Agenda

AVUI DIVENDRES

L'amic Carlos Mínguez parlarà d'arquitectura, d'art, de la vida i de l'amor (però al revés) a l'espai Daedalus. Carlos Mínguez té un blog pistonut. LLOC: Carrer Trafalgar, 48. HORA: Quarts de nou.

DEMÀ DISSABTE

Furga que furgaràs, en Pedrals (en castellà Perales) ruboritzarà a les iaies a La Torre de les Hores, centre geocèntric de l'univers de Francesc Pujols. Hi presentarà, com no podria ser d'altra manera, el seu Furgatori. LLOC: Carrer Mur, 63, Martorell. HORA: Quarts d'onze.

...I LA SETMANA QUE VE...

POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
- EL PRAT DE LLOBREGAT-

(Jardins de Torre Muntadas: Jaume Casanovas, 80)

4 de juliol, 21h.
Albert Roig / Perejaume

11 de juliol, 21h.
Anna Aguilar-Amat / Roger Puig

18 de juliol, 21h.
El sopar dels poetes:

amb Sílvia Amigó / Ester Andorrà / Tomàs Arias / Max Besora / Pau Bou / Jordi Boldú / Francesc Bombí / Javier Caballero / Eduard Carmona / Antoni Clapés / Xavier d’Edimburg / Neus Dalmau / Joan Duran / Eduard Escoffet / Ramon Farrés / Francesc Garriga / j / Sebastià Jovani / Miquel Àngel Marín / Núria Martínez Vernis / Cinta Massip / Xavier Padullés / Jordi Prenafeta / Carles Rebassa / Carles Maria Sanuy / Joan Todó / Mireia Vidal-Conte / Joan Vinuesa + tothom que s’hi vulgui apuntar. Servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay

25 de juliol, 21h.
Josep Pedrals / Roger Mas / Laia Noguera / Oscar Solsona / Mariano Martínez

NO US PERDEU EL BLOG QUE EN FA UN SEGUIMENT EXHAUSTIU!!

Quatre dosis de llenguatge popular

Més o menys apreciat blog,

vinc a deixar constància de la meva admiració i veneració vers la inventiva popular de Veneçuela. Quatre dosis em serviran per il·lustrar-la.


Dosi número u

Aquest giny es coneix en els països de parla anglesa com a R2D2 [er-tu-di-tu], correcte?

Aquest giny es coneix a les espanyes com a R2D2 [erre-dos-de-dos], correcte?

Ahhh, amics, i com carall deu ser conegut a Veneçuela? Fàcil; ARTURITO [ar-tu-ri-to]. Genial, oi? Seguim, seguiu-me, observeu com de viva és la llengua a Veneçuela.

Dosi número dos

Segur que molts de nosaltres ens hem mort de fàstic al observar un quadre similar envernissat de greix en qualsevol restaurant xines de les nostres ciutats. El seu autor és un tal Jean-Baptiste Camille Corot. Antonio Guzmán Blanco, àlies el ilustre americano, fou president de la Rrrrrrepú-blicahhhh de Venezuela a finals del segle XIX. Es veu que era molt afrancesat i col·leccionava Corots. Va ésser president en tres ocasions, i, clar, anava i venia de Palau cada dos per tres, de trasllats perpetus. Al seu servei sempre els hi feia traginar la seva complerta col·lecció de Corots. I el seu servei, fastiguejat deia; Tráeme los Corotos, Llévame los Corotos. I la frase va fer fortuna. Traer los corotos significa, crec, portar coses inútils d'un lloc a altre... Ahhhh, lamentablement aquesta bella expressió ja només la utilitzen les iaies típiques caraquenyes, en veritable perill d'extinció.

Dosi número 3

L'expressió que no està gents en desús és el famós qué chévere, que vol dir; què bé, què guai, què pistonut, collonut, de puta mare, etcètera.

Diuen que aquesta expressió prové de la matèria grisa d'un creatiu de Chevrolet. Si durant els anys seixanta el 600 fou el símbol que del miracle econòmic del tardofranquisme, a la Veneçuela dels anys setanta el cotxe símbol fou el Chevrolet. Recordeu que Veneçuela s'enfonsa en un bassal de petroli, i que un país exportador de petroli és el món al revés; quan les coses van maldades arreu degut a les periòdiques crisis energètiques, allà frueixen de cobrar el barril de cru a vuitanta-noranta-cent dòlars. Recordeu les crisis del petroli dels anys setanta? Els veneçolans estaven encantats. El cas és que el creatiu de Chevrolet es va inventar una cantarella que el poble es va encarregar de tòrcer; ¡Qué Chevrolet! ----> ¡Qué chévere!

Dosi número 4.

I bé, en un país de col·lisió i desastre i de reixes i segrestos i assassinats, doncs bé, necessiten segurates per a tot. Els guachimán no són pas cap tribu amazònica caníbal que es dediqui a vigilar els pàrquings i edificis durant les nits. No. Els guachimans són watchman, segurates en anglès, passats pel sedàs de la hiperbòlica imaginació del poble de Veneçuela.

I ja està, ja he apuntat això a la meva llibreta que no existeix perquè no es pot cremar, el meu putu blog.

Atenció; he observat que aquestes dosis es poden aplicar a molts països de Llatinoamèrica. Que ningú se m'irriti.

Celebro en silenci (2666)

En el fondo, el silencio es el intérprete más elocuente de la alegría. No hay mejor forma de celebrar que el silencio, pues se contagia y propaga y acaba llegando a todo el mundo. ¿Debemos celebrar el próximo 26 de junio (26.6.6) la coincidencia de cifras con 2666, el título de la extraordinaria novela póstuma de Roberto Bolaño? Yo dejaría las cosas tal como están, elijo la música callada de las celebraciones. Y es que el pasado martes 6 de junio (6.6.06), diversos escritores españoles opinaron en la prensa sobre el demoniaco número 666 y sobre los pasajes apocalípticos de la Biblia y me pareció que bordeaban el ridículo. Es más, para desintoxicarme de ellos, tuve que pensar en un aforismo bíblico de Ennio Flaiano, que celebré íntimamente, riéndome por dentro: "Al principio, era la palabra. Después, ésta se hizo incomprensible".


Vila-Matas, El País (secc. Catalunya), 11 de juny de 2006.

A mi em plauria remullar l'efemèride amb mezcal (gràcies senyor Quirky i senyor Dersu) Los Suicidas. En silenci, sí, en silenci. Però amb mezcal, sí, amb mezcal. Silenci.

L'espia israelià

Bolaño es muy bueno, pero sus imitadores son una plaga a exterminar.
Porque Bolaño es auténtico, y su prosa transmite hondura: sus imitadores lo caricaturizan

Una amiga m’ho va dir.

"Mira, Aliada estimada, aquest seient que escalfem potser el va escalfar en el seu dia Bolaño, anant de Blanes a Barna. Seu bé i no posis els peus al seient del davant", dic pensarós i nostàlgic i amb un deix pedagògic repugnant i impropi de qui us parla. Ens trobem en el tren de rodalies que ens conduirà a Ocata, a la platja d'Ocata. Avui és un dia sense post possible, d’una normalitat aclaparadora. Em remeno el nas amb despreocupació. Sol i platja i aliada, què més demanar a aquest dissabte de ressaca? Ah, però la vida diàfana i monòtona aviat pot veure’s corrompuda pel Mal. Encara no havíem arribat a Badalona, i a Badalona passen coses estranyes i inquietants. El que us tinc que dir ens hauria de preocupar en extrem.

A Badalona, en efecte, se’ns uneix un armari de tres metres per tres metres de rostre inexpressiu de formigó armat. Rostre i pell cribillats de pigues de color vermell, xiruques del número cinquanta sis, texans, samarreta on es llegeix Army. Barbeta retallada seguint algun reglament marcial que desconec. Crani color panotxa rapat a l’u o al dos i mà aferrada a una carpeta que conté una sèrie de documents pulcrament redactats en un llenguatge incomprensible, marcià. Una mena de pànic antic ens va envair a la meva aliada i a mi. Sensació de perill inexplicable, sensació d’incendi. L’home col·leccionava tiquets de metro i apuntava coses, escrupolosament, a mode de bitàcola, en una petita agenda. Dades, dates, factures, noms, telèfons. Al nostre home no l’interessa la blavor del mar o el paisatge rovellat de la perifèria que ens acompanya a l’altre costat de la finestra. El nostre home no alça el cap dels seus escrits, que va redactant en sentit oposat a l’habitual en les nostres latituds; ell ho feia de dreta a esquerra. La meva cultura enciclopèdica només reconeix aquest mètode d’escriptura en la cultura àrab, res sabia jo de l’escriptura hebrea abans de trobar-nos amb aquesta màquina de matar. Matahombres, apunta la meva estimada caraquenya. Matahombres, efectivament. El nostre potencial assassí escrivia en hebreu. La sensació de perill no para d’expandir-se en nosaltres. De lluny, ens arriben les melanconioses notes d’un acordionista búlgar o romanès. S’apropa el nostre igual sacsejant un gorra buida de diners. Grasias, grasias (por nada, doncs ningú es grata la butxaca) A la nostra alçada el seu rostre es descompon després de mirar de dalt a baix al nostre presumpte assassí. Fuig corrents, el búlgar o romanès, com qui veu al dimoni en persona. El veiem córrer per l’andana i desaparèixer terroritzat.

Qui era el matahombres? Del Mossad? D’una agència ultrasecreta? Un ex-soldat professional? Quina vida porta? Quantes vides porta? És Badalona una seu de paramilitars a sou d’obscurs interessos internacionals? Era potser un comercial d’Anagrama disposat a eliminar estafadors que diuen el nom de Bolaño en va? Té això que us explico alguna relació, per dèbil que aquesta sigui, amb el fet d’estar a només un dia de 2666? Hasta aquí puedo leer.

Ja a la platja, les divagacions continuen. Si era un espia, era pèssim, doncs se l’olorava d’una hora lluny... Potser l’espia no era aquest subjecte sinó la dona que anava al compartiment del costat. No parava de palpar-se els seus pits. Se’ls masegava amb gran afició i em distreia de la meva aliada i del nostre presumpte assassí. La meva aliada, que ve del país de les operacions estètiques, assegura que ho feia perquè estaven siliconats, i és pràctica habitual colocar-se bé la pitrera. Jo ara penso que potser eren de Goma-2 i que les nostres vides corren autèntic perill. He de deixar de llegir els diaris. Aceves veo muertos. Etcètera.

Consideracions [VI]

CONSIDERACIÓ PRIMERA

-Hola, t'escric de la Btv, per demanar si fóssiu tan amables d'enviar-nos el llibre bla-bla-bla.

-Sí, dona, i tant, moltes gràcies per la teva atenció.

-No, moltes gràcies a tu, i no cremeu molts llibres, avui, uh? ;-)

-I si me'ls aprenc de memòria?...


CONSIDERACIÓ SEGONA

Diu Pessoa que diu Soares: "Els camps són més verds en el fet de dir-ho que no en la seva verdor. Les flors, si són descrites amb frases que les defineixin en l'aire de la imaginació, tindran colors d'una permanència que la vida cel·lular no permet.

Moure's és viure, dir-se és sobreviure. [...] Els crítics d'estar per casa solen apuntar que tal poema, llargament rimat, no vol dir, al final, res més que fa bon dia. Però dir que fa bon dia és difícil, i el bon dia, al seu torn, passa. Hem de conservar, doncs, el bon dia en una memòria florida i prolixa i així constel·lar de noves flors o de nous astres els camps o els cels de l'exterioritat buida i passatgera"

A la qual cosa Victor Hugo Morales respón; "Balón para Diego, ahí la tiene Maradona. Le marcan dos. Pisa la pelota. Maradona (...) arranca por la derecha el genio del fútbol mundial. Inicia el contraataque e intenta contactar con Burruchaga... Siempre Maradona. ¡Genio, genio, genio! Ta, ta, ta, ta, ta ... ¡Gooooooool y gooooooool! ¡Qué golazo! Dios Santo, viva el fútbol. Golaaaazo. Diegoooool Maradona. Estoy llorando perdónenme. Maradona en un recorrido memorable, en la jugada de todos los tiempos. Barrilete cósmico, ¿de qué planeta viniste para dejar en el camino a tanto inglés, para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina? Argentina, 2; Inglaterra, 0. Diegoool, Diegoool, Diego Armando Maradona. Gracias, Dios, por el fútbol, por Maradona, por estas lágrimas y por este Argentina, 2; Inglaterra, 0".


CONSIDERACIÓ TERCERA

Bona revetlla a tothom. Feu bondat, i si no la feu, vigileu que no us vegin.

-Subal, música vervenera!
-¡Sus deseos son órdenes!

Wonderful Night. Palookaville.

FatBoy Slim. 2000.

Powered by Castpost

Un submarí s'enfonsa

Es trobava Subal contemplant els lluminosos frescos de la catedral de Palma de Mallorca, una ciutat i una catedral que no ha visitat mai. Hi havia una aglomeració de gent davant a l'absis lateral. Subal s'hi acosta i topa amb l'esquena d'un senyor que es gira i resulta que és en Miquel Barceló. Es disculpa amb la mirada i no li importa que l'individu que es gira i es remou lleugerament molest sigui el Creador. Subal se sent com en un submarí que grata les profunditats d'un oceà, dins de la catedral, i se sent bé, doncs ningú no el coneix i ell no coneix ningú. Així doncs que Subal es passeja per les profunditats de l'oceà i troba un xiringuito al centre geomètric de la construcció; ah, són els mercarders del temple. Hi venen uns vitralls per als turistes, lluminosos com l'obra de Barceló, i Subal centra l'atenció especialment en aquell vitrall rectangular de color blau carib. S'ajup i acaricia el vitrall amb la punta dels dits, molt lleument. El vitrall de color blau té espurnes de color daurat, de color rogent, viu, que ballen com el foc. El vitrall s'erberla en mil bocins. Subal es grata la butxaca, paga el vitrall pels turistes i es desperta.

*

L'autor mira inexpressivament a Subal através del mirall. La seva única i estimada aliada li diu que aquella nit l'Autor udolava com un gos. Ella l'ha acariciat dolçament, mentre ell dormia. L'Autor creu que ha arribat el moment de llegir-se El llibre del desassosseg. Un submarí s'enfonsa i ningú no se n'adona.

No som res, no som ningú

Nois, noies, estic desolat. Sense voler-ho, acabo d'esborrar tots els comentaris que heu anat deixant al teatre buit. Ja sabeu que als teatres buits i a les segones perifèries les rates i els trols campen furibunds i malparits. Ho he intentat evitar, però ha estat en va. Quina merda, tu. No som res. No som ningú. Recordeu; no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res, no som ningú, no som res , no som res, no som res, no som res.


A tots aquells que heu anat deixant part de vosaltres a La Segona Perifèria; ho sento molt, no som res, no som ningú.

Som un pet al vent fred de la blogosfera.

t(equ)ila

fryslan said...
Señor Subal, unos consejos. Relájese. En una farmacia de confianza pruebe a pedir un anti-track. Si no fuma, fúmese un par de cigarrillos. Tome tila o t(equ)ila. Suerte.

*

-Molt bona tarda a tothom, i sigueu molt ben vinguts a la Fundació Tap...
-Ei, hola. ¡¡¡¿CÓMO ESTÁ LA PEÑAAAAAAAAAA?!!!
-Subal, que parlo jo.
-I una merda, nano, aquest acte és meu.
-Què!? No em facis això, Subal, per favor, avui no.
-Calla. Ara és el moment de tornar-te una-per-una les humiliacions que m'infringeixes a la perifa. La venjança és un plat que es serveix fred preferiblement davant de cinquanta persones... jajajajajaa... JUASJUASJUAS...
-Eh, uh... tetenim eh... entre nosaltes a...
-M'aburro.
-A... tenim entre nosaltres a...
-M'aburro.
-a L'aLBERTO aRCE, aL dOCTOR jAUME bOTEY I A LA SENYORA mARTA sELVA...
-M'aburro, i escrius les majúscules i les minúscules al revés.
-Ehhh, bé, sabeu què, que l'Alexandra llegeixi algun passatge del llibre mentre jo em tranquilitzo...
-Això sagal, això, jijiji... JUASJUASJUAS...

[aplaudiments incomprensibles a la sala]

*

Davant de cinquanta persones l'Autor va entrar en estat de catarsi hipertextual i es va adonar horroritzat que no existeixen links en el llenguatge oral. L'autor volia tenir dos, tres, quatre, cinc boques que articulessin paraules alhora, per bolcar tota la informació al públic expectant. Un desastre, escoltin-me. No, no tractin de dir que ho vaig fer bé; caurien en el més absolut dels descrèdits i faltarien terriblement a la veritat. L'Autor no es fustiga. No pateixin. De més verdes en maduren. Sort va tenir l'Autor de comptar amb la presència dels convidats, que van fer la seva feina de manera extraordinària. La gent es va quedar fins al final. Escoltaven amb atenció. Tanta, que algú fins i tot tancava els ulls durant molts minuts, per evitar que el sentit de la vista intercedís en el de l'oïda ;-). L'Autor veia la cara inescrutable de la seva Única i Estimada Aliada. Ahir estava preciosa. L'Autor està content, amb tot. No va fallar ningú, excepte ell mateix. We are too litle to be humiliated.

Finit l'acte, l'Autor li fot un calbot a Subal -Plaff!- i se sent cansat però també feliç però també avergonyit però també content de saludar a tants rostres amics. Sorpresa majúscula: té l'honor de saludar a una blogger mexicana (no portava tequila) que escriu un català envejable. És una alegria immensa, perquè em va emocionar molt que comentés aquest putu blog, fa tant de temps i fins al dia d'avui. Anem a fer unes cerveses amb l'Arce, l'Alexandra, la Gabi, una amiga de la Gabi, la meva estimada i única aliada i D. El cel trona. Llamps en la distància. La tempesta finalment ha passat. I el cel no se'ns ha caigut al damunt. Caurà el dia 2666. Subal ara les està passant putes, molt putes. És un miserable cabró, i pagarà pel que m'ha fet. Ja se m'acudirà alguna recontravenjança.

*

Increïble però cert; No podia faltar a la presentació del llibre Bagdad en llamas un exemplar de Trol. Us ho juro per déu; hi havia un Trol. Semblava Fungairiño i brandava la seva crossa amenaçadorament. L'autor volia callar-li la boca amb el famós No alimenteu al trol-no alimenteis al trol-Do not feed the troll. Però ja us he dit que l'Autor va descobrir horroritzat que l'hipertext oral és una fal·làcia i desemboca en el balbuceig.

*

Rebelión.

*

Voldria dedicar aquest post a tots aquells i aquelles que em llegeixen i que em valoren sobremanera. Segur que em deixaria algú. Vosaltres sabeu qui sou. Una forta abraçada d'agraïment.

*

Història d'una aventura editorial

4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

17 de maig

26 de maig

8 de juny

13 de juny

*

Hoy puede que haya descubierto el verdadero significado de la palabra "blog".

Emoció infinita

Esteu tots convidats

Presentació del llibre i taula rodona
Dijous, 15 de juny de 2006, 19 h
Auditori de la Fundació Antoni Tàpies

Entrada gratuïta

L’agost de 2003 una dona de Bagdad de 24 anys, la identitat de la qual resta oculta per raons de seguretat, va començar a escriure sota el pseudònim de Riverbend un diari en línia sobre la guerra i la invasió del seu país. Premiat amb el tercer premi al Lettre Ulysses Award de 2005 i preseleccionat per al premi de no ficció Samuel Johnson de 2006, atorgat per la BBC, el blog de Riverbend compta amb milers de lectors fidels d’arreu del món i és reconegut com una font crucial d’informació sobre la guerra i l’ocupació de l’Iraq.

L’editorial Laertes presenta Bagdad en llamas. El blog de una joven de Irak, publicació que reprodueix el primer any d’escrits de Riverbend tal com apareixen en el seu blog. L’acte comptarà amb la presència d’Alberto Arce, politòleg i periodista, Íñigo Sáenz de Ugarte, periodista i autor del blog Guerra eterna, Jaume Botey, professor d’història contemporània de la UAB i membre actiu de la Plataforma per a l'Alliberament i la Sobirania de l’Iraq, i Marta Selva, professora de teoria i anàlisi de films a la UAB i codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones.

La mayoría de los e-mails me han hecho sentir... gratitud. Gracias por comprender... no, gracias por, al menos, *intentar* comprender. Por otro lado, había otros emails llenos de críticas, cinismo y rabia. En realidad, no tenéis que leer mi blog si no queréis y ciertamente no tenéis que enviarme emails diciendo cuánto lo odiáis. Es maravilloso recibir preguntas y diferentes opiniones -pero, por favor, sed inteligentes, y sobretodo, creativos- si quiero saber lo que las noticias de la Fox tienen que decir, las miraré.

Y tened presente una cosa: los tanques y las armas de fuego pueden romperme los huesos, pero los emails se pueden borrar.

Riverbend, Bagdad en llamas.

Lo català antich

Hi havia una vegada un italià enamorat del medievalisme català. Ma, cazzo! Io non parlo catalano!, suposo que es va dir. I així que l'home va començar a estudiar textos antichs en català, allà a Roma. I va aprendre... català antich... Quan va saber-ne prou, de català antich, va decidir que ja podia anar a viure a Barcellona, només parlant català antich. Imagineu-vos-el demanant una barra de quart i pagant en rals o dragmes o amb croats.

Aquest home acaba de publicar una completíssima edició crítica de Lo Somni. El senyor Vilaweb en parla.

Després de deu anys d'estudis centrats en Bernat Metge, potser l'home se sent buit. Caldrà pregar-li que faci ara una edició crítica de la poesia que escolta a l'Orinal de tant en tant. Us asseguro que tindríem per fi la figura del Gran Crític de la poesia catalana i que desmembraria a més d'un poeta, emprant tot tipus de tortures antigues i fogueres càtares.

Ah, Lo Homenot Antich es diu senyor Cingolani, i està considerat un dels millors medievalistes del país.

No alimenteu al trol-no alimentéis al troll-do not feed the troll

La ignorància ens farà lliures

Visito una casa on em guarden els números de La Fiera Literaria, un pamflet literari semiclandestí que desperta passions desmesurades i contradictòries. Jo, com que sóc un ignorant, em limito a llegir-la sense emetre comentaris de cap tipus.

Us transcric un article del número de juny 2006, núm 181. La primera part de l'article, encara que sembli mentida és totalment veritat. Sant Google. Aquest article que us transcric em fa pensar de manera instantània en la gran novel·la Q, de Luther Blisset, col·lectiu d'escriptors italians coneguts ara con a Wu-Ming. Novel·la que em va agradar molt en el seu moment i que us recomano. No accepteu mai recomanacions, vale?

La segona part de l'article és una perla típica de la Feria Literaria, de la qual, un cop més, no sé què pensar; és com un que mira una foguera i fixa la mirada i no pensa més que en la bellesa del foc. Reprodueixo l'article emulant al senyor Jauss i la seva hemeroteca.

-Prou ja Subal, tira milles o jo mateix seré el pitjor dels teus trols.

PROHIBIDO LEER

Aunque lo digo en el antetítulo, lo repito: lo que voy a contar es rigurosamente histórico. Imaginen la escena: estamos en el siglo XVI. Un catedrático de zoologia de la Universidad de Wittemberg (Alemania), llamado Carlstadt, rasgó su toga doctoral y se hizo mozo de cuerdas, repudiando la cultura y la instrucción. Durante un tiempo -poco, eso sí-, Andrés Bodenstein (conocido por Carlstad ó Carlstsdt) abrazó la causa de los abecedarianos, una secta hija de la Reforma, que proclamaba que la ignorancia más supina era necesaria para alcanzar la salvación. El no saber escribir ni leer era el estado perfecto, según sus miembros, para alcanzar el éxtasis y la iluminación divina.

Cuando Lutero enseñaba que cada uno era dueño de interpretar a su modo las Sagradas Escrituras, su discípulo Nicolás Storch (Perlagus) fundó esta secta, y sostenía que cualquier creyente podía conocer el espíritu de los Libros Sagrados como el mejor estudioso. Para él, no se necesitaba la ayuda de ninguna ciencia, incluso decía que ésta podía distraer del objetivo final, que era estar atentos a la llamada interna de Dios. De ese rechazo a toda instrucción, incluso de las primeras letras del abecedario -A-B-C...- derivó el nombre de abecedarianos.

Como se puede suponer, no fueron numerosos los miembros de esta secta, que más tarde fue confundida con la de los anabaptistas. podríamos decir que nació como protesta contra los intelectuales que interpretaban las escrituras bajo su personal criterio y contra los teólogos, a los que veían como espécies de idólatras.

El tal Carlstad volvió con Lutero quien lo escondió cuando se vio envuelto en la Guerra de los Campesinos. Fue el primer sacerdote que se casó públicamente. Más tarde se exilió en Suiza. Por cierto, su hijo, que fue médico y alquimista, llegó a afirmar que había descubierto la Piedra Filosofal.

** ** **

Me pregunto: ¿Serán los grandes magnates de la industria editorial miembros de esta secta? Así explicarían los bodrios que ellos llaman novelas y con los que nos bombardean continuamente, quizá con el fin siniestro de que odiemos los libros y dejemos de leer. ¿Estaremos ante el "Código Abecedariano" y los Polancos, los Laras, los De la Concha, los Rico, etc. son sus grandes Maestres?

Javier Coria, La Feria Literaria, núm 181, Junio 2006

Això és ser políticament incorrecte.

Subal es posa dur [Fill the gaps on your own blog]

Parental Advisory: Explicit Lyrics. Demano disculpes als lectors de bé a qui no agrada llegir vulgaritats. Aquest és un post vulgar i ple d'odi. L'odi de la [____] Alcoberro genera odi en el Subaltern Quinina. Donde las dan las toman y a quien hierro mata a hierro termina.

manipulen el sentiment de pena els immigrants que col·lapsen la seguretat social (que no han pagat), els joves okupes (que tampoc no volen pagar el pis) o els drogaaddictes que agafen la Sida perquè senzillament no els ve de gust complir amb unes mínimes normes d'higiene. Manipulen el sentiment de pena els tercermundistes, els àrabs, els jueus, els artistes a la recerca de subvenció i un munt de minories vàries i variopintes.

Vinga drets per als homosexuals i els transvestits i que es fotin els catalans i els obrers. Deixar casar els marietes i canviar el carnet d’identitat als transvestits surt barat i vesteix molt. En canvi, els obrers surten caríssims (si no són xinets) per tant res de deixar-los prejubilar als seixanta anys. I els catalans, què n’hem de dir, aquests encara no tenen ni dret a viure.

Impresentable Alcoberro. Quin tuf a rància claveguera. Quanta tempesta de [___] desfermada en un sol blog. I es fa dir filòsof, l'homenet. Quina angoixa, quines basques. És un perla, aquest. És un [___] en majúscules. Vergonya aliena, vergonya infinita. Tanta filosofia i tanta història per arribar a conclusions dignes d'un neo[___] preadolescent de Pedralbes... ah, no, que és filòsof; FILO[____], doncs. Tu sí que fas pena. Pena i tristesa infinita. Tercermundistes, diu, i es queda tan ample. Tercermundistes, mot que va perdre tot sentit després de la caiguda del mur de Berlín. Supina ignorància. Tremolo de pensar que aquest individu pugui escalfar una butaca a la universitat, que paguem tots. Els immigrants també, [___], els immigrants també. O potser t'hauré d'ensenyar la nòmina de la meva única i estimada aliada, [____. O potser em vols acompanyar a comprovar com estan els preus dels pisos de propietat i/o de lloguer, i a més et demostraré que hi ha propietaris catalaaaaaans que expressament PROHIBEIXEN que els immigrants puguin viure en un pis de seva propietat. Feixistes desmemoriats de merda. Amb gust t'enviaria a l'exterior, perla, a Ecuador, Colombia o al Magrib o a Senegal. Al passaport, gravat a foc, faria imprimir la [____] que has escrit. M'agradaria veure la cara de sorpresa de la policia de fronteres. Es mirarien al·lucinats, a la duana. I començarien a riure, a riure's de tu i del calvari que t'espera. I potser et farien tastar les píndoles plenes d'odi que ens intentes subministrar via anal. Vergonya infinita Alcoberro.

Ves a [____] a la via, ves a pasturar pel carrer, passeja't home, aireja't. Troba a un immigrant i fes que t'ensenyi les seves mans. Després mira't les teves manetes blanques, transparents, manicurades, tendres. I DIGUES-ME QUE TU TREBALLES MÉS QUE EL PITJOR DELS IMMIGRANTS, [____]. Uix, he dit [____]? SÍ, HE DIT [___].

On vius, rata? A quin cony de món vius, rata? Jo t'ho dic; vius a la puta edat de pedra.

Vergonya de pertànyer al mateix país que tu, Alcoberro. Ves a que et moqui la iaia.

Aquest post conté un Trol en el seu sistema de comentaris; No alimenteu al Trol

Homenatge a en Manolo

La primera vegada que vaig posar els peus a l'editorial que m'alimenta, la primera vegada que en Manolo es va dirigir a mi va ser en aquests termes;

El mossèn del meu poble diu: allunya't dels camins estrets i de les males putes. I jo afegeixo; allunya't també de les petites empreses.

Manolo, dixit.

Res més encoratjador podia haver sortit de la seva boca en aquells primers dies estranys.

En Manolo, entranyable gallec, fa gairebé trenta anys que treballa a l'editorial i és com un Oracle però al revés. Sempre s'equivoca. A voltes se m'apropa i em diu que ja veuré la quantitat de devolucions de Bagdad en llamas, que caurà la tapa, que serà infernal i que ens el menjarem amb patates. La primera vegada que això em va dir, vaig córrer a plorar a la falda de la meva cap, C., que més que cap és amiga, i aguanta estoica els meus temors i les meves il·lusions. Al cap i a la fi un editor, una editora, és un psicòleg que publica llibres, res més que això.

Doncs ja us podeu imaginar al vostre Subal arrossegant-se per terra tal llimac i mossegant-se els monyons que abans havien estat ungles davant la C. Ella m'escolta amb atenció i fumem plegats cigarrets en flagrant violació de la llei antitabac. I em diu; si en Manolo diu això, ja podem començar a preparar la segona edició, car sempre s'equivoca.

Si en Manolo sempre s'equivoca, la C. sempre l'encerta. I havent dit això, us explico que M., un nou amic basc, traductor incansable de Baghdad Burning al castellà, ens ajuda molt en la promoció del llibre per aquelles terres. Mireu quin cartell més maco ha preparat per la presentació que tindrà lloc aquí (sóc incapaç de traduir la llengua no indoeuropea més antiga d'Europa); Ekainaren 16an, 19:30etan, GATAZKA gunean, ronda kalea,Alde zaharra,Bilbo.

Bé, doncs jo ara truco als nostres distribuïdors bascos, gent molt seriosa, gent molt maca, extraordinaris distribuïdors, juntament amb els de Madrid. Diuen que ja hi han reposicions a les llibreries, que estan molt contents, i tal i qual. Molts mitjans de comunicació bascos ens han demanat ja el llibre. Aleshores les meves pors s'esvaeixen, i se m'infla el pit, i obro l'editor del teatre buit de L2P i escric aquestes línies atrafegades, per agrair de tot cor la feina desinterassada de M., les paraules de suport d'un nou amic invisible, els innombrables tes que ens fotem la C. i jo, i a en Manolo, que continuï equivocant-se totes les vegades que vulgui.

Eskerrik asko, gràcies, gracias.

Història d'una aventura editorial

4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

17 de maig

26 de maig

Aquest post conté Trol; no alimenteu al Trol

Fent un kit-kat

-Autor, autor, què fas?
-Treballo.
-Per la tarda? Des de quan?
-Només per avui.
-Autor, autor.
-Quéeeeeeeeee.
-Que em deixes saludar?
-Psé.
-Saludo a l'Ana i a l'Anna. Ja està.
-Redéu, Subal...

La brutalitat marginal

Miraré d'aclarir-me. El primer relat de Novelas y cuentos I, d'Osvaldo Lamborghini, succeeix en una cambra putrefacta on es celebra una orgia de violència i sexe i merda i sang. Flaires de Burroughs, d'Artl, Easton Ellis, Welsh, Aira o The Young Ones o Orange Clockwork... vaja; el millor de cada casa. Després de mutilar-se, i practicar canibalisme, surten tots al carrer a manifestar-se: "No Seremos Nunca Carne Bolchevique Dios Patria Hogar", "Dos, tres Vietnam", "Perón es Revolución", "Solidaridad Activa con las Guerrillas", "Por un Ampliofrente Propaz".

M'havien dit que Lamborghini era cruel i d'una brutalitat extrema. Sí. No només per l'argument de les seves obres (ep, de les quals només m'he llegit un àtom de mostra), sinó també per la transgressió estilística i formal, per com escrivia aquest home. La llibertat salvatge del homeless o el ionqui, explosions incontrolades de creativitat i imaginació la servei del lado oscuro. Inversemblança i delirium tremens. He d'investigar sobre la vida d'aquest senyor. Hi ha casos en què la vida de l'artista ens ha d'importar un carall, i n'hi ha d'altres que no. Lamborghini és un cas dels primers... Vull dir... experimentava amb l'heroïna, potser? Enlairo el pensament i m'imagino un home brut i esparracat panteixant i arrossegant-se pels carrers pixats del districte tercer (va viure a Barcelona, l'home), delirant escenes incongruents de carn i sexe. O també: m'imagino un Lamborghini que t'atrapa pels cabells i encasta la teva bella cara contra una taula de vidre un cop rere l'altre fins aconseguir que alguna de les dues coses es trenqui, o ambdues.

Hi han algunes paraules que no entenc; ja sigui per l'ús indiscriminat d'slang porteny, bé sigui per la barra de l'autor, que no para d'inventar-se conceptes que, si bé hom no entén, sí que et deixen la sensació d'entendre'ls... Curiós efecte de la literatura marginal o lumpen literatura.

Per exemple, el relat El Fiord, que és el que m'he llegit. Jo suposava que, intuïa que, m'imaginava, que calia que investigués sobre la política a l'Argentina dels anys seixanta per entendre alguna cosa més. Suposava que hi havia alguna al·legoria que a mi se m'escapava... I mira, ves per on, César Aira, privilegiat alumne de Lamborghini en allò referent a la hipèrbole i la ultraviolència, em dóna la resposta;

Pero las claves para una interpretación [del relat El Fiord] son muy visibles, casi demasiado. Están esas iniciales puntuando la narración: la CGT que da a luz a ATV, Augusto Timoteo Vandor, el líder sindical que se rebeló contra Perón... pero este último parecería ser «el Loco Rodríguez», y aquí las iniciales no corresponden a nada, y por otro lado Sebastián (Sebas) alude a las «bases» por otro procedimiento linguístico...

Bé, nanos, sé -les estadístiques no enganyen- que quan parlo d'autors oblidats i bullits les vostres lectures baixen en picat. Abans de rematar aquest post amb un pensament que exposaré al final, afegiré una mica de marro polític que sé que agrada a Trols i no Trols. A veure, nois, a qui ens hem de creure;

a) a un polític que abans era periodista que jura que l'han agredit físicament?
b) a uns borroques tontets que neguen haver agredit a un polític ex-periodista?
c) als mossos d'esquadra que diuen que no hi va haver més agressions que les verbals?

Cap de les tres fonts em mereix ni un miligram de confiança, així que jo opto per pensar que Catalunya no existeix, ni el català ni el castellà, ni nacionalistes ni NOcionalistes, com tampoc existeix Girona, i tampoc existeix Arcadi Espada, ni els mossos ni els borroques. Pura il·lusió o malson. Confesso que així visc millor.

Vale, enllestim ja que és tard. L'últim paràgraf ve a dir que Artl, Aira, Lamborghini, Fonseca o Bolaño, retraten, voluntariament o no, la societat llatinoamericana tal i com jo la veig. Com una espiral brutal de vida i mort i caos i desordre que degeneren en una expressió artística única i irrepetible. Si mai sóc editor, tractaré de reflexar això que m'intento explicar a mi mateix bo i configurant una mena de catàleg dels horrors que farà les delicies d'un grapat de freaks. Després em dedicaré a l'horticultura i a desfer-me dels creditors i a lamentar-me per no haver estudiat per a ebenista. Els ebenistes condueixen tots Lamborghinis. Jo ho he vist.

Todo su cuerpo magnífico brillaba, empapado.
Un brillo de fraude y neón.

Aquest post conté un trol; no alimenteu al trol

Sermó d'avui i un recordatori

El universo no es más que una furtiva disposición de partículas elementales. Una figura de transición hacia el caos. Que terminará arrastrándolo todo consigo. La raza humana desaparecerá. Aparecerán otras razas, que desaparecerán a su vez. Los cielos serán glaciares y estarán vacíos; los atravesará la débil luz de estrellas medio muertas. Que también desaparecerán. Todo desaparecerá. Y los actos humanos son tan libres y están desprovisto de sentido como los libres movimientos de las partículas elementales.

Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser corto o largo. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose en su singladura. […] Y un día la obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndida memoria de los hombres.

Calentant motors

[...]Lamborghini es una cajita que está puesta sobre una alacena en el sótano. Una cajita de cartón, pequeña, con la superficie llena de polvo. Ahora bien, si uno abre la cajita lo que encuentra en su interior es el infierno. Perdonen que sea tan melodramático. Con la obra de Lamborghini siempre me pasa lo mismo. No hay cómo describirla sin caer en tremendismos. La palabra crueldad se ajusta a ella como un guante. La palabra dureza también, pero sobre todo la palabra crueldad.

Bolaño, Roberto, Entre paréntesis.

Atenció! Aquest post conté comentari Trol, disculpin les molèsties

Als meus contemporanis anònims

Un dia l'amic Max i jo ens vam conjurar per anar a escoltar a Jorge Herralde parlar de Roberto Bolaño. Quina fou la meva sorpresa al veure a Sant Herralde entrant al mateix bar on ens dirigíem per banyar-nos de cervesa abans de l'acte. No va caler que en Max m'insistís massa en retre homenatge a Sant Herralde, que ja era assegut a la taula del costat. Així doncs vaig saltar de la meva cadira i em vaig postrar davant d'ell i vaig besar-li les mans i llepar-li les botes en senyal d'etern agraïment per la feina feta durant tants anys. No vaig posar atenció en la cara atònita de l'individu que l'acompanyava, i tampoc vaig fer cas de la senyora Herralde, Lali, que em mirava fastiguejada. Jo només volia esser beneït pel seu home, i de pas engiponar-li un currículum a l'americana.

En estat de xoc entrem a la sala de la bonica biblioteca Bonnemaison i Herralde comença a parlar de coses que jo ja sabia de memòria sobre la vida i obra de B. Espero impacient el torn de preguntes i tapo la boca d'una vella que li preguntava noséquè sobre les paraulotes que emprava Bolaño en les seves obres (?). Els meus dubtes necessitaven urgentment una resposta i la senyora ja havia exhaurit els seus quinze segons de glòria, així que...

El cas amics és que jo volia que em parlés del Triangle Màgic, però no me'n vaig sortir. Balbucejava, veia que no em comunicava amb meridiana claredat i que la gent em començava a mirar com si fos un pertorbat. Vergonya infinita només comparable a un estigma que detallaré d'aquí a uns trenta o quaranta anys, en les meves futures memòries. Ja tinc títol per l'obra; L'home sense memòria.

Enfonsat en la meva cadira, vaig acabar escoltant-ho tot com si estigués a un milió de quilòmetres de distància. El fracàs el paladejo en solitud i, si no estic sol, me la invento.

Per acabar-ho d'adobar, Sant Herralde presenta al públic congregat el seu acompanyant, que una hora abans jo havia ningunejat. Un tal Rodrigo Fresán. Un dels millors escriptors llatinoamericans del moment i íntim amic de l'amic B. Allò va reblar l'estaca que portava jo en el meu cor arítmic que bombeja més nicotina que sang.

Per què m'ha vingut aquest lamentable incident a la memòria us explicaré tot seguit. Ahir vaig assistir a l'Acte. Hi havia molta gent que m'agradaria haver saludat i no vaig poder fer-ho per la mania compulsiva dels meus contemporanis bloggers de romandre en l'anonimat més absolut. La propera ocasió exigiré a l'organització que imprimeixi etiquetes adhesives amb la següent llegenda; Hola, sóc ________ i porto el blog http://___________

M'hagués fet convidar a moltes cerveses i molts pitis, si us hagués conegut. Us ho juro per Sant Herralde.

*

Amb la llibretera de Blanes algú s'ha topat.