dimecres, de juliol 13, 2005

Una d'adolescents

Els suïcides de Londres queien en greus contradiccions internes, morals. Ipso facto em dirigeixo a la meva angoixosament buida biblioteca cercant un llibre. Llegir llibres només sol servir per a citar-los de tant en quan i quedar com un senyor. Un senyor que llegeix.

Llibre: Dents blanques.
Autora: Zadie Smith.
Editorial: La Magrana.

Us poso en antecedents:
No us parlaré de què va el llibre. llegiu-vos-el, si us abelleix. A mi em va agradar i us el recomano. Us explico només que un dels protes, un xaval londinenc de tercera o quarta generació, de sang bengalí, descobreix l'islam i els seus preceptes. Descobreix la seva identitat, o la que ell vol recuperar. Al mateix temps, en un barri del costat, esclaten els típics disturbis entre la poli i els adolescents de les perifèries que cremen cotxes. La cosa agafa matisos estranys i per la tele la família del noi descobreix atònita que el seu fill Millat es dedica a cremar llibres amenaçats per la típica fatwa dels anys vuitanta.

I dit això, ja podreu entendre el següent paràgraf, i el perquè els suïcides de Londres (eren uns adolescents. un d'ells jugava al criquet) van caure en una terrible, lamentable, trista contradicció.

ps.- Avui, a l'Iraq, s'han carregat a un munt de nens.


----------------------------------------------------------------------------


Quan Millat va tornar a casa aquell vespre, hi havia una gran foguera encesa al pati del darrere. Tot el seu material secular --quatre anys d'artefactes que traspuaven autenticitat, pre i postraggastani, tots els àlbums, tots els pòsters, samarretes d'edició especial, programes de locals musicals col·leccionats i preservats durant més de dos anys, precioses esportives Air Max, números del 20 al 75 del còmic 2000 AD Magazine, foto signada de Chick D., exemplar possiblement introbable de Hey, món jove de Slick Rick, El vigilant en el camp de sègol, la seva guitarra, El padrí I i II, Mals carrers, La llei del carrer, Tarda de gossos i Shaft a l'Àfrica-- tot havia estat llançat a la pira funerària, ara un munt incandescent de cendres que escopien els fums del plàstic i el paper, fums que irritaven els ulls del noi, que ja estaven plens de llàgrimes.


-Tothom ha d'aprendre una lliçó- havia dit Alsana, quan va encendre la cerilla, amb el cor feixuc, unes quantes hores abans-. O tot és sagrat, o res és sagrat. I si ell comença a cremar les coses dels altres, doncs ell també ha de perdre alguna cosa sagrada. A tothom li arriba, tard o d'hora.

3 comentaris:

tonibanez ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
subal ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
subal ha dit...

perdoneu que hagi esborrat el meu comentari. Anava dirigit a un altre blog, però amb el rotllo de les finestres del windows, l'he escrit aquí.

el primer comentari ha estat borrat pel propi autor del comentari.

No crec en la censura. i no la practico ni la vull practicar.