dimarts, de juliol 05, 2005

Contra París

Nota prèvia:

Res en contra de París 2012, ni Madrid 2012, ni Londres 2012, ni NYC 2012, ni Moscú 2012...
O tot, com us vagi més bé.
_____________________________________________________________


Compas, avui vinc amb els trepants de Professor Franz de Copenhague. Avui vinc a explicar-vos coses contra París, a pèl, sense estudis, sense cap títol de literatura comparada que m'avali.

Sempre m'havia preguntat què té París, que sigui -o hagi estat- la meca de pintors, escriptors, músics d'arreu del món. La resposta la vaig trobar per casualitat en una llibreria i ara em repeteixo més que l'all i us rerecomano La República mundial de las Letras, de Pascale Casanova. Si penseu que no us dóna la gana seguir el meu savi consell, sempre podreu obtindre informació de gratis sobre les tesis d'aquesta crítica literària aquí, cortesia d'aquest home de lletres.

Dos llibres contra París em venen immediatament al pensament; El canvi de Miquel Bauçà, i Antologia personal de Julio Ramón Ribeyro.

L'un és un llibre de capçalera que em subministro gota a gota des de que l'autor va desaparèixer per sempre del seu pis de l'Eixample. L'altre m'el llegeixo a contra rellotge per a poder portar-lo al seu legítim propietari abans que la canícula ens separi fins la temporada que ve.

Deixeu-me parlar-vos només del segon; Antologia personal.

És un llibre a-co-llo-nant, nens. Ribeyro, pel que es veu, va cultivar tots els pals de la baralla literària; conte curt, assaig literari, novel·la, dietari, teatre...

Així com consumir Bauçà no et fa sentir més amic de l'autor que abans, el text de la contraportada d' Antologia personal ho diu ben clar; un s'acaba per fer amic de l'autor, al llegir-se'l. Té raó; Ribeyro ara és un nou col·lega.

Com a bon escriptor, va decidir que calia anar a París a passar gana. La va passar, es pot suposar, i com Ramuz, el seu exili literari no va prosperar... pst! ei, si m'equivoco no dubteu en corregir-me, eh?

El tercer relat curt de l'antologia, La juventud en la otra ribera, és un dels millors relats que servidor s'ha tirat mai en cara.

De forma un tant subterrània dinamita el mite de París i ens fa tocar a tots de peus a terra. París, el centre mundial de les lletres, també es un cau de rates follamares disposades a actuar i a enganyar a qualsevol innocent perifèric. El lector pot copsar la decepció, aquell gust agre que et baixa per l'esòfag, quan allò que tant has somiat i elevat a l'altar dels déus se't revela mundà i terriblement real (en la pitjor de les seves accepcions).

París era eso en verdad; una sucesión de fachadas sucias, monótonas, que solo pueden albergar la polilla, la mezquindad y la muerte, pero en las cuales de pronto se abren unas persianas y aparecen sonrientes, felices, dos amantes abrazados.

Ep, al tanto amb la última frase; que no s'aturi la mentida, el fràgil equilibri que enlluerna a tothom. Tens el dret de saber la veritat, però tens prohibit destruir el somni de tanta altra gent. Entre les runes, una parella emula l'esperit literari i festiu de París i s'abracen seguint els preceptes parisins. Cara al públic, la cité de l'amour. Els reis mags, amics, no deixen de ser mai els pares.

Si l'altre dia parlava de finals brutals i corprenedors, el final d'aquest relat no us decebrà. Us ho juro o que em caigui un llamp a la testa de manera fulminant.

Per dir-ho d'una altra manera.

Quan era petit els meus pares em prohibien assistir als balls de confetti que se celebraven al poble. Recordo el tum-tum esmorteït que travessava els turons i no em deixava dormir de ràbia i d’impotència. Un cop vaig ser més granadet, vaig descobrir estupefacte que el ball de confetti del poble era una merda; ni sexe, ni drogues ni rock & roll. Pura façana i divertiment per obligació.

Un dia que vaig poder parlar amb Sánchez Piñol li vaig fer saber que trobava a faltar vint pàgines finals a la seva Pell freda, i em va respondre que ell preferia la frustració al desencís.

Ribeyro no. Ribeyro del rebuig i el desencís en fa autèntiques obres d'art. Cants de perdedor. Ribeyro, un autèntic heroi inútil. Tingueu-lo present per a les vostres lectures d'estiu, tal com jo tindré present l'amic Bolaño que des de la tomba em crida, em crida, em crida....

5 comentaris:

Bernat d'Atalis ha dit...

El poemari de Bauçà que trob més terrer són Les Mirsines; Bauçà fa una escriptura suposada que es desclou quan la vols interpretar.

subal ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
subal ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
subal ha dit...

Ostres, és molt maco i clarificador això que dius;

"Bauçà fa una escriptura suposada que es desclou quan la vols interpretar". Saps? crec que tens tota la raó del món.

I et diré més, de Bauçà. En la meva modesta opinió, usa el català més cabró que he llegit mai. Vull dir, i sé que obro una caixa de pandora; crec que, en determinades situacions, el català perd força i mala llet. Bauçà, en canvi, m'inspira la violència que determinades situacions d'una novel.la requereixen.

Llegir-se Houellebecq en català és una perdua de temps. Sempre em pregunto què hagués passat si Bauçà hagués traduit Lautréamont, sense desmerèixer la magnífica traducció del senyor Ripoll.

Ep, són opinions desil·lustrades; reconec que llegeixo poquet en català.

subal ha dit...

Bauçà i Bonet. Se m'oblidava Bonet... és una coincideincia que els dos siguin fills no ja de la segona, sinó de la tercera perifèria?

ps.- perdoneu, eh, que m'he fotut un merder amb els comentaris... no us penseu que censuro a ningú. ;-)