dimarts, de juliol 05, 2005

el borni és rei

Periferic people on the beach,

Aquests dies me'ls passo rere una taula plena de llibres del segell editorial on treballo, doncs assistim com a expositors a una escola d'estiu per a profes de secundària.

És un exercici divertit veure els potencials clients papallonejar entre les taules dels diferents expositors. També és divertit observar l'esperit de gremi que hi ha entre els col·legues d'altres editorials, i més encara escoltar de resquitllada les converses d'aquests herois que són els professors; com es llepen mútuament les ferides, pobres!

Veureu;

Som quatre editorials. Una d'elles és mooooolt i mooooolt gran i el seu nom no és un nom sinó uns números. Les tres restants som editorials que més o menys flotem, en aquest oceà de novetats, balcells, distribuïdors, pagaments a compte, etcètera.

Doncs bé, cap allà les dotze, els amics grans pleguen veles. Com? Però si això dura fins a les tres!!! Veig com les senyores (són dues) desen els llibres amb una elegància d'editorial gran, com mouen els malucs com si fèssin nyigui-nyiguiiiiii i miren a l'horitzó amb confiança, esplèndides. No són mala gent, ei. Jo també treuria pit, en la seva situació de preponderància.

Aleshores observo que els companys de la resta d'editorials miren nerviosament com la taula de l'editorial gran es va buidant. S'atabalen. Ens abandonen! Ens abandonen!

Tranquils, penso per dintre. Quants menys serem més riurem. No entenen les més essencials lleis del capitalisme i de la economia. Els hi fa por quedar-se en monopoli, o tenen zero ganes de treballar. M'encenc un cigarret i espero pacient que les papallones vinguin a olorar la última rosa del jardí, que sóc jo.

I ca, els nostres màrtirs que s'immolen a les aules surten per dinar i a qui es troben? A un servidor, que estoic, els espero amb els braços oberts. Abans d'això, emperò, els altres col·legues petits passen davant meu i em pregunten insistentment; que no plegues? L'últim burro.

Jajaja, jejeje, jijiji, jojojo, jujuju.

No. No plego. A les ulleres només se'm dibuixen €.

Cap a quarts de dues surten com un ramat de les aules. S'abraonen sobre mi, que deia el dramaturg. Imposto la veu; ja has vist aquest llibre, nena? I moc les celles sobrenaturals que els déus m'han donat. Uix, aquest altre és un exitàs a l'Argentina. Llàstima que no tinguin ni un puto duro i que la distribució sigui gairebé nul·la. Al sac. Ja van dos llibres venuts.
Ostres, és que sou difícils de trobar, a les llibreries. El posat se'm torna greu, perquè greu és el problema. Té raó, el profe.

M'agrada inquirir al futur lector. Jo encara no he vist mai a un lector llegint-se un llibre nostre al metro, per exemple. Ha de ser excitant. Aconsegueixo vendre una Analfabeta. Me l'estimo molt aquest llibre. He fet amics, amb ell. Em brillen els ulls quan el miren, i el client potencial ho veu i ho valora. Tres llibres venuts. No fem mals llibres. Són útils. Alguns són petites obres mestres. D'altres, per què enganyar-vos són infumables, i així ho adverteixo als clients potencials. També valoren la sinceritat. No acostumen a anar-se'n amb les mans buides, perquè els redirecciono a llibres que sí valen la pena.

El capitalisme neix quant els il·luminats decideixen marxar de les ciutats, controlades amb mà de ferro per la tradició gremial, i van al camp i instauren les primeres fàbriques.

No estic en contra en absolut del gremi d'Editors. Estic en contra del borreguisme. Si els grans es tiren pel balcó, tu faràs el mateix? Els petits hem d'entendre que els grans, pel sol fet de ser grans, poden plegar a les dotze. No fan ni millors ni pitjors llibres que nosaltres, els petits. Això és una evidència que tothom hauria de saber. El mercat es democratitzaria enormement.

Ei, quarts de dues. Ara sóc jo que plego veles. Deso les meves Analfabetes. Els Le Corbusier. Els Cherchi. Em fet calaix, avui.

Suposo que, de nou, el borni és rei en el país dels cecs.

Que les petites editorials no morin mai. Que mori Planeta.

3 comentaris:

frederic ha dit...

Crec que amb aquesta estratègia arribaràs molt lluny! Les grans editorials, com es pensen que tenen assegurat el futur amb un parell de Dans Brown o com es digui... però què passarà quan els fallin els autors mediàtics o la gent s'adoni del què és bo i el que no?

ea! ha dit...

tots dos a peu de taulell les hores que calgui, ni¡o ens farem rics no, és el cuc de ser diletant de les lletres. et fitxaré per a la propera parada ;-)

Tomm ha dit...

Ben cert: les petites editorials (o petites emissores de ràdio, etc,) són els fonaments del teixit cultural d'un país: caldria fonamentar-les amb desgracacions fiscals i descomptes tributaris: quan mor una petita editorial, se'n en orris l'ofrena salvatge d'una cultura, sempre minoritària.