Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris littell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris littell. Mostrar tots els missatges

dimarts, de gener 29, 2008

Més sobre el Triangle de B.

Senyors, aquest post d'ara mateix substitueix un post que he esborrat per ser estúpid. El post, no pas jo, que em tinc en molta consideració i estima. Si els agrada Littel i les seves Les Benignes, dos illencs escriuren respectives ressenyes aquí i allà.

***

Em diverteixo ara llegint això, que l'amable J ens ha regalat en el sistema de comentaris. La cosa comença amb aquest donde dije Diego digo, que certifica que Bolaño deia el que li donava la gana.




. . . I concieve, in a very humble way, the totality of my oeuvre in prose, and even some of my poetry, as a whole. A whole not only stylistic, but also narrative. The characters are continously dialoging among them and they are appearing and dissapearing.

Bolaño, Interview with Marcelo Soto


Zuleiva Vivas: Are your oeuvres tied together? Do the characters from the novels always appear in the short stories?

Roberto Bolaño: No, Zuleiva. Some of the characters appear and repeat themselves, and only in some novels and in some short stories, not in my whole oeuvre.

Some online interview, 1999


CONTINUAR LLEGINT

***

Poques ganes de continuar...

dissabte, de novembre 10, 2007

Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...





..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.


...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.

diumenge, de novembre 04, 2007

Parlar per parlar

Abans que sortís Mil cretins, d'en Monzó, per fer temps, vaig comprar-me Uf, va dir ell. Després de llegir-me Mil cretins vaig córrer a adquirir L'illa de Maians. Aviat espero estar prou saturat de Monzó i deixar de comprar-me els seus llibres, d'altra banda no gens cars.

Abans de tot això no havia llegit més que un Monzó. Amb tretze anys vaig llegir-me La magnitud de la tragèdia, que no em va impressionar precisament perquè tenia tretze anys i ja sabem que els nens de tretze anys van tot el dia caminant amb tres cames, no pas amb dues. Vaig trobar el seu llibre d'un realisme exacerbat.

L'altre dia vaig anar a cal meu germà, a fumar. Vaig veure que tenia Ochenta y seis cuentos, traduccions del Cercas de l'obra quasi complerta de Monzó, editat per Anagrama. Vam estar parlant una estona de llibres amb el meu germà. La conversa va ser prou interessant i alliçonadora. La fragilitat dels seus conceptes editorials, el desconeixement total dels segells, i la poca importància que li donava a tot plegat el converteixen en un no-lector lliure de prejudicis que em produeix enveja. Em va fer sentir molt bé. Alleugerit, fins i tot. Per a ell no hi han autors, ni prestigis editorials, ni res. A ell li agraden els llibres sobre l'edat mitjana. Ganes d'abraçar-lo i dir-li gràcies, gràcies, gràcies. Com ja he dit, em vaig sentir summament alleugerit, insignificant.

***

Abans de comprar-me Les benignes, de Jonathan Littell, vaig fullejar un parell d'exemplars de Las benévolas, de Jonathan Littell. Les pàgines de la versió castellana que vaig poder estudiar estan saturades de tinta, a la cual cosa, si li afegim la poca grossor del paper bíblia, fa que l'interliniat de, per exemple, la pàgina 125, es confongui amb l'interliniat de la pàgina 126. Vaig encarregar al llibreter de confiança un exemplar de Les benignes, que sortia uns dies després que la versió en castellà, pensant anar-lo a recollir quan tingués un moment. Quina fou la meva sorpresa al trobar sobre la taula de casa meva un exemplar del llibre; algú me l'ha regalat abans que jo anés a recollir el meu exemplar. Ara hauré de posar-me en contacte amb el llibreter de confiança i deslliurar-lo de l'obligació de reservar-me el llibre.

No una, ni dos, sinó tres persones m'han parlat malament d'aquest llibre amb uns apriorismes que em van resultar si més no sorprenents. Emperò, la paraula de Jauss és sagrada [1 i 2] i he decidit no escoltar cap de les raons dels meus amics. Vaig llegint la pàgina 125 i de moment no m'està semblant un llibre per tirar coets, però com que m'entreté, me'l llegeixo. Hi han escenes d'horror i brutalitat barrejades amb burocràcia militar, però de moment no em fa pensar excessivament en la naturalesa de l'espècie humana, tal com em prometia. Em sembla que ja estem tots curats d'espants. Tinc més de 900 pàgines per endavant, emperò.

***

Amb tot això, el senyor Vallcorba ha d'estar curull de felicitat xapotejant en una piscina de monedes d'or, car, jo solet, m'he comprat quatre llibres del seu segell en menys de dues setmanes.

***

Observin que parlar en un blog és molt similar a parlar per parlar. Parlar per parlar és un exercici que a voltes em sembla del tot ridícul, excepte si t'envoltes de sis veneçolans davant d'una ampolla de rom. Aleshores parlar per parlar esdevé una festassa prou acceptable, i jo m'inclino aleshores per callar i a escoltar, com gairebé sempre que estic en una reunió i no vaig massa begut. Estic lleugerament deprimit i pensarós. No pot voler dir res de bo.

***

A mesura que vaig llegint, Les benignes em sembla cada cop més un llibre fascinant, realment bo i realment repugnant. Absolutament pertorbador.

***

Un amic em va dir, fent referència a aquest llibre, que si Littell no havia viscut la Guerra ni l'Holocaust, no estava autoritzat a fer-ne una novel·la. Discrepo. Dante va escriure La divina comèdia abans d'anar a l'infern.