Wylie and me [i II]

En efecte, em dic mirant un post que parla de Frankfurt. ¿Per fer-se palletes mútuament calia anar tan lluny? Per a alguns editors i escriptors convidats l'experiència ha estat un enorme exercici d'onanisme patri. I és que el temps és or i cal aprofitar cada segon per saludar aquest, saludar a l'altre, reverenciar al polític, saludar al buit fent veure que has vist a algú, saludar-te a tu mateix davant del mirall del labavo... tot això, excepte mirar amb una mica de curiositat el teu voltant, on tot de gent de diferents nacions està disposada a donar-te un cop de mà, lluny de l'stand del gremi d'Editors. D'altres escriptors, al contrari, anaven tan cegats de veure's traduïts a fora que ignoraren a qui el volia publicar a casa. Ei, però aquest, ja s'ho farà, eh.

No, amiguets, el frankfurt ideal és aquell que ve amb quepsuc i mostassa a parts iguals. Tanta catalanitat embafa, i massa sentir-se estranger, fa d'exiliat autista. Per això, la meva conjura per apropar-me subtilment a Wylie i al meu autor va ser premeditadament local i universal. Observin els meus moviments en càmera ràpida:

1) Algú em diu; mira en aquest stand tenen El Teu Autor! Oh, per déu! És veritat! I tenen llibres seus no traduïts al castellà! oh! Foto, foto, click-click. L'stand és italià.

2) Al meu cervell apareixen rellotges, estructures mecàniques, calculadores, rodes dentades que es van unint en moviment. Tinc alguna idea rebotant dintre la meva cavitat cranial. Cavil·lo una estratègia.

3) Em trobo i saludo al senyor Tirant al cap, no ens coneixíem personalment. Li parlo del meu Pla i em diu que ell ha tingut tractes amb El Xacal, que no mossega, que malgrat tot, Wylie és conscient de les realitats editorials modestes i voluntarioses, i que el secret és basa en topar-se amb algun del polis bons que corren per la seva agència. Em dóna el nom d'un d'aquests polis bons. També em diu que les coses van bé si l'autor no és una vaca sagrada del catàleg de Wylie. També que els problemes vénen després, quan hi ha alguna editorial més gran que olora l'èxit del Teu Autor. Aleshores Wylie és implacable i allò que et dóna, t'ho treu. Tirant, com tots sabeu, és valencià. Ens donem la mà, però bé haguéssim pogut assajar una salutació de col·legues bloggers; què sé jo, encaixar les mans sense mirar, picar els punys, tocar-nos el colze i marxar cadascú pel seu camí sacsejant el dit índex al cel.

3) Sense cita, però amb dos pebrots, faig temps davant de l'stand del sicilià simpàtic. Té un fons editorial envejable, té molts bolaños. L'editor fa tard, no apareix. Xerro amb el senyor Zapatero, que també vol parlar sense cita i que té una bonica editorial a la perifèria de les espanyes, Palència. ¿Tienes hora? Menos cuarto. Ens expliquem misèries de petites editorials i ens caguem amb la distribució, que és com parlar del temps però en clau editorial. L'home de Palència té pressa i ha de marxar, sempre li falta un quart d'hora. Jo sí tinc temps i m'espero. Em sembla que és complicat parlar amb el sicilià sense cita prèvia. Vull preguntar-li coses tècniques que sé que no em respondrà, com per exemple, quant va pagar pels drets del Meu Autor, i que em confirmi coses del Xacal. Ja saben que sóc poruc davant de l'abisme.

4) A mira, per aquí corre el senyor Wylie. Click-click-flash-flash.

5) Ara arriben dues belles dames alemanyes, amb cita amb el sicilià. Me les miro amb cara de gos apallissat (una mirada jovenívola i sensual) i fem petar la xerrada. Parlo, com no podia ser d'altra manera, del Meu Autor i els hi explico les meves cabòries d'aprenent. Té, ara arriba el sicilià. És estrany, és pel roig, sembla atabalat. Caòtic. Però té un dels millors catàlegs d'Itàlia. Faig passar davant meu les dues dames, per gentilesa i perquè tenen cita concertada. Una d'elles, ja asseguda, em mira i em pica l'ullet. Uiuiuiuiui. Sembla que parlen de mi! Li expliquen alguna cosa, ves a saber, potser es riuen de la meva poca traça. Però el cas és que m'han obert les vies per parlar sense cita amb el senyor Sellerio. Abans, però, un important i prestigiós editor català interromp la conversa de les belles dames i li fa dos petons al senyor sicilià. Una angúnia em recorre. Una vergonya aliena.

6) Avui he escrit a una de les amables dames germàniques per agrair el seu gest amb mi, i tot seguit m'ha contestat amablement. Un encant i un plaer.

7) Bé, bé, bé, tots em confirmen el que m'ha dit l'amic Tirant. Anem, doncs, a sopar. Aquest sopar es mereixerà un post a part, així que no l'explicaré ara. Sí els hi diré que allà vaig conèixer una important dama de Tusquets, i que em va donar més o menys els mateixos consells que tothom m'havia donat abans. Jo sé que n'estic fent un gra massa, de tot plegat, que semblo subnormal. L'amic Llibreter ja em mira estranyat. Però jo sé que em faig una mica el ruc, com fan tots els aprenents, però que faig trampa. Mostrant fins a quin punt hom és ignorant fa que els altres, que en saben més que tu es mostrin com a editors. En aquesta aventura només he trobat bons editors, però sobretot, he trobat editors que han estat bones persones. I els negocis els vull fer amb bones persones. És una estupidesa, però em sembla una actitud noble, just el que s'escau en un gremi pre-revolució industrial com és el d'editors. L'edició no és un negoci; és un ofici. Jo de tots aquests editors que he mencionat n'he extret alguna conclusió, alguna lliçó. I a tots els agraeixo la seva paciència.

La senyora amable de Tusquets, d'origen gallec, em diu que l'endemà té una reunió amb Wylie, i que el poli bo ja no treballa amb ell. Vaja. Li parlarà del Meu Autor i del meu cas. Li dic, però no me'l picaràs, oi? I ella riu i tothom riu. Jo ric a contracor. És clar que no, burru! Cal esperar, doncs, que qualsevol dia d'aquests, sense moure jo un dit, em truqui el senyor Wylie i em regali els drets de traducció del Meu Autor.

Oi?