A palabras persas, oídos godos

Quim Porta, ajuntalletres que fa de negre d'un tal Josep Pedrals, ens fa arribar aquesta duríssima i encesa crítica del primer concert dels Nens Eutròfics [d'en Pedrals], que ja va expressar en directe, quan va assaltar per sorpresa l'escenari reservat als músics i va entregar la nota (que avui presentem en primícia) al polifacètic guitarrista Roger Puig, que es va veure obligat a llegir aquesta porqueria davant dels seus atònits seguidors. Evidentment, Porta i jo vam assistir a dos concerts diferents, si no, no es poden explicar unes percepcions tan distants entre una crítica i altra. És de rebut posar per escrit que ni en Subal Quinina ni l'Autor comparteixen les opinions que Quim Porta expressa amb tanta vehemència i manca de vergonya. Quim Porta, ja sigui per costum, ja sigui perquè pateix un lleu trastorn bipolar, va firmar aquest escrit amb el nom de Josep Pedrals. Qui l'entengui, que el compri. Porta, til·la, Porta, tira, Porta, gràcies.

A PALABRAS PERSAS, OÍDOS GODOS
—Una meta-auto-crítica al concert del Nens Eutròfics [de'n Pedrals]—

Els nens eutròfics [d’en Pedrals] és una autèntica presa de pèl. Ni és poètic, ni és musical, ni té gràcia.

A nivell de text, les lletres són d’un barroquisme buit que no transmet res més que decadència; i això en les peces en què s’arriba a entendre alguna cosa…

La música barreja tantes provatures estilístiques que no en defineix cap en concret, de la qual cosa en resulta un batibull incordiant. Si tenim en compte, a més a més, la impossibilitat d’afinar dels cinc membres de la banda, l’olla de grills esdevé summament desagradable.

L’objectiu sembla ser una burla de no se sap ben bé què, com si es parodiessin a si mateixos, però sense cap bagatge previ sobre el qual el públic pogués basar la comprensió del punt d’humor, que es presenta amb una actuació vulgar i histriònica del senyor Pedrals, l’ego del qual s’expressa fins i tot en el nom del grup.

El bateria està mancat de recursos i no condueix la pulsació en cap moment, creant uns desnivells de tempo dignes de l’amateurisme musical d’una colla d’amics de l’institut. El piano fluctua amb més o menys encert, però sense establir-se com a base harmònica i amb solucions de circumstàncies que no ajuden gens a la definició del caràcter de cada peça. El baix no camina, s’entrebanca. La guitarra té un so descarrilat, que sembla que la toqui algú que n’agafa una per pimer cop en sa vida. El clarinet no fa ni una nota digna de ser mencionada si no són els xiulets eixordadors que apareixen en el moment més impensat. I tot això en un àmbit que no té res a veure amb el sorollisme ni amb cap tipus de pseudo-experimentalisme de vanguardia, sinó en un concert que es titlla a si mateix de “popular”.

Si aquesta gent considera que no tenir vergonya és un atribut, enhorabona. Però que tinguin en compte que hi ha gent que passa vergonya aliena!

Suposem que és a arrel d’aquesta impotència que introdueixen una auto-crítica totalment destructiva com a peça al mig del concert, amb un punt d’esnobisme sobrat darrera d’aquesta falsa mostra d’humilitat. Patètic! La inseguretat del projecte els fa escudar-se en aquesta crítica per poder entomar la pluja de cops amb un somriure forçat que diu: “Ja ho sabia”. Són un cagats que es porten els bolquers de casa. Curar-se en salut...

És insofrible aquesta pretesa subversió tenyida d’excusa. “A palabras persas, oídos godos”. Res no els eximeix de la culpa de presentar en públic una porqueria semblant. Ja s’ho trobaran.