dilluns, de juliol 25, 2005

La perifèria petroliera o el perill d'extinció

No existeixen girs a la autopista que transito, però si la oportunitat s'esdevé no penso deixar de donar un cop sec al volant, escanyar el fre de mà i pitjar a fons l'accelerador per encarar-me ara i aquí al tedi que em governa i em fa anar per la recta línia de la virtut.

I ara, vés, m'ha sorgit la oportunitat. D'aquí a unes poques setmanes deixo la Segona Perifèria; no amb ànims de fer un gir suïcida per acompanyar a en Miró i a la Amat en el seu viatge cap a l'eternitat i la memòria col·lectiva, memòria que d'altra banda no existeix més que en un grapat de petits burgesos de professions liberals, que som nosaltres, els bloggers. També hi ha bloggers funcionaris, val a dir.

Senyors, vaig a un país encara més perifèric que el nostre, aquest estiu. Així, pim, pam, by the face. Sé que us molesten els post autobiogràfics, queridos diarios, però no se m'acut res més. La paràlisi creativa se'm manifesta en el seu punt àlgid justament en aquestes hores d'espera i de transició.

Doncs això. El país perifèric està en un moment històric ben interessant. Els moments històrics no us penseu que són gran cosa. Jo vaig participar en un esdeveniment històric que uns exaltats vestits d'uniforme es van encarregar d'escamotejar i van haver-hi moments d'extrema violència i fins i tot un mort. Poc després uns van endossar un parell de Boeings a uns edificis molt alts i representantius i el meu moment històric va passar a la categoria de mera anècdota. Bé, què hi farem.


Aquí teniu dos imatges representatives dels uniformats del què us parlava abans.

Doncs bé, deixeu-me explicar-vos una anècdota crec que il·lustrativa sobre els moments històrics. Estava jo corrent com un desesperat pels carrers de la ciutat, sortejant hòsties, gasos, i cotxes calcinats, però sentint-me del tot històric, quan se'm va acudir entrar en un bar obert (?).

No em vaig poder creure el que estava veient. Turistes revolucionaris com jo prenent-se la cerveseta de les cinc de la tarda amb gran parsimònia i bonhomia, música a drap que endolcia els estralls de la batalla del carrer, okupes italians menjant-se patates fregides, i un jubilat amb una gorra de Drop the Debt barallant-se amb la seva senyora per pagar el compte... en fi, tot molt familiar, tot tan cordial, tot tan d'estar per casa, com hi ha món. Darrera de les portes de l'establiment, us ho juro i que em caigui un llamp a la testa, era un putu infern (em perdonareu la expressió, però és per afegir dramatisme i historicitat a la cosa).


Doncs bé, aquest agost visito el país de la Revolución Bonita i no crec que em pugui sorprendre res d'aquest procés històric. Pot sonar reaccionari, lo reconosco, però bé, no crec en salvadors de la pàtria ni en messies il·luminats. Li vaig fer una broma un dia a una nativa. Li vaig enviar un missatge de mòbil comunicant-li que per la TV deien que el president havia renegat de la seva fe evangelista per a fer-se Hare Krisna, i la noia s'ho va prendre amb total normalitat; no li va sorprendre en absolut.

...o vota... ... total...

Val a dir, al meu favor, que tampoc em crec a la classe política tradicional del país en qüestió; quanta repugnància al sentir els seus encesos discursos maiameros de república bananera!


Però la meva missió, perifèrics, no serà la d'escatir el pols real del país -impossible amb tan sols quinze dies, xavals-, sinó la de copsar la progressiva destrucció de la classe mitja del país, ja de per sí raquítica. No és el mateix, però m'imaginaré els últims anys de l'aristocràcia parisina que la revolució es passava per la guillotina. O els darrers romans fugint a cavall i que s'aturen en el setè turó per veure la ciutat en flames. La decadència. Els records d'un paradís perdut. Les mirades vidrioses i infinites i aquell parlar recargolat. El perill d'extinció. Això és el que busco.

Ja us informaré.

Subal Quinina, per la Segona Perifèria. Muy rápida, la vida, muy rápida.

3 comentaris:

tonibanez ha dit...

Te'n vas amb la EA o sol?

subal ha dit...

Hi vaig amb la noia de parlar;
recargolat
espiral
complicat
suau

L'Ea té moltes qualitats, impossible negar-ho, però les d'aquí dalt només es troben a l'altra banda de l'Atlàntic.

Comences a semblar la veïna del costat, TdQ.

Una salutació o dos.

ea! ha dit...

l'ea xerra massa i massa ràpid, bon viatge a tots dos subal. no veig incompatible la mani i la tapeta, és que no em prenc mai res seriosament...