El dia del Pla B

El Pla B. La cronologiaEl Pla B
Extensions del Pla B
El dvd del Equipo A i el dvd del Pla B
El Pla Blanes
Mario Santiago i el Pla
Deadlines
Men at Work
El Pla B (Barcelona, 25 de juny, 20.00 hores)
Explosions controlades del Pla B
El Pla B s'ha materialitzat

***
EL PLA B

La gloria nocturna de ser grande no siendo nada.
Fernando Pessoa

No sé, no em veig capaç d'expressar-me per escrit, ara mateix. I seria necessari escriure tot el que va succeir ahir, sí, però ara vull silenci, ara em sento extremament buit per dins. Buidar-se del tot, això hem fet uns quants per major glòria del Pla B. Em sento tan orgullós de tenir els amics que tinc, que han pogut participar o no en el Pla B, que s'apunten a totes i fan que les coses siguin grans i recordades. Orgullós també d'aquells a qui no conec però responen les crides i venen i seuen i escolten tot allò que succeeix a l'escenari amb una atenció que poques vegades havia vist a l'Orinal. No sé. Em sento trist i alegre al mateix temps. Tot va anar tan B, ahir, tant, que per molt que m'hi esforci no podria explicar ni les adrenalines, ni les llàgrimes que jo vaig veure rodolar galtes avall a primera fila... Prou. Prou d'escriure, ja.

Sabeu, ahir l'Anna va gravar tot el Pla B. Miraré de descobrir com es fragmenta un video d'una hora i mitja aproximadament per tal de penjar-ho al youtube, per a que el nostre pla serveixi com a font d'inspiració per a les cel·lules adormides de mil Plans B d'arreu del món.

Encara no me'n sé avenir, de tota la feina que hem fet, i de l'èxit rotund que entre tots hem aconseguit. No mencionaré els noms dels integrants del Pla B. El Pla som tots, i punt. Però sí que vull destacar la feinada de'n Quirky. Aquest home és senzillament increïble. Hi ha una generació de poetes i escriptors i afins que no sabem quantes coses li debem, a en Quirky.

Prou. Estic cansat, buit, esgotat. El Pla B, en imatges i fragments.

L'ESCENA DEL CRIM

L'amo de les tisores, el senyor Quirky.

EL TRIANGLE MÀGIC ON VIU BOLAÑO

Quinina

Núria Martínez Vernis

L'INTERROGANT DEL TRIANGLE, LA CAPELLETA B

Tres individus atònits i interrogatius

LES FOTOS DEL RIGOLA (Gràcies, Rigola! Gràcies Teatre Lliure!)

LA GRAN COARTADA DEL PLA B

Aquest pobre diable no té fotos de la projecció del fantàstic documental de Jaume Pujades!
.

Quinina: La cèl·lula barcelonina del Pla B vol donar una càlida i emotiva benvinguda al Pla B (secció Blanes) i molt especialment a Joan Planells i Carolina López. La vostra presència aquesta nit ens honora, ens motiva i ens il·lumina. Carolina, si aconseguim traslladar-te una desena part del respecte i amistat que et volem transmetre, ens donarem per més que satisfets. Benvinguda a casa teva.

Xavier Sabater:

[...] Bienvenida, oh amada, a los largos años del desempleo y los
motines
Bienvenida al hambre y a los poemas de amor
Bienvenida a los poemas miserables a los poemas parpadeantes
a los poemas extáticos de la intranquilidad
Que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos
ningún tipo de coartada [...]
.

Ana María Chagra: [Els infras]¿Pandilleros, anarquistas o la voz de un México tumultuoso que el oficialismo despreció mientras podía controlarlo? Quizá todo junto. También la reencarnación de aquellos muchachos masacrados durante el sexenio de Gustavo Díaz Ordaz en la plaza de las Tres Culturas (mayo de 1968), subempleados perpetuos, sin paternidad ni ideología reconocidas, en suma, la raza sublevada desde que Emiliano Zapata quería inventar un país durmiendo bajo un árbol.

Yulino Dávila:

Y a veces creo ver una moto negra
Como un burro alejándose por los caminos
De tierra de Zacatecas y Coahuila, en los límites
Del sueño, y sin alcanzar a comprender
Su sentido, su significado último,
Comprendo no obstante su música:
Una alegre canción de despedida.
.

Josep Pedrals: [Carta de B a Mario Santiago] Cuando mejore mi economía apareceré por tu casa una noche cualquiera. Y si no, es igual. El trecho que recorrimos juntos de alguna manera es historia y permanece. Quiero decir: sospecho, intuyo que aún está vivo, en medio de la oscuridad, pero vivo y todavía, quién lo iba a decir, desafiante. Bueno, no nos pongamos estupendos. Estoy escribiendo una novela en donde tú te llamas Ulises Lima. La novela se llama Los detectives salvajes.

Un fuerte abrazo,
R.



Francesc Gelonch: Debo advertir, asimismo, que ahora tengo 29 años y que a los 26 ya era un veterano de la resistencia y de la paciencia, con varias novelas a medio escribir, varios libros de poemas a medio publicar y un par de cortometrajes en super 8 dirigidos y financiados por mí.

Decía, a quien quisiera escucharme, que no esperaba nada, que era una manera de encubrir que lo esperaba casi todo, que a su vez era vivir en el error y el crimen.



A la dreta, David Colmenares: En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

A l'esquerra, Jordi Carrión: Espero que nadie me tome a mal mis anteriores palabras. Era broma. Lo escribí, lo dije, sin querer. A estas alturas de mi vida ya no quiero más enemigos gratuitos. Estoy aquí porque quiero enseñaros a ser hombres. No es verdad. Era broma. En realidad me muero de envidia cuando os veo. No sólo a vosotros sino a todos los jóvenes escritores latinoamericanos. Tenéis futuro, os lo puedo asegurar. Pero no es verdad. Era broma. Ese futuro es tan gris como la dictadura castrista, como la dictadura de Stroessner, com la dictadura de Pinochet, como los inumerables gobiernos corruptos que han sucedido uno detrás de otro en nuestra tierra. Espero que nadie se le ocurra desafiarme a pelear. No puedo hacerlo por prescripción médica. De hecho, cuando acabe esta conferencia pienso encerrarme en mi habitación a ver películas pornográficas.



Laia Martínez López: Allí un emigrante murciano, un charnego llamado Pijoaparte, uno de cuyos oficios es robar motos, se enamora de una rica y joven barcelonesa, que además es guapísima, llamada Teresa. Los padres de Teresa tienen una casa en Blanes, en donde veranea con la familia. La novela se llama Últimas tardes con Teresa [...] Ahí está Blanes. No un Blanes real, sino el espíritu de Blanes o uno de los espíritus de Blanes, el paraíso inalcanzable del charnego Pijoaparte y el paraíso alcanzado por el sudaca Bolaño.



Martí Sales: [...] un terremoto de gran magnitud que haría desaparecer el pueblo entero en medio de una ola de polvo, y cuando pensaba lo que acabo de decir ocultaba la cabeza entre las manos y me ponía a llorar, y mientras soñaba (o imaginaba) que era de noche, y que yo salía de mi casa y me iba a la playa, y en la playa encontraba al viejo tendido sobre la arena, y en el cielo, junto a otras estrellas, pero más cerca de la Tierra que las otras estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso[...]

Andreu Subirats:

El bosc no té paraules
No sap dir bon dia,
bona nit.
Ens accepta.
En el seu enigma,
som un altre enigma.
[...]

[poema inèdit de B en català]

Marc Romera: Nuestro buen artesano escribe. Está ensimismado en aquello que va plasmando bien o mal en el papel. Su mujer, sin que él lo sepa, lo observa. Efectivamente, es él quien escribe. Pero si su mujer tuviera rayos X se daría cuenta de que no asiste a a un ejercicio de creación literaria sino más bien a una sesión de hipnotismo. En el interior de un hombre que está sentado escribiendo no hay nada. Nada que sea él, quiero decir. Cuánto mejor haría ese hombre dedicándose a la lectura. La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.

Juan Antonio Montiel: Toda vida, le dijo esa noche Epifanio a Lalo Cura, por más feliz que sea, acaba siempre en dolor y sufrimiento. Depende, dijo Lalo Cura. ¿Depende de qué, buey? De muchas cosas, dijo Lalo Cura. Si te pegan un balazo en la nuca, por ejemplo, y el pinche asesino se acerca sin que lo escuches, te vas al otro mundo sin dolor y sin sufrimiento. Pinche escuincle, dijo Epifanio. ¿A ti te han pegado muchos tiros en la nuca?

Félix Pons:P. ¿Qué le despierta la palabra "póstumo"?
RB. Suena a nombre de gladiador romano. Un gladiador invicto. O al menos eso quiere creer el pobre Póstumo para darse valor.

P. ¿Confiesa que ha vivido?
RB. Sigo vivo, sigo leyendo, sigo escribiendo y viendo películas, y como dijo Arturo Prat a los suicidas de La Esmeralda, mientras yo viva, esta bandera no se arriará.

Núria Martínez Vernis:
[...]

Tú no te mires

en el espejo de la muerte.

Mírate en un espejo real,

en el espejo de tu baño.

Ese eres tú, el que brilla

y mira el Mediterráneo.

Fantástico.

Sin miedo.

Sin miedo.

EL PLA B (AUTÈNTIC)

Mentre un servidor sopava amb els components del Pla B (secció Blanes), un grup autònom radical que es proclama a si mateix Pla B-Autèntic va perpetrar una serie d'atacs-homenatge, tot cridant que els del Pla B "normal" són una merda reformista, quintacolumnistes i subtileses d'aquest estil. És obvi que el Pla B és un i només un, l'autèntic, el que dóna sempre la cara. Els membres del Pla B-autèntic són una colla de bohemis de pa sucat amb oli. Jo vaig anar a cridar-los-hi l'atenció, benvolgut alcalde, jo no he fet res. Em van dir, tu de qui ets, del Front Infrarrealista Popular, o del Front Popular Visceral-realista? Els vaig enviar automàticament a la merda, i aleshores em van treure amb extrema violència la samarreta i amb una actitud desafiant van pintar el rostre de B sobre la peça de roba que més m'estimo, amb spray, que no marxa ni a la de tres. Manda huevos, oi? Els radicals repetien compulsivament un slogan municipal prou conegut: Fem-ho B, fem-ho B. Senyor alcalde, jo no els conec absolutament de res. Però oi que són meravellosos?

El Pla és seu:
Erudició poètica (PlaB)
Visca Bolaño, amb crit de guerra o sense
Bolaño en la calle
El Pla B i La materialización del Pla B
Nit B. Gràcies
Las cosas que importan
El Pla B

Explosions controlades del Pla B

Ahir a les 18.00 hores vaig anar a veure al senyor Quirky a l'Orinal buit. Quirky comença a bastir escenaris i cosetes. Em pasejo i fumo. Increïble les coses que pot fer l'artista amb una mica de plàstic i fusta i il·lusió fanàtica. Tot va prenent les formes imaginades durant tant de temps.

Ahir a les 22.00 hores, ens trobem amb en Fèlix a L'Orinal buit. Llegim i recitem amb veu alta, rellotge en mà. Hi ha coses del text que cal polir i les polim o mirem de polir-les. Fèlix llegeix meravellosament i té més nocions de teatre i escenografia que no jo, que no trepitjo un teatre des de 2666. Prenem notes als marges del Pla.

Avui a les 8.50 hores camino cap a la feina i paro a comprar el diari. Veig que el Cultura/s de La Vanguardia d'avui va dedicat a les diferents formes d'avantguarda actuals. Em compro el diari i em planto al mig de l'acera. Em busco i em trobo. Avui Cultura/s ha tingut a bé publicar l'article Infras somos todos, que em van encarregar fa un temps, recorden? Espero que el disfrutin, com una mena de pròleg al Pla B. Ha estat una carambola impredictible, perquè jo tenia entés que l'article sortiria a finals de juliol... La cojuntura ens afavoreix. Estic mitjanament content del meu text.

I segueixo caminant cap a la feina i m'envaeix una nostàlgia, perquè ahir precisament va sortir a la llum el darrer Paper de Vidre abans de les vacances, i vaig haver de sacrificar el meu espai a la revista perquè sentia que no podia, que no podia i que definitivament no podia. Però tan és; aquí éstà el número 48 de la revista, que penso llegir i disfrutar després de l'execució del Pla B.

I tot això són explosions controlades del Pla B. Sé i sabem que el que passi aquesta nit està fora del nostre control. Emocions fortes, aquesta nit. Papallones felices dintre meu.

El Pla B (Barcelona, 25 de juny, a les 20.00)

Estoy aquí, dije, con los perros románticos
y aquí me voy a quedar.

Roberto Bolaño

***

Dia 25 de juny, a les 20.00 h.
bar Horiginal, c/Ferlandina, 29

La idea del Pla B neix la nit de dimecres dia 30 de gener. Aquella nit, diversos amics decidim que l'acte de cloenda de la temporada de l'Horiginal 2007-2008 vagi dedicat a la memòria de Roberto Bolaño, a cinc anys de la seva mort. El Pla aviat troba aliats, sobretot a Blanes. Entretindre's explicant les diverses mutacions conceptuals que ha anat patint el Pla seria en va. El camí que ha recorregut el Pla fins ara ha estat llarg, difícil i tortuós, però el Pla B no seria el Pla B sense les seves diferents etapes de gestació.

Només dues advertències. Primera. El Pla B no té amo: és de tots i és de ningú. Ningú dels components del Pla té més mèrits o demèrits que l'altre. Que qui us parla ara us en parli ara no té cap rellevància. Senzillament, qui ara us parla té un blog i en fa l'ús que considera apropiat. Segona. El Pla B és, en efecte, un homenatge a tot allò que per a molts representa i ha representat un escriptor de reconeguda solvència, Roberto Bolaño. Sí, és cert, però també, el Pla vol ser un homenatge a aquells que algun cop han sentit la pulsió irrefrenable de l'escriptura i la lectura i s'han vist abocats a un determinat estil de vida. És un homenatge als poetes i escriptors que han ocupat cada dimecres d'aquesta temporada l'escenari de l'Orinal. Per a ells i elles va dedicat, també i sobretot, el Pla B. Pels bons moments que ens han ofert.

El Pla B té ambició narrativa. Mitjançant diverses històries se'ns vol explicar una de sola: La literatura de B. El pla B pretén ser un diàleg coral i multidisciplinar. Vol ser un viatge possible per la vida, obra i pensament de B. I tot en una hora i quart de literatura i poesia, ràbia, furor i amor. Vostès podran jutjar el grau d'èxit o de fracàs del Pla B el dimecres 25 de juny. L'acte respectarà escrupolosament la seva hora d'inici, les 20.00 hores en punt. Lloc: Horiginal (al fons de tot), C/Ferlandina, núm 29). Veure mapa aquí.

Darrera advertència: No és un acte de parlaments; és un acte on es recitaran textos seleccionats de B.

EL PLA B

PRÒLEG AL PLA B

Documental Roberto Belano: Patinant per la pista de gel
(Jaume Pujades, 2003)
[25 minuts]

L'any 2003 Pujades estudiava comunicació audiovisual i havia de fer un treball sobre qualsevol cosa, per a la facultat. Feia poc que s'havia llegit Los detectives salvajes i en ple deliri post-traumàtic decideix traslladar l'estructura narrativa del llibre a l'àmbit del documental pràcticament domèstic. Pues vale. Agafa, aconsegueix el telèfon de B, queden, hola qué tal, i B li dóna una sèrie de noms i li diu que s'espavili. Pujades recorda o apunta els noms i els llocs en una llibreta. I va a buscar a amics i col·legues de B pel poble, alguns en un bar que molts relacionen directament amb el bar solitari d'una ciutat costanera fantasma fora de temporada, on Bolaño rep les sinistres instruccions de Romero, en Estrella distante. Pujades troba uns quants personatges i fa un documental. Un urbanu que juga quinze hores seguides amb B al Risk; els amos del bar on anaven a parar el millor de cada família, inclòs l'urbanu abans esmentat; el propietari d'un local de lloguer de vídeos que Bolaño va escollir per a riure's del seu èxit plegats; i etcètera. Entre testimoni i testimoni dels amics de Blanes de Bolaño, el realitzador camina al costat d'una imatge espectral, mal enfocada, de la que només es veuen els peus i a vegades aquell rostre conegut, i un abric llarg i negre. Mesos més tard, Bolaño mor. Quan B camina al costat de J, la imatge es torna muda, mai sentim la veu de l'escriptor: és la imatge espectral que ens acompanya per darrer cop a veure els seus amics.

Pujades diu que va aprovar l'assignatura en qüestió. No li ha donat mai massa importància al vídeo.

EL PLA B

PART I. La poesia.
[15 min. aprox.]

Ana María Chagra (amiga de Mario Santiago, Argentina)

Poeta no confirmat (Mèxic)

Yulino Dávila (poeta Hora Zero, Perú)

Josep Pedrals (poeta)

Marc Romera (poeta i escriptor)


PART II. Escriure, llegir!
[15 minuts aprox]

Francesc Gelonch (poeta)

Jordi Carrión (escriptor i director de Quimera)

Poeta a confirmar (Mèxic)


PART III. La Locura y el Horror
[15 minuts aprox]

Juan Antonio Montiel (México)

Xavier Sabater (poeta i primer editor de Bolaño a Barcelona a l'editorial Cloaca)

Marc Romera


PART IV. Blanes
[15 minuts aprox]

Laia Martínez López (poeta)

Martí Sales (poeta i escriptor)

Andreu Subirats (poeta)


PART V. La mort
[15 minuts aprox.]

Félix Pons (actor de l’obra 2666 de Rigola i Ley)

Núria Martínez Vernis (poeta)

Laia Martínez López

[EL PLA B DEL PLA B guarnirà la sala, i és obra de l'inefable senyor Qwirky ]

Intentar fer una llista de la gent que ha participat en el Pla B és impossible. Gràcies a tots.

[encara una mica més] d' agitació i propaganda

El nostre amic i soci Marc Romera ens descobrirà alguna intimitat avui, a casa. Si l'EA i l'IP se'ns han casat i en Romera ha escrit un nou llibre, a mi ja només em queda plantar un arbre.

El dvd del Equipo A, i el dvd del Pla B

Bolaño era un lector que escribía

Rodrigo Fresán

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Bolaño, Llamadas telefónicas.

A despit em compro el penúltim llibre d'assaigs sobre Bolaño, Bolaño salvaje, ed. Candaya, 2008. A despit, sí, perquè conec els límits del Pla i de l'addicció, i ara sento una mica d'aversió incòmode a l'hora de parlar o llegir sobre B. Em temo que avorreixo a les pedres, i que a més sóc un xarlatà. La difusa línia entre l'homenatge honest i amical, i la mediocre veneració, el cultisme. Conec les fronteres que em nego a traspassar, i que em nego a semblar traspassar. Dic, però, que ja sóc a casa, davant la tele. He obert el llibre pel final, i n'he extret el dvd. Fins fa poc m'el mirava, però ara sóc aquí dins, dintre del teu ordenador. Tinc coses importants a dir, crec.

Un dia d'aquests pujo a Blanes, una de les pàtries de B. Conec Blanes. No és un poble especial. Especial és Cadaqués, no? A Blanes, però, hi vivia B i hi viu gent que s'estima a B. Observin el temps verbal; s'estima a B. En el dvd, tant Vila-Matas, com A.G. Porta, con Fresán parlen de Bolaño com si estigués viu. La seva vídua, emperò, no. Els morts tard o d'hora s'han d'enterrar, la vida ha de seguir: la bona literatura, en canvi, es nega a morir. L'estima que jo tinc cap a B es divideix entre aquestes dues dimensions. M'estimo la literatura de B, i m'estimo la persona de B. Pot semblar agosarat estimar-se a una persona que fa cinc anys que és morta i que ni tan sols coneixies quan va morir. Això m'acomplexa i em fa témer per la sort del nostre Pla B. No vull ser una groupi. Però el dvd m'ha fet tenir una revelació.

En un moment donat, Carolina López, vídua de B, i Vila-Matas, amic de B, expliquen successivament un parell de detalls importantíssims, que han representat una esquerda de llum en el meu mur d'aclaparadora paràlisi organitzativa. Busco, encara, la filosofia que ens ha de guiar en el nostre Pla. I em sembla que la he trobat, o que la he refermat. Fixin què passa ara al dvd:

Vila-Matas desencadena el que ara ve;

Le gustaban cosas [llibres] que a mí, a primera vista me parecían malísimas. Pensaba; ¿pero cómo le puede interesar esto? Pero luego me quedó grabada una cosa que me dijo. Me dijo que participó en un jurado de un premio literario y que lo mejor eran las obras de autores que no habían escrito nunca, y que no sabían escribir, pero que sin embargo tenían cosas que contar muy interesantes, mientras que los escritores más profesionales tenían muy poco que contar. Y eso yo nunca lo había oído y me hizo reflexionar. [...] Era una lección de lectura. [...] De cualquier libro siempre va a haber algo que me pueda interesar [...] De un escritor anónimo, que está empezando... creo que ahí habrá algo tarde o temprano, que voy a dar con algo que me pueda interesar para mí, para mi propia escritura.

Ara Carolina López, que sembla voler posar especial emfàsi en el que ve, diu que a B li agradava molt xerrar amb la gent, la gent del poble, vull dir, que si el pescador, el forner, i esgotava qualsevol conversa amb qualsevol persona corrent que potser no llegia però que, com sol passar, tenen històries interessants per explicar, potser més que no pas els escriptors professionalitzats. aleshores B espremia fins el final la conversa, l'esgotava, n'extreia fins l'últim fruit. Va bé. Quan tenia tota l'història, només aleshores, es quedava tranquil.

Miro la pantalla com emocionat. Manera de viure, i manera de traslladar la manera de viure a la literatura, a la lectura. Una concepció de la literatura i de la vida absolutament bonica. De tant senzilla, bonica. I nosaltres, a Blanes, aviat ho veurem amb els nostres ulls, en un documental inèdit de Jaume Pujadas, que el nostre amic Jaume Puig ens cedirà i que mirarem de reproduir a l'Orinal, i que serà una peça clau, filosòficament parlant, pel devenir del nostre Pla perquè... Espera, que ara ve com un clímax propici per unes notes musicals: tira Subal!

powered by ODEO
The A Team

...Perquè, deia, aquest vol ser un homenatge d'uns lectors que més o menys escrivim més o menys bé, però que ara sabem que vam formar part, d'alguna manera, de la vida de B, perquè som la gent normal, els mileuristes, i els jubilats i els poetes i els lectors que ens deixem caure per l'Orinal i que presentem llibrets a premis literaris que gairebé sempre perdem, o que obrim un blog o altre i que potser Bolaño trobaria interessants a la seva manera. No som El equipo A, ni el vam tractar, ni res de res, però tenim el Pla B i tenim els seus llibres i coneixem una mica la manera de ser de B, i, sobretot, sobreto, a alguns de nosaltres B ens ha fet canviar la manera de concebre i viure la literatura. I això ho volem celebrar. I ens alegra comprobar que els amics escriptors del Equipo A pensen una mica com Bolaño, i que a ells la seva figura i la seva literatura també els ha transformat i que per tant som uns iguals.

I amb aquest pensament i amb renovades idees a la testa, acabaré de mirar el dvd, fantàstic, meravellós, emocionant, interessantísim que acompanya el llibre, que també fa excel·lent pinta, i em preparo per tornar, després de tants anys, a Blanes.

Dispersions

Com qui menja un plat que no és del seu gust pel simple motiu de recordar que, en efecte, no és del seu gust, ahir vaig pujar de nou a un escenari per comprovar que no arribo al nivell d'excel·lència rapsode pròpia de l'Orinal. Tan se val. Calia fer-ho i ho vaig fer. És una ciència, això de parlar o llegir en públic, creguin-me. El cas és que, envoltat de poetes, no se'm va acudir més irreverència que recitar un fragment de narrativa. Toma ya.

En Treskavica vi suicidarse a un caballo. Llevábamos a un hombre que tenía que sujetarse el estómago con la mano para que no se le saliera. No paraba de gritar, y teníamos que correr. Pero pasamos junto a una unidad que tenía el campamento cerca del borde de un acantilado. Mirabas hacia abajo y era como un gran agujero en la tierra. Ese hombre acabo muriéndose, de modo que nos paramos a tomar un poco de agua y estábamos allí sentados, sin resuello. Aquello está tan alto que no hay aire. Vemos el caballo de la unidad, que transportaba la munición, y está escuálido, triste y hambriento. El caballo camina lentamente hacia el borde del precipio. Pensamos que busca hierba. Unos soldados chillan: ¡Vuelve! pero él sigue andando lentamente y se detiene en el borde. Le observamos desde tres metros de distancia. El caballo vuelve la cabeza hacia nosotros, nos mira directamente a los ojos, com si fuera una persona, y entonces salta, ¡jop! Salta, así, sin más, y oímos el lejano eco de su cuerpo golpeando las rocas. Nunca vi a nada tan triste

Aleksandar Hemon, El hombre de ninguna parte, Anagrama.

Jo, un dia de fa anys, també vaig veure una cosa molt trista. Estàvem pasturant per les valls properes a Núria i vam veure uns ramaders brandant uns bastons així de llargs que s'enduien cavalls semi-salvatges camí de l'escorxador. Ens vam fixar amb un poltre que s'amagava sota les potes de la seva mare euga, que estava molt neguitosa. Un ramader va començar a colpejar amb força el morro de l'euga amb el bastó, i els espetecs secs ressonaven per la vall. Era com un picar de mans reverberant i esclatant contra les roques. Finalment van aconseguir separar l'euga del poltre, a qui també colpejaven el morro amb els bastons. Mentre el camió s'anava fent petit entre un núvol de pols, la mare s'ho mirava tot des d'un penya-segat, cabriolejant desesperada, esbufegant, furiosa, etzibant cosses a l'aire, observant de lluny les batzegades del camió que s'enduia per sempre el seu poltre... Tinc la imatge de l'euga, aquí, gravada a foc.

Un personatge curiós, aquest Hemon. No el perdin mai de vista. És un bosnià a qui l'esclat de la guerra dels Balcans va enganxar als Estats Units, i allà es va quedar, acceptant feinetes d'aquelles que només poden acceptar els immigrants, de tan miserables que són. Les feinetes, no els immigrants, per molta Ferrussola detestable que insisteixi en el contrari. No sabia parlar anglès, en Hemon, però al cap de tres anys ja escrivia en aquesta llengua que se les pelava i era considerat una promesa, un nou exemple reeixit del somni americà.

Ah, avui estic dispers. I la dispersió em porta a un altre autor, en Fogwill, i al seu famós relat Muchacha Punk. Hi ha coses molt remarcables en aquest relat, però em centraré amb l'estranya i original manera d'escriure el parlar de la noia pijo-punk, que és britànica. O sigui, que el narrador és un argentí que s'enamora d'una noia aristo-punk londinenca. I en Fogwill la fa parlar d'aquesta sensual manera, a base de traduccions literals al castellà;

Ex. I

—Una vez mi avión tocó suelo en Lisboa y quise yo bajar, pero no permitieron —dijo: Encuentro que la gente del aeropuerto de Lisboa son unos cerdos sucios hijos de perra. ¿Es no, eso, Lisboa, Portugal?

Ex. II

—¿Dónde viene usted de...? —ladró.

Ex. III

—¿Puedo yo sentarme?

Ex. IV

—Si yo voy a tu hotel, tendrás que a ellos pagar mi permanencia.

Ex. V

—¿Cuál es el problema con tú? —me preguntó en inglés—. ¿Qué eres tú pensando?

En fi, no sé si han entès aquest subtil humor argentí. Alguna direcció, he jo entès meva pròpia brometa? Jo no sé. Estic una mica confús.

I després, quan es va acabar el recital de l'Original, vam estar parlant i fumant amb la poetassa Núria Martínez Vernis, que ha sortit victoriosa de l'infern, i vam inferir que gaudeix d'una bellesa romànica. Si mai es decidís a fundar un grup de punk, el batejaríem amb el nom Martínez i els Pantocràtors.

Lleugera ressaca. Demà saludarem tots plegats a l'ànima organitzadora del mega-recital d'Ocata. Divendres, a les 21.00, al teatre del Casino de Masnou. No s'ho perdin.

El bé comú

Trenco el meu silenci autoimposat per donar fe del fum. Per donar fe de la fraternitat. Per donar fe de la poesia. Per refutar les vagues i impostades teories, que no són més que llocs comuns. Per refutar institucions que no són més que tics atàvics, que no són sinó reis que corren despullats tapant-se les vergonyes, cada cop més sols i patètics. I els enlluernats de tanta autoritat bramant impostures per ocupar la trona feta de merda i fang. Jo ja m'entenc.

Aquesta nit ha estat històrica per a l'Orinal, i, sí, per a la poesia catalana en general. Nit de fum de cigarretes que s'enlairava des d'arreu de cada taula, una nit assembleària que ha reunit bona part de la poesia catalana del futur i del present en miraculosa i singular harmonia. Nit d'agitadors magnètics en homenatge a Vicent Andrés Estellés. La llista de veus que han passat avui per l'escenari, de tant llarga, que no val la pena posar-s'hi. Des d'Orlando Guillén, Casasses, Hac-Mor, passant per Vinuesa, Romera, Subirats, Àries, Pedrals, Todó, Gelonch, Florit, què sé jo, tants d'altres, fins arribar a l'alma mater de l'akelarre format pel nucli eufòric de la Pesta poètica, capitanejats aquest cop per Eduard Carmona... tants i tants poetes i rapsòdes, tant futur i tant present sota un mateix sostre... (I jo, en ple parentési, m'ho mirava meravellat). Les capelletes, d'existir, en l'Orinal es dissolen i cerquen bastir el bé comú que és la poesia. Les capelletes serveixen només a aquells que cerquen el poder mitjançant el vers (escadusser, val a dir), i res més, per a aquells que busquen la victòria, la glòria, aquestes coses tan passatgeres. I punt. En la poesia viva catalana no hi busqueu bel·ligerància ni meliquismes. Busqueu gent que s'ho passa bé plegada, i entre aquests, cerqueu la qualitat que més us vagi bé.

Joan Todó ho diu de la següent manera, en el blog de l'Anatomia 07/08;

Jo tinc la sensació que tot allò [capelletes, per exemple] va acabar cansant, d’una banda: al final, si t’ho mires des de fora, arribes a la conclusió que t’importa un rave si tal és neonoucentista o tal és convergent, agafes els llibres, t’hi vas obrint camí i, per dir-ho clar, deixes de llegir mitjans. I finalment deixes també de llegir la major part dels llibres, però pel camí potser n’has trobat algun d’interessant. O alguna idea interessant. I d’aquestes en voltaven ben poques. Vaja, perquè suposo que quan vostè reclama debat es refereix a debat literari, no? I bé, també estic d’acord amb vostè que no hi ha tant de soroll perquè ja tothom ha arribat exactament on volia.

j.t.

I nosaltres volíem estar aquesta nit a l'Orinal. Exactament on estàvem. I redéu, junts fem molt soroll.

I ara, més parèntesi. Gràcies. Les faltes d'ortografia les arreglo demà, que mira quina hora és.

Peculiaritats del mar

Un dia vaig furtar un exemplar de la primera edició d'El mar, de Blai Bonet, d'una biblioteca que estava a punt de desaparèixer davant la voracitat de les rates. Era una biblioteca popular, d'ateneu de barri, que estàvem maldant per obrir. El seu fons estava compost de donacions dels veïns que, abans que llençar els llibres a la brossa, preferien regalar-nos-els a nosaltres. El projecte de biblioteca va fracassar, ja sabem com van aquestes coses; treure merda, treure pols, col.locar prestatgeries, fer inventari, escriure fitxes tècniques, organitzar els llibres per poesia, història, novel.la, assaig... ho vam deixar córrer. Aparegueren cagallons de rates, i finalment rates.

Vaig escollir salvar El mar. El mar havia estat del senyor Espinagosa, que va marcar la portadella del seu exemplar amb un tampó. Una altra peculiaritat del meu exemplar és que va numerat. En el llibre hi resa;

D'aquesta obra ha estat fet un tiratge limitat, de cinquanta exemplars en paper PISA, especial per a aquesta edició, numerats de l'1 al L, i de deu exemplars reservats als col.laboradors, numerats de l'I al 10, signats tots per l'autor.

EXEMPLAR 1201

L'exemplar furtat no porta la firma de l'autor per enlloc, però en canvi sí que va numerat. Desconec quines són les característiques del paper PISA.

Una altra peculiaritat del llibre, una cosa que no havia vist mai, és que en la solapa dreta (de l'esquerra quan s'obre el llibre), on s´acostuma a posar la semblança de l´autor o altres llibres de la col.lecció, hi va com una mena d'introduccioó del propi Blai Bonet, on explica com i quan va decidir escriure El mar. Desconec també si en les següents edicions van conservar aquesta singularitat de l'obra...

Aquesta explicació serà, doncs, el fragment de Blai Bonet que llegiré demà (per avui) a l'Orinal, on es celebrarà un akelarre blaibonetià organitzat per la revista Pèl capell, a deu anys de la seva mort... El llegiré si m'ho permeten, clar, doncs no m'he apuntat a cap llista (ja saben que sóc poc amic de les llistes)... A veure si em guanyo d'una vegada per totes l'honor que representa veure el nom de Subal pintat a la Paret de la Fama, entre els noms de tants poetes que algun dia han passat per l'Orinal...

l'Orinal d'en Quirky

Amics, m'estic preparant per a relatar la incursió de Subal i la seva Única i Estimada Aliada a la festa dels XIV Premio Herralde de Novela. Ja tinc el títol i unes quantes anècdotes que espero faran les delícies del Teatre Buit. El títol del proper post serà 'La muerte de dos marcianos en la fiesta de Anagrama'.

*

Però el post matutí d'avui vol anar íntegrament dedicat a l'adveniment en la catetosfera del blog de l'O.R.I.N.A.L. (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries). Estic content com un gínjol, germans meus! Se m'obren un munt d'interrogants, que de ben segur clarificarà l'amic Quirky amb el pas del temps i dels post. Per exemple; 1) Demanarà al Carnisser de Roma que esbudelli poetes de forma anònima i impietosa? Això de ben segur significaria un augment del comentaris i les polèmiques en el seu blog... 2) Demanarà intervencions estel·lars del nihilista Garriga? 3) Podria també fer una mena de llibre de visites on els poetes que passin per l'Orinal deixin el seu cagalló al seu blog... En fi, deixem treballar al mestre Quirky, que ens subministra drogaïna literària cada dimecres.

LLARGA VIDA A L'ORINAL! ENDAVANT LES ATXES! HIP-HIP, HURRA! FEM CAMÍ!

Com el Vallès

Poetes del Vallés Oriental, del Vallés Occidental i del Vallés Accidental. Ancians poetes jovenívols i joves poetes crepusculars (jejeje). Ahir bonica i divertida vetllada poètica a l'Orinal. Avui, poc temps per a escriure.

M'acosto a un dels poetes i li demano per favor m'escrigui l'últim dels poemes que ha recitat, per a la Perifa. El poeta es diu Xavier d'Edimburg, un poeta torero i aristocràtic, en la meva distorsionada visió de les coses. I me l'escriu en una llibreta i jo els hi transcric a vostès, a la seva pantalla d'ordenador.

Ehem. Més que un poema és un speech. Que diu així...

"Joan Oliver (Pere Quart) escrivia al segle XX;

.../... Tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com el vallès no hi ha res.

Al segle XXI el poble del Montseny conviu amb pixapins i boletaires, i ara també amb el monstre blau del TGV -al meu pas per llinars del Vallès-. I podem afirmar (d'en Sabé, de Palautordera);

Tres xemeneies fan un polígon, quatre carreteres un cinturó, cinc masies massa pagesos. Com la terra del Vallès no hi havia res!

Prou agressions al territori!"

Xavier d'Edimburg, Horiginal, Orinal (Obrador de Recitacions i Noves Actituds literàries), 25 d'octubre de 2006, Barcelona.

--------------

Els amics de Quark poesia són els meus amics. Allisteu-vos a Amics de Quark poesia tot i escrivint un mail amb el vostre contacte a QUARK.poesia[arroba]uab.es

Santoral subterrani

Dos santeros en ma vida he conegut; la primera, una caraquenya devota de tot alló que pugui ésser fabricat en guix o porcellana. Observin l'havà que es fuma i la selecció de sants, santes, santets, santetes a la prestatgeria.

El segón santero, el senyor Q, és devot de la patafísica, devot de Bolaño i devot dels seus amics. Bolaño entès com a religió subterrània i de l'abisme. Aquí tenim la seva capelleta, on no hi falta la bibliografia complerta de B, ni una ampolleta de mezcal Los Suicidas, ni cigarretes decapitades en honor al nostre déu.

I aquí Subal amb el Summe Sacerdot creador de mites que ens obre les portes de la poesia cada dimecres.

Agafem el missal [1] i obrim-lo per la pàgina 198, germans. Elevem el nostre crit al no-res! Cal fer-ho i és de justícia! Pren la paraula el sacerdot Miháli Dés;

"Como en todos los libros de Roberto Bolaño, abundan los letraheridos, la obsesión con la lectura, la literatura presentada como forma de vida y detonante de historias. Bolaño es tal vez el último escritor que se cree que la literatura es lo más importante que hay sobre la tierra. Lo curioso [i perniciós, m'atreveixo a senyalar] es que muchas veces consigue convencer al lector de que efectivamente es así"

***

-Nada nuestro que estás en la nada, nada es tu nombre, tu reino nada, tú serás nada en la nada como en la nada [2]...

-Ho sento senyor, s'ha equivocat de missa; la missa hemingwayana deu ser en una altra banda...

-Ah, disculpen...

-Nada, hombre, nada, ¿quiere un porrito?

***

[1]Roberto Bolaño, la escritura como tauromaquia, ed. Celina Manzoni, Editorial Corregidor, Argentina.

[2]Un lugar limpio y bien iluminado, Hemingway.

***

L'Ea explica la missa protobolanyera que es va celebrar ahir a l'Orinal, en motiu del seu final de temporada. Fins el curs vinent!

Don't break my microphone

La meva única i estimada aliada em pregunta si no tinc por, vergonya, rubor de declamar en públic, com és previst que passi el dimecres que ve a L'Orinal.

No, reina, no tinc por. Dos exemples poden il·lustrar com és que no tinc por a morir a dalt d'un escenari.

Raons per les quals Subal no té por.

1) Corrien els revolucionaris temps d'oposició a la guerra de l'Iraq, entre l'11-S i l'11-M. Les altres guerres no ens importen. Subal, en aquells dies tumultuosos, va emprendre la seva particular campanya de conscienciació ciutadana i es va dirigir a la associació de veïns per tal de fer-se amb un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Si pitjes un botó inclòs pots emular les alertes antiaèries d'antany. Megàfon. Els octogenaris de l'associació no es van apressar massa en proporcionar-li, però finalment li ho van deixar.

Un cop amb l'estri entre les mans, i amb una descomunal confiança en ell mateix, Subal es va esgargamellar a consciència bramant consignes contra l'opressor ianqui i convidant a l'audiència a una lectura de comunicats antibel·licistes que acabaria amb una casserolada que havia de fer caure la tapa, com aquell qui diu. La gent obria les seves finestres i saludava la seva iniciativa amb fredor i indiferència. La quitxalla s'arrenglerava rera seu, aplaudint-lo i tirant-li pipes i pistatxos. A les iaies se'ls hi emboirava la mirada recordant els bans de l'alcalde de feia dos-cent anys. I amb tot, Subal va acomplir la seva missió. Declamar en públic per primer cop.

2) El segon cop que Subal va declamar en públic va ser encara més confús. Era l'últim dia de l'Orinal i Subal es va aixecar de la seva cadira del fons de la sala. A dalt de l'escenari hi havia un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Micròfon. I va procedir a declamar una frase feta vers, doncs la va amputar d'una novel·la fent-la passar per un miserable haiku o una merdeta de bisíl·lab; En la vida puede pasar todo, y casi siempre nada, Michel Houellebecq. A més en castellà, per elevar al màxim el nivell d'estupefacció d'aquells que no sabien dels meus afanys de poeta. Va tornar a la seva taula i va preguntar a les seves víctimes què tal ho havia fet. Massa ràpid, no s'ha entés. Don't break my microphone, va pensar Subal, jurant-se que el proper cop vocalitzaria bé. Bé, vocalitzaria.

Subal declamarà un o dos poemes de Max Besora --depenen del seu estat anímic, sempre a expenses del vent--. Bes0ora, o Basora, no podrà assistir a la presentació de la revista Divers doncs estarà en la millor ciutat del món per a llegir-se Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway. Des de la Perifèria li desitgem molt bon viatge.

Dimecres, tots a l'Orinal.

La perifèria de la perifèria de la perifèria desembarca a Barcelona.

Festival Intercomarcal de Poesia

Barcelona, Horiginal, 11 maig 2005



Benvolguts companys,



Com venim fent en els darrers sis anys, enguany també publiquem les poesies guanyadores del Premi de poesia Joan Duch per a joves escriptors en la col·lecció que porta el mateix nom de l'Editorial Fonoll. El setè volum de la col·lecció l'hem titulat Trista Joia (te l'adjuntem) i recull de poesies dels premiats Joan Fontana, del Vendrell; Enric Boluda, de Granollers; Roc Casagran, de Sabadell; Gabriel Pena, de Seròs; Irene Tarrés, de Girona i Jordi Masbernat, de Juneda.

Després de la presentació que vam fer del llibre a Juneda, ara toca el torn de Barcelona. El lloc escollit, de la mà del poeta Josep Pedrals, ha estat el bar Horiginal, situat davant per davant del Macba, al cor del Raval. La data, l'11 de maig, a les 21 hores. Conscients de la coincidència amb el Festival Internacional de Poesia, que se celebra al Palau de la Música Catalana la mateix nit, hem decidit celebrar, per la nostra banda, el Festival Intercomarcal de Poesia: a l'acte hi recitaran els diversos poetes publicats a Trista Joia, pertanyents a les comarques del Segrià, Gironès, Vallès Oriental... Val a dir que la presentació anirà a càrrec de Francesc Gelonch.

Esteu absolutament convidats a ser-hi i gaudir-hi. Us ho agrairíem mil vegades, si convé dues mil, si en feu el més mínim ressò als vostres mitjans [això està fet, home!]. Ja només pel fet, important per a nosaltres, que és la primera vegada que l'Editorial Fonoll trepitja Barcelona.

Restem a la vostra disposició i esperem poder saludar-vos el dia de la presentació,







Jaume Graus i Peiró
Director de l'Editorial Fonoll