Fa temps que mantinc una correspondència amb una amiga. Tal vegada decidim presentar-la a algun editor incaut, per aviam si pica. Tal vegada no. Potser un dia els nostres mails deixin de tenir importància i passin a engrossar el calaix de les coses perdudes. Per això, a mode d'homenatge al nostre amor comú -que és la Literatura-, em decideixo a publicar, ni que sigui virtualment, la darrera missiva que li he enviat. No fa atisves de ser resposta ràpidament. Em té preocupat, tot plegat.
__________________________________________________________
Benvolguda A.,
ara qui calla és vostè. Li ho respecto.
Deixi'm explicar-li una cosa. L'altre dia, al tornar a la editorial, em vaig trobar amb un escriptor autor de la casa i d'altres cases. Vam xerrar molt, va ser una Tertúlia Literària com manen els cànons. Li vaig fer notar que trobava a faltar alguns autors bàsics en una antologia de relats que va fer ja fa un temps i que és molt maca. Li vaig dir que mancava algun conte de Bukowski i algun altre de Fomseca, i em va donar tota la raó. Però, ca, tu saps quanta pasta significa fer una antologia? Has de pagar trinco-trinco cada conte, et trobes amb editors malparits que no volen col·laborar... per cert, un d'aquests editors li va negar un conte argüint que havia fet un estudi de mercat que demostrava que si cedia un conte d'un autor seu per fer antologies de la competència, les vendes d'aquest autor baixaven. Eing?
Diu l'escriptor que B. havia anat algun cop a casa seva i que havia d'amagar les colònies per tal de no ser ingerides per l'eremita. No ho deia amb alegria, ni tan sols com a anècdota; sóc jo que li pregunto si realment el trist mite es construïa sobre bases sòlides. B. és molt gran, A., B. és molt gran. Diu també, l'amic escriptor, que va conèixer a Bolaño. I que va morir a l'espera d'un transplantament que no va arribar mai. Aquest estiu el tinc reservat a la lectura de Bolaño, i el seu 2666. Tinc ganes també de catar el teu estimat Sedaris, per a riure una mica. Es riu, oi, llegint-lo?
Però la cosa que més em va sobtar i preocupar va ser com de seriosament se'm va prendre l'amic escriptor. Jo sentia que valorava molt les meves opinions i fins i tot va prendre nota d'alguns poetes joves que ell no coneixia. Parlant parlant vam arribar al tema que jo escrivia, i li vaig explicar per sobre la nostra història amb els mails. Li vaig confessar que jo escrivia a raig, i va arrufar el nas. Deu fer de mal escriptor, escriure a raig.
Pensan-t'hi, vaig veure que la gran majoria de mails que t'he enviat han estat escrits a raig, com si cavalqués un cavall desbocat sense gaire ganes d'amansir-lo. Fa de mal escriptor, definitivament. Avui, doncs, he anat a parlar amb la C., la meva jefa. Li escalfo el té de les dotze, si ella no l'ha escalfat abans per a mi. M'explica que un altre escriptor de la casa quan escriu una cosa, i si li agrada, l'estripa i la torna a escriure per a que li surti millor. Manda güevos, eh?
En fi, fixa't en el pas del temps i dels nostres mails, que ara penso com un escriptor i no pas com un editor. Bipolaritat literària, com bé dius.
Ah, tinc ganes ja de quedar i fer unes bravetes; com ho tens tu? Has marxat de vacances, sens dubte merescudes? Tinc ganes de deixar-te un cd d'un tal Fat Boy Slim, si no el coneixes. Fat Boy Slim va esser baixista del mític grup Freak Power, i si t'agrada en Beck, l'has d'escoltar.
De Beck, el millor àlbum és Odelay, seguit de prop per Melow Gold, per suposat. Observa una curiositat, que vaig descobrir a base d'escoltar compulsivament Odelay. Al principi, a la meitat i al final del cd es nota un fregit de vinil. Un gran homenatge, si senyor. Com diuen els Del Tonos;
"Ayer me sentí culpable porque me compre un compac disc. No hay que comprar compac disc; hay que comprar vinilo. ¡Viva el vinilo!
salute.
Subal
7 comentaris:
cada dia es generen munts i munts de mails sobre les relacions més estrambòtiques que puguis imaginar, parlar de llibres i vinils pot ser sa, encara que la lletra sinó és escoltada , diuen que pot ser tòxica. el cas és que estic esborrant mails que no arribaran mai enlloc. no esborris els d'A versus subal, mai se sap.
matinada amb ulls massa oberts
Perdoneu, passava per aquí i no m'he pogut estar, titlleu-me de superficial si voleu. En Fat Boy Slim era el baixista del, també mític grup, Housemartins i no el cantant del grup Freak Power.
S'accepta l'esmena... encara que em penso que també fou baixista -aquí sí tens raó- de Freak Power, entre d'altres grups, com els Housemartins, que no he escoltat.
Redéu, m'agrada tenir lectors espontanis que posin les coses al seu lloc.
Mercés per la visita i per la correcció.
salut.
Nano, i d'en Beck, el "Mutations", "Sea change" i "Midnite Vultures", que posen esplèndidament el dit a la llaga d'altres registres, també són galetes amb cançons fantàstiques
Psé... del Mutations només salvo un tema, així, com molt tropical, però no massa més...
Midnight Vultures, el trobo massa desquiciat; m'esperava quelcom més després de Odelay.
Puc estar d'acord amb tu que Sea Changes és bo. Ho és. Però em venen ganes de disparar-me un tret de desesperació, havent acabat d'escoltar-lo. És com aquells poemes que surten quan et deixa la nòvia.
Si haguéssim de cremar la biblioteca d'Alexandria per a fer-hi una discoteca, proposaria Odelay. És una de les joies que ens van deixar els noranta, que no tenen res d'envejar als setanta. dicho sea de paso.
salutacions, polissonsito... on t'has ficat, neng? et vas perdre un J.P. llegint a un J.P., ahir.
Bones,
el Fatboy Slim estava, sí, als Housemartins, però també a Freak Power. I n'hi havia un altre que va fer un grup molt bo, The Beautiful South.
Ja de pas; ¿algú ha identificat què és aquella cosa que surt a la portada d'Odelay? No acabo de creure'm que sigui un gos...
Salut!
És un gos d'atura i a més hippy. Es deu dir Raspall.
No comparteixo que del "Mutations" només salvis la cançó "Tropicalia"; què me'n dius de les "Mosques mandroses"?
Salut,
LP
ps.- Subalsero, no puc ser a tot arreu...
Publica un comentari a l'entrada