Veneçuela d'hivern - La treva

No sé com gestionar l'ingent gruix d'informació que m'agradaria compartir amb vostès en aquest Teatre buit. Camino pels carrers cap-cot, pensant en vostès i en la qualitat mínima que m'agradaria poder garantir en aquests escrits. Si abans els posts sobre Veneçuela deixaven entreveure la sorpresa del descobriment, aquests que avui enceto haurien de transmetre l'aprofundiment en la societat veneçolana que han representat tants dinars i tants sopars i tantes visites a llars caraquenyes. I ca, és Nadal també allà. I és temps de treva.

I per uns dies que es dilaten tot el mes de desembre, les reixes, els panys i les portes s'obren a discreció, els convits estan a l'ordre del dia, les llumetes de Nadal creixen i creixen per entre les reixes i els forjats, com qui diu. Dinars i sopars. I encara més dinars i sopars. Tanta amabilitat embafa als catalans. Nosaltres no som així. Jo, vaja, no sóc així. Jo no convido als veïns a que em buidin la bodega. I a fe de déu que la buiden; jo n'he buidat unes quantes. I, ep, no conviden a la gent seguint patrons socials de dolorós acompliment; quan una cosa es fa de gust es nota. Eus ací una cosa que he comprès que ni tan sols sabia que no entenia. L'esperit del nadal. L'esperit amable de Llatinoamèrica. En fi.

Pels carrers tronen músiques dispars que fan vibrar la caixa toràcica del visitant. La salsa, el reggaeton i les nadales a tot drap s'enllacen i formen un remolí sònic kitsch que jo em bec removent els glaçons del meu whisky on the rocks, aquí, en aquesta casa que fan que senti meva.

Però jo us parlava de temps de treva. Així és. Les eleccions a Veneçuela tradicionalment es celebren durant el mes de desembre per a evitar conflictes socials, car la gent està per les seves hallaques i vigilar que les llumetes del pessebre no deixin mai de pampallugar. Pampalluga també el cel; els barrios s'encenen i els focs artificials uneixen en atípica germanor des del primer a l'últim dels caraquenys. La potència de les detonacions és eixordadora. Aquí seria del tot il·legal. Salten totes les alarmes dels cotxes. Caracas no dorm, impossible. Caracas es mor de nit. I ressuscita per tornar a morir l'endemà. De la nativitat al sacrifici, la ciutat resisteix totes les envestides i es conserva bella, bruta i radiant, caòtica. Caracas, la malquerida.

Quilòmetres de llumetes sobre el riu Guaire.
Els caraquenys diuen que és una claveguera.

Consideració caraquenya número u.

-¿Pero tú cómo te llamas?
-Subal.
-¿Súval?
-No, eso es en vasco.
-Su-bal·l, Su-bal·l, chama, con la lengua tocando el paladar- diu son pare.
-Su-bal·l!
-¡Chévere! Y ahora debes aprenderte esto; Barcelona és bona si la bossa sona...
-Subal, ¿otro trago?
-Lo que diga mi suegro.

Consideració caraquenya número dos.

-Subal, di algo en castellano.
-No, que me da pena (vergonya).
-Va, hombre, que son adolesentitas y les hará gracia...
-Vale, Mi Única Aliada.

(...)

-Jijijjiji. Jijijiji.
-Hola, vengo a deciros algo en castellano de pura cepa.
-Jijijiji. Jijijij.
-¡Hostia-coño-joder!
-Jijijii, juas, juas, juas! ¡Cómo en las series!


Consideració caraquenya número tres
(per a escoltar al lado del camino)


Manolo García, Prefiero el trapecio
Arena en los bolsillos, 1998

powered by ODEO