Zapping

Un lloc estrany.

Ideal per a veure en parella llatinoamericana. Riem molt i ens veiem reflectits per moments. Tema d'avui; la cuina. Jo aleshores, havent visionat el programa, penso que en matèria culinària, tant l'Autor com en Subal som uns apàtrides o uns exiliats condemnats a veure de per vida caps de xais que et miren fixament darrera de l'aparador, gent perdent el senderi davant les gambes que són cucs que tenen moltes, massa, potes i un llarg etcètera que no em ve de gust enumerar.

Lema que vaig escoltar al mateix programa però de temps ha.

No són papers de residència això que tenim. Per mi són papers de resistència.
Un croat, parlant del tema de la regularització a Un lloc estrany.

Àgora.

Això és un déjà-vu. Lamento que els productors del programa no llegissin la meva petició d'incrementar l'agenda. Qui són aquesta gent que conviden? A qui pretenen representar? A l'opinió pública? No em fotin riure, cavallers. La senyora Culell. Què feia allà? Tres quarts del mateix la senyora Sellés. [Nota mental: últimament noto que les meves frases sonen a vers i música celestial. Corregir això.]

Colomines. Perdonin, però només he trobat un adjectiu; Colomines i el seu posat sinistre lluitant contra el fantasma d'Arcadi Espada representat en cos present pel Periodista Giranta. M'agrada el nom de Periodista Giranta. És com de grumet de la brunete mediàtica. Bé, doncs Miranda tergiversa tant o més que Colomer. Quin avorriment, escoltim. La cantarella de l'Espada recitada per un bocero. Espada: un polític que abans feia periodisme. Es pot caure més baix segur, però ara no em ve al cap com. Com deia; escoltim, quin avorriment. Vaig a llegir el llibre que m'he comprat

El llibre que m'he comprat. H. P. Lovecraft. Contra el mundo, contra la vida. Houellebecq.

M'encanta llegir llibres d'assaig sobre obres d'autors que no conec o que no he llegit. M'he llegit ¡El autor, el autor!, de Lodge parlant de Henry James o 2666 de Bolaño que parla de Benno Von Archimboldi. Inspirat pel meu estat d'ànim d'ampul·losa afinitat amb la vida que porto i el suggestiu subtítol de l'obra, Contra el mundo, contra vida, m'he comprat el llibre de Houellebecq. Sabeu que penso que Houellebecq és millor pornògraf que pensador, i que visc en estat de permanent divorci amb la seva persona pública. I vull dir al món ben fort que no em reconcilio amb aquest senyor havent comprat aquest llibre, perquè és de l'any 1991, i per tant és de quan Houellebecq era molt bon escriptor. Dit això, el llibre que tinc entre mans és formidable, gent. És meravellós, el millor assaig que m'he llegit des de Entre paréntesis, que és el que he acabat de llegir fa poc. Hombre, Bolaño apareixent en la meva narració! Doncs aprofitant el benentès, deixeu-me transcriure això que diu Houellebecq de Lovecraft. Jo opino exactament el mateix, però de Bolaño. Paraula per paraula. Llegiu bé perquè no penso tornar a escriure-ho.

No hay nada tranquilo o reservado en su literatura; el impacto en la conciencia del lector es de una brutalidad salvaje, espantosa; y sólo se desvanece con peligrosa lentitud. La relectura no trae consigo ninguna modificación notable, salvo quizás, llegar a preguntarse: ¿cómo lo hace?

M. Houellebecq. H.P. Lovecraft. Contra el mundo, contra la vida. Siruela.

Y con eso y un bizcocho, nos vemos a las ocho.

-Autor, autor! Esperat!

-Què.

-Per què em treus a passejar tan poc últimament, què sé jo, que t'he ofès, he malparlat de tu?

-Saps bé que sí, Subal.

-Hòstia, va, sigues indulgent...

-Nunca hay que considerar la escritura más que como un arte elegante, al que uno debe dedicarse sin regularidad y con discernimiento.

-Qui ho diu això? Entrellum segur que no. I no ho dic per allò del discernimiento, valga'm déu, no voldria tenir cap conflicte hiperbòlic en alemany, amb un ampli ventall d'insults que ja no piquen de tan vells i tanta especta..

-Subal. Em fas venir mal a la testa. Ho diu Lovecraft. Sàpigues que quan marxi lentament com si fos el final de Lucky Luke renegaré de tu fins que tot jo només sigui un fil de veu. Pesat, cony de personatge de ficció ridícul i descregut i reaccionari de merda...

Aquest post conté comentari Trol.

pst!

...he trobat al Duquena!

Aquest post, senyores i senyors... també té comentari Trol!

Your Spanish publishing subordinate

Dear Riverbend, nice to write you again.

I write to you in order to explain something that has just hapenned in the Publishing house. Let me tell you; time ago, I looked for people in Spain who could write something in the beginning of the book (just how Susan Sarandon did in the American version of B.B. )

I got in touch with an important female Spanish journalist, Margarita Rivière; one female writer who has writen about Iran, Afghanistan, and is a lover of Middle East and its people -Ana Briongos-; and Iñigo Sáenz de Ugarte, a war journalist who writes a blog. After having read the book, all of them were delighted to write some kind words about you and your work.

Well, so today I've been talking with Ana Briongos. She teaches Spanish to Arabian anb Maghribian women who live and work in Spain. Do you know how does she teach Spanish to them? Well, reading together the Spanish translation of Baghdad Burning, Bagdad en llamas. I thought you would like to hear that.

On the other hand, your blogger-translator of Bagdad en llamas is preparing a presentation of the book in his city, and I'm preparing a launchingh in Barcelona. We are lucky, because the people of L'ecuació iraquiana are helping us to present the book in Fundació Tàpies, a very important contemporany museum of Barcelona. We are launching it in the 15th of June.
By the way, you must know that El País, one of the most important newspaper in Spain, published last sunday a two pages long fragment of the translation of your Bagdad en llamas. Here you can see it.

Well, I hope this news will make you stronger and proud. Take care and receive my very best wishes from Barcelona.

As usuall, forgive my poor English.

Subal Quinina.

*

Pel moment, Riverbend no ha respost cap dels meus mails. Fa un mes que no actualitza el seu blog, i a mi això em fa patir. Escric amb l'esperança que entre tall d'electricitat i tall d'electricitat pugui llegir que aquí som molts, cada cop més, els que maldem per a que la seva paraula arribi a tothom. Demà vaig a observar el cielo de madrid, i a visitar la seva magnífica Feria del Libro.

Marquèting (salvatge) de guerrilla

-Ho farem així. Cada quart d'hora un de nosaltres entrarà a la Secció de llibres del Corte Inglés. Es dirigirà sense aixecar sospites al o la dependent i li demanarà si té el llibre. Ens diran que no. No us desmoralitzeu. Demaneu-li quin és el motiu que poden argumentar per la mancança del Llibre al taulell de novetats. Acte seguit, mantenint la tensió a tothora, li pregueu que el demani al distribuïdor. Ho heu entès?
-Sí
-Sí
-Psé
-Sí, jo també psé.
-Després del Corte Inglés toca anar a l'Fnac?
-Sí
-joooooder
-Prou ja. Va vinga; sincronitzem.

Synchronicity I, The Police
Sinchronicity, The Police, 1981


Powered by Castpost

Nota: després de passejar-se per tres o quatre llibreries de Barcelona, Subal no ha vist El Llibre enlloc, no el tenien registrat ni sabien de què parlava. La distribució en l'era de Gutemberg era més ràpida que la dels nostres tristos dies. Però no ens desanimem. No patim. No patim... N o p a t i m . . .

Nota II: l'ABC té una imaginació desbordant. Literalment; "Laertes pública un nuevo tipo de guía; la de una ciudad en conflicto total", fent referència, esclar, al nostre estimat Llibre. Marededéu.

Història d'una aventura editorial

4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

17 de maig

21 de maig

... per molts sants!...

El premi

Ni sí, ni no, ni nul, ni blanc.

JO VOTO CAPTAIRE.

(malgrat la plantilla de color blanc)

Per què? Per això; 1, 2, 3, 4, 5

La qüestió Forrellad

No sé si els De Llibres li faran la pregunta que s'escau a aquesta senyora. Jo crec que no seran capaços. Ja la faig jo. Senyora, vostè que ha estat mossegant-se la llengua durant cinquanta anys... Què pensa?

No és Bono, és Lluïsa Forrellad

I és més, algú em pot dir què he de pensar sobre Forrellad? Llibreter? Uhm? EH?

Trainspotting dominical

Jo es que sóc molt cretí; escric un post, poso un link a la última frase i jo sé que ho faig per alguna cosa, sé que el link té quelcom a veure amb la frase que el conté, i que la frase té quelcom a veure amb el paràgraf que la conté. La relació entre el link i el paràgraf se'm revela difusa, poc clara, una veueta que em diu fes això i no preguntis per què i jo ho faig i m'oblido d'immediat de tot. Fins que algú llegeix el post i exerceix el seu dret a opinar i em fa una pregunta. Aleshores el post guanya uns enters i me'l rellegeixo balancejant-me en la meva cadira, encantat d'haver-me conegut i amb interès renovat pel text. M'encenc un cigarret.

Imagineu-vos en Subal abraçat a una farola que us increpa amb aquest pensament extret del llibre de Pascale Casanova, La República mundial de las Letras;

"La gran subversión introducida por James Kelman, por ejemplo, es la de la importación radical, esto es, exclusiva, de esta lengua popular y urbana en sus novelas. Kelman ha querido poner fin a la convención (tanto literaria como política) en virtud de la cual, cuando se da la palabra al pueblo en una novela, hay que cambiar de registro y de nivel de lenguaje. La "nobleza" y el uso literario reservan, por tanto, para los diálogos el estilo que se llama hablado, mientras que el narrador se expresa con la "altura" literaria. Esta convención, dice Kelman, descansa en un presupuesto inherente al funcionamiento social de la literatura, según el cual "lector y escritor son idénticos, se expresan con la misma voz que el relato y son distintos de esos putos proletas que hablan en clave fonética".

I aleshores entre la multitud que passa sense aturar-se davant d'aquesta sentència i davant d'aquesta farola, apareix una ombra que pregunta a l'Orador;

-Señor Subal, una pregunta: El uso de las claves fonéticas en las novelas no hace a éstas menos universales para su comprensión? o muy localistas. Sólo un interrogante.

Aleshores Subal alça la mirada i intenta centrar la vista en un sol punt, sense aconseguir-ho. Avisa immediatament a la seva Única i estimadíssima - reverenciada- aliada i li fa llegir el post així com visualitzar el vídeo. Ella riu i felicita a l'Autor. Troba que el debat que es pot organitzar és interessant i m'explica què penso jo o què he volgut dir al transcriure aquell paràgraf. Ja us he dit que sóc molt cretí i que només faig que escoltar veus que em guien.

Bé, la resposta, més o menys estimats lectors i lectores, l'escriuré en castellà. No per res. Perquè em dona la gana.

"Querido usuario anónimo. Su pregunta merece ser atendida por alguien que sepa de lo que habla. Usted se dirije a mí, usted sabrá lo que hace. No tengo estudios acreditados en literatura, sólo una vaga intuición y una miopía de seis o siete dioptrías. Imagínese usted. Lo primero que exijo a un libro es que sea bueno, me da igual cuán localista pueda parecer. Que esté bien escrito, a lo peor. El abismo entre los libros se sitúa en este punto, y no en ningún otro. Dicho esto, le diré que tengo una vaga idea del significado de "claves fonéticas". Sí sé lo que significa "localismo" y me agarro a este vocablo como a un clavo ardiendo para responderle que si el libro es bueno los localismos son la guinda del pastel. Gracias Gutiérrez, por templar en lugar de follar. Por poner un ejemplo.

Pero lejos de la anécdota, descubrí hace un tiempo que nada es por casualidad en la República mundial de las Letras. El uso y la exploración de nuevos lenguajes, que bien pudieran parecer antiliterarios o sin tradición literaria, es una baza a explotar por las literaturas periféricas, léase esas que no están en el Centro mundial de las letrasa saber, en mayor o menor medida, Nueva York y París (¿Frankfurt?). Muchos son los escritores que por diversas razones se han visto expulsados de su terreno natural para (auto)exiliarse en París y conseguir que el Centro lo reconozca como literato de categoria universal. Joyce, Beckett, Cioran, Ibsen, Benet. Y es que para los literatos alejados del Centro literario, las fórmulas para hacerse oír y crear algo original que pueda sorprender a los cánones que nacen del Centro son de lo más variopintas, y sin duda esta búsqueda de lo novedoso ha ayudado a construir literaturas donde antes no había y a hacer avanzar la Literatura. Lo que nos propone el amigo Kelman y nos explica en su libro Casanova es [a propósito de los escritores escoceses surgidos en 1984] el uso explícito de una lengua popular que es también una forma concreta de reivindicación nacional. Yo reivindico esta opción para renovar la aburrida lengua en la que me expreso habitualmente. Creáme, a veces es un coñazo.
Hay poetas a los que admiro que tienen un catalán rico y abundante, vivo, y es una delicia escucharlos, pero son unos pocos entre siete millones de teóricos hablantes. El catalán de los libros me parece riquísimo y lleno de maravillosos localismos, pero a la postre caduco, un riachuelo incapaz de alcanzar nuestras calles y nuestras almas. El catalán oficial es un río que se muere por culpa de embudos normativos y mentales, por un conservadurismo rancio, una camisa de fuerza que nos autoimponemos, oiga. Necesitamos un desparpajo más acorde con nuestros tiempos de prostitución generalizada de las lenguas y globalización. Detesto la rigidez. Envidio el caos lingüístico latinoamericano, símbolo de vida y de peligro y de literatura. El spanglish. El catañol. O este diccionario mágico.

La próxima pregunta que usted debería hacerme para estimular mi huida adelante en forma de otro post, aparte de la que usted quiera, es; ¿y cuál es la lengua popular catalana, la de Berga, la de Castefa, la de Sant Gervasi?

Le toca tirar.

Atentamente, blablabla."

El País, al suplement Domingo

Ciutadans, ciutadanes, sortiu al carrer, aneu a un quiosc i compreu-vos un exemplar d'El País, demaneu una canyeta al bar i llegiu el regal que en Subal us té preparant des de fa molt de temps al suplement Domingo a la pàgina 16 i 17.

Estic molt content.

Història d'una aventura editorial

4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

17 de maig

Gràcies

Bagdad en llamas, traducció del blog al castellà

En clau fonètica

La gran subversión introducida por James Kelman, por ejemplo, es la de la importación radical, esto es, exclusiva, de esta lengua popular y urbana en sus novelas. Kelman ha querido poner fin a la convención (tanto literaria como política) en virtud de la cual, cuando se da la palabra al pueblo en una novela, hay que cambiar de registro y de nivel de lenguaje. La "nobleza" y el uso literario reservan, por tanto, para los diálogos el estilo que se llama hablado, mientras que el narrador se expresa con la "altura" literaria. Esta convención, dice Kelman, descansa en un presupuesto inherente al funcionamiento social de la literatura, según el cual "lector y escritor son idénticos, se expresan con la misma voz que el relato y son distintos de esos putos proletas que hablan en clave fonética".

Casanova, Pascale, La República mundial de las Letras, Anagrama.

0-3

A la fi de la retransmissió del primer reportatge del TN-Migdia d'avui, us he de comunicar que:

1. A un aficionat se li ha caigut la trompeta vermella de la botzina, al voler saludar a familiars i coneguts aprofitant la presència del reporter de teverrés.

2. Una senyora, a l'aeroport del Prat, a l'observar l'equip de teverrés que la filmava ha intentat activar el mecanisme que feia que les mans artificials que guarnien la seva gorra blaugrana aplaudissin simpàticament. No ho ha aconseguit; el mecanisme no ha funcionat.

3. Un simpàtic home basc o navarrés ha baixat de l'autocar en una àrea de descans a la perifèria de Paris, qui sap si Chartres, oi, qui sap. Duia un simpàtic instrument autòcton, de vent, com una gralla basca, saben. El barret blaugrana que portava cau de la seva testa i l'home se sent ridícul davant la càmera.

Per tant, i a la vista dels aconteixements, auguro -que no desitjo- un zero a tres a favor dels britànics. La culpa no serà meva, o almenys també estarà a l'haver dels tres malastrugats que he vist en poc menys d'un minut a teverrés. O de l'equip de reporters de teverrés, que ha emès el reportatge. Qui ho sap. 0-3. Tres és un numbru màgic.

Mentre vostès comenten aquest post amb la seva parella, mirin aquesta foto tant simpàtica que vaig fer a la vila de Chuao, Veneçuela. Un poble colgat a la selva de la costa veneçolana. Hi conreen cafè. El millor del món, diuen. Jo dic que sí. Tenen una tradició molt antiga i misteriosa i violenta que és la següent; els diables de Chuao surten de les casernes amb les seves màscares bellíssimes i rabioses i negríssimes i banyudes, i van a buscar les noies del poble. Les troben i simulen una violació i van amb petits fuets inofensius i te la van foten, i la gent corre, i la gent bota, i la gent riu. No s'hi sent la remor de l'oceà. Ah, però mirin la foto, mirin.

**************

Oració

Oh...

Ah...

José Gregorio, José Gregorio,

me lanzo a tus pies,

y líbranos del cero tres.

Amén.

Aviat a la teva llibreria

"Así que este es el comienzo para mí, supongo. Nunca pensé que comenzaría mi propio weblog... Cada vez que quería empezar uno, lo único que se me ocurría era '¿pero quién lo va a leer?'. Supongo que no tengo nada que perder... pero os advierto; esperad que me queje y despotrique mucho. [...] Algo sobre mí; soy mujer, iraquí, y tengo 24 años. Sobreviví a la guerra. Eso es lo único que necesitáis saber. En todo caso, es lo único que importa en estos días."

Riverbend, Bagdad en llamas.

***

“Extraordinario documento de la sinrazón de una guerra tan real como la de Irak [...] Es el libro más escandaloso –por la realidad de lo que cuenta– que he leído en los últimos tiempos.” Margarita Rivière (periodista y escritora).

"Con una voz que te atrapa con el drama y te llega al corazón con el humor, Riverbend narra el lado personal de la guerra como ningún otro relato que yo conozca. Cualquier persona a la que le importe la guerra de irak debe leer este libro" Susan Sarandon

***

Història d'una aventura editorial

4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

Lo saben aquel que dice...

-Hola don Pepito.
-Hola don José.

...la vida te da sorpresas, soooorpresas te da la vida...

Ciutadà!! Posiciona't!! (i 2)

Amb vocació de servei, irritat pels esdeveniments, agafaré aquest granet d'arena i em disposaré a col·locar-lo entre les rodes dentades del sistema. Ja està bé de mamonejos.

Diumenge, 14 de maig, a la tarda, ves a posar el cul a la plaça del teu poble, vila o ciutat contra la precarietat immobiliària que ens tiranitza. Per coses com aquestes abans s'alçaven barricades. Ara alcem els cubates i brindem amb la farola de la plaça, de matinada. Fem llàstima.

Llegiu aquest text tant didàctic. La Fragua és qui ho penja.

Caure més baix

-Eh, autor.

-Què.

-Què fort, no, això de l'estatut i la crisi de govern, no, quina vergonya, no?

-Uhmm.

-Eh, autor, què fort, no, això de l'estatut i la crisi de govern, no, quina vergonya, no?

-Mira, Subal, jo no sé res. Em limito a llegir coses. I em limito a la inacció, vale? Mira, estava al metro llegint de manera inactiva i em trobo aquesta frase del mestre B.

-Collons, Autor, m'irrites.

-Los editores suelen ser malas personas. Los editores y los críticos y los lectores de las editoriales y los miles de empleadillos que recorren los pasillos tenebrosos o iluminados de las editoriales. Pero los escritores suelen ser peores, porque, entre otras cosas, creen en la perdurabilidad o en un mundo regido por leyes darwinistas o tal vez porque en sus almas anida un espíritu cortesano aún más innoble. Bolaño, Entre Paréntesis.

-Collons, Autor, m'irrites. Em canses, m'esgotes amb aquestes frases, jo vull que expliquis coses més mundanes, recony, que fa sol, la caloreta, saps, que si l'estatutet s'estavella, que si podem parlar ja dels Fets de Maig, que què diu Arcadio Espada... que em fotis un anàlisi de la situació, nen, encara estàs a la Parra!

-Oh, em va mal de ventre, Subal, aquí et quedes.

-Autor, autor, si més no clica allà on posa Publicar entrada, no em deixis inèdit, que més baix ja no caiem!!!

*

¡Isidoro, desaloja la carota!

A la Parra

Buscava vagament un llibre del poeta des de feia un temps. Vagament i calmós; la mar és plena de peixos bells, les llibreries d'autors per descobrir, els museus de papallones dissecades, els carrers de noies guapes, i totes les metàfores que us abelleixi afegir, ja m'enteneu.

Avui l'he trobat.

Al portal d'abaix de casa una noia en xandall crida ole-que-te-ole-ole-que-te-ole.

Al cel de dalt de casa un fórmula 1 del cel incompleix les ordenances i crida ole-que-te-ole-ole-que-te-ole.

I davant dels meus ulls, Nicarror Parra censura un nen malparit que no respecta els arbres.

Una meravella.

Apago els últims llums del teatre buit i xiuxiuejo a l'orella de qui això vulgui sentir;

DEFENSA DEL ÁRBOL

Por qué te entregas a esa piedra
Niño de ojos almendrados
Con el impuro pensamiento
De derramarla contra el árbol.
Quien no hace nunca daño a nadie
No se merece tan mal trato.
Ya sea sauce pensativo
Ya melancólico naranjo
Debe ser siempre por el hombre
Bien distinguido y respetado:
Niño perverso que lo hiera
Hiere a su padre y a su hermano.
Yo no comprendo, francamente,
Cómo es posible que un muchacho
Tenga este gesto tan indigno
Siendo tan rubio y delicado.
Seguramente que tu madre
no sabe el cuervo que ha criado,
Te cree un hombre verdadero,
Yo pienso todo lo contrario:
Creo que no hay en todo Chile
Niño tan mal intencionado.
¡Por qué te entregas a esa piedra
Como a un puñal envenenado,
Tú que comprendes claramente
La gran persona que es el árbol!
Él da la fruta deleitosa
Más que la leche, más que el nardo;
Leña de oro en el invierno,
Sombra de plata en el verano
Y, lo que es más que todo junto,
Crea los vientos y los pájaros.
Piénsalo bien y reconoce
Que no hay amigo como el árbol,
Adonde quiera que te vuelvas
Siempre lo encuentras a tu lado,
Vayas pisando tierra firme
O móbil mar alborotado.
Estás meciendo en la cuna
O bien un día agonizando,
Más fiel que el vidrio del espejo
Y más sumiso que un esclavo.
Medita un poco lo que haces
Mira que Dios te está mirando,
Ruega al señor que te perdone
De tan gravísimo pecado
Y nunca más la piedra ingrata
Salga silvando de tu mano.

Nicanor Parra, Poemas y antipoemas (1954), Catedra Letras Hispánicas.

Yann Arthus-Bertrand, Tree of life, Kenya

Màrqueting de guerrilla

Hi ha una cosa que es diu publicitat viral. Però també hi ha màrqueting de guerrilla. La diferència entre ambdós conceptes és la mateixa que hi ha entre un single i un solter, que no és poca. Això que ve ara és màrqueting de guerrilla, d'editorial petita.

Bagdad en llamas crec que neix amb sort. Té padrins. N'he parlat força vegades. La casualitat, l'atzar, ha fet que hom es trobés pel camí a la gent adequada en el moment adequat. Un dia va trucar a l'editorial un home d'uns trenta-cinc anys demanant una guia d'Iran, que li vaig subministrar de promoció. Prepara reportatges gràfics, l'home, i té una agència de reportatges. Empatitzem, i de seguida li etzibo que tenim un llibre entre mans que no va d'Iran, però sí d'Iraq. Llumetes a les pupil·les del senyor. D'Iraq?, repeteix. Sí, d'Iraq, li responc i li formulo la següent pregunta, a mode de rondalla; Saps què és un blog? I li foto un rotllo sobre blogs. Els bloggers sabeu de què parlo. I ara ve la casualitat; l'home de trenta anys em diu que va ser l'últim free-lance espanyol que va abandonar l'Iraq abans de la guerra. Boca de pam i mig. Contínua, li demano, seu, home, seu. M'explica que és el realitzador d'un reportatge anomenat El viaje de Mazin, sobre el retorn a l'Iraq d'un enginyer iraquià que viu a Barcelona, i quedem que me'l deixa l'endemà. Un reportatge que em sembla extraordinari i que m'ha fet veure en imatges el que jo havia llegit primer en anglès, després en galerades i més tard en paginades, la vida quotidiana a l'Iraq ocupat, la vida de Riverbend. Acabem parlant, com no, de Bolaño. Diu que el va conèixer en un sopar. Co-llons, penso, un altre.

El realitzador més tard, i en record de la nostra petita i fugissera amistat, em regala tres contactes excel·lents, tres telèfons de periodistes de guerra que han estat a l'Iraq. Una periodista m'intriga especialment. Coneixes el treball de James Natchwey?, em pregunta el realitzador (suposo que per a posar a prova el meu nivell d'immersió en l'assumpte, o per defecte professional, ja sabeu, jo també crec que tothom coneix què és un blog...) Vatua, sí, vaig veure un post d'Iñigo Sáenz de Ugarte que en parlava, responc alleugerit. Li explico allò del seu accident.
Ostres, no ho sabia, això... -diu amoïnat- Bé, doncs aquesta dona va cobrir la guerra amb ell, m'informa amablement. Avui la he trucat i estarà encantada de rebre el llibre, i, si s'escau, parlar d'ell en la revista setmanal de gran tiratge on col·labora.

Què he fet jo per entrar en contacte amb personatges de tal calibre? L'atzar m'hi porta. Passin, si així ho volen, a llegir el post que ve a baix d'aquest, en el que parlo de crítica de comparada de blogs iraquians.

Foto de James Nachtwey

L'equació iraquiana

El meu interès per a donar a conèixer aquest llibre que aviat sortirà a la llum no és només professional, sinó que també adquireix tons d'activisme polític. L'activisme es fa de gratis, sinó no és activisme. Per això camino a mitja tarda (fora de la meva jornada laboral, pel meu compte) fins a la Fundació Tàpies. M'he imposat una missió. La Veu m'ha posat sobre una bona pista; allí celebren fins el 25 de juny una exposició anomenada L'equació iraquiana, una mostra del treball audiovisual, cinematogràfic, pictòric i literari de la última fornada d'artistes iraquians. La Veu em diu que allà trobaré un ordenador connectat al blog de l'autora del llibre que ara i aquí us estic promocionant, i això m'interessa.

Abans d'això, arribo via mail a un acord amb la simpàtica llibretera de la Fundació; em deixa posar un gatget promocional entre els llibres que ells consideren afins a l'exposició. Un gatget promocional és un terme de la família del mot postmodern single, i la meva promoció és màrqueting de guerrilla; és tracta d'una fotocòpia a color de la portada del llibre enganxada sobre un paper molsut que diuen que es diu paper ploma. Durant el matí, a la editorial em podien veure amb la llengua enroscada sortint de la meva boca intentant recordar nocions bàsiques de manualitats que vaig aprendre a parvulitos; cortar y pegar. Saludo, hola que tal. Empatitzo amb la llibretera. Ens quedem en silenci per un moment. La missió arriba a la seva fi. Saludo i giro cua, però opto per afegir a la meva salutació una pregunta amb segones; quan val entrar a l'exposició?. Quatre euros... però si vols... -somriu- espera't, que vaig a xerrar amb el vigilant. Entro de franc. Vaig directe als llibres que exposen. M'ho esperava; el llibre de Salam Pax, edició anglesa i edició en castellà. Aquesta última editada per la berlusconiana Random House Mondadori... Nervis i suor freda. Una bona edició, amb solucions que jo no havia pensat per la nostra edició de Bagdad en llamas. Portada atraient, com la que jo sospirava aconseguir... no parlarem aquí de disseny de portades. M'assec. Obro a l'atzar el llibre.

Llegeixo. Respiro. Crec que l'escriptura de Riverbend és superior a la de Salam Pax. Crec que tenim un llibre superior. Crec que les dones tenen una sensibilitat major que els homes per parlar de la vida en un país en guerra, menys cinisme, però més mala llet i més sensibilitat. Les dones a l'Iraq les passen molt putes, més que els homes.... i en canvi la Riverbend té un estil més brillant, menys ampulós, menys tècnic, que va més endins, no sé com dir-ho. Em falta molt per aprendre. Tal i com va dir Lola en un comentari a aquest post, La mala llet de les escriptores amb mala llet, deixa Céline (per fer-ho ràpid) amb calça curta. Entenc que a la Riverbend no li cal fer ús d'expressions com les que empra Salam Pax (montar una puta guerra, per exemple), per a transmetre'ns la frustració i la irritació que suposa la invasió gringa al poble iraquià. Tanco d'una revolada el llibre de Salam Pax, i m'alço fent un bot. Les pors de no estar a l'alçada d'un dels blogs més famosos d'Iraq, que col·labora amb diaris prestigiosos i tot, s'esvaiex. Les forces em retornen.

Camino cap a casa i penso que no vull ser injust amb Salam Pax. Els dos blogs que he pogut analitzar són una meravella, ja sigui només pel valor periodístic que comparteixen. Són experiències de guerra, les quals, jo que no n'he viscut cap, no puc jutjar tan alegrement. Els dos llibres valen la pena... però sigueu bons i feu el favor d'adquirir primer el de la Riverbend.

Aquest post s'acaba recreant-me amb un somni que persegueixo; potser aviat arribarà el moment en què al metro o pel carrer veuré a un lector anònim llegint un llibre de l'editorial que m'alimenta. Hauré acomplert així un somni, i ja només aquesta espectativa m'emociona. El llibre, de moment, resta a l'impremta. Surt a finals de maig. Que tinguem sort.

¿Quién le pone el cascabel al gato?

Una reflexió lacònica i polèmica que m'ha vingut al pensament després de llegir aquest post que recomana l'home de les llums, que escriu l'atzucac.

"Què ho fa que persones relacionades amb el món del llibre (editors, correctors, traductors, llibreters, crítics literaris, lectors) A VOLTES escriguem millor (disculpin la immodèstia) que els escriptors?"

Eh, uh, ummmm? Comentaris irats al fons a la dreta, i que els déus m'amparin.

****************

Una altra cosa. Recordeu això (llegiu la Consideració tercera)? Doncs ara llegiu-vos això;

Ese personaje es Dovlátov y su crónica un desternillante relato sobre la dificultad de ser ruso o, más en general, sobre la inconveniencia de haber nacido. Podría nombrarse, para una mejor aproximación a su obra, a otro célebre autor devoto del alcohol y las mujeres: Bukowski. Ambos guardaban cierto parecido físico, es decir, el mismo embotamiento debido a la bebida. Los dos eran de enorme estatura y cabría citar, además, el contenido autobiográfico y también la aparente falta de profundidad de sus obras, tan alejadas de la afectación de cierta literatura para pedantes.

El parecido entre ambos autores, con todo, no va mucho más allá: lo que en Bukowski es sarcasmo en Dovlátov es ironía. Nose trata deun mero matiz. Dovlátov es un hombre menos resentido con el mundo, además de un consumado maestro en el arte de retratar a las personas como seres ridículos -empezando por él mismo- pero no como seres despreciables, que es lo que le gustaba a Bukowski.

La dificultad de ser ruso, Javier Ozón, La vanguardia (3/5/06)

Altres post sobre Dovlàtov:

Dovlàtov, l'àcrata (Aida Segura). Part 1
Dovlàtov, l'àcrata (Aida Segura). Part 2.
Dovlàtov és Dovlàtov

Amb Dovlàtov, desvario

Hola blog. Sense més preàmbuls et diré que al pap porto moltes ganes de donar la murga al personal sobre temes aparentment inconnexes, o de difícil connexió, o potser és que no en sé més, però vull que aquest post em surti bé, perquè són temes de vital importància per mi i envejo el pols del cirurgià, que no tinc, que no tinc i que, revatua l'olla definitivament, no tinc. Estic verament amoïnat, perquè no ho sabré fer prou bé. I cal que surti bé.

En el fons (gràcies connexió neuronal que m'acabes d'aportar la paraula clau que cercava) us vull parlar d'exilis. L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït unes quantes de les millors obres literàries de tots els temps.

-Per què no dius que totes les millors obres literàries són producte d'algun exili, autor? Ja saps, nen; exili interior, exili polític, exili econòmic, exili blablabla...
-Vale. Ben vist.
-Nen, es que estàs dispers...

L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït les millors obres literàries de tots els temps. Jo no m'he exiliat mai. Ho vaig estar a punt de fer; em vaig prometre que si el PP guanyava per tercera vegada, agafava els trepants i me les pirava a França, on la meva no-carrera literària despertaria un interès esdrújul entre la classe pensant francesa. No va esser així. I ja em veus, nen, aquí estic, escrivint un putu blog.

Visc amb la meva estimada i única aliada. Ella no menciona mai aquest terme clau que una miraculosa connexió neuronal m'ha servit en safata de plata, però ella és una exiliada política. Conec uns quants exiliats polítics no reconeguts per la ONU. Tots són veneçolans.

-Horror! Però què has dit, Autor! Ets una merda de revisionista, imperialista, maiameru, oligarca, copeyano miserable, contrarevolucionari, brut amic de Míster Danger, escuálido, venut, titafreda, follamares i un llarg i enutjós etcètera d'improperis!
-Gràcies Subal per recordar-me la propaganda oficial de la rrrrrrepública bolivariaaaaana de Venesuelaaaaaaa. Continuo o me'n vaig a fregar els plats?
-Continua, si us plau. Espero amatent que parlis de Dovlàtov, que segons tinc entès era la mare dels ous del post escombraria d'avui...

L'altre dia ens vam reunir amb uns exiliats veneçolans per a fotre'ns cecs de cervesa. Una noia veneçolana portava al seu company català (diga'ns tontos, als catalans enamorats de veneçolanes). Va ser molt curiós parlar amb aquest individu, doncs era com parlar amb mi mateix...

-O sigui amb mi, no?
-Te ejes muy listo, Subal.

... tenim les mateixes preocupacions, patim pels sentiments de les nostres respectives aliades, que sospiren per la seva terra, se'ns enganxa el mateix accent i les mateixes expressions caribenyes, degustem les mateixes cachapas i els mateixos pabellones... i som experts en política bolivariana. Sabeu que Chávez fotia al carrer als seus col·laboradors en directe per la tele (Aló presidente) al crit de; tú, 'tas botaooooo, tú, 'tas botáaa? Sovint se'm congela el somrís al llavis, amb Chávez.

El cas, Subal, lectors i lectores, és que m'estic llegint la excepcional novel·la de Serguéi Dovlàtov Los nuestros, que l'amic Serguéi va escriure en el seu exili de... Queens?... Tu te'n recordes, 'Lillu?
-No, nen; que hom sigui de ficció no vol dir que sigui infal·lible. Posa Queens, i avall que fa baixada. Persevera, va, que has d'anar a rentar plats.

Bé, Los nuestros és un llibre a mig camí entre el relat curt i la novel·la, que Dovlàtov va escriure al seu exili de Queens (NYC), o sia, són diferents relats curts on explica les vides i les batalles de la seva família, que sempre estan relacionades amb (contra) el regim soviètic que van patir tots els seus familiars i ell mateix, clar. Són uns relats excepcionals, germans, excepcionals. Emotius, satírics, sarcàstics, venjatius, exquisits, excel·lents, amb una nostàlgia que no es nota. Podria dir, arribat aquest punt de post-escombraria, ara que la majoria heu abandonat la lectura desficiats i amb ganes de fotre'm un jec d'hòsties (...com es deu dir en català correrme a hostias?), bé, podria dir ara mateix que els seus relats són uns inteligentíssims vehicles conductors de la nostàlgia; els relats no són nostàlgics per se, però la seva lectura m'injecta la infinita tristesa de l'apàtrida, d'una emocionant nostàlgia, d'una estranya empatia envers l'autor, que va suportar el cel gris d'una dictadura més que eficient. Una dictadura universal, jo ja m'entenc. Veus, la dictadura de Chávez no és universal, Subal. Allà deixa que hi hagi diaris antichavistes...

-una dictadura moderna, no, Autor escuálido?
-M'ho has tret dels dits, Sub(norm)al.

I sabeu que més us vinc a dir, germans d'estupefacció? Que es nota que Serguéi bevia molt. Només el vodka i la literatura el mantenien viu, al gegant lliurepensador, rei dels àcrates desvalguts. La teva literatura, mestre generós, és un vehicle conductor de melangia i bandejament, la teva literatura, mestre admirat, és una ampolla de vodka amagada en alguna prestatgeria oblidada d'una llibreria. Serguéi, ves i busca al Roberto, demanes un té fumejant per a ell (que no beu) i tu apunta't un vodka. A mi em compres un paquet de tabac. Pago jo d'aquí uns anys.

-Molt bé aquest final, nen. Una mariconada. I a més, deixa'm dir-te que no has estat capaç de relacionar Dovlàtov amb la situació d'ofec de les llibertats que viu Veneçuela, i que en el fons, sempre ha patit. Que ni la URSS ni la R.B. de Veneçuela representen el que tu entens per justícia i llibertat, com tampoc ho fan els EE.UU. Que cada cop et sents més d'enlloc i que en el fons del teu pensament tu també et creus un exiliat polític.

-Vale Subal, vale. Ara escriuré un altre post, que serà una mera reproducció d'un fragment que jo crec poc representatiu de l'obra de Dovlàtov, però que m'abelleix molt de transcriure. Subal, t'has guanyat anar a rentar plats. Cretí.