La Meva Única i Estimadíssima Aliada us desitja molt bon any

En la diada de l'Home dels Nassos, que és avui, cedeixo la Segona Perifèria a la Meva Única i Estimadíssima Aliada, per a que us desitgi a tots i totes, en forma de tall musical, una fantàstica nit de bogeria desenfrenada. Ella en sap molt de parrandes, no en va és caribenya.

Amics, amigues, coneguts i conegudes, la meva aliada us vol regalar aquesta parranda de la seva terra, per a que comenceu a escalfar motors. Molt bon bolanyo nou, nens!

Músics veneçolans entrant al 2006

Viva Venezuela, Un solo pueblo.


Powered by Castpost

Aquest poema té forma de bomba atòmica

La innocentada del Saló de Lectura (BTV) ha estat bé.

Durant un minut o dos ha estat bé.

Moliner em pesa.

Com una llosa.

Com una llosa.

Com una llosa.

Com una llosa.

En fi.

___________________________________________________________

La tribu que redueix cranis sobredimensionats (o La Fiera Literaria)

Rebo un missatge al mòbil; Aviso a toda la población: El simulacro de paz y amor ha finalizado. Guarden los langostinos, insulten a sus cuñados y disuélvanse. Al carall, aquest msm té raó; El Corte Inglés vol un Nadal llaaaaarg, doncs la Perifèria el farà ben curt. Senyors, a la feina.

He rebut uns quants presents dels meus propers en aquestes festes de deliris. Dos d'ells m'han cridat l'atenció; el primer, una màscara que prové d'una tribu veneçolana que s'anomena Piaora. Té una expressió del tot curiosa. Una mirada trista, o potser atònita. Un mentó i una nàpia exagerats, i unes conques dels ulls que semblen coves. Va tot el rostre pintat de color negre però del front i de les temples li surten vetes de color blanc amb una línia roja al mig encerclant la mirada esporuguida del nostre home. El cabell ve representat per un manyoc de palla ben llarga que li dóna a la màscara un aspecte sinistre, com si aquell rostre representés a un membre d'una tribu de reductors de cranis. M'encanta. M'encanta. Faig col·lecció de màscares; qui tingui oïda que escolti.

Manolo, un home amb el crani reduit.

El segon regal és un retrat que vaig encarregar a la meva estimada cosineta Q, per combatre l'avorriment dels últims moments d'un dinar familiar. L'autora demostra posseir una crueltat i honradesa digna dels artistes de la seva edat. Mig calb, destarotat, envellit, engreixat; així sóc jo als ulls dels minyons que no saben enganyar. Ben fet, Q!

Q, una crítica demoledora.

Però del pobre Subal, del nostre Subal, ningú se n'ha recordat alhora de gastar-se un duro. Ni jo mateix, que sóc el seu amo i senyor. Subal, llepa'm les botes, i Subal ho fa. En fi, pobre desgraciat. Però per demostrar per cop enèsim la meva magnanimitat envers el meu engendre avui m'he decidit a preparar-li una sorpresa. Un regal. Veureu, jo sempre baixo de l'hort. Vaig sempre tard, nois. I navegant sense cap rumb per l'oceà d'avorriment que es reprodueix com una plaga que és Internet he donat amb un far en la nit, uns outsiders peninsulars dels què no coneixia res de res. Porten un pamflet literari semiclandestí i generen picors a l'establishment de la literatura en castellà i admiració entre els que malden per ser-hi. Ei, però de debò, eh? Es veu que són llegendaris, que les seves revistes les demanen des d'universitats llunyanes i tot. Esbudellen sense contemplació a autors d'èxit en castellà, els injurien, els hi foten tanta canya que fan por. I no només als autors. Els editors i la indústria els temen. Porten més de deu anys així, reduint cranis sobredimensionats per la avara indústria editorial. Els Imparables fan bé de no escriure en castellà.

He llegit aquesta entrevista a Lateral, he googelejat per aquí i per allà, i penso que hem trobat als Wu Ming de la literatura castellana. Vade retro, Satanàs!!

... uns minuts més tard...

L'autor sua. Està nerviós. Després de molt navegar, naufragar per la xarxa, troba una pista. Un correu electrònic. Poques vegades li havia costat tant trobar un contacte per internet, gairebé tota la tarda. Els hi escriu. Pateix per la seva gramàtica (d'aquests tios es diu que són professors universitaris, crítics literaris, gent amb molt de pes). Finalment, una resposta. Subal començarà l'any content. I l'autor també.

Amigo Subal: lo que sigue es una fórmula que tenemos compuesta para introducirla en las respuestas a quienes nos consultan lo que tú:

La Fiera sólo circula por suscripción a anualidades completas. Para tener acceso a ella tendrías que mandar 33 euros (un año) por medio de talón al portador cruzado, o a nombre de Pablo García, al APARTADO 42082 - 28080 MADRID (poniendo en el sobre sólo lo que hemos puesto en mayúsculas) o por transferencia a la cuenta de Caja de Madrid 2038 1177 56 XXXXXXXXXX [si algú vol el número que es posi en contacte amb un servidor de vostès], a nombre del mismo, diciéndonos, por correo ordinario o por mail, la dirección a donde quieres que se te hagan los envíos.

Suscripción de apoyo: 60 euros en adelante.

Europa 50 euros

Resto del mundo : 75 euros o equivalente.

Si te suscribes ahora, recibirás en seguida todo lo aparecido desde enero.

NO PAGAS PAPEL, PAGAS TIEMPO E IDEAS

serás bienvenido si te decides a ayudarnos. También aquí te deseamos un buen 2006. Un saludo. Cristina Aguilar.

BON NADAL I BOLAÑO NOU

Gràcies tdó, per la idea ;-)

Tanquem la paradeta fins l'any que ve.

POSTDATA a 27 de desembre: Un tal Toni Ibàñez ha inaugurat un bloc. Mala hierba nunca muere.

[inaudible]

Per ofegar les penes immobiliàries que m'afligeixen m'he retirat a la meva cambra amb intenció de reflexionar. Aviat, però, m'he adonat que reflexionar aquesta nit, pues va a ser que no. Que no perifes, que hom té dret a llepar-se les ferides i sentir pena de sí mateix, pel dia de demà esdevenir un superhome al mode de Nietzsche. Així que m'he descobert acariciant amb la punta dels dits la meva paupèrrima discografia. Em vaig quedar als noranta, jo, xatos. Grans peces de la meva col·lecció han estat manllevades pels meus estimats amics, tal com jo manllevo la seva discografia. La vida és un toma i daca. Us heu fixat amb quina impunitat barrejo idiomes? Shame on me.

Mireu què he trobat!! Revatua l'olla! [I amb el peu impulso la cadira giratòria i apropo la meva cara cansada a la teva pantalla] DJ Ouí-ouí, nens! Aquest DJ Ouí-ouí era amic d'un tal Homonulus, que al seu temps és el pare intel.lectual de Subal Quinina, flagell dels déus aquí a la terra.

DJ Ouí-ouí tocava la bateria primer amb Explosión Bikini (mítica banda de les nits del Sidecar, a voltes), i més tard es va enrolar en un vaixell a la deriva anomenat Electric Chiuaua, on Subal tocava la seva preciosa guitarra Encarna.

DJ Ouí-ouí gasta un humor primari però alhora intel·ligentíssim, i sovint obligava a Subal a treure's les olleres per tal de poder plorar de riure a raig i sense restriccions. El seu argot és digne d'admiració. Treballa al port, és portuari, condueix un monstre de metall a trenta metres d'alçada i assegura haver vist la guàrdia civil calibrant quilos i kilos de farlopa amb una llumeta als ulls, en una de tantes confiscacions de droga d'ultramar. El castellà més viu i més heterodox, sense cap mena de dubte, és troba en els ports industrials i en les presons. I ja em perdonarà el senyor Imparable Adell, que només veu poesia en els museus. Ouí-ouí és un mestre en l'art de prostituir fins al final una llengua, en l'art de crear ritmes i en l'art de fer anar un quatre pistes a casa seva. Però vosaltres sou uns individus intel·ligents i segur que voleu proves del seu virtuosisme. Aquí en teniu una. Amb tots vostès, DJ Ouí-ouí i la cançó protesta Soy agente de la autoridá.

Agente de la autoridá, DJ Ouí-ouí, 2003

Powered by Castpost


Segons els rumors cada cop més insistents, DJ Ouí-ouí està ultimant un nou treball

que només unes poques orelles podran escoltar. No patiu, amics, vosaltres sereu uns dels escollits.

La Part dels Guarures? No. La part dels follamares

-Eh, tu, autor.
-Què.
-Toca que em passegis per la Perifèria i que acabis la teva estúpida crònica sobre els fets del puticlub del D.F.
-No m'abelleix.
-Doncs sàpigues que tens una sèrie de responsabilitats amb la gent que et llegeix. Ara, allà vós, jo em rento les mans. Sóc un miserable personatge de ficció, un assalariat, vaja.
-No saps la sort que tens.
-Eh, tu, autor.
-Què. Què. Què.
-Dona'm un piti i m'expliques què cony et passa.
-Ahir uns niñatus follamares, fills de la gran puta, segurament farloperus, van fregir a una indigent en un caixer automàtic.
-Ah, sí, autor, on anirem a parar, oi.
-Oi.
-I que més.
-L'empresa propietaria del pis on havíem de viure feliçment la meva aliada i jo, la companyia Aigües de Barcelona, ha introduït una clàusula al contracte, a l'últim moment, que diu el següent; Aquest contracte és de cinc anys i un dia, si s'abandona el pis abans dels cinc anys i un dia cal pagar la totalitat dels lloguers dels anys restants.

-Dona'm un exemple, sagal, que no t'expliques.

-Si decidíssim marxar al cap de l'any, hauríem de pagar el lloguer dels quatre anys que per contracte ens tocarien, no una mensualitat, ni dues, sinó quaranta vuit mensualitats. Una condemna penitenciària. Cinc anys i un dia.

-Collons.

-Sí, collons.

-Però això no és il·legal? Vull dir, que si decidissiu marxar abans dels cinc anys i Aigües de Barcelona llogués el pis a algú altre, els desgraciats d'Aigües de Barcelona cobrarien la vostra pasta i la pasta del llogater que efectivament ocupa el pis.

-Les lleis són pels pobres, Subal, no per les transnacionals.

-Com està el pati.

-Sí. Com està el pati.

-I tu estàs bé.

-No. Ho cremaria tot. Jo vull ser un magrebí de les perifèries de París i cremar-ho tot, absolutament tot. Començaria per la puta torre Agbar. Res no importa.

-Sí, sí, vale, vale. Deixa les palles mentals per la Perifèria. Ara què faràs.

-Res, seguir buscant.

-I ara què llegeixes.

-Res. La literatura no vale nada.

-(...)

-(...)

-Ei. Posa música, tio.

-Que et moqui la iaia.

La Part dels Polis

Lighten Up, The In Sound From Way Out,
Beastie Boys, 1996

Powered by Castpost

Un grup de cinquanta policies aleshores va irrompre a la sala, amb els seus cascs, les seves armilles antibala amb les inicials del cos antinarcòtics marcades a foc al pit i al dors, amb els seus subfusells d’assalt que deuen pesar com un dimoni. Els polis eren baixets, amb la pell bruna i expressió endurida i ensinistrada per a matar. Us semblarà que Subal exagera, però el seu amo, que sóc jo, certifica la seva història. Acte seguit un inspector, que reconeixerem fàcilment per la seva gavardina de color beige i el cigarret que li penja dels llavis, s’obre pas entre els seus cadells ensinistrats i es dirigeix al director del local que es frega les mans amb nerviosisme. Es donen la mà i creuen a un apartat reservat al personal del local. S’hi estan molt de temps.

Dos policies custodien la porta de sortida, i ni entra ni surt ningú. Subal, ves a saber perquè, s’imagina que al carrer tres o quatre furgonetes de color negre, sense distintius, sense matrícula, furgonetes pensades per a no existir, resten immòbils a l’entrada principal del nostre club. Subal s’enfonsa cada cop més en la seva butaca i demana l’enèsim cigarret a E., guarura que fuma i fuma.

Però amics, amics, això no és un hotel segrestat a l’est de Bagdad, això és la Segona Perifèria i com hi ha món que les coses al nostre puticlub van acabar a la mexicana, davant dels ulls atònits del vostre protagonista. Subal encara no sap quina lliçó extreure del que ve a continuació.

El detectiu, que havíem deixat parlant amb el director, surt de darrere de l’apartat agafat de dues senyoretes colombianes que duien sabates i unes calces. Elles somriuen i potser estan temptades de refregar la calba a l’inspector. Dos membres del cos de policia agafen de bracet a una sola noieta, i riuen, i arrosseguen la veu, i al darrera seu un policia amb les cames mig obertes i un braç arrepenjat en una columna de vidre xiuxiueja tendres paraules d’amor fugaç a una senyoreta que ven tabac a les taules dels clients. El subfusell li penja entre les cames. La missió antinarcòtics queda anul·lada.

A la nostra taula Subal ja no sap què pensar. Un guarura es mira l’escena mastegant un escuradents, però l’altre, com Subal, com el seu germà, n’estan fins als collons i decideixen que la nit arriba al seu final. El guarura primer protesta, però el guarura segon s’imposa i baixem les escales i passem pel costat de les furgonetes negres i demanem les nostres pistoles al poli que ens les guardava, que no ha vist res ni ha sentit res. As usual.

La Part del Subal

Desde la puerta de "La Crónica" Santiago mira la avenida Tacna, sin amor; automóviles, edificios desiguales y descoloridos, esqueletos de avisos luminosos flotando en la neblina, el mediodía gris. ¿En qué momento se había jodido el Perú?

VARGAS LLOSA, Mario, Conversación en la catedral

¿En qué momento se había jodido el D.F.? Vaig estar temptat de preguntar al meu escorta personal quan ja tornàvem. Guarura, en diuen, segurata. No ho vaig fer perquè la resposta no importava, i a més ell no ho sabia. Ningú sabia qui havia posat aquelles avingudes, aquells tirotejos, la cola d'impacte als pulmons dels infants, les colònies grises i depauperades als turons o els habitans al subsòl. En aquells dies no apreciava la increïble bellesa del desastre, i la megalòpoli m'intimidava fins a la paràlisi. Anava cagat de por i avergonyit de culpa; uns tant i d'altres tan poc... Ah, era un neci aleshores; ara sé que són ells, els Altres, els que ens passen la ma per la cara. Ells tenen vida i nosaltres tenim a Houellebecq.

No sortia de l'apartament si no era per marxar fora del D.F., fins una nit que, exhaust d'avorriment, vaig acceptar anar a fer un vol amb els dos guarures que sempre anaven quinze metres davant o darrera meu. Em deprimia veure la ciutat mig a les fosques, amb la llum encara més esmorteïda per l'efecte del vidre fumat i ennegrit del tot-terreny que em conduïa a la Zona Rosa. ¿Adónde vamos? A la Zona Rosa. ¿Y eso? Ohhh, bueno, éste, vamos a lugares para tomar, ¿sí?

I a la porta del local em van demanar que em posés contra la paret i em van registrar a fons. Anava net, sense armes, sense droga. Els dos guarures van anar a parlar amb un policia que estava aparcat a l'avinguda per a que els hi custodiés les dues pistoles. Si van haver d'amoquinar no ho sé. Un cop pujades les escales i travessada la porta em vaig trobar amb un món de luxúria d'alt standing. Aquí porten als executius europeus o nordamericans que volen relaxar-se i oblidar la dona i les criatures. Senyoretes increïbles fan exercicis acrobàtics a la barra i miro extasiat tot allò que m'envolta. El meu germà, aleshores encara menor d'edat, estava desencaixat de gust. Jo suposo que també. Uns executius negocien amb una dama.

La màgia i la tensió sexual es van esquerdar per donar pas a la part mexicana de l'assumpte. Es va parar la música i es van encendre els llums. Un moment de silenci. Les noies no sabien què fer, i van optar per desaparèixer rera les cortines. Els guarures semblaven nerviosos i tothom es buscava i es demanava explicacions. Finalment, pels altaveus una veu professional impostava tranquil·litat i informava a la clientela que hi havia una inspecció d'una brigada antinarcòtics. Recony. Mecagunlaputa. El meu germà és menor d'edat, jo mentalment sóc menor d'edat. Ens detindran, ens torturaran, ens donaran pel cul. La pregunta què faig tan lluny de casa i en un país com aquest va prendre cada cop més força, grotesca i hil·larant. És la pregunta de l'immigrant, del foragitat.

Però és obvi que ni la nit ni la història s'acaben aquí. Falten la part dels polis i la part dels guarures.

I per la ràdio us punxo un tema d'un grup mexicà d'avanguarda, els incorruptibles Café Tacuba, i aprofito l'avinentesa per saludar a Cartes des Mèxic (un bloc català a Mèxic) i a República de Catalombia (un bloc colombià a Barcelona).

Malgrat us soni estrany, Méxic D.F., el seu caos, la seva brutícia, la seva bellesa, ressonen així;

5, Revés, Cafe Tacuba, 1999.

Powered by Castpost

Estas navidades no me compres un reloj

Instrucciones para dar cuerda a un reloj,
Restos de un incendio, Migala, 2001

Powered by Castpost

llibre relacionat:

Historias de famas y cronopios, Cortázar, Julio

post relacionat:

La oruga chillona

La vida secreta de las palabras

Amics i saludats, d'aquí i d'allà, señor presidente,

avui vinc amb el ferm propòsit de compartir amb vosaltres els resultats d'una investigació intermitent que porto a terme des d'aquells dies feliços d'agost. Us pot semblar una investigació inútil, insubstancial, vague, però us equivocareu perquè quan decidiu deixar enrera les vostres pors atàviques i comenceu a interactuar amb els germans d'ultramar que cohabiten amb vosaltres, quan això passi, recordeu la Perifèria i la pretesa inutilitat d'aquest post.

És un vici confessat el d'escoltar la conversa d'altri quan hom va en metro o autobús. No totes, evidentment. Les de les dames petitoburgeses de Muntaner me les estalvio per esgotadores. Badallo i em cau la llagrimeta. Em fotria a cridar-les a cau d'orella que callin, per l'amordedéu, que callin o que baixin. Per contra em dedico a mossegar-me el llavi inferior fins a l'automutilació. Coses de col·legi de capellans.

A mi m'agraden les converses dels perifèrics d'ultramar, dels germans llatinoamericans. Conec per l'accent la nacionalitat pretèrita d'aquests nouvinguts. Impossible esbrinar si un és de Panamà, això no. Però els colombians estan xupats, com els argentins, com els equatorians, i els veneçolans. Mexicanoooos, ¡cómo no! Xilens i uruguaians, no tinc el gust de conèixer-ne, però en fi.

Avui la meva estimada i única aliada ha volgut jugar a descobrir paraules de la seva terra que estiguin reconegudes per la RAE, via google. Chévere, per exemple, està reconegut! Qué chévere!


chévere.
1. adj. Ant., Ecuad., Hond., Méx., Pan. y Perú. Primoroso, gracioso, bonito, elegante, agradable.
2. adj. Á. Caribe, Bol., El Salv. y Hond. Estupendo, buenísimo, excelente.
3. adj. Col., Cuba, Pan., Perú, R. Dom. y Ven. Benévolo, indulgente. Un profesor chévere. Un examen chévere.
4. m. fest. P. Rico y Ven. petimetre.
5. adv. m. Ven. magníficamente (ǁ muy bien).

Però més enllà d'aquesta troballa, hem descobert uns diccionaris collonuts que us serviran per entendre més la bellesa del castellà d'ultramar, que ha florit ignorant l'academicisme del Centre.

Mireu, mireu!!

Hi ha de tot i més. Diccionaris que són unes perles; Argentino para mexicanos és espectacular. La meva venerada aliada, ni argentina ni mexicana, no entenia res! I jo menys, clar.

Per exemple;

Abriboca (arg.)- Avionado (mex.)

Deu voler dir quelcom semblant a bocabadat, empanat, oi? Fixeu-vos els mexicans i la seva manera d'entendre el món mitjançant les paraules. Avionado. És la cara de carallot que se't queda quan mires dalt al cel cercant un avió que se'n va sense tu. La boca entreoberta i els ulls mig clucs. Una mena de trainspotting.

Les frases fetes llatinoamericanes em desperten la imaginació, me la disparen. A cada muerte de obispo. Ni calvo ni con dos pelucas. I tantes altres que per mandra i manca de caràcter no us escriuré avui.

Tanmateix, no puc deixar d'esmentar una paraula amb significat particularment amenaçador, dolorós, un avís per a navegants, que referma la meva convicció de que on hi ha vida hi ha mort, i a on la vida esclata en tota la seva magnitud, la mort espera encara amb més avidesa i expectació;

caribear.- Apabullar, abusar de algo o alguien por su débil condición... i aleshores penso...
catalanear.- ?

Poema per la patilla. No als ponts

No als ponts.

Tots.

A treballar.

Nota

al

peu.

No als jet lags.

Ni d'espai.

Ni de temps.

Prou.

Ja.

De confussió.

Avui.

Dilluns.

No divendres.

Mentrestant.

Música.

Maestro.

Wonderful Night. Palookaville.

FatBoy Slim. 2000.

Powered by Castpost

_________________________________________________
Nota al peu: si de cas setmana de tres dies per imperament legal, uo-ho.

Biografies xiuxiuejades

Els amics, ah, els amics. Els meus amics s'encarreguen de construir el meu cànon literari.

Céline, Lautréamont, Fomseca, Bolaño, Ribeyro, Bauçà, Habral i tants altres que han de venir i que em seran presentats pels amics. Ah, els amics. No els hi podré agrair mai.

La manera més estranya de conèixer a un autor em va ocórrer en un feliç dia laboral de fa ics temps. Jo estava treballant, teclejant ufanosament un ordenador, quan rebo una trucada que passarà als anals de la meva història com una de les més humiliants.

-Hola soy Medrano, y he escrito un libro junto con Leopoldo María Panero...

-(...)

-Conoces a Panero, ¿no?
-Pues si he de ser sincero, no.
-¿Y que haces trabajando en una editorial?
-We are too little to be humiliated.

Ara se m'acut que podria haver contraatacat amb una pregunta; de la mateixa manera que jo no coneixia Panero, ell segur que no coneixia a Bauçà, i així les nostres ignoràncies quedaven contrarestades. Però la cosa no va anar així, lamentablement. Sóc d'aquells que reaccionen sempre tard, normalment uns deu minuts després d'haver penjat el telèfon. Em colen gols, i jo vaig a buscar la pilota al fons de la xarxa. Sempre.

Un dels amics més actius en la meva formació m'ha enviat duess informacions que tard o d'hora havien de sortir a la perifèria.

La primera informació es tracta de la presentació que Panero i Medrano van fer al Centro de Poesía José Hierro, a càrrec de l'amic Gonzalo Escarpa. Adjunt hi havia la biografia de Panero i la del jove Medrano. Com que a Panero el coneix tothom (ara fins i tot jo), només us detallo la biografia de Medrano, que escriu de manera excel.lent i és la meva aposta pel futur de la literatura castellana. No us perdeu la seva imatge de Terminator, d'acabador.

El escritor asturiano Diego Medrano tiene 27 años y lleva casi una década dedicado a la literatura. A esta actividad presta toda su atención y la mayor parte de las horas del día. Tiene escritas novelas, poemas, diarios, crítica literaria... pero acaba de saltar a la fama por la publicación de un libro de Leopoldo Panero, que incluye la correspondencia que el poeta mantuvo con el joven asturiano a lo largo de los últimos seis años.

Los héroes inútiles recoge cien cartas de cada uno con el fracaso como «leit motiv» de la correspondencia. Para el título, ambos se inspiraron en Baudelaire, quien en los Escritos autobiográficos escribe El oficio de héroe sigue vacante, y añade en su Correspondencia: «Siempre me ha producido verdadero espanto llegar a ser una persona útil».

A Medrano la idea de publicar las cartas le dio que pensar. «La propuesta de empezar por una cosa tan rara me preocupó durante un tiempo, me costaba debutar en el mundo literario por ahí, pero al final estoy satisfecho y sobre todo me alegró mucho ver a Panero tan feliz». Conocedor de la buena literatura y de sus entresijos, el escritor sabe que lo difícil de una correspondencia es que tenga unidad temática, «pero el libro la tiene por la obsesión del fracaso, por la obsesión de la anulación de la vida».

En esas cartas la literatura es un medio para redimir una serie de vidas que de otro modo serían mediocres, explica Medrano, para quien conocer a Pere Gimferrer fue crucial en su existencia. «Es la persona que me impulsa a seguir escribiendo» y quien publicará en Seix Barral su primera novela, El clítoris de Camille, que saldrá este invierno.

A Medrano las cosas parecen llegarle todas juntas porque este otoño también publicará un poemario titulado El hombre entre las rocas y no mucho más allá aparecerá el primer tomo de sus diarios, Diario del artista echado a perder. Partidario del método y del trabajo, asegura que la literatura que le interesa es la que conjuga vida y literatura en una amalgama donde una solapa a la otra. Sus personajes tienen la literatura como único asidero y en sus vidas el fracaso es una constante.

Voleu conèixer què li va passar a Subal quan va anar a Madrid i li va demanar a Panero que li firmés Los héroes inútiles? Pitja aquí.

*

I ara, el meu amic es despenja amb aquestes dades de l'amic Ribeyro, Julio Ramón. I jo més content que un gínjol. Salut amic!

salut subal,

de Guadalajara (fira) arriben guspires de J.R.Ribeyro; li fan un homenatge, es veu. Tant de bo que serveixi per que ens arribin més coses d’ell.

Explica el seu amic i deixeble Alfredo Bryce sobre sus encuentros en París:
“estaba en la miseria, y le dabas 20 francos para ayudarlo y veías que se subía a un taxi que le iba a costar 13 francos y medio” (El País 1/12)

i una altra:

19ª FERIA INTERNACIONAL DEL LIBRO DE GUADALAJARA
Ribeyro en la otra orilla
JUAN CRUZ - Guadalajara
EL PAÍS - Cultura - 03-12-2005

Julio Ramón Ribeyro (Lima, 1929-1994), acaso el mejor cuentista peruano del siglo XX, tuvo siempre a la suerte esquivándole. Era enjuto, silencioso; 30 años antes del que sería su final definitivo estuvo a punto de morir de cáncer en un hospital de París. Advirtió que a aquellos enfermos que ganaban peso los pasaban a una sala donde les procuraban mejor tratamiento y entonces acopió cucharillas, tenedores, cuchillos, y se los ponía en el bolsillo del pijama para aparentar mayor envergadura en el pesaje.

A veces le pedía a su gran amigo Alfredo Bryce Echenique -que contó esta y otras cosas en el homenaje que Ribeyro ha recibido en Guadalajara- que le llevara su propia vajilla de plata; y así consiguió que le trasladaran de ala en el hospital y siguió viviendo. Bryce Echenique dijo que a Ribeyro le dejaron "fuera del festín" de la literatura iberoamericana; una injusticia del boom. Cuando Vargas Llosa y el propio Bryce intentaron que Carlos Barral le incorporara a aquella pléyade de escritores que constituyeron ese movimiento literario, el editor catalán alegó que sólo publicaría novelistas.

Bryce lo conoció cuando fue a pedirle una máquina de fotos, con la que quería fotografiar a su hijo, que iba a nacer. Como Bryce tenía una botella de pisco, brindaron y siguieron brindando durante días; "cuando reaparecimos, al niño ya lo habían bautizado". El autor de La juventud en la otra orilla y Sólo para fumadores, dos joyas del cuento, tuvo una vida editorial nefasta: el primer libro que apareció en francés tenía en la contraportada la foto de un brasileño que también se llama Ribeyro. Escribía con un dedo y con la otra mano atendía a su hijo, y a veces iba a la panadería con él, traía el pan y se olvidaba del niño. Un dato más: le dieron el Premio Juan Rulfo, el más grande de su vida, y murió 12 días antes de la entrega.


ei! Escribía con un dedo! Bolañejava?

salut.

*

I jo dic: -jejejejeje! salut!

The Sky is Crying

Allà dalt saben el que es fan...

Jo et saludo, Stevie Ray Vaughan.

Lenny, Texas Flood, Stevie Ray Vaughan and Double Trouble, 1987

Powered by Castpost

... creo que es tu mente...

Amics i coneguts,

estava jo escrivint una cosa que tard o d'hora us deixaré veure, una cosa molt maca, molt mesurada, quin gaudi, tios, mentre ho escrivia. I vaig decidir fer un recés i passejar-me com un fantasma per la Xarxa, però no la catetosfera, no; vaig anar a visitar un conegut que té el do de fer-me emprenyar com una mona, no tan sols pel que vomita al seu bloc, sinó per la seva pedanteria i altivesa majúscules.

A resultes de la visita al seu bloc el núvol verd de la ira es va instal.lar en mi, i el bell text que escrivia es va anar barrejant amb això que ara us presentaré. Després vaig decidir que aquest individu no contaminaria el meu text, i vaig pensar de fer un post únicament dedicat a abocar la meva ira i frustració (el sagal és de Barcelona). Que algun desinformat que no viu a Catalunya menteixi vilment té un passi; d'ignorants el món n'és ple. Que un "periodista" cobri per sembrar l'odi, passi. La prostitució és l'ofici més antic del món. Però que aquest senyor vegi la realitat tal com la veu i escrigui la porqueria que escriu GRATIS, això em preocupa, perquè vol dir que el missatge de la extrema dreta va calant en les persones de més pobre esperit.

Us demano disculpes per avançat, perquè no us mereixeu això. Però això és el meu bloc, i més o menys foto el que em dóna la gana, així que aquí va el bacil que amenaçava el meu bell text.

*

Post que m'ha fet emprenyar: aquest.
Bloc de l'individu en qüestió: aquest.
Text que volia perjudicar el meu Bell Text:

(...)Universalisme repugnant representat per personatges que van d'Intocables d'Elliot Ness, decidint qui és nacionalista i qui no ho és (ell no és nacionalista, i tu sí), expedint carnets de democràcia. Franquisme sociològic postmodern; botxins que van de víctimes. Fanàtics de la Veritat amb majúscules, que, aquí a la Perifèria, sabem que no existeix. Fixeu-vos, fixeu-vos, la cara de pensador que vol que mirem, admirant-se a sí mateix, com dient; sóc l'últim de Filipines, sóc el perseguit. Em criden Juden, Juden pels carrers de la ciutat, s'abraonen sobre mi i no em deixen viure... Arcadi Espanya és vergonyós, lamentables són els seus cadells.

*

Què, oi que aquest text és una merda? Oi què no havia de permetre que s'infiltrés en un Bell Text?

Apa, nois, sento fer-me pesat amb en Zappa, però aquesta cançó em ve com anell al dit;

What's the Ugliest Part of Your Body, We're Only in it for the Money (1968)

Frank Zappa and the Mothers of Invention

Powered by Castpost

¿Qué parte de tu cuerpo

es la más fea?

¿Qué parte de tu cuerpo

es la más fea?

Los unos dicen que tu nariz

Los otros que los dedos de tus pies

Pero yo creo que es

TU MENTE

Yo creo que es tu mente, woo, woo.

TODOS TUS CACHORROS SON

UNAS POBRES Y DESAFORTUNADAS

VÍCTIMAS DE UN SISTEMA

MÁS ALLÁ DE SU CONTROL

UNA PLAGA SOBRE TU IGNORANCIA,

Y EL GRIS DEVENIR DE TU FEA VIDA

¿Dónde fue Annie cuando bajó a la ciudad?

¿Quién es esa chusma que ella atrae a su alrededor?

TODOS TUS CACHORROS SON

UNAS POBRES Y DESAFORTUNADAS

VÍCTIMAS DE LAS MENTIRAS QUE

TÚ TE CREES

UNA PLAGA SOBRE TU IGNORANCIA

QUE MANTIENE ALEJADOS A LOS JÓVENES

DEL FUTURO QUE LES ESPERA...

La mort d'un mussol

Això em recorda a aquella escena de La Haine en què els tres protagonistes apareixen en un lavabo públic discutint, agafant-se per les solapes, apunt de fotre's d'hòsties per culpa d'algun affaire que ara no recordo, i de sobte apareix un homenet de darrera d'una porta, acabat de defecar, i explica als amics marginals que un cop ell i un company estaven cagant a la via, darrera d'un tren que els havia de dur a Sibèria, a un camp de treball. Quan el vell acaba la seva història, els tres marginals estaven en silenci, al.lucinant, atònits, pensant quin cony d'història els hi havia explicat el vell.

El vell para de garlar, es mira al negre, al magrebí i al jueu de les perifèries, es renta les mans, obre la porta i se'n va.

A reveure amic.

La frase de Céline

Jo de gran, repeteixo, vull ser Jorge Herralde, editor. Però de moment, ajagut a la riba esperant que passi alguna cosa, tirant pedretes al riu, penso que ja em conformaria essent aquest altre.

Senyor Chris, en directe des de la KBHR, Cicely, Alaska

Deixo que el currela de la peixera marxi; és tard. Baixo la llum i m'encenc un cigarret. Miro la llum pàl.lida del carrer. El carrer sembla en estat d'excepció i ni la brisa corre i el fred cau a plom sobre els nostres ossos...

Bona nit Vila del Pingüí, us parla Subal des de la WWWSPF i avui tinc ganes de parlar-vos un altre cop de la frase de Céline que ho explica tot. Sé que ja ningú la recorda, que no importa, però és per això que us explicaré que un dia vaig poder veure com de petit era jo, que cabia en una frase de Cèline. We are too little to be humiliated, cridava Greene. Aquesta frase també em captiva. Heu près mai consciència de com de petits som? És alliberador. Però tornem a Céline, teatre buit de La Segona Perifèria. Vaig mentir-li a l'oient Kim de l'Octubre quan li vaig dir que busqués entre les pàgines 272 i 275 de la edició d'Edhasa de Viaje al fin de la noche, vaig mentir, ara ho veig. Rellegeixo les pàgines doblades i no em reconec en elles.

En canvi, una frase roman a pesar del temps.

Pàgina 16: "¡Voy a ver si es así!"

Quina ironia! Aquesta trista frase, que ni tan sols vaig subratllar en el seu dia, tampoc ho faré ara, és la frase. Un frase com una altra, una frase subalterna si es vol, però que obre l'inexorable camí de Bardamu cap a la perdició. Bardamu s'aixeca de la terrassa parisina des d'on s'emborratxava i veia la guerra desfilar i de cop deixa la vida bohèmia per començar el periple anònim del soldat desconegut. Sense més explicació. Ingenu i descarat. Més imbècil que una sabata. I aquest voy a ver si es así, és el principi i el final de l'art, buscar l'imminència d'una revelació, revelació que en poques ocasions succeeix; En la vida pot passar tot i gairebé sempre res, baladreja Houellebecq des de la seva nova tribuna d'un milió d'euros.

I gairebé sempre passa res, res de bo. Però, vatua l'olla, que hi tornem. Babaus, tossuts, aferrant-nos a les nostres conviccions, fés o esperances, a la nostra mandra, voy a ver si es así. Pues vaya, hombre, vaya.

I per la ràdio us punxo un tema de Ry Cooder, dedicat a aquells que estan lluny. Lluny en el temps, en l'espai, a voltes lluny també de sí mateixos, com els mexicans. Per a tots ells, Canción mixteca. Bona nit tingueu, perifèrics, gràcies per la vostra companyia, que no em reporta un putu euro, però sí moltes satisfaccions secretes.

Canción Mixteca, BSO Paris, Texas, Ry Cooder (1988)


Powered by Castpost

Els meus amiguets fan virgueries

Hola bloc, avui t'explico que els meus amics fan cada cop més virgueries. Són petits i solen vestir unes horribles bates de color gris i estan aquí per ajudar-me, per ajudar-te, per ajudar-nos. No solen portar el permís de treball a sobre. Al bar on fan el cigaló de quarts de set (entren aviat) els hi diuen Los Simpas, de simpapeles.

Els simpas, després del rotet, corren als caixers automàtics, obren una porteta i es capbussen entre la maquinària per a subministrar paper moneda als consumidors. D'altres corren cap a les autopistes i s'amaguen i fan anar els radars i els telèfons d'emergències. Tots són funcionaris de l'estat, però cobren en negre i viuen en la precarietat dels semàfors i les màquines espremedores de tabac o tiquets de metro, obligats a treballar fora d'hores d'oficina i a imitar la Veu de la Sívia Tarragona.

Els meus simpas viuen dins la torre del meu PC. Llegeixen bastant i em guien i em fan dir coses maques de Bolaño i altres disbarats. En dies assenyalats deixo uns tranchetes a la vora del teclat per tal d'agrair el seu ingent esforç de maquila asiàtica. I aleshores em comuniquen que volen copiar aquest invent del Chatnoir, per poder ballar despullats i fer orgies i coses que serveixin per a relaxar-se. I jo he accedit a les seves súpliques. Amb tots vostès Frank Zappa i les Mares de l'Invent.

Take Your Clothes Off When You Dance, We're Only in it for the Money (1967) Frank Zappa and The Mothers of Invention


Powered by Castpost

Observo horroritzat que virgueria és un castellanisme que contamina el nostre maltractat idioma patri. Però no penso fer res al respecte i canto tra-la-la-lara-la unes quantes vegades seguides; Virgueria al diccionari, JA!

El perill d'extinció

Hi han llibres que et fan obrir la ment, que et fan derivar en pensaments a voltes aliens a la voluntat de l'autor de l'obra.

Gràcies al consell d'un amic noctàmbul vaig adquirir Una solitud massa sorollosa, de Bohunil Hrabal. Gràcies, amic, gràcies.

Llegeixo admirat el torrent de pensaments del vell Hant'a, que premsa paper i llibres vells des de fa trenta cinc anys, i entre ells s'escola un de meu.

-Pare, pare, què és un llibre?
-Els llibres eren com els blocs, però sense vincles, sense hiperlinks i sense opció de comentari, sense música, sense imatges.
-Doncs quina merda... Em dones trenta euros?

De vegades no puc deixar de pensar que comprar (i llegir i venerar) llibres és el primer pas cap a la Síndrome de Diògenes.

***

"No sóc sinó un tendre carnisser. Els llibres m'han ensenyat el plaer i la voluptat de la devastació, sóc feliç quan diluvia, m'encanten els equips d'enderrocament, durant hores em quedo dret mirant com els dinamiters fan saltar illes de cases senceres, carrers sencers, com si inflèssin pneumàtics gegants, amb els ulls devoro el primer segon, quan s'aixequen els totxos i les pedres i les bigues i un moment després les cases cauen dolçament com llisquen pel cos els vestits descordats, com després de l'explosió de les calderes un creuer transatlàntic s'enfonsa en la mar. "

Una solitud massa sorollosa, Hrabal, Bohumil, ed. 62.

Traducció de Monika Zgustová.

musicatura

Quan era més jove podia fer diverses coses alhora; masturbar-me escoltant la COPE, pensar i parlar, netejar una cosa embrutant-ne una altra, tocar la guitarra seguint el compàs amb el peu, parlar per dos telèfons alhora, furgar-me el nas alhora que em pentinava les celles, i tal.

Més tard, ja amb la sexualitat més definida, vaig començar a perdre aquesta capacitat bipolar que les dones encara conserven, i el més important; ja no puc llegir al temps que escolto música. Què hi farem, oi?

Avui, repassant un dels millors blocs que conec, Wimbledon, argentí però lacònic, em trobo amb un joc ben simpàtic. Wimbledon enllaça amb un bloc anglès que proposa al lector vincular un grup musical/artista amb algun escriptor que calci el mateix peu. Hi ha parelles francament ben aconseguides; The Doors-Jack kerouak, Radiohead-Franz Kafka, o Green Day-Dan Brown (juas-juas!). En fi, cliqueu i mireu-ho vosaltres mateixos.

Pel moment, mentre vosaltres us abandoneu a les vostres fantasies, jo faré la meva quiniela i així em distrec una estoneta.

Ry Cooder i The Doors - Roberto Bolaño

J.J. Cale - Juan Rulfo

The Doors - Julio Ramón Ribeyro

Radiohead i Portishead-Franz Kafka

Fat Boy Slim-Hunter J. Thompson

Albert Pla- Fonollosa i L. M. Panero

Miles Davis-Cortázar

Tom Waits-Bukowski i John Fante

Jon Spencer Blues Explosion- Palahniuk

Pink Floyd i Spiritualized - Isaac Asimov

Antònia Font i Blondie - Josep Pedrals

Pascal Comelade - E. Cassasses

Morphine - Bauçà i Martínez Vernis

Roger Mas i Sisa - Le Polisson

(...) - (...)

Buff, teatre buit de la Segona Perifèria, estic esgotat. A més aquest exercici és del tot inútil i digne d'un blog de pre-adolescents. Sincerament, altra feina tinc... o hauria de tenir, o hauria de tenir. [suspir]

Avui, de nou gràcies a Wimbledon (i a Google Analytics), vull saludar a la gent de: Nova York, Lima, Caracas, San Luís Potosí, Santiago de Chile, Cabimas, Montreal, Kalamazoo, Leander, Redondo Beach, Ciutat de Méxic, Ivedere Tiburon, Acht, Sydney (Paolo?) i un llarg etcètera, que per una o altra raó han anat a petar a La Segona Perifèria, far en la nit i teatre cada cop menys buit.

______________________________

Ea! diu:

antònia font- carles rebassa

aterciopelados - irene tarrés

ovidi montllor - joan todó

pulp, suede - eduard escofet

coltrane- david castillo

puntí - toni gol

cole porter- francesc garriga

velvet underground - marc romera

la salseta el poble sec - jordi vintró

big mama- laura lópez

sinatra - tomas arias

patti smith - laia noguera

Gràcies, Ea!

I na Tina discrepa;

Leopoldo María Panero - Marilyn Manson
William S. Burroughs - Nirvana
Onetti - Calamaro
Susanna Tamaro - Laura Pausini
Paolo Coelho - Eros Ramazzotti
Lucía Etxebarría - Pimpinela
M. de la Pau Janer - Paloma Sanbasilio
Jorge Bucay - Moncho
Sebastià Serrano - Rudy Ventura
Ricardito Bofill - Café del Mar (José Padilla)
Mesquida - M. del Mar Bonet
Espriu - Pink Floyd / Raimon
Pessoa - Sisa-El Viajante
...la Tina avui sembla estar especialment freak! ;-)

PdV 34 o l'arxipèlag Tokelau (oceà Pacífic)

Acaba de sortir la revista digital Paper de Vidre. La trobareu a cap quiosc. A cap llibreria. A cap biblioteca.

Per la part que em toca, m'agradaria dedicar el meu article (L'aristòcrata lumpen) al senyor K, per a que serveixi de desgreuge per la patineé del Saló del Llibre, i en agraïment per l'amable suggeriment que em va fer en el seu dia d'adquirir la revista Turia.

I com que observo atònit que si penges una foto la gent et comenta més, aquí teniu una foto de la perifèria que escanya Caracas, foto que casa amb la imatge que obre el número 34 de PdV. Apa, fins aquí la promoció i l'autobombo. Salutacions i til·les.

Salutaciones muy especiales para Aura, que me sigue desde la Ciudad de la Eterna Primavera -ciudad que extraño y en la que pienso muy a menudo- y que me consta que está aprendiendo catalán a base de desentrañar mis mensajes periféricos. Saludos extesibles a Andrés y a Rosana.

La Vella Escola, Tobias Wolff

Blogger Kills the Radio Star

Jo anava cap cot pel carrer. No, millor, jo anava mirant tots els pisos en els què no viuré mai, aviam si tenien un cartell que anunciés un lloguer que tampoc podré pagar mai. La butxaca comença a vibrar i jo m'espanto. Digui? (...) Ah, hola, què fas? (...) Digue'm, digue'm (...) Vatua (...) Vatua (...) Vatua (...) D'una a dues? (...) Vatua (...) Va, sí, cony.

Pitjo el botonet que serveix per penjar simbòlicament l'aparell, i com no, m'encenc un cigarret, i penso que jo balbucejo i tartamudejo com si fos en Monzó. Per telèfon sóc pràcticament incomprensible. Però les ones hertzianes no em fan por. I menys si la cosa s'emet a altes hores de la nit per una ràdio pràcticament desconeguda, Com Ràdio, li diuen... No hi havia una campanya contra tal mitjà de comunicació anomenada Com és possible?

Com és possible que un servidor vagi a la ràdio?

Doncs perquè el senyor director de la revista Paper de Vidre un feliç dia de setembre va cometre l'error de demanar-me un escrit, i després un altre. Aquest últim sortirà el dia 30-N, si no vaig mal informat. Si a aquesta circumstància li afegim la meva amistat amb una col·laboradora de PdV, i que el Romera té un programa de ràdio en el què vol parlar de PdV... la conjuntura m'afavoreix. També, ironies del destí, m'estic llegint el llibre de relats del locutor. Li ho diré, aviam si em regala un cubata per esclarir la meva veu de fumador compulsiu.

Caldrà parlar extensament de PdV, però jo sóc un nouvingut, sempre he admirat la revista des de la distància i no sabré ben bé què dir... però partint de la base que un dia vaig haver de presentar un llibre que ni tan sols m'havia llegit, i que en el proper article de PdV parlo d'un llibre que ni tan sols m'he acabat de llegir...

Tanmateix, em sembla que podré bolanyejar tot el que m'abelleixi, i al igual faig alguna declaració referent a aquest polsós teatre buit, far en la nit, que és i serà la Segona Perifèria.

...com m'he de veure... fent veure que sóc un expert, quan només sóc un gris i avorrit subaltern...

imatge cedida graciosament per EA!

Teoria de la Subalternitat

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores, se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Ho diu Bolaño en el conte Henri Simon Leprince, del llibre Llamadas telefónicas.

Així com un dia vaig pensar que tot el que jo podria escriure cabria en dues o tres pàgines de Viaje al fin de la noche, de Cèline (concretament entre la pàgina 272 i 275 de la edició d'Edhasa), també penso que el paràgraf de Bolaño explica a la perfecció la Teoria de la Subalternitat que tinc al cap des de fa temps i, de pas, el perquè d'aquest pseudònim tan lleig que un dia vaig tenir a bé d'acceptar gairebé com una condemna. I canto per dins la meva poesia, en evident mostra d'onanisme desvergonyit i autocomplaent;

Subal

es

volia

dir

Súbal

però

en

un

dia

crític

es

va

deixar

l'accent

i sempre

més

el

coneixem

com a:

Subal! Subal Quinina!

Al Qaeda són els pares

Petit i polsós teatre buit de la Segona Perifèria,

ara que tornem a estar tu i jo sols, aliens al soroll, aliens al moviment, t'he de confessar que les noves lectures sembla que vagin sorgint l'efecte, per A o per B.

Torno ara mateix d'una vetllada amb la meva única i estimada aliada. Hem vist execucions sumàries, accidents aeris, avions segrestats, sang, merda, querosé... tot convenientment televisat. Gairebé perdo la paciència observant vídeos experimentals dels anys setanta i vuitanta -videoart, en diuen- però jo no m'he deixat enganyar. L'art és engany... però no tot engany és art... Suposada crítica social que jo, perquè sóc ruc, no he acabat d'entendre.

Dues coses m'han cridat l'atenció, emperò, i passo a traslladar-les al llenguatge escrit. Una, el meravellós text de Don DeNillo que acompanyava la ració d'ultraviolència que ens regalava, perquè l'entrada és gratuïta, un tal Johan Grimonprezel en el seu vídeo-experiment Dial H-I-S-T-O-R-Y, on vincula el fenomen del segrest aeri amb l'impacte de la televisió. Una frase brutal; el que els escriptors han perdut ho han guanyat els terroristes; la capacitat de revolta, de canviar l'ordre establert. Abans de que els escriptors fossin captats, se'ls assassinava, venia a dir més o menys el text... Ell ho escrivia millor, jo només repeteixo i a sobre ho faig malament.

L'altra cosa a esmentar, ha estat la presència durant més de vint minuts de sessió d'ultraviolència televisada d'un pare amb un sagal que amb feines alçava mig metre del terra. El nen mirava fixament el reguerol de sang que deixava anar el cadàver tebi de la senyora Ceaucescu, després observava embaladit com un segrestador obria la cabina d'un 747 i deixava anar el primer d'una sèrie d'hostatges executats, etcètera. Crec que era més instructiu la performance del pare i el fill que no pas el film. Definitivament jo no sóc d'eixe món. Amb els tres mils o quatre mil assassinats/any que els nens assimilen mirant el telenotícies n'hi ha prou. Però tu Subal ets un cretí. Abans et fotien en una classe d'anglès perquè el futur estava escrit en anglès. Ara els foten a veure accions terroristes, perquè el futur està plagat d'accions terroristes.

Y con esto y un bizcocho nos vemos a las ocho. La vida put.

Canvi de lectures

Tinc un desig vehement de tornar a escriure ficció. Cal desprendrer's de les novel.les torrencials que últimament consumeixo. Aquest matí he notat que volia adquirir llibres de relats, perquè jo, com bé diu Ribeyro, també veig la vida en forma de relat curt. He adquirit Llamadas telefónicas, de Bolaño. He adquirit Amanida d'animals, de Romera. I he adquirit Una solitud massa sorollosa, de Habral, que és una novel·la curta. Només val cinc euros, nenes. Així com les senyores desequilibrades augmenten el seu ego comprant roba, jo prenc per assalt les llibreries i ofego les penes.

-Quins són els teus mestres, els que voldries suplantar, a l'hora d'escriure relats curts?

-Oh, Subal, aquesta pregunta és del tot pertinent, i m'agradarà detallar-te una resposta. Mira, en matèria de contes curts, admiro a Fonseca, Ribeyro i al Bukowski. També a l'italià Aldo Nove. Sí, Cortázar és la llet, però tanta genialitat m'aclapara i m'agafa síndrome d'Stendhal. Sospito que Chèjov és el mestre de tots, però no me l'he llegit. I Borges, clar. I Messi i Ronaldinho.


*

Em resulta encantador compartir un derbi amb la meva estimada i única aliada. Infiltrar-me en ella i veure el match com si fos un estranger; observo amb sorpresa de nouvingut l'home de cinquanta anys, al bar estant, agafant la cervesa pel coll de l'ampolla i mig ajupit a l'espera de que el jugador cedeixi l'esfèrica a algú més resolutiu. Ara bloquen a l'Oleguer i apareix la oportunitat d'impressionar-la. Udolo; U-U-Oleguer. Acte seguit cinc o sis espectadors uneixen la seva veu a la meva;: U-U-OLEGUER. Ho veus, nena, conec la massa, i sé com incitar-la a seguir qualsevol eslògan.

També és encantador assistir a una jornada castellera amb ella. Com veu ella els castells; la seva construcció, la gestió del pes entre els diferents nivells del castell i la pinya. La simbologia. O veure ballar els gegants. Aquests són macos, aquests no tant. Fotre's un fart de riure amb els capgrossos, com antany. Fins i tot m'agraden les sardanes, quan estic amb la seva companyia. Les mamelles de les mosses, fent el contratemps. Ella observa el moviment dels peus, jo el de les mamelles.

*

M'agrada l'absurd. En la seva justa mesura, no ens passem. Com que vull retrobar el camí de la ficció, començo deixant un resultat erroni en una porra Madrid-Barça, ara que són dos quarts de dues de la nit i el partit ha acabat fa estona. 2-3. Ummm. Aixo és passió pel fracàs.

*

Fonseca va ser policia de Sao Paulo. Me l'imagino a la comissaria, fumant-se un cigarro. Les comissaries llatinoamericanes fan por. Jo en vaig veure una de prop a Chiapas, Mèxic. Crec haver llegit que Fonseca només escriu per encàrrec. El seu millor llibre de relats, El cobrador, no es troba a les llibreries i això és totalment injust. Aldo Nove és revelador perquè no sol acabar els seus relats, si, tius, els deixa a mitges (Superwoobinda). Això és del tot efectiu perquè dóna als relats un deix d'abandó, de converses agafades a l'aire, d'històries que no importen. Sol parlar de gent lumpen. De gent molt i molt cretina, però que tenen dret a vot. Jo vaig intentar practicar la seva tècnica un cop però no va semblar prou efectiva, però insi

Uns dels nostres

L’amistat és com l’amor però sense contemplacions. L’amistat és amoral. Ahir cerveses amb una representació d’amics de tota la vida. Els amics, Subal no els va fer a la universitat sinó al parvulari. Tots estem en franca decadència, derrotats pel pas del temps. Encara no vençuts, això ve amb els anys. Reunió per honorar la presència d’un de nosaltres, que ara viu a París. Treballa d’aturat francès. A ell li vaig demanar una crònica sobre els Fets de la Perifèria, però va passar per alt la meva súplica; ara ja no l’espero perquè la perifèria ja no m’importa. Ens explica que de cotxes sempre se n’han cremat, a París. També que li van endossar un cop de cap sense motiu aparent en una creppèrie, amb un balanç total d’una dent esberlada i manca de seguretat envers el proïsme.

Un altre dels nostres explica que deixa definitivament el món de l’hoquei patins; una lesió crònica i manca de motivació. Se m’encongeix el cor quan detalla el moment en que desa les guardes i el casc a les golfes. Vint anys de vint-i-sis jugant sobre rodes, poca broma. Bevem unes quantes cerveses. Torno a posar sobre la taula l’Affaire. I ningú em dona ni un punt de credibilitat. Així el podré tornar a posar sobre la taula en la següent trobada.

Què és l’Affaire.

1.Pla diabòlic que surt a cada sopar. 2. Acte terrorista consistent en omplir d’eslògans sublevants i amenaçador les parets del forat on diuen que ens van educar. 3. Missatges dirigits a tacar amb la infàmia i la sospita a dos professors en concret. Un d’ells era un tardofranquista que explicava filosofia, d’aquí ve la meva afició a detestar el pensament filosòfic destinat a individus menors d’edat. A ells, per l’edat i la incultura, se’ls hi nega el dret de rèplica.

Un dels nostres sempre diu que té ganes de desafiar al subnormal del Professor en qüestió a un debat filosòfic. Aplaudeixo aquesta iniciativa, però m’agrada més el pla de sabotejar les parets de l’escola.

L’Affaire és desestimat coincidint amb els primers cubates de la nit. Sempre.

Un dels nostres apunta que a l’escola els cabrons ens han inserit la Culpa Catòlica al cervell i això ens limita en el nostre dia a dia. És un pensament que sempre he compartit, i m’agrada poder donar-li tota la raó.

Li dic al cantant de Chiuaua que l’altre dia va sortir a la Perifèria. Algun dia parlaré més d’Electric Chiuaua, i també, per què no, d’Explosión Bikini, grup en el qual militava un Drals inversemblant. Recordo que va dir que li publicaven un llibre a 62 i no me’l vaig creure. Ell sempre ha cregut en sí mateix. Aquest és el seu secret. Recordo que en una època no parlava més que de trobadors medievals i d'una enciclopèdia que estava escrivint!

El cantant de Chiuaua, el meu amic a prova d’anys, em senyala el senyor Eusebi. És un mític personatge de Gràcia, que ara dibuixa un retrat a la taula del costat. El cantant m’explica que en un moment donat el senyor Eusebi canta Strangers in the Night, i que a voltes també recita discursos d’Adolf Hitler, però inventats. Tothom sembla que es rigui del senyor Eusebi, però en veritat crec que deu ser al revés. El senyor Eusebi, que ronda els setanta, és qui es riu de nosaltres, que comencem a apreciar el sabor del fracàs, del qual ell en deu estar més que avorrit. Ell ja ve de tornada. M’agraden els seus quadres (estan exposats al bar Sunset, molt a prop de la Plaça del Sol). Art ingenu. Picasso + Mariscal = Eusebi. El vellet és gran.

De sobte, seguint un mecanisme misteriós, teoria del caos, el senyor Eusebi entona l’Strangers in the Night. El senyor Eusebi té un llavi inferior prominent, que es menja el llavi superior, i els capellans dibuixen un moviment el•líptic que va a parar a la closca del retratat. Ric i em cau la llagrimeta. Perdo el coneixement momentàniament i prenc nota mental per a la Perifèria, ara que estic tan autobiogràfic. Reprenc la consciència i observo que el senyor Eusebi declama a Hitler. Ho fa sense cap emoció, com un guia turístic. Penso que després allargarà el braç, estendrà la mà vers el retratat i dirà; un euro. Ric, riem. Els meus amics. Ah, els meus amics.

Fer el mal de manera gratuïta

Avui seré gairebé tan críptic i inútil com Veu Literària. Avui faig amics pel simple plaer de fer-los. No busqueu en mi missatges profunds o afany de rectitud. Je suis un périphérique i no em busqueu raons. Busqueu incendi, en mi. Així que faig esclatar el còctel molotov a la façana de Veu Literària i el foc busca les finestres i jo que m'encenc un cigarret i em poso les mans a les butxaques i el foc balla en les meves lents. Rememoro aquella escena de La Haine. Un francomagreví obre la finestra del seu pis que dóna al carrer, es bufa les mans i col·loca els amplificadors cara als altres blocs anònims. Fot un fred que pela, però el dia és radiant, fotem-li banda sonora. Fa girar els dos plats i fa uns escratch de prova. Després el vinil treu fum. El Missatge rebota per les parets pàl·lides de la ciutat dormitori i m'arriba a mi i al meu particular i patètic incendi i em reconforta. I torno amb el meu embat; com m'avorreix Veu literària.

Fins aquí la part inútil del post. Ara toca la part críptica.

A l'editorial em rebut una reading copy [llibre de gratis que serveix per valorar si convé o no fer-ne una traducció] d'una editorial gringa de feministes. M'imagino dones abillades amb barrets de llana de color verd i amb arracades a les aletes del nas, que fumen. Elles van rebre el primer ultimàtum que he donat com a subaltern aprenent d'editor. Després de dos mesos d'enviar una quants correus electrònics sense resposta subsegüent, l'altre dia vaig dir prou. Vaig escriure un mail sec, dur, colpidor, breu. Per respecte no les vaig amenaçar en anar a la perifèria per a que en TdQ les insultés de manera desbocada. Ja ho vaig fer un cop i reconec que em vaig sentir bé, d'haver-ho fet. No observeu amb preocupació que cada cop faig més referències a TdQ? És com la cançó dels gais romanesos, que la porto insertada al disc dur des de fa dos anys. Les àvies dirien que això és una pesadilla.

El cas és que ja tinc el llibre, finalment. M'agradarà llegir-lo, n'estic segur. La part críptica de la cosa és que com que no volem que la competència que llegeix aquest miserable blog o bloch o bloc se'ns avanci, no en puc dir res més. Tu m'entens, jo sé que tu m'entens, cantussejo mentre em poso la visera al revés i moc els braços com si fos de Harlem o Toulouse.

Em molaria parlar-vos d'aquest llibre i d'un altre que també ens ha arribat, però no puc/vull fer-ho. Esbosso un somriure malèvol, de petit cabró, ja de nen era força malparit. Les temàtiques d'ambdós llibres són apassionants. M'agradarà contactar amb un dels autors, cas de firmar el contracte. Sento que tinc algun punt en comú amb l'autor/a, i faig volar la ment; com li enviarem les liquidacions? És una pregunta molt pertinent.

Missatge per a K

Senyor K. Vagi al Saló del llibre. Busqui i trobi un stand sota un rètol que posi Tarahumara. Allí hi trobarà un senyor que deu rondar els trenta-cinc, quaranta anys. Vesteix de negre. Com es diu "chupa", en català? Sembla Corto Maltés, amb la seva arracada i aquell aire de fugitiu i aventurer. Pregunti-li; ¿Tienes alguna tonteria sobre Bolaño? I esperi a veure què passa.

Paràlisi

Democràcia directa: un ring, al Tibidabo, Barcelona als seus peus. Arcadi Espada a una cantonada. Joan B. Culla a l'altra. El poble que s'hi estigui fins al crepuscle. Que després es retiri a les seves cases. Que ells continuïn xerrant. Que TdQ apunti. I natrus a lu nostru. Natrus, aprofitant la paràlisi ciutadana, ens dediquem a recrear el caos mirant per la tele com els perifèrics, els de veritat i no l'imbècil petitburgés que es furga el nas, cremen els nostres cotxes. Als intel·lectuals els hi fan por les revolucions que no contenen intel·lectuals. Qüestions gremials, suposo. Em temo que m'avorriré com un carallot amb la nova novel·la de Houellebecq. El temps li ha passat per damunt, però això és un apriorisme. El tema és: no a tot. I això no s'argumenta, compris citoyen?

*

xusma, l'Altre, guetto, frontera, desarrelament, avorriment, coctail molotov, perifèria de Paris, extrarradis de Toulouse, Le Pen president, canten. Bélgica. I Badia? De moment tout va bien. D'aquí vint anys, faig comptes. Tenim vint anys. Però en una paret de Poble Nou vaig veure clara l'amenaça; algo va a arder. No aconsegueixo llegir res. Ni en tinc ganes. Paràlisi.

Parasitant

Avui m'he passat el dia parasintant. M'he instal·lat en un blog que no és meu i he fet petar la xerrada. No he estat massa agradable, ho reconec. No he estat amable. Però ahir vaig pensar que allò que s'esdevení al Congrés podria haver fet canviar d'opinió a algú. Però estava equivocat, crec.

De totes maneres, val a dir que el meu interlocutor vàlid era bona persona, però malgrat ser-ho, jo m'he sentit a les antípodes. És això que us dic; dec ser una mala persona. Però em fumo un cigarret i faig com si res.

Escoltant a Rajoy i llegint a Ribeyro

2 de julio de 1955 (1 de la mañana).

(...) Es curiosa la falta de sutileza, de ductilidad, de souplesse de los españoles en general. Tienen el celebro endurecido y en él no entra ni a martillazos una nueva idea. "¡Que no!", "¡Ni hablar!", "¡De eso nada"!, "¡Pero si yo te lo digo!" son respuestas que siempre tienen a flor de labios y que lanzan contra toda opinión que amenace sus convicciones.

La tentación del fracaso. Julio Ramón Ribeyro. Ed. Seix Barral.

Leonor?

Leonor? Leonor? Quina classe de nom és aquest? Aquesta nena s'ha de dir Constitución. Si hagués sortit nen, s'hauria d'haver dit Estatuto.

Cazando tigres

Ahir vaig anar a fer d'esclau, caro diario. Abans d'explicar res més, deixeu-me dir que els veneçolans tenen una ventall d'expressions divertides espectacular. Una d'aquestes expressions és "cazar tigres". Caçar tigres vol dir buscar-se la vida acceptant qualsevol feina que es presenti per tal de subsistir.

Mentre la meva estimada i única aliada i jo vagàvem per Caracas, aquest estiu, ella va rebre una trucada que li proposava caçar un tigre. La cosa anava així; ella s'havia d'encarregar d'habilitar un pis buit que l'home de la trucada tenia a Barcelona a canvi d'una quantitat de diners. Uns amics d'aquest senyor passarien per la ciutat i l'home els hi havia ofert la casa abandonada.

I això ens porta a la primera frase d'aquest post; ahir vaig anar a fer d'esclau, caro diario. Escombrar, fregar, repassar els vidres, fotre la testa a la tassa del vàter... La meva aliada diu que ho vaig fer força malament, que com es nota que sóc un malcriat i un petitburgés, però creu-me, caro diario, que em vaig esforçar en acomplir la meva missió.

Quan ja estava fins als, em vaig aturar a fer un cigarro, ben merescut. Em vaig fixar en els llibres -pocs- que hi havia a les prestatgeries. Em va resultar curiós de veure llibres escrits en català, i una bonica col.lecció de llibres que recollien articles dels anys vuitanta del Reader's Digest. Acte seguit vaig anar a observar un preciós quadre on es veia un pati interior de l'Eixample amb veïns menjant síndria, nens jugant amb protomòbils (dos gots de plàstic units per un cordill), una iaia fent mitja, etcètera. Era molt bonic, el quadre, creu-me caro diario. Evocava una Barcelona que ja no existeix, la Barcelona del Zoo d'en Pitus.

Vaig fer notar a la meva única i estimada aliada que em semblava estrany que un veneçolà tingués tants llibres en català, i ella em va dir que li semblava que el pare del senyor propietari era català.

-Com es diu l'home de la trucada, oh, estimada i única aliada?

-Senyor Artís, oh, Subal.

Aleshores una llambregada de clarividència, d'aquelles que mai t'enganxen treballant, em va sobrevenir i vaig córrer a mirar el nom de l'autor de la majoria de llibres que hi havia a la casa, i després vaig córrer a estudiar la firma del pintor del quadre i em vaig trobar amb el nom Tísner. Estàvem netejant la casa del Tísner, nens!!! Quina alegria, netejar la merda de tan insigne defensor de la cultura catalana a l'exili, quin goig poder aportar la meva força de treball a tals efectes!

Després, amb forces renovades, vam tornar a la feina poc o gens reconeguda de netejar per a que algú pugui embrutar, tot pensant, per exemple, amb la única novel·la que em van fer llegir per obligació a l'escola que em va captivar; La ciutat i el tròpic, de Lluís Ferran de Pol, un oblidat escriptor català a l'exili. Vaig intentar recordar les velles pol·lèmiques que envoltà l'exili d'intel·lectuals catalans, sense èxit, i així 'na fent.

Avui, lluito amb el Google per confirmar que Víctor Artís és fill d'Avel·lí Artís Gener, i no me'n surto. Hi ha quelcom que no quadra; Tísner va fer vida a Mèxic, no pas a Veneçuela. Intentaré escatir què va passar, que Víctor Artís anés a petar a Caracas. La meva única i estimada aliada diu que ara el senyor Artís és un caraqueny total, a l'antiga, com ho va ser el poeta Aquiles Nazoa. Un home molt interessant, diu ella, que ha tractat amb Artís. Potser algun dia el pugui conèixer i tot.

Una mica de xerinola

(Nota prèvia; això no és un post sobre en Xirinacs, del qual diré que, a risc d'enemistar-me amb molts germans de blog, només sento una profunda indiferència, o potser tristesa.)

Això és un post per aconsellar-vos un blog de Madrid; Me teneis contento. Via Rebuilding Berlin Wall Project descobreixo aquest blog que té més comentaris que el de l'Arcadi Espada (en algun post sobrepassen els 600 comentaris). Tanmateix, el nivell dels mateixos (spam del diable) és similar als que podem trobar a ca l'Espada (spam del diable). Si us deixeu guiar pels meus gustos ho descobrireu. Degut a que sembla que la seva pàgina principal no funciona massa bé, us enllaço dos post que jo considero excel·lents, a tall d'exemple;

"Madrid en agosto" goes to Treblinka; document imprescindible i molt familiar que els perifèrics que ens quedem a Barcelona durant l'agost sabrem apreciar.

MTC en el día del orgullo gay; entranyable història lligada al primer quart de tripi que el protagonista de l'obra consumeix.

Distingits lectors, distingides lectores, donem la benvinguda al David Sedaris dels madriles.

Esperem que la mort sobtada d'un dels seus amics no apagui l'esperit outsider, borderline, de l'autor d'aquest blog, o bloc, o bloch.

Blocs relacionats;

Enlarge your penis with Perelló i dos més.

El nostre home a La Hinòpia (ja tancat?)

Webloque (esponjiforme entertainment)

Salaz (ja tancat)

Clark Kent en el País Divertit

No a tot, demà a l'Orinal

No hi ha esforç en va a l'hora d'intentar que a l'Orinal em convidin a una cerveseta o em facin soci honorífic de l'ORINAL (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Per això els hi faig propaganda de gratis.


Demà DIMECRES 26 a les 20.30 hores a l'Orinal, Pelets florits al teu engonal. Albert Benzekry i Albert Vilar reciten Estellés, Fonollosa, Lo Gaiter del Congost...

I aquí va la declaració de principis de l'admirat Fonollosa;

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamistas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechazo otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Fonollosa, José María. Ciudad del hombre: Barcelona. Dvd poesía.

L'àgora del 33 fa pena i Ribeyro fumava molt.

Avui és un dia trist en el què no he llegit ni escrit res. Per estudiar altres naufragis m'he posat a llegir La tentación del fracaso, de Julio Ramon Ribeyro. Ho he intentat però no he pogut. No tinc esma. Però és evident que us enganyo, perquè ara estic escrivint, oi? oi. Anem a començar doncs. Abans de que acabi el post us transcriuré una cosa que m'ha fet certa gràcia, fins a cert punt, tu m'entens, jo sé que tu m'entens.

L'Àgora del 33 semblava un match preparat per a que Arcadi Espasa sobresortís en la mediocritat. La senyora de la UAB, que pensava que la perifèria havia votat no a la constitució del 76, la senyora que explica la vida política del país com si fos un conte exquisit de Cavall Fort, la petitoburgesa del Liceu que encara no m'explico què pintava en aquest festí i en Villatoro, que ha acabat fent-la petar amb el Clark Kent del nou periodisme i avantguarda intel·lectual del País Divertit, que és Espanya.

Els productors del programa tenen poca agenda. Cristians als lleons. Mira que ningú hagi pogut desactivar l'arrogància de Kent! Jo crec que als intel·lectuals de vellut se'ls ha de fer baixar de la nebulosa psicotròpica en què viuen tot i anant a l'origen (com faria un escabrós psicoterapeuta qualsevol) per aviam on detectes tu el Punt de Discrepància Primera que et separa de l'Arrogant. Va Arcadi, comença pel principi que m'he perdut. I ha succeït! He estat testimoni d'una discussió de col·legi ben pedagògica entre el Constitucionalista i el bohemi de la barba i el jerseiet de punt.

Després del caos tifònic produït pel no a la constitució del 76 de la perifèria, ha aparegut l'ull de l'huracà, aquell oasi de calma on es pot veure el sol lluent encerclat de vent en espiral i ferros arrencats i fotos familiars.

I allà estaven els dos individus, prement-se de bracet mútuament, sentint-se, trobant una estranya intimitat. El bohemi del jerseiet li diu a Kent que és impossible que els catalans puguem demanar de reformar la constitució per encabir-hi l'estatut. Kent entreobre la mirada de superheroi, imposta la veu i li diu; exactament. Alça un contracte imaginari i diu; així ho vau firmar l'any 76. El Bohemi li respon amb una pregunta retòrica bàsica i elemental, de menjaflors que baixa de l'hort: O sigui que l'estatut de Catalunya l'han de referendar a Càceres. Kent torna a senyalar el contracte imaginari de la constitució del 76, aquest cop del tot complagut i divertit. Un pacte amb el negre somrient i elegant de l'època del primer blues del Delta del Mississipí.

Aquest és el pretés progressisme espanyol; el que vol progressar encadenat a un contracte caduc signat en una època en què per exemple un servidor encara anava de colló en colló de son pare. Una època en què no podies anar massa de xulo per les espanyes i passar-te un pèl, doncs la cosa cremava. Ara potser algun ingenu pensava que les coses havien canviat. És el progressisme del timador, el de l'Espada. El del banc que t'imposa una hipoteca a perpetuïtat. El seu pretés progressisme em fastigueja, senyor Espada. També em fastigueja el poc nivell dels altres contertulis. Qui són, aquests. Tenen res nou a dir. Kent a aprofitar per dir-los poc menys que provincians, i tenia raó. Pel de més, a mi l'estatut m'importa un carall. Facin en el que més els hi convingui.

En fi, cada cop estic més avorrit de la vida. Tanta repetició de la jugada. M'encendré un altre cigarret. Ah, si. Us havia dit no sé què del Ribeyro. Aquí ho teniu. A més no seré tan imbècil de traduir una cosa que ja entenc i enteneu amb la seva llengua original. Que us vagi bé.

*

Esquema del dia 29 de gener de 1954 (pp. 29-30), del protoblog anomenat;
La tentación del fracaso, Ribeyro, Julio Ramón, Ed. Seix barral.

1. Todo diario íntimo surge de un agudo sentimiento de culpa. (...) Es una forma de confesión apartada del rito católico, hecha para personas incrédulas.(...)

2. Todo diario íntimo es también un prodigio de hipocresía. Habría que aprender a leer entre líneas, descubrir qué hecho concreto ha dictado tal apunte o reflexión. Por lo general se analiza el sentimiento pero se silencia la causa.(...)

3. Todo diario íntimo nace de un profundo sentimiento de soledad. Soledad frente al amor, la religión, la política, la sociedad. (...)

4. Todo diario íntimo es síntoma de debilidad de carácter, debilidad en la que nace y a la que a su vez se fortifica.(...)

5. Todo diario íntimo se escribe desde la perspectiva temporal de la muerte. (ahondar esta idea.)

Primera pregunta

Amiguets i amiguetes.

Les veus autoritzades s'aixequen contra la mediocritat. Des de la seva tribuna assenyalen. Rera la cantonada xiuxiuegen. Això no pot ser. Aquesta senyora, a la que molts admirem en secret, mereix, com feia Haron Seldon, de la Fundació d'Asimov, aquesta senyora mereix el do de l'aparició per a fer canviar el sentit dels nostres rumbs; fotre canya com cal als seus successors, que som uns cretins.

Subal Quinina, en nom de la Perifèria, prega que la senyora Teresa Amat accepti el nostre amable oferiment; Teresa, et deixo per un dia la Segona Perifèria per a que ens ensenyis el camí.

També es fa extensiu aquest prec al molt il·lustre Carles Miró, actualment desaparegut.


Diu Teresa;

[El Ribot, ] no saps com ets d'afortunat d'estar fora de l'òrbita del planeta Mart... vull dir, Cat. Sàpigues que si ja érem mig marcians quan vas marxar, ara ja estem en plena fase mutant: verds i amb les antenes (o orelles de burro) plegades (per no captar segons què o per no rebre més). Salut i lliures!

Primera pregunta;

-Senyora Amat, a què és refereix en el seu comentari,a la Cat-osfera, o al Nou Estatut? O al seu admirat Arcadi Espada?