*****
Bolaño, La literatura nazi en America
[Ojo Fisgón], Bogotà-Barcelona
Serà el termòmetre que senyalarà els màxims de cultisme tolerables en una persona raonable i seriosa. Bogotá és una ciutat andina, muntanyosa. La seva gent són reservats i silenciosos. Pensen i després parlen, per tant allò que han de dir computa el doble. Va descobrir l'obra de B a la facultat. Agitarà la cella cada vegada que en la vetllada s'arribi a nivells d'adulació perniciosos. No sempre obeiré les seves celles i m'abocaré alegrement al pecat, amb la perniciosa col·laboració del senyor Jaume.
Joan Planells, Blanes
Simpàtic i savi ex-pastisser de Blanes. La feia petar amb B sempre que podia. Ens explica que B li va donar a llegir Literatura nazi en América, per 'viam què tal. I fins ara. No pot amagar que li agrada recordar batalletes de B. Va veure com les cendres del seu amic sobrevolaven el Mediterrani, en un dia molt trist. Intento convèncer als meus amics que el silenci institucional i la ignorància municipal és el millor escenari per perpetrar Plans B, i predico la paràbola d'Ocata. Però qui és aquest Jaume, que m'escolta amb tanta atenció?
Jaume Puig i la seva companya Fina, Blanes
En Jaume és el nostre home a Blanes. Ell i la Fina ens vénen a trobar al passeig de Blanes, i seiem just davant d'una oficina bancària que conec. La cerveseta i la mar al davant, l'infern bancari al darrere. Malgrat no tenir compte obert en aquella institució bancària, J em posa al corrent de la vida i miracles d'alguns ex-companys, cosa que em porta a pensar que aquest poble és, efectivament, un poble [frase reactiva o picant, no caiguin en la trampa de contestar]. Cap dels presents té temps per perdre i ignorem el fet que no ens coneixem de res i xerrem amb naturalitat de diversos temes que ens ocupen, com ara el sexe i el futbol. Parlem de sexe i futbol tota l'estona, sense parar, d'una manera compulsiva. La cella del Ojo fisgón tremola cada cert temps. En Jaume pateix perquè la cel·lula gironina del Pla B no ha respost a la crida. Malament rai. Però a la taula del Bernat, qui no hi és no hi es comptat. Després apareix el senyor Jaume Pujades amb una còpia del dBd. Uhm. Però aquest Jaume ja l'havies explicat, no? No, aquest és un altre Jaume. En Pujades.
Jaume Pujades. Blanes.
L'any 2003 Pujades estudiava comunicació audiovisual i havia de fer un treball sobre qualsevol cosa, per la facultat. Feia poc que s'havia llegit Los detectives salvajes i en ple deliri post-traumàtic decideix traslladar l'estructura narrativa del llibre a l'àmbit del documental pràcticament domèstic. Pues vale. Agafa, aconsegueix el telèfon de B, queden, hola qué tal, i B li dóna una sèrie de noms i li diu que s'espavili. Pujades recorda o apunta els noms i els llocs en una llibreta. I va a buscar a amics i col·legues de B pel poble, alguns en un bar que molts relacionen directament amb el bar solitari d'una ciutat costanera fantasma fora de temporada, on Bolaño rep les sinistres instruccions de Romero, en Estrella distante. Pujades troba uns quants personatges i fa un documental. Un urbanu que juga quinze hores seguides amb B i un ordenador espectrum; els amos del bar on anaven a parar el millor de cada família, inclòs l'urbanu abans esmentat; el propietari d'un local de lloguer de vídeos que Bolaño va escollir per a riure's del seu èxit plegats; i etcètera. El senyor Pujades no pot amagar que és fill del seu temps i aplica també tècniques de premsa groga, com ara la càmera oculta, amb fins totalment legítims, per estructurar narrativament el seu documental. Entre personatge i personatge, el realitzador camina al costat d'una imatge espectral, mal enfocada, de la que només es veuen els peus i a vegades aquell rostre conegut, i un abric llarg i negre. Mesos més tard, Bolaño mor. Quan B camina al costat de J, la imatge es torna muda, mai sentim la veu de l'escriptor: és la imatge espectral que ens acompanya a veure els seus amics.
Pujades diu que va aprovar l'assignatura en qüestió. No li ha donat mai massa importància al vídeo. Però jo sí. El passarem a l'Orinal, com hi ha món, i el poble jutjarà si val o no la pena. Ojo fisgón, et tremola la cella.
Cristina F. Blanes.
Arriba encara més tard. Somrient, amb dos simpàtics clotets a les galtes, irradia joventut i alegria. Habita l'estudi on B escrivia. Però d'estudi res. Tampoc és cutre, com deien les males veus. Un senyor pis, habitable i habitat per dues persones en aquest moment. Jo no sóc qui, però crec que la C és la millor persona per viure en aquest estudi. Ha decidit que el primer que vegi el visitant quan entra sigui la seva col·lecció, gairebé completa, de Bolaños. És com un avís: Eh, aquí hi escrivia aquest tio. Respecteu aquesta casa. Al menjador hi ha penjat un retrat de Bolaño. Fumem uns cigarrets i després anem a casa d'en Jaume i la Fina, on veiem el dBd d'en Pujades que abans he comentat, ens fotem una ampolla de cava, mirem el mar, i, i, i després, de sobte, en Jaume ens regala uns instants de...
powered by ODEO
Gloria, Van Morrison
...que he decidit no explicar ni ara ni mai. En Jaume ens explica o ens ensenya coses que són patrimoni de la vila de Blanes i els seus habitants, secrets que romandran per sempre en el seu Passeig de Mar, o al Carrer del Lloro, o en el verb d'aquell que un dia va parlar amb B, etcètera: No ens pertany a nosaltres, en cap cas. Ah, suspiro, ara que ja he acabat aquesta cosa, i em tiro enrere i creuo els braços agafant-me del clatell. Hauré fet justícia, amb aquesta croniquilla, a l'amabilitat dels amics del Pla B que habiten a Blanes?
Espero que sí. Per a ells va dedicat aquest escrit.
Quinina.
8 comentaris:
Estimar Subal,
Va ser un plaer parlar , de sexe i futbol , amb vostè i amb tots els altres amics.
Aquest matí he tingut que donar explicacions a un home enfurismat que volia saber si un paquet de tabac aparegut a casa seva, d'una marca que ni ell ni la seva parella cremen, era realment un homenatge al fumador empedreït B. Li he confirmat que era un homenatge involuntari. Que podia estar completament tranquil. I que pertanyia a un tipus que un dia els planta al menjador d'un desconegut i un altre els llença al riu. Finalment ha entès que per un fumador és així d'important el tabac i que no era el mateix que oblidar una agulla de corbata, posem pel cas.
Moltes gràcies per la dedicatòria d'aquest post. Ha fet vostè justícia. Només esperem l'alba de la nostra execució.
Salut amic.
Vostè sí que és qui, Quinina, i té més raó que un sant!
-un viatge productiu i un gran pas pel plaB!
-(a l'estudi hi van trobar una mítica nevera que en B mai havia conseguit obrir?)
- res d'adulació, potser invocació...
endavant amb el pograma!
Uauuuuuu
Ho rellegiré demà.
De totes maneres, gallina de piel Subal...
Més que mai, reverència!!
I petons si vols, va!
Com a cap del comando gironí, permeteu-me el descàrrec: dissabte al vespre els expedicionaris no teníem ni un cèntim per apropar-nos a Blanes.
Ja ho veia a venir però sempre tens aquell d'allò que et fa creure fins a l'últim minut que alguna conxorxa astral t'acabarà afavorint. Debades.
(És un secret: a l'escrit que en breus instants penjaré, l'opció E és la correcta)
7, 8 , 9 .... i 10! Ja està ja he comptat. Mira Bohemi. Vas quedar amb mi (per mail) que vindries a dinar a Blanes, tu i dos persones més. No et conec , ni t'havia convidat i encara menys t'ho havia demanat. Però tu vas dir que volies venir i que serieu tres persones. Et vaig facilitar el meu mòbil, cosa que tu no vas fer. Vaig encarregar taula per tots (inclosos vosaltres tres) El diumenge tots els comensals i els del restaurant vam estar esperant si venieu fins que ens van advertir que tancaven la cuina. El mínim que podies fer era trucar i avisar que no venieu. M'assabento que no veniu al dinar tres dies després casualment pel teu comentari aquí. I encara en plan hi hi hi.
Ara ja no és un secret: tu tens el peu petit.
Amics i amigues, moltes gràcies pels seus comentaris. I senyors Puig i Bohemi, no s'enfadin, home. No ens fem mala sangs, que som massa pocs. Senyor Puig, va ser una etllada per recordar llargament, molt inspiradora. Això és el que finalment computa.
Procurin ser feliços i tal.
Sr. Jaume Puig: lamento sincerament haver-lo molestat. No he escrit pas en plan hi hi hi. El que he dit és la veritat, per inversemblant que li pugui semblar. (Parlo per mí i pel segon personatge, no pas pel tercer, el de la revista).
I sí, si no tens saldo al mòbil hi ha cabines. No era la meva intenció de causar cap molèstia. Però, cregui'm, que tot va anar com he explicat més amunt. No tenir un duro és una molèstia que hem de suportar tot sovint.
Publica un comentari a l'entrada