Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí Sales. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí Sales. Mostrar tots els missatges

dimarts, de febrer 12, 2008

Callar la boca, un text de Martí Sales

I come from Nowhere, you should go there
Frank Zappa


L'amic Martí Sales, flagell d'estúpids i poeta irat, ens regala a nosaltres, oh lectors de la Perifèria, aquest escrit que li crema a les mans. M'agrada això de penjar textos dels companys, així jo deixo el terreny de joc, m'encenc un cigarret i em miro el partit des de la graderia. No sé si hi estarà d'acord en Martí, però m'agradaria brindar aquest text al senyor Duran i Lleida, amb desmesurat amor i irrefrenable desig de veure'l agafar un dia les maletes i pillar el sevillano cap a Enlloc.

Martí Sales estarà recitant de nou al Bar El Sortidor del Poble Sec [Plaça del Sortidor] aquest divendres a quarts de nou del vespre.




CALLAR LA BOCA
Un text de Martí Sales


Espero l’autobús al Passeig de Gràcia. Dues senyores pones xerren en castellà (amb un marcat accent català, tot cal dir-ho) sobre la violència de gènere, és a dir, fora eufemismes, sobre les pallisses i assassinats que cometen homes sobre dones. Una li diu a l’altra que això és cosa de l’immigració, que abans no passava, i que la culpa de tot la tenen els equatorians (jo diria que més aviat en Duran i Lleida, senyora). L’altra no fa cap escarafall, ans al contrari, mou lleument el coll en senyal afirmatiu, corroborant el comentari sense adonar-se que no és un comentari, és una barbaritat. El Passeig de Gràcia no s’immuta. D’aquestes converses, mil cada dia a cada racó de la ciutat, del país i sobre qualsevol tema, sobre tots els temes, i sempre amb el mateix to de condescendència i de sobreentès, sense cap rigor crític ni cap asseveració mínimament raonada. L’argumentació brilla per la seva absència i el lloc comú regna amb mà de ferro. Ningú no s’immuta, i la bola es va fent més i més gran. La realitat per un cantó i l’exègesi per l’altre. La gent xerra i no para de xerrar i diu el que pensa i el que pensa no ho pensa gaire, surt a raig, i el raig s’ajunta amb d’altres raigs i fa riu, i el riu es va acabdalant i baixa fort i no hi ha presa que l’aturi i acabem tots ofegats per l’estultícia del quòrum, de la gernació que linxa, de les converses on tot és un “i és clar” o “home, que no ho sabies?”. Pel cofoïsme.

Si no saps del que parles, calla la boca. Reconeix la teva ignorància, fes prospecció del teu nivell sobre el tema i arriba a la conclusió que potser no és ni el mínim. Què en saps, del cert, sobre la immigració, els equatorians, els moros, el perquè de la violència i els problemes del món? L’origen del mal és... tatxan! El que et vingui de gust, segons els teus minsos referents ideològics, socials o culturals: la immigració, ETA, els ocupes, el PP, l’Osama, en Bush, els independentistes, en Banyeta...

Tot és tan reductible? Tot és tan senzill per resoldre-ho amb un parell de frases autocomplaents? La gent t’acaba dient que tots els moros són uns delinqüents, que no ho veus, mira quina fila fan, quina mirada desafiant et llancen, que si són els qui més atraquen, que surt tothora als Telenotícies, que no el mires? Els moros que la gent coneix potser sí que s’adiuen a aquest ràpid estereotip, però de cap manera ens podem permetre l'operació d’extrapolar-ho a tot un país o cultura.

És com aquella anècdota d’un turista que seu a una terrassa a París a prendre’s un cafè i mira la gent que passa davant seu i compta: un senyor gran; dos noies joves, rosses; cinc treballadors amb mono d’obra; dos nois amb les nòvies rosses; dos intelectuals amb barret; i avi amb la seva néta, també rossa. D’aquesta corrua de gent el turista dedueix en un tres i no res que totes les dones de París són rosses. Fa gràcia la seva estupidesa? Tinguem en compte la nostra. No podem cenyir-nos només a la pròpia experiència per desplegar-ne món. Els defectes de la nostra percepció són la font de la fal·libilitat dels nostres arguments que, per baix, poden passar ràpidament a engrandir el destructor vox populi, aquesta mena de “saviesa” feta d’imprecacions i sarcasmes que només busquen el beneplàcit de la parròquia. La concurrència convençuda no cal convèncer-la: cal buscar-ne les fissures, i si s’escau fer d’advocat del diable perquè els fonaments s’afermin i l’estructura es vigoritzi.

Si em pregunten pel vel, les primàries americanes, la situació a Kosovo, o l’encausament dels 4 de no sé on, hauré après a mossegar-me la llengua i no contestar ràpidament amb la veu més alta que ningú alguna frase caçada al vol abans d’ahir o a la mateixa conversa, no, no em tallaré un pèl en dir: no en sé res. I quedaré malament, sí, és clar, fatal, de fet, però potser al respondre sincerament m’adonaré de la meva ignorància i intentaré posar-hi remei. L’altre camí, el fingiment, la mentida, el lloc comú, només fa que tot s’emmerdi més. No és omertá, és que no en tinc ni idea i per això t’escolto.

divendres, de gener 25, 2008

¿Sales o entras?

Truca Martí Sales.

-Hombre, Sales! Sales o entras?
-Cagundéu que no surto ni entro; m'han anulat el vol! Puta Easyjet! Grrrr.

Sales està ben emprenyat, a Londres. Sales havia de recitar avui a les 20.00 al bar El Sortidor (plaça del Sortidor, Poble Sec). Activem el pla d'alarma general. Ea al telèfon. Clàudio del bar El Sortidor al telèfon. Pim-pam. Solucionem el problema. Truco al Sales. Ara no sembla emprenyat, però té mirada assassina, segur. Mastega ira i venjança. En els còmic haguessin posat un núvol llampeguejant sobre la testa de Sales. Li dic que tranquil Jordi tranquil. Canvi d'hora i jastà.

Per tant:


VOLEU ESCOLTAR UN POETA EMPRENYAT?

MARTÍ SALES A LES 21.30 AL BAR EL SORTIDOR
(PLAÇA DEL SORTIDOR, POBLE SEC)




...I DESPRÉS, JAZZ-BRAZIL AMB CRISTINA FERNÁNDEZ I DAVID SILES...

Subal Quinina, connecting people.

dimecres, de setembre 19, 2007

Un no-manifest de Martí Sales

Via Roger Puig, extret d'aquí. Gràcies Roger. Tira, Martí.

Això no és un manifest, i va ser escrit per ser llegit en veu alta. Aquesta arenga va ser dita amb la sang al cap entre cançó i cançó del concert que els surfing sirles vam fer el dia 15 d'agost davant la gernació congregada a còrsega amb jardinets per veure, bàsicament, al grup que vindria després que són els Obrint Pas. Davant de tants adolescents independentistes d'estelada per capa, tenia moltes ganes de dir quatre paraules sobre la possible existència d'altres conceptes de catalanitat. Així doncs, espero que el context ajudi a veure elperquè i el com de l'arenga, que no té pretensions teòriques ni cap altre objectiu que el de donar un altre punt de vista visceral, espitregat i tal com raja del que en pensem uns quants sobre els Països Catalans.

Martí Sales


FORA
CATALANS
DELS PAÏSOS
CATALANS
[MARTÍ SALES]


Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
L’avorriment i l’estultícia feta poble?
On són la rialla i l’escatologia i el glamur que ens caracteritzaven?
On és l’esperit de carrer del barri xino d’en Vallmitjana i d’en Casavella?
I la picaresca de sota Montjuïc, la salabror quinqui de la Barceloneta,
l’alegria rumbera dels gitanos de Gràcia?

Si no tenim això, si ja no hi ha res d’això,
si no som el que érem,
si no som res (però fa de mal dir),
fem-nos fora, deixem pas als altres,
auto-exiliem-nos, fotem el camp:
fora catalans dels Països Catalans!

Preferim les picants espècies d’orient i les discoteques llatines on la gent es pega, sí,
però almenys ballen! Preferim els sevillanos que parlen amb la zeta, preferim els avis que parlen i escriuen en català pre-fabrià! Preferim la pesadilla argentina i les màfies russes, les italianotes que refreguen les natges al passar per davant de la cazalla! Preferim els salats i els arrauxats d’arreu abans que la grisor menestral d’aquí, els mil d’accents de qualsevol poble que el fotut barceloní que malauradament parlem!

Universal i ultra-local, la catalanitat és viatjar molt i dir que tot és una merda
és desitjar secretament fotre el camp però sempre tornar
és en Francesc Pujols fotent-li el dit a la xona de la Lídia de Cadaqués
són en Dalí i en Lorca tocant-se gens dissimuladament el cul
és en Josep Pla pelant-se-la davant d’un plat de seques
és l’Aladi i la Santpere cantant a duet “El vestir d’en Pasqual”
és dur la Moreneta tatuada al pit i fer màgia negra
és mirar-se molt el melic i no netejar-se’l mai

Però el més importants és:
I on és que hem deixat els lluentons?
ON SÓN ELS LLUENTONS QUE’NS FEIEN BRILLAR?

Volem un país eufòric, un país amfetamínic, orat, eixelebrat, golafre, canalla, ocurrent, de llargues sobretaules i infinits vermuts, de festes majors de barri i res de macroespectacles, de taverna i sala de festes, d’ateneus populars i de sardinades a la platja, d’Einstein al carrer Canuda i de Miles Davis al Palau de la Música, del modernisme més passat per absenta i del romànic de la cara fosca del Pirineu, de les revoltes populars i del POUM, de la caputxinada i de les organitzacions secretes, de l’allioli i de la becada, del Delta lisèrgic i del Montseny satànic!
Volem el país que va engendrar March i Budellam, Santos, Puigserver, Miró i Dioptria, Cassasses, Mompou i Peret, Jujol, Anarcoma i la mare que els va parir!
Espitregats o amb corbata de seda, (res de caspa botiguera!),
o els carrers o els palaus!
De les barricades al cel
(de neó
del Paral·lel)

dilluns, de juliol 02, 2007

Consideracions. Mai segones parts foren bones.

Lamento haver-los d'importunar dues vegades en un mateix dia. Això són un parell o tres de consideracions més. De propina. Perquè sí.

I

Urquinaona. Burkina Faso.

II

Veuran, anava jo en autobús per la Ronda del Mig, a la cerca desenfrenada de la meva clau perduda. Com un infant pagesívol, m'he posicionat just al costat del conductor, per veure Barcelona moure's amb més claredat. Hem passat per les obres de sota la Plaça Lesseps, i el túnel que estan foradant m'ha recordat de manera immediata al Túnel de l'Ànima de París. Sí, home, aquest;





Emperò, hi ha un detall que no m'agrada de les obres del túnel de sota Lesseps; la manca de pilons. Com ho farem, per estavellar princeses?

III

No puc permetre deixar de reproduir aquest fragment de l'escrit número Vint-i-tresè, de l'amic Sales, que m'acompanya en aquests hores incertes, sense cap mena de glòria. Se m'acut que "aprofitar l'avinentesa és com una mena d'eslògan generacional. Llegiu i sabreu què. Tira, Subal l'Escrivent.

Aprofitar l'avinentesa

Et furgues el nas amb l'ungla. Ansiós, n'arrenques totes les crostes. La sang et lubrica el dit i et permet entrar més endins, hi fas entrar un altre dit, i un altre i ja tens gairebé mitja mà dins del propi crani. Tu bio rnot tubi: alguna cosa no rutlla dins teu, en sents el tuf, i has decidit fer prospecció personal, que és el que recomanen els experts més famosos i els llibres més venuts; acabaràs, per fi, amb tots aquests traumes que no et permeten relacionar-te amb naturalitat i sense problemes amb els altres. I així cada dia escarbes una mica més fins que tens al bell mig de la cara un forat de la mida del teu puny —avergonyeix l'erecció inesperada que amenaça amb sobreeixir del xàndal que duus, amb tota seguretat deguda a la forta semblança de l'acció que perpetres amb aquells vídeos de fist-fucking que entrellucares un dia que et vas atrevir, borratxo, a entrar a un peep show— per on anheles pessigar i eliminar aquelles parts de la matèria grisa que no funcionen, les que et fan ser un antisocial i un cabró i un egoista infeliç. Lobotomia a través de l'autotrepanació, la felicitat per l'extirpació, ras i curt: less is more. No deixes de servar, de totes maneres, certa esperança de trobar, pel camí, alguna veta d'algun metall preciós que et permeti viure de renda la resta de la teva vida i oblidar tots els problemes psicològics. [...]

Sales, Martí, Dies feliços a la presó.

Consideracions reloaded

I

Un llibreter em comenta, arran dels post de Portnoy sobre Vila-Matas, que aquest darrer es va llegir vora tres-cents llibres de clàssics de la literatura en un parell d'anys. D'aquí li venen, doncs, els seus poders literaris i metaliteraris.

Contraataco afirmant que Jorge Herralde va veure la llum al seu camí professional després d'estar postrat un any sencer al llit, degut a una malaltia còsmica de les d'abans.

El llibreter, fent ús dels seus sabers, replica una llista de noms de la literatura universal que s'abocaren a l'escriptura després d'haver estat greument malalts o immobilitzats. No els recordo.

Proposo, per acabar aquest apunt, comprar-nos armes curtes i disparar-nos mútuament un tret al genoll. Així ens serà més fàcil que ens deixin tranquils durant un temps i llegir, per l'amor de déu, llegir. Investigar a on es poden adquirir armes de fuck.

II

En Martí Sales ens va explicar amb bonhomia una nova crítica carnissera de Ponç Puigdevall, ara contra el seu llibre. Un poeta em va dir que el llibre comença molt bé, però que es nota que en Martí escriu fumat. No cal que em diguis més; me'l compro. M'agraden els armaggedons, les fugides cap endavant, els mots geomètrics, escriptures automàtiques, paratges enrunats post-nuclears que poblen la seva obra. Veig amb relativa clarividència una nova generació afterpop a la catalana. Segueixo investigant.

Collonada hipersensorial que apareix en el llibre: ara bé —que vol dir moro—.

III

La tuberculosi esdevé després d'una ingesta massiva de tubercles? Investigar això.

IV

La fragilitat i l'angoixa líquida dels temps moderns és resumeixen en extraviar una clau importantíssima i no trobar-la. La vida pren un gir d'horrors, angúnies, i desafectes. On ets, vida meva, pregunto. La diferència entre la vida i la mort són 21 grams. La meva clau pesava si fa no fa. Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, que muero porque no muero. La clau m'ha fet perdre la gana i les meves carns es devoren a sí mateixes. No menjar resulta extremament econòmic. Pago o em conviden a un tallat i marxo. Això sí. L'angoixa fa fumar.

Les maletes s'havien perdut i l'acceptació d'aquesta pèrdua significava la fi d'un estil de vida, potser fins i tot de la vida mateixa.

Sales, Martí, Dies feliços a la presó, Empúries, 2007.


V

Café y cigarro...