Literadura lumpen o els joves irats

Amics, plou.

I en afora bufa el vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena.

Tomeu Penya.

Plou d'aquest color. Toca parlar de Bolaño.

Ja m'he llegit Los detectives salvajes. Confesso que ja me l'havia acabat i estava en procés de digerir-lo quan, atònit, vaig topar amb els comentaris demolidors que anonymous said escopia en el blog del Llibreter. Realment contundent, fixeu-vos-hi;

(...) 2666 i sobretot Los detectives salvajes, sí que es podrien retallar. De fet, fins arribar a les 0 pàgines. (...)

o:

(...)Detectives salvajes: novel·la més sobrevalorada de la literatura en castellà. És pretensiosa, desordenada, falsament espontània, innecessàriament polifònica, buida i vana. I sense cap interès: El parell protagonista i un munt de perdularis vividors sense ofici ni benefici que per fer no fan ni gràcia ni provoquen cap simpatia. Literatura de culte per a gent sense culte per la literatura.(...)

L'home o dona anònim hi entén de literatura, val a dir. Jo no. De debó us ho dic; no hi entenc. En parlo perquè em surt gratis. La literatura és misteriosa i jo m'hi dec com aquell que ha vist un miracle. Aquí la ciència -o el raonament no visceral- pot dir missa. Jo l'he vist, el miracle. I punt. M'enteneu?

Per exemple, m'agrada copsar el misteri, el caos, l'anarquia, la força que irradien Els cants de Maldoror. Maldoror no em desperta cap ni una simpatia; sembla el diable. Hi han llibres d'assaig que dediquen centenars de pàgines a explicar que no hi ha manera d'entendre qui és el narrador d'aquesta obra; si és Lautreamont, si és Ducasse, o Maldoror. Què importa? Què importa, germans? No importa una carall. Perquè és poesia, germans, i poesia és el camp de batalla, la última trinxera, on la gent s'entén amb la mirada per mer instint de supervivència, o no s'entén i mor en l'oblit.

Però els intel·lectuals de vellut no saben ni volen saber com és una trinxera. I per això no entenen a Bolaño. Doncs que els bombin. Nosaltres a allò que és nostre.

Què és allò que és nostre.

Les explosions en cadena. Les explosions en cadena m'han portat a Los detectives salvajes, i jo m'he imaginat a una generació de poetes viscerals. Ningunejats i drogoaddictes -o potser només traficants-, salvatges i amenaçadors, que potser amaguen el secret de la joventut, o potser no. Habiten els cafès de la megalòpoli, o els deserts de sorra i pols, les avingudes amples i els blocs de pisos monstruosos, la terra de ningú que envolta les presons, els lavabos buits d'una facultat militaritzada, o Castefa, o un parc abandonat en ple Districte Federal, on els homeless de mirada furiosa es creuen amb el poeta Paz, Octavio que un dia va dir que els mexicans estaven lluny. Lluny també de si mateixos.

Los detectives salvajes és la història del fracàs de la joventut. O bé la profunda indiferència que suggereix la joventut a aquell -Bolaño- que ja la dóna per perduda. Ara bé; qui són els fracassats? Els que van baixar del tren que s'estimbava (els narradors de l'obra) o aquells que alimentaven amb desfici el foc de la locomotora (Ulises Lima i Arturo Belano)?

La fòrmula narrativa que Bolaño practica en Los detectives em sembla molt interessant. Em sembla recordar que a la contraportada és diu que la novel·la marca un punt i apart respecte Rayuela, de Cortázar. No sé; em confesso incapaç de llegir fins al final Rayuela. M'ofega. Serà la síndrome d'Stendhal? No ho sé. Els narradors de Los detectives, novel.la polifònica on les hi hagi, expliquen al lector què saben i recorden dels visceral realistes, pretés grupuscle de la poesia mexicana dels setanta, encapçalats pels fantasmals Lima i Belano. En parlen amb deixadesa, amb rancor, amb admiració nostàlgica... com qui explica el pas per la seva vida d'un huracà anomenat Katrina. Ens expliquen què feien i com van entomar la presència pertorbadora d'Ulises Lima o Arturo Belano en les seves pobres i miserables vides, que s'assemblen molt a les que portem tots nosaltres, em temo.

Un altre pensament que he fabricat aquesta nit, improvisant una conversa amb un poeta que avui portava un barret de copa esparracat és el que a continuació es detalla.

El pensament fabricat per Subal

El meu pensament, perifèrics, s'ha limitat a recordar dues converses que vaig mantenir amb la meva admiradíssima Núria Martínez Vernis primer, i després amb Joan Vinuesa i Josep Pedrals una tèrbola nit mirant les aigües fètides del port de Barcelona. Amb tots ells vam parlar, sense ser-ne conscients, de la generació de visceral realistes que aquest país-nació-comunitat autònoma-descampat desconsolat-colònia perifèrica va obsequiar amb la més profunda indiferència; els poetes perduts de la generació dels vuitanta.

Els nostres visceral-realistes, poetes anònims que cavalcaven a lloms del cavall i que van caure obeint la força de gravetat i de les drogues dures, aquells que ocupaven els bars sense clientela i recitaven per a ningú, aquells illetrats, aquella desferra humana, aquella vergonya per a Catalunya. Aquells Lou Reeds. Qui queda d'aquella generació? Se m'acudeixen dos o tres supervivents, però puc estar equivocat. Casasses. Roure. Vinuesa. Potser Sanuy? Algú en sap més? I els caiguts? Qui eren? Quins noms podem trobar en les làpides que no siguin els de Fonollosa, Ferrater o Bauçà? Qui eren els nostres visceral realistes?

Jo ho sabia. Aquesta informació, que vaig perdre, la prometo rescatar d'algun lloc i compartir-la amb el teatre buit de La Segona Perifèria, ens revelarà els noms que van mantenir viva la poesia oral en les nostres terres en les desastroses èpoques dels anys vuitanta. Les restes del seu naufragi estan a llocs segurs. Per exemple a l'Orinal o l'Heliogàbal. A les perifèries de les perifèries de les perifèries se'n conserven restes a Vilafranca o a Can Cabrit, i el seu Estació Poesia, o... a on, estimats contertulis, a on...

Simplement, vull saber com es deia la nostra Cesárea Tinarejo.

ps.- joves irats, grup al que pertanyia el dramaturg Harold Pinter. Queda dit.