Estudi medioambiental (Mex.1955-2001)

1955

Hay aire y sol, hay nubes. Allá arriba un cielo azul y detrás de él tal vez haya canciones; tal vez mejores voces... Hay esperanza, en suma. Hay esperanza para nosotros, contra nuestro pesar.

© david sanger photography / Alamy

Pedro Páramo, Rulfo, Juan.

2001

La mayoría de las ciudades, cuando las miras desde arriba, desde un avión, parecen una tela de araña. México es diferente: México es la araña que teje a todas esas telas de araña. Algo monstruoso y épico al mismo tiempo. Por eso la ciudad contamina las alturas y se cubre para disimular su condición de fenómeno fuera de este mundo. Es su secreto. El cielo gris y pesado la protege y la esconde. Los niños en los jardines de infantes del D.F. no pintan cielos celestes porque nunca vieron un cielo de ese color y el aire es sólido y pesado. Llegará el día en que los mexicanos de Ciudad de México subiremos a los cielos trepando por sogas y escaleras de oxígeno contaminado y allí venceremos a los ángeles internacionales. Y el Paraíso será un cielito lindo, amén.

Mantra, Fresán, Rodrigo

La Part dels Polis

Lighten Up, The In Sound From Way Out,
Beastie Boys, 1996

Powered by Castpost

Un grup de cinquanta policies aleshores va irrompre a la sala, amb els seus cascs, les seves armilles antibala amb les inicials del cos antinarcòtics marcades a foc al pit i al dors, amb els seus subfusells d’assalt que deuen pesar com un dimoni. Els polis eren baixets, amb la pell bruna i expressió endurida i ensinistrada per a matar. Us semblarà que Subal exagera, però el seu amo, que sóc jo, certifica la seva història. Acte seguit un inspector, que reconeixerem fàcilment per la seva gavardina de color beige i el cigarret que li penja dels llavis, s’obre pas entre els seus cadells ensinistrats i es dirigeix al director del local que es frega les mans amb nerviosisme. Es donen la mà i creuen a un apartat reservat al personal del local. S’hi estan molt de temps.

Dos policies custodien la porta de sortida, i ni entra ni surt ningú. Subal, ves a saber perquè, s’imagina que al carrer tres o quatre furgonetes de color negre, sense distintius, sense matrícula, furgonetes pensades per a no existir, resten immòbils a l’entrada principal del nostre club. Subal s’enfonsa cada cop més en la seva butaca i demana l’enèsim cigarret a E., guarura que fuma i fuma.

Però amics, amics, això no és un hotel segrestat a l’est de Bagdad, això és la Segona Perifèria i com hi ha món que les coses al nostre puticlub van acabar a la mexicana, davant dels ulls atònits del vostre protagonista. Subal encara no sap quina lliçó extreure del que ve a continuació.

El detectiu, que havíem deixat parlant amb el director, surt de darrere de l’apartat agafat de dues senyoretes colombianes que duien sabates i unes calces. Elles somriuen i potser estan temptades de refregar la calba a l’inspector. Dos membres del cos de policia agafen de bracet a una sola noieta, i riuen, i arrosseguen la veu, i al darrera seu un policia amb les cames mig obertes i un braç arrepenjat en una columna de vidre xiuxiueja tendres paraules d’amor fugaç a una senyoreta que ven tabac a les taules dels clients. El subfusell li penja entre les cames. La missió antinarcòtics queda anul·lada.

A la nostra taula Subal ja no sap què pensar. Un guarura es mira l’escena mastegant un escuradents, però l’altre, com Subal, com el seu germà, n’estan fins als collons i decideixen que la nit arriba al seu final. El guarura primer protesta, però el guarura segon s’imposa i baixem les escales i passem pel costat de les furgonetes negres i demanem les nostres pistoles al poli que ens les guardava, que no ha vist res ni ha sentit res. As usual.

La Part del Subal

Desde la puerta de "La Crónica" Santiago mira la avenida Tacna, sin amor; automóviles, edificios desiguales y descoloridos, esqueletos de avisos luminosos flotando en la neblina, el mediodía gris. ¿En qué momento se había jodido el Perú?

VARGAS LLOSA, Mario, Conversación en la catedral

¿En qué momento se había jodido el D.F.? Vaig estar temptat de preguntar al meu escorta personal quan ja tornàvem. Guarura, en diuen, segurata. No ho vaig fer perquè la resposta no importava, i a més ell no ho sabia. Ningú sabia qui havia posat aquelles avingudes, aquells tirotejos, la cola d'impacte als pulmons dels infants, les colònies grises i depauperades als turons o els habitans al subsòl. En aquells dies no apreciava la increïble bellesa del desastre, i la megalòpoli m'intimidava fins a la paràlisi. Anava cagat de por i avergonyit de culpa; uns tant i d'altres tan poc... Ah, era un neci aleshores; ara sé que són ells, els Altres, els que ens passen la ma per la cara. Ells tenen vida i nosaltres tenim a Houellebecq.

No sortia de l'apartament si no era per marxar fora del D.F., fins una nit que, exhaust d'avorriment, vaig acceptar anar a fer un vol amb els dos guarures que sempre anaven quinze metres davant o darrera meu. Em deprimia veure la ciutat mig a les fosques, amb la llum encara més esmorteïda per l'efecte del vidre fumat i ennegrit del tot-terreny que em conduïa a la Zona Rosa. ¿Adónde vamos? A la Zona Rosa. ¿Y eso? Ohhh, bueno, éste, vamos a lugares para tomar, ¿sí?

I a la porta del local em van demanar que em posés contra la paret i em van registrar a fons. Anava net, sense armes, sense droga. Els dos guarures van anar a parlar amb un policia que estava aparcat a l'avinguda per a que els hi custodiés les dues pistoles. Si van haver d'amoquinar no ho sé. Un cop pujades les escales i travessada la porta em vaig trobar amb un món de luxúria d'alt standing. Aquí porten als executius europeus o nordamericans que volen relaxar-se i oblidar la dona i les criatures. Senyoretes increïbles fan exercicis acrobàtics a la barra i miro extasiat tot allò que m'envolta. El meu germà, aleshores encara menor d'edat, estava desencaixat de gust. Jo suposo que també. Uns executius negocien amb una dama.

La màgia i la tensió sexual es van esquerdar per donar pas a la part mexicana de l'assumpte. Es va parar la música i es van encendre els llums. Un moment de silenci. Les noies no sabien què fer, i van optar per desaparèixer rera les cortines. Els guarures semblaven nerviosos i tothom es buscava i es demanava explicacions. Finalment, pels altaveus una veu professional impostava tranquil·litat i informava a la clientela que hi havia una inspecció d'una brigada antinarcòtics. Recony. Mecagunlaputa. El meu germà és menor d'edat, jo mentalment sóc menor d'edat. Ens detindran, ens torturaran, ens donaran pel cul. La pregunta què faig tan lluny de casa i en un país com aquest va prendre cada cop més força, grotesca i hil·larant. És la pregunta de l'immigrant, del foragitat.

Però és obvi que ni la nit ni la història s'acaben aquí. Falten la part dels polis i la part dels guarures.

I per la ràdio us punxo un tema d'un grup mexicà d'avanguarda, els incorruptibles Café Tacuba, i aprofito l'avinentesa per saludar a Cartes des Mèxic (un bloc català a Mèxic) i a República de Catalombia (un bloc colombià a Barcelona).

Malgrat us soni estrany, Méxic D.F., el seu caos, la seva brutícia, la seva bellesa, ressonen així;

5, Revés, Cafe Tacuba, 1999.

Powered by Castpost