense treva la fantàstica El clítoris de Camille. La manera com Medrano ataca el tema de l'amor, la solitud i el dolor, el desamor i el procés creatiu de l'escriptura és novedosa, revolucionària, exquisida. Envejo, ja ho dic ara, la manera d'escriure d'aquest jove talent de la literatura i poesia castellana. Dios y Alà lo guarden muchos años, señor Medra.

*

El senyor K va deixar dit:

El passat dissabte vaig observar com algú comprava El clítoris de Camille en una llibreria del centre de Barcelona. ¿De qui es tractava? Del senyor Subal no, però potser d'algú proper a ell? O era pura casualitat?

La senyora Susi va respondre:

Senyor K, si és amic de les coincidències li diré que jo sí he comprat El clítoris de Camille a una llibreria del centre de Barcelona, i que justament ho vaig fer poc després de llegir el post d'en Subal. Tot i que, malauradament, era un divendres, podem fer veure que no li he dit i anar a dormir aquest vespre pensant que els lectors i lectores d'aquest blog ens anem creuant feliçment pels carrers de Barcelona. Per cert, el llibre se m'ha menjat.

Subal creu entendre què vol dir S. quan escriu que el llibre se l'ha menjat. És un llibre estratosfèric. Multifuncional. Poesia en prosa, prosa en vers, fantaciència, assaigs literaris per la cara, orgia lèxica, poesia visual, pensaments derivats per l'ús i abús de l'amor envers Camille i de Haloperidol i Somatarax. Una novel·la lliure.

Cinquena consideració.

Tasteu una mica del clítoris de la Camille, per favor;

[pàg.108]

El Stendhal que me fascina, el único Stendhal que me interesa, es aquel que se sentó con su pistola delante de la mesa de trabajo, diciéndose en el acto que escribiría algo provechoso o que se suicidaría allí mismo. Ese Stendhal -peligroso consigo mismo- que levanta con delicadeza el plumín del tintero y, absorto por el misterio, va contemplando cómo un título de novela se va escribiendo solo sobre el papel en blanco. Una lenta letra gótica -como son todas las letras góticas- que hace que la pistola vaya quedando paulatinamente al lado en pos, sí, de la literatura y la vida. Aquél plumín que dejaba traslucir tras de sí:

L-e r-o-u-g-e e-t l-e n-o-i-r.

Una página de una obra, la primera página de una novela -es lo que demuestra el caso de Stendhal- no puede estar más agarrada a la vida y a la ilusión.
El caso de El clitoris de Camille es el mismo.
Miro ahora el teléfono -ese instrumento de crueldad que es el teléfono- y observo que tanto él como yo estamos en la misma posición: c-o-l-g-a-d-o-s.

(clic, clic, clic)

El clítoris de Camille, Medrano, Diego, Seix Barral

dimarts, de febrer 07, 2006

Max a l'Orinal, demà dimecres.

Mentre el món crema, jo aniré a veure com recita en Max Besora, besoraman, a l'Horiginal, carrer Ferlandina 29, dimecres a quarts de nou del vespre, on presentarà el seu poemari Dedins. Faré un canut amb les vinyetes de la discòrdia, l'encendré amb el foc de les embaixades que cremen, i em fumaré un, dos, o tres cigarrets.

Avís per a navegants: Subal no és Max Besora. Subal fumarà al galliner, Besora fumarà a l'escenari, queda clar, o us faig una vinyeta?

dijous, de febrer 02, 2006

Aquest és un missatge de promoció i premsa

M'encenc d'estranquis un Marlboro, que ara és el tabac del proletariat. Estic a la feina. No tinc internet a la meva nova llar, oblidada de tot invent del segle XX. Vosaltres avanceu, jo torno a les cavernes. Arreplego un Boudelaire. No l'havia llegit mai, i és la hòstia, amics. Sempre queda bé dir que hom llegeix a Boudelaire.

Però anem per feina. Avui he decidit prostituir amb qüestions de feina el meu putu blog. Fer promoció i propaganda d'un llibre que acabem de contractar. Fumant espero -encara- el contracte, però ahir, a la estrena d'un fantàstic documental sobre la figura invisible del Poeta de l'Eixample, Miquel Bauçà, em vaig trobar a l'agent literària que ha fet possible que publiquem un llibre que jo sempre hagués volgut publicar, i em confirma que el contracte ja està firmat. La vida m'acarona, totes em ponen.

PER QUÈ SUBAL PROSTITUEIX LA PERIFÈRIA

M'agrada que em facis aquesta pregunta, Autor misericordiós. Autor, saps bé que és un llibre que sobrepassa els teus interessos comercials. Saps bé que és un llibre que no només et pot interessar a tu, sinó a molts dels individus que amablement perdent hores de feina llegin-te. Interessa a bloggers, interessa a ciutadans sensibles, interessa a les persones que, com tu, saben que el primer i l'únic perdedor en una guerra és la gent del poble.

VALE, VALE, TIRA MILLES, TIO, QUE PERDO LA PACIÈNCIA.

Eiiiii, a poc a poc, home, que avui estic cerimoniós. Autor, públic, em plau anunciar-vos que en breu tindrem el contracte de traducció d'un llibre que no és un llibre, sinó un blog. Un blog útil on els hi hagi, un blog rebel, un blog emprenyat, un blog irònic, càustic, trist, a voltes fins i tot alegre, resistent, el blog d'una noia iraquiana que ha sobreviscut a la guerra i que ara sobreviu entre el caos i el neo-integrisme made in America que es respira per les avingudes derrocades de la tribulada ciutat, antany resplendent, la ciutat de Bagdad.

AHHHHH, OHHHHH, PARLA'NS, PARLA'NS! PARLA'NS D'AQUEST LLIBRE-BLOG, SUBALILLU.

Recordes aquest post tan dolorós que em va sortir després de llegir Una mujer en Berlin? El llibre l'havia escrit una dona berlinesa, que sempre va maldar per mantenir-se en l'anonimat, que passa gana, que dóna el seu cos com a botí de guerra, just quan els soviètics entren a sang i foc a l'epicentre del tercer Reich. Riverbend ve a ser un testimoni similar -no tant dolorós, no tant cru- de la guerra d'Iraq. Riverbend és el pseudònim què amaga -per raons òbvies- la identitat real d'una noia que ara deu tenir uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, educada lluny de la dictadura de Saddam, amb un anglès perifèric gairebé perfecte, que un dia va decidir obrir un blog per a explicar Iraq al món. És una de les millors armes contra la estupidesa i la ignorància en la que viu el poble nortamericà. És un David contemporani que li fot un cop de fona entre cella i cella a Bush i la seva doctrina.

El llenguatge emprat per Riverbend és el nostre, pim-pam, sense floridures literàries però extremadament precís i intel·ligent. Jo me'l vaig llegir en versió original, en anglés, i bé que el vaig entendre. Vaig aprendre tot allò que no s'explica per la tele o pels diaris. Es veu, Autor, Públic amatent, que els gringos saben destruir i cremar turismes plens de civils, però no saben agafar els cadàvers per a enterrar-los dignament. Així les coses, els veïns, quan el perill s'ha allunyat, corren vers les desferres i agafen els cossos calcinats i els enterren a la cuneta de la manera més digna que la postguerra els hi permet. Com a làpida-avís per a familiars desesperats en recerca de familiars desapareguts, usen les matrícules. Per exemple.

HÒSTIA TU.

Sí, hòstia, jo. Però no et pensis, no és un llibre-blog desesperat. És el blog d'una dona admirable que en poques ocasions perd l'esperança de reeixir. Explica coses ben maques, també. Explica les costums, explica receptes de cuina, explica les tertúlies nostàlgiques que es formen entorn d'un té fumejant... però, ai, Autor, Públic estimat, les coses han canviat per a les dones, a l'Iraq Made in America. Riverbend va perdre la feina per la seva condició de dona en un país ple d'extremistes que s'esventren pels carrers. Pateix i s'angoixa pel futur dels seus, i el d'ella mateixa. Quina merda, tu.

I LA POLÍTICA?

Ahà. De política n'hi ha força, i explicada de manera molt pedagògica. Hom aconsegueix entendre la enorme farsa. Riverbend parla de cadellets, d'ex-terroristes ocupant i repartint-se el poder. És molt gràfic, tot plegat, quan llegeixes el llibre-blog. I la ironia i el sarcasme prenen quotes molt i molt elevades... ei, però para ja de donar-me la tabarra. Em fotran al carrer, tio.

AH, VATUA, QUE JO ET DONO LA TABARRA A TU? NO SERÀ A LA INVERSA?

Sí, però quan un llibre val la pena, quan un blog val la pena, escric com qui camina sense por a morir. Seguiré, perseveraré, i aconseguiré que tu i l'estimable públic es compri el llibre i m'alimenteu a mi, a la simpàtica noia de l'agència literària, i sobretot, sobretot, doneu ales a Riverbend, per a que no pari mai d' explicar-nos de què està feta una guerra i la posterior ocupació. Per acabar, dues coses; el llibre en versió anglesa va ser guardonat amb el tercer premi Lettre Ulysses Award for the Art of Reportage 2005. I després, observa, oh autor que em dones vida, les reaccions que el llibre ha despertat entre el lector nord-americà. No té pérdua. (una estrelleta=llibre horrible, cinc estrelletes=llibre fantàstic)

imatge extreta de War Gallery page