La frase de Céline

Jo de gran, repeteixo, vull ser Jorge Herralde, editor. Però de moment, ajagut a la riba esperant que passi alguna cosa, tirant pedretes al riu, penso que ja em conformaria essent aquest altre.

Senyor Chris, en directe des de la KBHR, Cicely, Alaska

Deixo que el currela de la peixera marxi; és tard. Baixo la llum i m'encenc un cigarret. Miro la llum pàl.lida del carrer. El carrer sembla en estat d'excepció i ni la brisa corre i el fred cau a plom sobre els nostres ossos...

Bona nit Vila del Pingüí, us parla Subal des de la WWWSPF i avui tinc ganes de parlar-vos un altre cop de la frase de Céline que ho explica tot. Sé que ja ningú la recorda, que no importa, però és per això que us explicaré que un dia vaig poder veure com de petit era jo, que cabia en una frase de Cèline. We are too little to be humiliated, cridava Greene. Aquesta frase també em captiva. Heu près mai consciència de com de petits som? És alliberador. Però tornem a Céline, teatre buit de La Segona Perifèria. Vaig mentir-li a l'oient Kim de l'Octubre quan li vaig dir que busqués entre les pàgines 272 i 275 de la edició d'Edhasa de Viaje al fin de la noche, vaig mentir, ara ho veig. Rellegeixo les pàgines doblades i no em reconec en elles.

En canvi, una frase roman a pesar del temps.

Pàgina 16: "¡Voy a ver si es así!"

Quina ironia! Aquesta trista frase, que ni tan sols vaig subratllar en el seu dia, tampoc ho faré ara, és la frase. Un frase com una altra, una frase subalterna si es vol, però que obre l'inexorable camí de Bardamu cap a la perdició. Bardamu s'aixeca de la terrassa parisina des d'on s'emborratxava i veia la guerra desfilar i de cop deixa la vida bohèmia per començar el periple anònim del soldat desconegut. Sense més explicació. Ingenu i descarat. Més imbècil que una sabata. I aquest voy a ver si es así, és el principi i el final de l'art, buscar l'imminència d'una revelació, revelació que en poques ocasions succeeix; En la vida pot passar tot i gairebé sempre res, baladreja Houellebecq des de la seva nova tribuna d'un milió d'euros.

I gairebé sempre passa res, res de bo. Però, vatua l'olla, que hi tornem. Babaus, tossuts, aferrant-nos a les nostres conviccions, fés o esperances, a la nostra mandra, voy a ver si es así. Pues vaya, hombre, vaya.

I per la ràdio us punxo un tema de Ry Cooder, dedicat a aquells que estan lluny. Lluny en el temps, en l'espai, a voltes lluny també de sí mateixos, com els mexicans. Per a tots ells, Canción mixteca. Bona nit tingueu, perifèrics, gràcies per la vostra companyia, que no em reporta un putu euro, però sí moltes satisfaccions secretes.

Canción Mixteca, BSO Paris, Texas, Ry Cooder (1988)


Powered by Castpost