Portava ja massa temps dins del laberint ideològic construït pel chavisme, intentant escatir la veritat. D'un temps ençà que albirava per fi la sortida. Ha estat un camí sense dreceres, recorregut amb paciència, preguntant aquí, preguntant allà. A la fi, el camí es va acabar dins una llibreria, presumiblement una de les millors de Caracas, la del Ateneo, dintre de les entranyes del teatre Teresa Carreño.
Havíem d'anar a mirar la programació nadalenca del teatre, mes no se'ns va permetre el pas, car avui el teatre estava reservat; un míting d'algun dels ministres de Chávez i una gran cua de gent convenientment uniformada amb franelas i gorres roges. I doncs, vaig aprofitar per mirar quins llibres tenien a la llibreria, i em vaig quedar admirat de la quantitat de literatura sobre la revolució que s'hi troba. A favor, en contra, per triar i remenar. Els que més em van interessar estaven editats per Debate, i entre aquests, per sobre dels altres, lluïa amb llum pròpia Hugo Chávez sin uniforme, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, aquest últim guanyador del darrer Herralde de Narrativa. Assedegat de coneixements i de respostes, vaig comprar el llibre, i aquesta ha estat la millor recompensa a la fi del laberint. A partir d'aquell gloriós moment d'atzar érem l'aliada, jo i el llibre, sempre amunt i avall, a la platja, al cotxe, al llit.
Hugo Chávez sin uniforme. Una historia personal.
Pròleg incisiu i finíssim a càrrec d'una de les veus més intel·ligents i autoritzades del país, Teodoro Petkoff. A Petkoff li van fer una entrevista recentment a El País. Vegint-la. En el seu pròleg, amb unes desenes de pàgines fa una brillantíssima aproximació a la història més recent veneçolana des del famós caracazo, fins a l'adveniment de Chávez, i recorre amb elegància de bon pedagog els vuit anys que ja porta Chávez a Miraflores. En aquest post que us he preparat trobareu un petit fragment del pròleg que diu veritats com a punys.
I bé, havent devorat el pròleg de Petkoff, encara m'esperava una altra grata sorpresa; una declaració d'intencions deliciosa de part dels autors que, com quan algú et xiuxiueja les paraules exactes que obren el teu cor i el teu pensament, t'anima a endinsar-te, ara amb llum i taquígraf, en el laberint d'ombres i dubtes que suposa la persona i la biografia de Chávez; "Sería ingenuo intentar engañar al lector pregonando que los responsables de este libro no tenemos opiones, que gozamos de una académica indiferencia ante el personaje que convoca estas páginas. [...] Es un proyecto [el llibre] que nació con la intención de sumar complejidad a un proceso que parece empeñado en simplificarse. La polarización que ha generado el presidente de Venezuela, tanto dentro como fuera del país, parece marcar la propia percepción que se tiene sobre él. Luce imposible observarlo sin tener que someterse al contagio que lo idolatra o que lo sataniza." Només qui coneix les seves febleses pot intentar evitar-les. Aquests dos periodistes ens ho demostren.
I bé, què dir sobre l'obra... Un ritme narratiu trepidant, exposició ordenada dels fets, quan els fets s'han vist enterbolits de llegendes, tergiversacions o mitges veritats, els autors ens mostren mil records de gent propera a Chávez, de gent adversa a ell, mil anècdotes que han conformat el destí de tot un país, ara divertides, ara hilarants, ara patètiques... No oblidem que el llibre és una biografia; hi apareixen memòries de gent que ha envoltat al personatge des de l'infància, des dels seus progenitors, passant pels seus mentors polítics de l'època en que Chávez només somniava en ser jugador de beisbol fins també records (molt interessants i gairebé imprescindibles) d'ex-amants que van estar implicades en les conspiracions que van portar a Chávez al fallit cop d'estat de 4 de febrer de 1992... moltíssima gent, escoltin. Molts dels acompanyants del militar des de les primeres aventures colpistes han anat abandonant el seu viatge cap a l'autocràcia. Molts dels ara ex-militars que juntament amb Chávez van intentar assaltar el palau de Miraflores el veuen ara i no el reconeixen. El poder, amics, el poder. El llibre també analitza molt bé com va fer Chávez per a posar-se a la butxaca a tanta gent empobrida i descontenta i com paulatinament ha anat perdent suport entre la classe mitja i intel·lectual veneçolana...
En fi, podria estar post i post explicant coses que el llibre diu. Desconec si a les nostres llibreries es troba aquesta obra essencial per a entendre i obrir les mires de tant chavista recalcitrant que corre per les nostres contrades. Potser aquest llibre els ofereixi allò que la burda propaganda del règim els hi nega; el benefici del dubte. Si el llibre no es trobés a les nostres prestatgeries, els bons llibreters haurien de córrer a encarregar-ne algun exemplar, per quan el preu del petroli baixi i el clima polític allà torni a ser asfixiant i tornem a pronunciar el nom de Veneçuela sense cap tipus de coneixement.
La meva impressió, ara com ara, havent llegit Chávez sin uniforme, és que la cita de Hobbes que encapçala el text és feta a mida per al comandante.
Havíem d'anar a mirar la programació nadalenca del teatre, mes no se'ns va permetre el pas, car avui el teatre estava reservat; un míting d'algun dels ministres de Chávez i una gran cua de gent convenientment uniformada amb franelas i gorres roges. I doncs, vaig aprofitar per mirar quins llibres tenien a la llibreria, i em vaig quedar admirat de la quantitat de literatura sobre la revolució que s'hi troba. A favor, en contra, per triar i remenar. Els que més em van interessar estaven editats per Debate, i entre aquests, per sobre dels altres, lluïa amb llum pròpia Hugo Chávez sin uniforme, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, aquest últim guanyador del darrer Herralde de Narrativa. Assedegat de coneixements i de respostes, vaig comprar el llibre, i aquesta ha estat la millor recompensa a la fi del laberint. A partir d'aquell gloriós moment d'atzar érem l'aliada, jo i el llibre, sempre amunt i avall, a la platja, al cotxe, al llit.
Hugo Chávez sin uniforme. Una historia personal.
Pròleg incisiu i finíssim a càrrec d'una de les veus més intel·ligents i autoritzades del país, Teodoro Petkoff. A Petkoff li van fer una entrevista recentment a El País. Vegint-la. En el seu pròleg, amb unes desenes de pàgines fa una brillantíssima aproximació a la història més recent veneçolana des del famós caracazo, fins a l'adveniment de Chávez, i recorre amb elegància de bon pedagog els vuit anys que ja porta Chávez a Miraflores. En aquest post que us he preparat trobareu un petit fragment del pròleg que diu veritats com a punys.
I bé, havent devorat el pròleg de Petkoff, encara m'esperava una altra grata sorpresa; una declaració d'intencions deliciosa de part dels autors que, com quan algú et xiuxiueja les paraules exactes que obren el teu cor i el teu pensament, t'anima a endinsar-te, ara amb llum i taquígraf, en el laberint d'ombres i dubtes que suposa la persona i la biografia de Chávez; "Sería ingenuo intentar engañar al lector pregonando que los responsables de este libro no tenemos opiones, que gozamos de una académica indiferencia ante el personaje que convoca estas páginas. [...] Es un proyecto [el llibre] que nació con la intención de sumar complejidad a un proceso que parece empeñado en simplificarse. La polarización que ha generado el presidente de Venezuela, tanto dentro como fuera del país, parece marcar la propia percepción que se tiene sobre él. Luce imposible observarlo sin tener que someterse al contagio que lo idolatra o que lo sataniza." Només qui coneix les seves febleses pot intentar evitar-les. Aquests dos periodistes ens ho demostren.
I bé, què dir sobre l'obra... Un ritme narratiu trepidant, exposició ordenada dels fets, quan els fets s'han vist enterbolits de llegendes, tergiversacions o mitges veritats, els autors ens mostren mil records de gent propera a Chávez, de gent adversa a ell, mil anècdotes que han conformat el destí de tot un país, ara divertides, ara hilarants, ara patètiques... No oblidem que el llibre és una biografia; hi apareixen memòries de gent que ha envoltat al personatge des de l'infància, des dels seus progenitors, passant pels seus mentors polítics de l'època en que Chávez només somniava en ser jugador de beisbol fins també records (molt interessants i gairebé imprescindibles) d'ex-amants que van estar implicades en les conspiracions que van portar a Chávez al fallit cop d'estat de 4 de febrer de 1992... moltíssima gent, escoltin. Molts dels acompanyants del militar des de les primeres aventures colpistes han anat abandonant el seu viatge cap a l'autocràcia. Molts dels ara ex-militars que juntament amb Chávez van intentar assaltar el palau de Miraflores el veuen ara i no el reconeixen. El poder, amics, el poder. El llibre també analitza molt bé com va fer Chávez per a posar-se a la butxaca a tanta gent empobrida i descontenta i com paulatinament ha anat perdent suport entre la classe mitja i intel·lectual veneçolana...
En fi, podria estar post i post explicant coses que el llibre diu. Desconec si a les nostres llibreries es troba aquesta obra essencial per a entendre i obrir les mires de tant chavista recalcitrant que corre per les nostres contrades. Potser aquest llibre els ofereixi allò que la burda propaganda del règim els hi nega; el benefici del dubte. Si el llibre no es trobés a les nostres prestatgeries, els bons llibreters haurien de córrer a encarregar-ne algun exemplar, per quan el preu del petroli baixi i el clima polític allà torni a ser asfixiant i tornem a pronunciar el nom de Veneçuela sense cap tipus de coneixement.
La meva impressió, ara com ara, havent llegit Chávez sin uniforme, és que la cita de Hobbes que encapçala el text és feta a mida per al comandante.
Como tendencia general de todos los hombres, destaco un perpetuo e impaciente deseo de poder y de más poder, que solamente cesa con la muerte. Y esto no se debe al mayor placer que se espera sino al hecho de que el poder no puede garantizarse sino buscando aún más poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada