L'àgora del 33 fa pena i Ribeyro fumava molt.

Avui és un dia trist en el què no he llegit ni escrit res. Per estudiar altres naufragis m'he posat a llegir La tentación del fracaso, de Julio Ramon Ribeyro. Ho he intentat però no he pogut. No tinc esma. Però és evident que us enganyo, perquè ara estic escrivint, oi? oi. Anem a començar doncs. Abans de que acabi el post us transcriuré una cosa que m'ha fet certa gràcia, fins a cert punt, tu m'entens, jo sé que tu m'entens.

L'Àgora del 33 semblava un match preparat per a que Arcadi Espasa sobresortís en la mediocritat. La senyora de la UAB, que pensava que la perifèria havia votat no a la constitució del 76, la senyora que explica la vida política del país com si fos un conte exquisit de Cavall Fort, la petitoburgesa del Liceu que encara no m'explico què pintava en aquest festí i en Villatoro, que ha acabat fent-la petar amb el Clark Kent del nou periodisme i avantguarda intel·lectual del País Divertit, que és Espanya.

Els productors del programa tenen poca agenda. Cristians als lleons. Mira que ningú hagi pogut desactivar l'arrogància de Kent! Jo crec que als intel·lectuals de vellut se'ls ha de fer baixar de la nebulosa psicotròpica en què viuen tot i anant a l'origen (com faria un escabrós psicoterapeuta qualsevol) per aviam on detectes tu el Punt de Discrepància Primera que et separa de l'Arrogant. Va Arcadi, comença pel principi que m'he perdut. I ha succeït! He estat testimoni d'una discussió de col·legi ben pedagògica entre el Constitucionalista i el bohemi de la barba i el jerseiet de punt.

Després del caos tifònic produït pel no a la constitució del 76 de la perifèria, ha aparegut l'ull de l'huracà, aquell oasi de calma on es pot veure el sol lluent encerclat de vent en espiral i ferros arrencats i fotos familiars.

I allà estaven els dos individus, prement-se de bracet mútuament, sentint-se, trobant una estranya intimitat. El bohemi del jerseiet li diu a Kent que és impossible que els catalans puguem demanar de reformar la constitució per encabir-hi l'estatut. Kent entreobre la mirada de superheroi, imposta la veu i li diu; exactament. Alça un contracte imaginari i diu; així ho vau firmar l'any 76. El Bohemi li respon amb una pregunta retòrica bàsica i elemental, de menjaflors que baixa de l'hort: O sigui que l'estatut de Catalunya l'han de referendar a Càceres. Kent torna a senyalar el contracte imaginari de la constitució del 76, aquest cop del tot complagut i divertit. Un pacte amb el negre somrient i elegant de l'època del primer blues del Delta del Mississipí.

Aquest és el pretés progressisme espanyol; el que vol progressar encadenat a un contracte caduc signat en una època en què per exemple un servidor encara anava de colló en colló de son pare. Una època en què no podies anar massa de xulo per les espanyes i passar-te un pèl, doncs la cosa cremava. Ara potser algun ingenu pensava que les coses havien canviat. És el progressisme del timador, el de l'Espada. El del banc que t'imposa una hipoteca a perpetuïtat. El seu pretés progressisme em fastigueja, senyor Espada. També em fastigueja el poc nivell dels altres contertulis. Qui són, aquests. Tenen res nou a dir. Kent a aprofitar per dir-los poc menys que provincians, i tenia raó. Pel de més, a mi l'estatut m'importa un carall. Facin en el que més els hi convingui.

En fi, cada cop estic més avorrit de la vida. Tanta repetició de la jugada. M'encendré un altre cigarret. Ah, si. Us havia dit no sé què del Ribeyro. Aquí ho teniu. A més no seré tan imbècil de traduir una cosa que ja entenc i enteneu amb la seva llengua original. Que us vagi bé.

*

Esquema del dia 29 de gener de 1954 (pp. 29-30), del protoblog anomenat;
La tentación del fracaso, Ribeyro, Julio Ramón, Ed. Seix barral.

1. Todo diario íntimo surge de un agudo sentimiento de culpa. (...) Es una forma de confesión apartada del rito católico, hecha para personas incrédulas.(...)

2. Todo diario íntimo es también un prodigio de hipocresía. Habría que aprender a leer entre líneas, descubrir qué hecho concreto ha dictado tal apunte o reflexión. Por lo general se analiza el sentimiento pero se silencia la causa.(...)

3. Todo diario íntimo nace de un profundo sentimiento de soledad. Soledad frente al amor, la religión, la política, la sociedad. (...)

4. Todo diario íntimo es síntoma de debilidad de carácter, debilidad en la que nace y a la que a su vez se fortifica.(...)

5. Todo diario íntimo se escribe desde la perspectiva temporal de la muerte. (ahondar esta idea.)