Surto del despatx del meu amic i m'encenc la cigarreta pertinent. Cop d'ull al cel. Ah. Duc uns quants llibres de mostra a la bossa, així que m'animo a visitar una llibreria molt a prop de Gal·la Placídia. Per a més senyes —no aguanto la gent que llença la pedra i amaga la mà— la llibreria es diu Librería Maite. No porto cap albarà, així que serà una visita de cortesia, per a presentar l'editorial suïcida i prou.
Entro i em trobo una iaia fullejant un catàleg infinit davant d'un home encorbatat. No cal ser un vident per encertar que la senyora és la llibretera i el senyor encorbatat un comercial de distri-buidor-a gran. Vale. M'espero. Però la senyora —cabellera tenyida de mel, rostre amable, ulleres enganxades a una cadeneta penjant del pitregam— em demana y tú qué quieres i jo responc doncs presentar-li els llibres de la nostra editorial, però ja m'espero, mirant somrient al comercial. No, no, no te esperes. ¿Qué editorial? Uiuiui. Labreu. ¿Y quién os distribuye?Nosaltres mateixos, dic. Ah, no, no, yo no me lío con más editoriales, adiós.
Adiós, señora. Caigui ara mateix un meteorit sobre la teva barraca. L'altre dia elogiava certes llibreries petites, de poble o de barri. Però en veritat us dic que es pot ser un cretí o cretina amb només quaranta metres quadrats de llibreria. Senyora de la Llibreria Maite: Res. No em faré mala sang. Només espero arribar viu al dia del Gran Best Seller, i assegut a la meva butaca de pell d'última foca de l'Àrtic, despenjar el meu telèfon lacrat de joies i banyat en or i reconèixer la seva càlida veu de iaia hipòcrita. Aleshores, intentant moure els dits entre tants anells, penjar-li suaument als nassos el telèfon i taral·lejar aquella estrofa dels Stones que versa així; send me dead flowers for my wedding, and I won't forget to put roses on your grave. Si les oportunitats no es donen, es prenen. Shit.
Però la ira m'encén ara mateix, quan rastrejo per la xarxa si la indigna llibretera té pàgina web. No en té. Però sí he trobat aquest post, que m'anima a escriure el meu. La part que ens interessa del post que enllaço diu;
"Ruiz Zafón nos rechaza", "Prefiere grandes superficies", "Nosotros te hicimos grande". Estas tres consignas se leen de manera corrediza en un panel electrónico colocado sobre la librería Maite, situada en la Pl. Gala Placidía de Barcelona.
Aleshores, em sento lliure per cridar als quatre vents que LA LIBRERÍA MAITE NOS RECHAZA. PREFIERE GRANDES EDITORIALES. NYÈ, NYÈ, NYÈ, DONDE LAS DAN LAS TOMAN.
Rebi la Librería Maite aquest sonor Aplaudiment Estúpid acompanyat del meu menyspreu més absolut.
El primer home, abans d'esdevenir tècnic, va nèixer poeta. A la convocatòria de la seva paraula acudien els déus a comprendre la perplexitat o potser simplement a viure l'aporia
G.L., Esbós del vol de l'àliga
És difícil sentir-se tant afalagat com després de visitar Ocata, i afalagat se'm fa difícil mantenir la veracitat: exagero. Així doncs, de vostès dependrà creure's el que explico tot seguit, perquè avui dissabte penso que la transmissió de la poesia es basa en la fe i amb l'aparició d'epifanies miraculoses que de tant en tant provoquen comunions d'una energia fulminant. Jo ja havia vist abans obrir-se el cel i planar aquesta energia sobre les nostres atònites mirades, però mai abans havia observat aquest fenomen davant de tanta gent sense fe (la fe en no morir-se d'avorriment en un recital de poesia), i encara menys la miraculosa conversió que vam viure ahir al Teatre del Casino d'Ocata. Quan era petit escoltava Peter Frampton i pensava el mateix: que Do You Feel Like We Do era una invocació a l'Esperit Sant de la Música i que l'Esperit finalment venia i prenia el cos de Frampton, que, posseït, parlava amb veu de guitarra.
Gregorio Luri, amb la fe de convers més profunda i el quixotisme més exacerbat, va creure en la poesia parlada i la va voler importar al seu poble. La llibreria Library, nostru Senyor la tingui sempre a major glòria, va activar els mecanismes de la ràdio macuto municipal i va demostrar la perfecta simbiosi que hi ha entre els seus llibreters i el poble de Masnou i Ocata, o sigui: Tenen el do del boca-orella. Llibreries com la Library, o com la Cap i cua d'en Pepitu de Torrent de l'Olla de Gràcia són fonts d'inesgotable optimisme i qualitat i savoire-faire llibreter. Llibreries de poble, llibreries de barri. Llarga vida!
Labreu edicions, els mercaders del temple en tota aquesta paràbola, no vam desaprofitar l'ocasió d'oferir els serveis dels nostres profetes, que, hagin publicat amb nosaltres o no, sempre seran companys i amics de viatge i aventures. I així em teniu, entre bambolines, a un extrem de l'escenari i entre les cortines de paisatges de sarsuela, mirant al senyor Luri que està a l'altre costat, i entre un i altre, els poetes fent realitat el miracle.
D'esquerra a dreta: Arias, Subirats, Besora, Casasses, Pedrals, Luri
Com que són uns místics, els poetes van anar sortint a l'escena per estricte ordre alfabètic, així que el primer dels profetes va ser Tomàs Arias, colonitzador d'ànimes a base de fer-les esclatar de riure mentre diu unes quantes veritats. L'Arias va començar nerviós. Davant de tanta gent, no ha de ser fàcil. Se sap que les masses enfervorides són el motor de la religió de la foguera a la plaça. Però mica en mica es va anar acostumant al micròfon i en ple estat de catarsi col·lectiva amb rialles de senyora grossa entre les ombres del públic, va ser substituït pel visceralrealista poeta Max Besora, que va resultar ser l'aposta més radical de la nit. El cabrón juga al tot o res, a la provocació i a la tensió, però sempre, sempre, sempre, surt triomfant i havent-se ficat una part no gens menyspreable del públic a la butxaca. Ull amb el Max. Ull. Després de la be ve la ce i Casasses surt a l'escenari amb dossiers de funcionari i pantalons de pintor. De parets. Ahir, en plena cerimònia vaig descobrir què fa especial el Casasses de la resta de poetes que conec. És el silenci que omple l'escenari com res en el món. Va ser sortir Casasses i fer-se el silenci més net i expectant. I com si fos un torero, com aguanta les pauses entre els versos! D-e-f-g-h-i-j-k-l-m-n-o-Pedrals. Sense papers. Com que ara faig de crític de les religions o religions comparades, i qui té boca s'equivoca, diré que no va ser la millor nit que li recordo al Pedrals, però que tot i així, a l'acabar l'akelarre, la gent que jo escoltava comentava que en Pedrals havia estat fantàstic, fantàstic, i aleshores m'adono de la solitud del crític, massa contaminat com per entendre res. Tanmateix, estic segur que el poema que va disparar en els bisos formarà part de l'imaginari col·lectiu entre els espectadors d'ahir. De qui era aquell poema? Sí home, el del follador medieval i la mestressa que se la sabia tan llarga... A veure si ho descobreixo... I finalment, per reblar el clau, en Sito Subirats i les seves tonalitats ebrenques, que com Pedrals, va brillar més en els bisos, on va estar senzillament magistral. Crec que entre els cinc, van oferir un mostrari força extens d'estils, van demostrar que com a mínim hi ha cinc fórmules diferents d'arribar al públic, aquell públic que diuen que no existeix però és mentida: hi és, però se l'ha de convèncer. Ah, i qui diu cinc fórmules, diu que n'hi ha cent. Vagin a l'O.R.I.N.A.L. i s'en convenceran.
I tot això observava rere les cortines, jo, una mica alie a tot plegat perquè allà on volia estar era observant al públic, que jo als poetes ja els tinc vistos. La llum energètica dels focus m'encegava i m'impedia observar als protagonistes de la vetllada; la gent d'Ocata i Masnou i de més enllà que observaven amb perplexitat que allò que els hi oferien els hi agradava, que s'ho estaven passant bé, que s'ho estaven passant realment bé. Aquesta és la satisfacció, la recompensa impagable que representa publicar poesia en aquesta terra verge de lectors de poesia: l'alegre transmissió de la bonanova, eixamplar el nombre de fidels feliços amb la seva conversió. Lloat sia déu.
Hi ha gent que prostitueix el seu blog anunciant ulleres de sol, o sigui, plats de llenties. Puaj. Aquí ens prostituïm de gratis per Bolaño. Avui cedim aquest espai d'agitació i propaganda a la fantàstica editorial Candaya, uns rebels de Mataró. Els seus editors, els conec, són una gent magnífica, amb uns pebrots, si m'ho permeten, així de grans. Són un bonic exemple d'Editorial Suïcida reeixida, que van començar publicant excel·lent poesia llatinoamericana i han sabut aprofitar l'èxit de Nocilla Dream i fa temps que ofereixen llibres molt llaminers, amb humilitat i honestedat. Un dels seus editors és el creador de la pàgina Sololiteratura, on hi ha magnífica informació sobre, per exemple, Roberto Bolaño o Julio Ramón Ribeyro.
I ara, dit això, l'agitació i la propaganda.
Bolaño salvaje Edición de Edmundo Paz Soldán y Gustavo Faverón Patriau
Candaya Ensayo 2 ISBN 978-84-936007-1-6 504 págs.; 21x14 cm
PVP 24 €
Roberto Bolaño (1953-2003) ha pasado, en muy pocos años, de ser un poeta marginal a ocupar un espacio medular en el imaginario de las últimas generaciones de lectores, que perciben en él una nueva manera de concebir el mundo de las letras como una aventura pasional y de asumir la tarea del escritor con la rebeldía de un perpetuo inconforme. A medida que la influencia de Bolaño crece, la crítica trata de comprender su vida y de acceder a la tierra todavía salvaje y secreta de sus mundos ficcionales. Explorar desde perspectivas y enfoques muy diversos el inagotable universo Bolaño es, precisamente, el propósito de este libro colectivo. Junto a ensayos inéditos (como el de Celina Manzoni, pionera en los estudios de Bolaño, o el de Chris Andrews, su traductor al inglés) que dan una buena muestra de la forma en que la crítica académica aborda hoy la obra del escritor chileno, el lector encontrará en Bolaño salvaje textos más personales de escritores muy cercanos a Roberto Bolaño, como Ignacio Echevarría, Juan Villoro, Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas o Carmen Boullosa.
Incluye DVD con la película Bolaño cercano (Erik Haasnoot, 2008). La familia y los amigos más íntimos del escritor chileno Roberto Bolaño conversan sobre su vida y desvelan algunas claves de su escritura. Ambientada en Blanes, Barcelona y México DF, Bolaño cercano recoge los testimonios de Carolina López, Alexandra y Lautaro Bolaño, Antoni García Porta, Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán y Juan Villoro. (40’).
Edmundo Paz Soldán (Cochabamba, Bolivia, 1967) es profesor de literatura hispano-americana en la Universidad de Cornell. Entre sus últimos libros publicados se encuentran las novelas El delirio de Turing (2003) y Palacio Quemado (2006). Ha ganado el premio nacional de novela en Bolivia (2002) y el premio de cuento Juan Rulfo (1997). Sus obras han sido traducidas a ocho idiomas. Ha sido becario de la fundación Guggenheim (2006).
Gustavo Faverón Patriau (Lima, Perú, 1966) es profesor en Bowdoin College, Maine. Es autor del libro de historia Rebeldes: sublevaciones indígenas en Hispanoamérica en el siglo XVIII (2006), y editor del volumen Toda la sangre: antología de cuentos peruanos de la violencia política (2006). Dirigió la revista Somos, del diario El Comercio. Su Puente aéreo es uno de los blogs más leídos del mundo hispano.
No dubtin que aquest llibre ens ajudarà a confeccionar el nostre mític Pla B... Mentrestant, a uns quilòmetres més al sud, a Ocata...
Com qui menja un plat que no és del seu gust pel simple motiu de recordar que, en efecte, no és del seu gust, ahir vaig pujar de nou a un escenari per comprovar que no arribo al nivell d'excel·lència rapsode pròpia de l'Orinal. Tan se val. Calia fer-ho i ho vaig fer. És una ciència, això de parlar o llegir en públic, creguin-me. El cas és que, envoltat de poetes, no se'm va acudir més irreverència que recitar un fragment de narrativa. Toma ya.
En Treskavica vi suicidarse a un caballo. Llevábamos a un hombre que tenía que sujetarse el estómago con la mano para que no se le saliera. No paraba de gritar, y teníamos que correr. Pero pasamos junto a una unidad que tenía el campamento cerca del borde de un acantilado. Mirabas hacia abajo y era como un gran agujero en la tierra. Ese hombre acabo muriéndose, de modo que nos paramos a tomar un poco de agua y estábamos allí sentados, sin resuello. Aquello está tan alto que no hay aire. Vemos el caballo de la unidad, que transportaba la munición, y está escuálido, triste y hambriento. El caballo camina lentamente hacia el borde del precipio. Pensamos que busca hierba. Unos soldados chillan: ¡Vuelve! pero él sigue andando lentamente y se detiene en el borde. Le observamos desde tres metros de distancia. El caballo vuelve la cabeza hacia nosotros, nos mira directamente a los ojos, com si fuera una persona, y entonces salta, ¡jop! Salta, así, sin más, y oímos el lejano eco de su cuerpo golpeando las rocas. Nunca vi a nada tan triste
Aleksandar Hemon, El hombre de ninguna parte, Anagrama.
Jo, un dia de fa anys, també vaig veure una cosa molt trista. Estàvem pasturant per les valls properes a Núria i vam veure uns ramaders brandant uns bastons així de llargs que s'enduien cavalls semi-salvatges camí de l'escorxador. Ens vam fixar amb un poltre que s'amagava sota les potes de la seva mare euga, que estava molt neguitosa. Un ramader va començar a colpejar amb força el morro de l'euga amb el bastó, i els espetecs secs ressonaven per la vall. Era com un picar de mans reverberant i esclatant contra les roques. Finalment van aconseguir separar l'euga del poltre, a qui també colpejaven el morro amb els bastons. Mentre el camió s'anava fent petit entre un núvol de pols, la mare s'ho mirava tot des d'un penya-segat, cabriolejant desesperada, esbufegant, furiosa, etzibant cosses a l'aire, observant de lluny les batzegades del camió que s'enduia per sempre el seu poltre... Tinc la imatge de l'euga, aquí, gravada a foc.
Un personatge curiós, aquest Hemon. No el perdin mai de vista. És un bosnià a qui l'esclat de la guerra dels Balcans va enganxar als Estats Units, i allà es va quedar, acceptant feinetes d'aquelles que només poden acceptar els immigrants, de tan miserables que són. Les feinetes, no els immigrants, per molta Ferrussola detestable que insisteixi en el contrari. No sabia parlar anglès, en Hemon, però al cap de tres anys ja escrivia en aquesta llengua que se les pelava i era considerat una promesa, un nou exemple reeixit del somni americà.
Ah, avui estic dispers. I la dispersió em porta a un altre autor, en Fogwill, i al seu famós relat Muchacha Punk. Hi ha coses molt remarcables en aquest relat, però em centraré amb l'estranya i original manera d'escriure el parlar de la noia pijo-punk, que és britànica. O sigui, que el narrador és un argentí que s'enamora d'una noia aristo-punk londinenca. I en Fogwill la fa parlar d'aquesta sensual manera, a base de traduccions literals al castellà;
Ex. I
—Una vez mi avión tocó suelo en Lisboa y quise yo bajar, pero no permitieron —dijo: Encuentro que la gente del aeropuerto de Lisboa son unos cerdos sucios hijos de perra. ¿Es no, eso, Lisboa, Portugal?
Ex. II
—¿Dónde viene usted de...? —ladró.
Ex. III
—¿Puedo yo sentarme?
Ex. IV
—Si yo voy a tu hotel, tendrás que a ellos pagar mi permanencia.
Ex. V
—¿Cuál es el problema con tú? —me preguntó en inglés—. ¿Qué eres tú pensando?
En fi, no sé si han entès aquest subtil humor argentí. Alguna direcció, he jo entès meva pròpia brometa? Jo no sé. Estic una mica confús.
I després, quan es va acabar el recital de l'Original, vam estar parlant i fumant amb la poetassa Núria Martínez Vernis, que ha sortit victoriosa de l'infern, i vam inferir que gaudeix d'una bellesa romànica. Si mai es decidís a fundar un grup de punk, el batejaríem amb el nom Martínez i els Pantocràtors.
Lleugera ressaca. Demà saludarem tots plegats a l'ànima organitzadora del mega-recital d'Ocata. Divendres, a les 21.00, al teatre del Casino de Masnou. No s'ho perdin.
Quim Porta, ajuntalletres que fa de negre d'un tal Josep Pedrals, ens fa arribar aquesta duríssima i encesa crítica del primer concert dels Nens Eutròfics [d'en Pedrals], que ja va expressar en directe, quan va assaltar per sorpresa l'escenari reservat als músics i va entregar la nota (que avui presentem en primícia) al polifacètic guitarrista Roger Puig, que es va veure obligat a llegir aquesta porqueria davant dels seus atònits seguidors. Evidentment, Porta i jo vam assistir a dos concerts diferents, si no, no es poden explicar unes percepcions tan distants entre una crítica i altra. És de rebut posar per escrit que ni en Subal Quinina ni l'Autor comparteixen les opinions que Quim Porta expressa amb tanta vehemència i manca de vergonya. Quim Porta, ja sigui per costum, ja sigui perquè pateix un lleu trastorn bipolar, va firmar aquest escrit amb el nom de Josep Pedrals. Qui l'entengui, que el compri. Porta, til·la, Porta, tira, Porta, gràcies.
A PALABRAS PERSAS, OÍDOS GODOS —Una meta-auto-crítica al concert del Nens Eutròfics [de'n Pedrals]—
Els nens eutròfics [d’en Pedrals] és una autèntica presa de pèl. Ni és poètic, ni és musical, ni té gràcia.
A nivell de text, les lletres són d’un barroquisme buit que no transmet res més que decadència; i això en les peces en què s’arriba a entendre alguna cosa…
La música barreja tantes provatures estilístiques que no en defineix cap en concret, de la qual cosa en resulta un batibull incordiant. Si tenim en compte, a més a més, la impossibilitat d’afinar dels cinc membres de la banda, l’olla de grills esdevé summament desagradable.
L’objectiu sembla ser una burla de no se sap ben bé què, com si es parodiessin a si mateixos, però sense cap bagatge previ sobre el qual el públic pogués basar la comprensió del punt d’humor, que es presenta amb una actuació vulgar i histriònica del senyor Pedrals, l’ego del qual s’expressa fins i tot en el nom del grup.
El bateria està mancat de recursos i no condueix la pulsació en cap moment, creant uns desnivells de tempo dignes de l’amateurisme musical d’una colla d’amics de l’institut. El piano fluctua amb més o menys encert, però sense establir-se com a base harmònica i amb solucions de circumstàncies que no ajuden gens a la definició del caràcter de cada peça. El baix no camina, s’entrebanca. La guitarra té un so descarrilat, que sembla que la toqui algú que n’agafa una per pimer cop en sa vida. El clarinet no fa ni una nota digna de ser mencionada si no són els xiulets eixordadors que apareixen en el moment més impensat. I tot això en un àmbit que no té res a veure amb el sorollisme ni amb cap tipus de pseudo-experimentalisme de vanguardia, sinó en un concert que es titlla a si mateix de “popular”.
Si aquesta gent considera que no tenir vergonya és un atribut, enhorabona. Però que tinguin en compte que hi ha gent que passa vergonya aliena!
Suposem que és a arrel d’aquesta impotència que introdueixen una auto-crítica totalment destructiva com a peça al mig del concert, amb un punt d’esnobisme sobrat darrera d’aquesta falsa mostra d’humilitat. Patètic! La inseguretat del projecte els fa escudar-se en aquesta crítica per poder entomar la pluja de cops amb un somriure forçat que diu: “Ja ho sabia”. Són un cagats que es porten els bolquers de casa. Curar-se en salut...
És insofrible aquesta pretesa subversió tenyida d’excusa. “A palabras persas, oídos godos”. Res no els eximeix de la culpa de presentar en públic una porqueria semblant. Ja s’ho trobaran.
Senyors i senyores, tinc una noticia que m'omple d'orgull i joia tirolesa. Una noticia que he esperat llargament, una noticia que he buscat amb determinació, amb passió malsana. Però abans de continuar, deixin que miri enrera. Veig la recomanació eufòrica de la Crítica Insegura [1 i 2]. Em veig adquirint El compromiso. Em veig llegint Los nuestros. Em veig llegint La maleta. Em veig buscant un souvenir en rus pels stands de llengües eslaves de la Fira de Frankfurt de l'any 2006, el mateix dia que tirotejaven fins a la mort a Politkovskaya. Molts mesos més tard, em veig firmant un paper que em vincula al suïcidi. Em veig observant fixament l'stand de l'agent literari més famós del món, el del senyor Wylie, en la Fira de Frankfurt del 2007. El perseguiré [1 i 2]. Papallones a l'estomac. Veig el senyor Llibreter etzibant-me un cop i dient-me; nen, aquest stand està ple de llibres del Teu Autor! Em veig parlant amb el propietari d'aquell stand. Em veig manufacturant el desig fins a convertir-lo en estratègia. En estratègia suïcida. Em veig en un sopar d'editors, on la Carme Corral, de Tusquets, em dóna ànims i relativitza la figura colossal i inaccessible que de Wylie tinc formada. Veig en Girbés fent exactament el mateix. Em veig enviant el primer mail al senyor Wylie, i em veig llegint-ne la resposta. Em veig demanant ajuda als amics que em tradueixen mails complicats de negociació, per no errar mai el tret. Em veig posant-me en contacte amb Miquel Cabal. Veig el seu entusiasme, així com també veig l'entusiasme en el senyor Ricard San Vicente. Em veig negant-me a parlar de l'Autor en públic, per no donar el més mínim senyal sobre què s'estava coent a l'ombra (el senyor Aristòcrata i Obrer em sabrà perdonar). Em veig obrint la bústia de casa meva i troban-t'hi dos llibres fotocopiats que m'envien des de Londres. Dos? Sí, dos. Em veig llegint les primeres pàgines del llibre i veig que és perfecte. Em veig nerviós, eufòric, angoixat, pletòric, bastant nerviós, a l'espera. Fins avui.
Avui ja no m'aguanto més. Estic content d'anunciar a qui ho vulgui escoltar que el primer número de la nova col·lecció de narrativa de Labreu edicions, La Intrusa, serà La Zona de Serguey Dovlàtov, un dels escriptors que més admiro en aquesta vida. Hem comprat, també, els drets per un altre llibre de Dovlàtov, però com que el publicarem més endavant, m'abstinc de mencionar-lo ara i aquí. Gràcies a tots els amics que ens han acompanyat en aquesta aventura, i gràcies als nous amics que ens acompanyaran d'ara endavant. За ваше здоровье! Na zdorovie!
Subal Quinina, en dies de pasqües, martiris i resurreccions.
adj 1 ECOL Dit del medi ric en elements nodridors. 2 HIG Dit de la substància que millora la nutrició. eu_trò_fic.
En Josep Pedrals té una nova joguina per fer petits sorollets i entretenir-los a tots vostès. Ha alimentat a uns nens petits que tenia clausurats en un lúgubre local d'assaig mal ventilat i els ha sotmès a tota una successió d'estructures musicals barroques i decadents [deca-dance], fins a convertir-los en extraordinaris companys de viatge i carretera; uns autèntics freaks. Pedrals, el teòric de les estructures més imprevisibles i recargolades, ha creat allò que tota la vida ha volgut crear, aquell concert que té gravat a la pensa des de temps remots; una banda músical que porti el seu nom, una banda a través de la qual poder desplegar el seu univers de Retaule del Miracle, el seu particular tríptic de pintura al·lucinada plena d'animalons i plantes medievals i ties en pilotes. Pedrals, que ha escampat la seva llavor en diverses bandes des de fa una dècada (Coyote Samba Morao, Explosión Bikini i En/Doll), sembla haver trobat l'espai adequat per explorar les possibilitats del seu Pop Irònic i Afterbarroc Deca-dance. La Trinca, Les Luthiers, Frank Zappa, o els Pixies, i també les cançonetes populars pervertides serveixen per ordir una fulminant resposta a fenòmens més aviat desagradables de la cultura popular de masses com per exemple Chikilicuatre. Que reobrin les votacions! Que Andorra porti els Nens a Eurovisión! El pop antimodern dels Nens Eutròfics, el seu free-jazz sardanístic, el reggeaton provincià, el Beck de l'Eixample, la poesia més banal, la més porca, el funky rústic i rural, o la meta-auto-crítica llegida en forma de manifest en directe són les respostes més fresques i agosarades que es podia permetre un país trist i deca-dance com és el nostre.
Qui això escriu no entén un carall de música, però sí sap que la complexitat de les composicions dralianes exigeix d'una banda predisposada al desfici i l'autoimmolació, al rigor i al detallisme i a la paciència infinita. Qui això escriu però fa deu anys, després d'assajar el seu grup, es quedava a veure els assajos de Coyote Samba Morao, i sap que en Pedrals és un líder que està com un llum i a qui li bullen excessives idees i idees excessives que pretén alliberar en un pentagrama. Albert Sagrega (desde Málaga con patera) al baix, Roger Puig a la guitarra, Esteve Plantada al Casio, i un conill anomenat Marc Torrent a la bateria, són els Nens Eutròfics que amb una subtil iconografia kitsch i sense despentinar-se sostenen amb èxit aquest perla que molts anomenem Pedrals.
[I pròximament, i en exclusiva per La Segona Perifèria, el text complert de la meta-auto-crítica que va ser llegida en el concert inaugural d'Els Nens Eutròpics, dissabte passat a l'Heliogàbal de Gràcia. No s'ho perdin. Sigan atentos a sus pantallas.]
Trenco el meu silenci autoimposat per donar fe del fum. Per donar fe de la fraternitat. Per donar fe de la poesia. Per refutar les vagues i impostades teories, que no són més que llocs comuns. Per refutar institucions que no són més que tics atàvics, que no són sinó reis que corren despullats tapant-se les vergonyes, cada cop més sols i patètics. I els enlluernats de tanta autoritat bramant impostures per ocupar la trona feta de merda i fang. Jo ja m'entenc.
Aquesta nit ha estat històrica per a l'Orinal, i, sí, per a la poesia catalana en general. Nit de fum de cigarretes que s'enlairava des d'arreu de cada taula, una nit assembleària que ha reunit bona part de la poesia catalana del futur i del present en miraculosa i singular harmonia. Nit d'agitadors magnètics en homenatge a Vicent Andrés Estellés. La llista de veus que han passat avui per l'escenari, de tant llarga, que no val la pena posar-s'hi. Des d'Orlando Guillén, Casasses, Hac-Mor, passant per Vinuesa, Romera, Subirats, Àries, Pedrals, Todó, Gelonch, Florit, què sé jo, tants d'altres, fins arribar a l'alma mater de l'akelarre format pel nucli eufòric de la Pesta poètica, capitanejats aquest cop per Eduard Carmona... tants i tants poetes i rapsòdes, tant futur i tant present sota un mateix sostre... (I jo, en ple parentési, m'ho mirava meravellat). Les capelletes, d'existir, en l'Orinal es dissolen i cerquen bastir el bé comú que és la poesia. Les capelletes serveixen només a aquells que cerquen el poder mitjançant el vers (escadusser, val a dir), i res més, per a aquells que busquen la victòria, la glòria, aquestes coses tan passatgeres. I punt. En la poesia viva catalana no hi busqueu bel·ligerància ni meliquismes. Busqueu gent que s'ho passa bé plegada, i entre aquests, cerqueu la qualitat que més us vagi bé.
Joan Todó ho diu de la següent manera, en el blog de l'Anatomia 07/08;
Jo tinc la sensació que tot allò [capelletes, per exemple] va acabar cansant, d’una banda: al final, si t’ho mires des de fora, arribes a la conclusió que t’importa un rave si tal és neonoucentista o tal és convergent, agafes els llibres, t’hi vas obrint camí i, per dir-ho clar, deixes de llegir mitjans. I finalment deixes també de llegir la major part dels llibres, però pel camí potser n’has trobat algun d’interessant. O alguna idea interessant. I d’aquestes en voltaven ben poques. Vaja, perquè suposo que quan vostè reclama debat es refereix a debat literari, no? I bé, també estic d’acord amb vostè que no hi ha tant de soroll perquè ja tothom ha arribat exactament on volia.
j.t.
I nosaltres volíem estar aquesta nit a l'Orinal. Exactament on estàvem. I redéu, junts fem molt soroll.
I ara, més parèntesi. Gràcies. Les faltes d'ortografia les arreglo demà, que mira quina hora és.
