Visc en una zona interessant de Caracas. A prop de Sabana Grande; una avinguda cadàver. He vist documents gràfics que demostren que antany la gent s'hi passejava, els artistes bagaven per les terrasses, alguna llibreria venia llibres, i s'hi feien molts cafés. Ara és una avinguda cadàver. Un terratrèmol social va esdevenir i el xoc de dues masses tectòniques va obrir una escletxa en el paviment i d'ella sorgiren milers de buhoneros que es multiplicaren i multipliquen amb insolent procacitat. La zona on visc és zona fronterera entre les dues Caracas. Un autèntic territori de col·lisió i desastre.
Exemple de Buhonero Inc. Foto de la meva Única i estimada Aliada
Entre els plàstics, restes de menjar i lones em passejo, i maldo per copsar què diu el meu interlocutor entre l'aiguabarreig de sons infernals que expulsen les miniteques que es trepitgen les unes i les altres. No podem anar de costat; cal anar en filera. L'espai es cotitza a l'alça i el que abans era una gran avinguda a disposició del vianant, ara s'ha convertit en tres o quatre rierols entre tendes que bé semblen clavegueres. El soroll és en veritat eixordador. Molts buhoneros, cansats de cridar a viva veu que les seves són millors ofertes que les del veí, s'han gravat la cantarella i la propulsen en fraticída guerra de decibels. Mentre la seva veu surt disparada en totes direccions, ells jauen en silenci i les seves cordes vocals reposen. Beuen alguna cosa en la penombra.
Els buhoneros són gent pobra dels barrios. Baixen a l'Avinguda Cadàver i pleguen i despleguen el seu gènere dia rere dia. Una tasca trista i esgotadora. Tard, ben entrada la vesprada, enfilen els turons fins a desaparèixer. Seves són les llumetes que s'albiren lluny, als cerros. A Veneçuela, al fenomen dels buhoneros l'anomenen economia informal. La informalitat, emperò, requereix de certa organització, que en aquest cas roman oculta, semi-secreta, tàcita, m'aventuro a anomenar-la de mafiosa. El carrer té amo. El progrés a Veneçuela es mesura en vertical; les barraques ara tenen dos pisets de fràgil equilibri, les tendes dels buhoneros cada cop són més altes... Però no, no m'endinsaré en aquest bardissar; las meves impressions són merament estètiques, em diu un company indignat amb la meva deriva ideològica. En fi, em passejo per l'Avinguda Cadàver. Caracas m'atrapa i no veig el moment de sortir-ne. Aviat, emperò, algú em deixarà un llibre d'en Dovlátov que encara no he llegit, aviat algú trepitjarà les fustes de l'escenari de l'Orinal, aviat la normalitat de Barcelona m'atraparà com ho va fer la de Caracas. O això espero. Ara com ara, em passejo com un apàtrida per una avinguda cadàver. O una avinguda cadàver es passeja en mi, sense que pugui deslliurar-me de la seva desolació.
Demà baixarem el teló de Veneçuela d'hivern, penjarem una imatge ben maca, que acompanyarem amb una cançó adient. Em faltarà parlar de la nova literatura veneçolana, que un bon amic em va donar per llegir gairebé l'últim dia del meu viatge. Jo, a canvi, li vaig portar un Dovlátov, un altre home sense pàtria. El llibre de Dovlátov que aviat em deixaran, conté aquesta frase; "La persona que pregunta sin cesar debe aprender a responder tarde o temprano”. M'adono que això és el que he intentat fer durant aquests últims post. Respondre. No sóc qui per a jutjar si he aconseguit trobar alguna resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada