Urgell, Borrell, Buenos Aires... Berlín!
Espasa, Marina
Intens cap de setmana carregat d'actes culturals ha viscut L2P. De primeres, presentació extraoficial del llibre de poemes de Sílvie Rothkovic en un restaurant on no es podia fumar. També s'hi presentava la poesia ultramoderna de Cinc mil dòlars, que aviat publicarà el seu pertinent llibre de poesia. Si no puc dir que ambós s'inscriuen en un poc explotat corrent post-modern de poesia feta en català, no puc dir res. Un home va estar a punt de protagonitzar un incident al no veure's capaç de desprendre's del seu telèfon mòbil, enginy postmodern, fins al punt que més d'un estudiava emprar l'ús de la violència del segle XX contra ell. El dia següent, aplec de post-adolescents mileuristes a l'Apolo per presenciar el concert de gratis de la discogràfica Bankrobber. El meu interès era escoltar el hip-hop d'En/Doll i el rock melangiós i pur de Mazoni.
Encara no havia tingut oportunitat d'escoltar les rimes dralianes amb bases de Guillamino i, revatua l'olla, em van agradar molt. La meva Estimadíssima Aliada també va sortir entusiasmada, així com en Iuspeck, a qui em ve de gust saludar des d'aquí. En veritat, no havia escoltat unes rimes més estimulants des del mític és tope-és tope-jugar a ser tonto del bote, que t'ho dic-que t'ho dic que és tope-tope, o el polèmic jo sóc català, no sóc castellà, i si no t'agrada que et donin pel sac, rimes aquestes precursores del hip-hop en català més vergonyós i aberrant. Des d'aquells dies vaig tenir la completa certesa que el hip hop en català naixia mort, o albat. Però veure en Drals batent els braços i quequejant noms de carrers de l'Eixample en estructura de 4/4 , o sacsejant una pipa de plàstic com si fos un delinqüent comú de Boston o del Bronx, en definitiva, rient-se de la impostura estètica dels raperus a l'ús, va fer brollar novament la fe envers el cadàver putrefacte que ens entestem en anomenar rock en català. A veure si ho entenem d'una vegada: el rock català és una fal·làcia; hi ha bona música i mala música. I punt. Denominacions d'origen, pels vins i caves.
Rates, un poema força antic de la collita d'en Drals, empren viaranys desconcertants que podrien catapultar-lo a ser la nova cançó de l'estiu de TV3. Perquè en definitiva en Drals és un mestre en fer passar gat per llebre al personal, i va endossar a l'auditori tot un recital de poesia oral. La poesia fa por a la gent, però a la que li imprimeixes ritmes prefabricats per ordenador, la cosa canvia. Pedrals és un renovador de la poesia tal i com Calixto Bieito ho és de l'òpera. Bravo Drals. Només et faltava la gorra del revés i un cigarret de crack penjant dels llavis. L2P ha pogut saber que el tàndem Drals-Guillamino s'està preparant per entrar a l'estudi ben aviat.
Rrrrrrrraaaaaates.
Sortim de l'Apolo per a prendre unes cerveses (mitja canya de l'Apolo= 4 euros). Fem temps per a escoltar a Mazoni. Mazoni, fills meus, em retrotrau a la més tendra infantesa. Les mazonis eren unes ties fantasmagòriques molt inquietants que perseguien al capità Harlock pels confins de l'univers. Diuen els íntegres que Mazoni és una banda de pop però jo dic que un carall. A l'Orinal vaig poder escoltar en Jaume Pla (do not confuse with Albert nor Josep) amb la companyia d'una sola guitarra i em va semblar un bon cantautor, a.k.a. bandautor, i el dissabte a l'Apolo vaig poder escoltar una potentíssima banda de rock com poques han aparegut en aquest abocador espiritual que anomenem Catalunya. Les bandes autèntiques funcionen molt millor en directe que en estudi, i aquests tios a l'escenari es comportaven com una miraculosa font d'energia renovable, en especial el paio de la guitarra solista, que feia el molinet com Pete Townshend dels Who.
Rrrrrrraaaaaaates.
En fi, serà cert que la música feta en aquest país està vivint moments de glòria. Roger Mas, Antònia Font, Mazoni, Albert Pla, En/Doll, i un etcètera semblant a un iceberg. Que s'apartin d'una vegada ja els grups prefabricats als despatxos de la Generalitat. Mori l'esperit del Palau Sant Jordi de 1991!
Rrrrrraaaaates.
En un altre ordre de coses, a la sortida de l'acte, em van informar que les restes de l'incendi d'Explosión Bikini i Electric Chiuaua (Electric Chiuahuaha, o Electric Chiwah-wah), que tenen un projecte molt interessant anomenat Politicalamity, tocaran el dia 3 de febrer al vaixell fantasma de la Fura dels Baus, Naumón, al Port Vell de Barcelona. Les neurones em funcionen a tot drap, i penso que el vaixell de la Fura s'assembla al vaixell galàctic del capità Harlock, que deu estar infestat de rrrrraaaaates.
Subal Quinina, a la deriva, buscant feina a Mondosonoro o a Sputnik.
Rrrrrrrraaaaaates.
Sortim de l'Apolo per a prendre unes cerveses (mitja canya de l'Apolo= 4 euros). Fem temps per a escoltar a Mazoni. Mazoni, fills meus, em retrotrau a la més tendra infantesa. Les mazonis eren unes ties fantasmagòriques molt inquietants que perseguien al capità Harlock pels confins de l'univers. Diuen els íntegres que Mazoni és una banda de pop però jo dic que un carall. A l'Orinal vaig poder escoltar en Jaume Pla (do not confuse with Albert nor Josep) amb la companyia d'una sola guitarra i em va semblar un bon cantautor, a.k.a. bandautor, i el dissabte a l'Apolo vaig poder escoltar una potentíssima banda de rock com poques han aparegut en aquest abocador espiritual que anomenem Catalunya. Les bandes autèntiques funcionen molt millor en directe que en estudi, i aquests tios a l'escenari es comportaven com una miraculosa font d'energia renovable, en especial el paio de la guitarra solista, que feia el molinet com Pete Townshend dels Who.
Rrrrrrraaaaaaates.
En fi, serà cert que la música feta en aquest país està vivint moments de glòria. Roger Mas, Antònia Font, Mazoni, Albert Pla, En/Doll, i un etcètera semblant a un iceberg. Que s'apartin d'una vegada ja els grups prefabricats als despatxos de la Generalitat. Mori l'esperit del Palau Sant Jordi de 1991!
Rrrrrraaaaates.
En un altre ordre de coses, a la sortida de l'acte, em van informar que les restes de l'incendi d'Explosión Bikini i Electric Chiuaua (Electric Chiuahuaha, o Electric Chiwah-wah), que tenen un projecte molt interessant anomenat Politicalamity, tocaran el dia 3 de febrer al vaixell fantasma de la Fura dels Baus, Naumón, al Port Vell de Barcelona. Les neurones em funcionen a tot drap, i penso que el vaixell de la Fura s'assembla al vaixell galàctic del capità Harlock, que deu estar infestat de rrrrraaaaates.
Subal Quinina, a la deriva, buscant feina a Mondosonoro o a Sputnik.
Politicalamity, Opto
Chernovil, 2006
powered by ODEO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada