dilluns, de juliol 11, 2005

Un dia a la perifèria

Perifèrics,

visitar cases em sembla del tot avorrit. No pots furgar-te el nas. Has de parar atenció de no embrutar les moquetes, i has de controlar els impulsos d'obrir la bossa i fer-te amb algun llibre de la biblioteca del visitat.

Emperò, obligat per les meves ànsies d'agitador cultural i els impulsos morbosos que em corrouen, vaig assistir, amb uns col·legues d'Orinal, al recital que en Drals va oferir a la vila que va veure viure i morir a un outsider del segle passat anomenat Francesc Pujols. La Torre de les Hores és el nom de la petita mansió hitchcockiana del pensador galàctic.

Un desencant antic sembla cobrir l'atmosfera. Un s'imagina els últims dies de Pujols arrossegant l'abandó pel parquet, relegat a un batí i passejant aires d'un encant burgès de capa caiguda. Un desassossec i una nostàlgia d'un temps que no he viscut em sobta quan del terrat estant observo la Perifèria: llumetes blanques i vermelles il·luminen la silueta d'una central termonuclear, i les autopistes cicatritzen el sòl. La remor del vehicles que fugen de Barcelona. Ahhh, les perifèries, oblidades. Montserrat no ofereix la seva silueta de cagallons petrificats, sinó que sembla una massa ingent de ciment abandonada en un abocador descontrolat.

Però fem l'esforç de deixar-nos encuriosir pels petits detalls. Aquest és l'excusat del Pujols. Aquí un Dalí. Aquí un altre Dalí. Molts Dalís i d'altres que jo desconec. Aquí una foto d'un saludant a ses majestats. Aquí uns il·lustres perifèrics dels qui no recordo el nom (però en Drals fa ooohhhh, i jo faig eing?)

A la Torre de les hores, a les golfes, trobem la primera joia. Una serie de fotos de senyores, entrades en carns i vestides d'època esgrogueïdes pel pas inexorable etc., et somriuen en fila índia. A saber amb què han estat enganxades. Em ve al cap el nuevo Pascual masturbant-se amb la dreta i escrivint amb l'esquerra uns quants aforismes. Vet ací el perquè de la lletra de metge de Pujols... perdó; de Pascual.

Ara que en Drals ha desenteranyinat l'últim racó de la casa i l'ea ha gastat vuit centes fotos digitals, comença l'espectacle poètic que ofereix Pedrals a l'ànima del Pujols. Em va semblar que el primer poema podria anar dirigit a ell, però potser és una al·lucinació meva. La plaça és difícil, amb moltes jubilades amb bastó. Però aconsegueix arrencar algunes riallades i/o aplaudiments.

Recita gairebé tot de memòria i parla amb les mans i ho fa molt bé. L'home de les llums i els sons, el tècnic, jubilat també, es recrea de valent. Passa pel Furgatori -poemari eròtic i pornogràfic- de puntetes, canta algun poema. Fruim. Mirem a les senyores i les seves reaccions. Els bastons, a terra i els dits quietets. Fi del recital. Tornem cap dins de can Pujols, car plou. Aquí paro per fer-vos una asseveració.

Així com santa Eulàlia fa ploure per sabotejar les festes de la Mercè (doncs va ser destronada per ella, com a patrona de barna), segur que Sant Francesc Pujols va fer ploure per queixar-se de Terricabres. Ell segur que faria filòsofs nacionals aquest individus, en el seu lloc, tot i que parlen el català del Nuevo Pascual.

Prou. Ara estem al seu despatx. Davant nostre, el Famós Armari de Francesc Pujols, amb milers de milions de papers endreçats en capses, a l'espera de que algun freaki (editor/estudiós/poeta) doni llum als seus al·legats. Demano la primera edició del Nuevo Pascual i sóc saciat. Em regalima la suor.

Sembla un manuscrit bíblic del Mar Mort. La lletra és d'un cos de xuleta, impossible de llegir amb unes copes de més, que ja portàvem. Penso en la distribució que va tenir el llibre, el primer cop que es va editar. Com que gairebé fou considerat com a pornogràfic, el Pascual es venia en la clandestinitat de la rera-botigueta (?). Je je je. Vist als nostres ulls és ridícul. En fi.

No sé. Conservo un record estrany, de tot plegat. De paper esgrogueït i pintura de parets que cau. Potser és veure en fotos a un Pujols oblidat i derrotat, i pensar en el Pujols que vacil·lava a les minyones Rambles amunt, Rambles avall. I les putetes, les putetes de les golfes de la Torre de les Hores. Això sí que no m'ho esperava.




Aquí dalt, tal com aquesta senyoreta va veure la mateixa jornada que jo. Espero em perdonara el plagi, però m'acullo al dret de cita i tiro porque me toca. Les putetes, a baix a la dreta.

__________________________
més informació aquí:

Fundació francesc Pujols

O aquí:

associació francesc Pujols, super freaky perifèric people.

O directament:

papa google


Gràcies a la T., per tractar-nos (-me) tan bé.

2 comentaris:

ea! ha dit...

entre les putetes despuntava un arlequí, i les il·lustracions eren sobre florència. veig que ens va impactar el mateix, i quan vulgui vostè linki sense avisar... t' ho faré pagar ennuegant-te sota el sol ;-)

Teresa Amat ha dit...

Molt bé les fotos de l'ea. Em sembla que la primera edició de la lletra de "xuleta" era El concepte general de la ciència catalana i no pas el Pascual. Diria, eh, que em sembla que no vaig beure tant, jo. ¡Centrals termonuclears i Montserrat una massa ingent de ciment! ¡Cony Subal, que Martorell tampoc és Springfield! I que consti, per als lectors despistats, que si el Pedrals va netejar alguna teranyina amb sa calça curta va ser a les golfes o al safareig, que la part visitable i "operativa" de la Torre està neta com una patena, no fotem; el que passa és que els no perifèrics sou uns tafaners que voleu furetejar per tot arreu :-).
No sé si us (et) vaig tractar prou bé; deixem-ho en amfitriona correcta. Ara, veig que almenys us vaig saber indicar bé el camí de tornada a la civilització :-).