Un jet lag acollonant

18.30

Adéu, amics veneçolans, què bé m'heu fet sentir! Gràcies familia M. O., de nou, per les hallaques i el rom! I pujo a l'avió. I busco i trobo la meva cadira de tortura, i m'abillo el cinturó, i observo a un adult jove basc, amb molta cara de basc, que llueix una samarreta d'un partit de Chávez tot orgullós, tot desafiant. Suposo que moltes families d'aquest avió porten de tornada a algun dels primers veneçolans ploraners que ha nascut fora de Veneçuela, país d'exili light, inmers en una autocràcia light. Parlarem més del concepte light, en aquests post que vindran. Poc us interessaran, car la meva innocentada veneçolana ha despertat zero interés. Vale, vale. Només el de Sant Pol m'ha volgut seguir el joc. Sant Pol, quedes apuntat a la meva llibreta. Els altres teniu un negatiu.

19.10

Iberia informa que la causa de este retraso se debe a los controles policiales del equipaje y es ajena a nuestra responsabilidad. Malparit el tio d'aquí al davant. Li donen per llegir La Vanguardia; "no, que este es catalán y me la suda; La Razón tampoco, que no somos tan de derechas; dame El Mundo". Això em fa posar de molt mala llet.. En el viatge d'anada, amics, seieu a la meva falda que us explicaré una rondalla, anava jo corrents per una terminal hipermoderna de Barajas cercant la porta que em conduiria finalment a Caracas, m'aturo davant un cubicle per a fumadors. Un paio enclenxinat em demana foc i li'n dono. Empassa llargament la primera pipada y suspira; "sólo nos falta una estrella de David en el pecho, joder". Aquesta frase és una sant i senya que tenim els fumadors per a reconèixens entre nosaltres. Malgrat les pressa objectiva que tinc, decideixo ser amable amb el senyor. "Pues aún que aquí se puede fumar, en el Prat no hay ni un puñetero rincón", responc. "Que se jodan, los catalanes", diu. I em va semblar que em tirava el fum a la cara. Adéu Espanya. Hola Espanya. Res ha canviat en quinze dies.

19.30

El vell italià del meu costat té un tic nerviós consistent en fer espetegar els llavis cada cert interval de temps simulant flatulències. Peeeep. Peeeep. I hi ha un marrec aquí al davant que gemega fins a que les ones de so en espiral s'incorporen al soroll de les turbines de l'avió i el peeeep peeeep de l'italià.

22.49

23 .00 h+ 7.30 h del viatge+ una hora de retard aliè a la voluntat d'Iberia...

23.25

...+/- cinc hores?

00.36

= a què?

00.57

= a què?

...


Peeep peeeeep

2.30

Documental An Inconvenient Truth. Per la tele de l'avió. Recordo. Decideixo que utilitzaré per primer cop els auriculars i deixo que el temps s'esmunyi per entre les meves mans. Penso que el temps se'ns esmuny a tots i observo el mar platí com s'evapora a la llum de la lluna per la finestreta. Pobres de nosaltres. Gran film.

??-??

Quina hora deu ser? Quan arribarem? Quina hora és en aquest meridià exacte? Té hora, aquest meridià inútil d'aigües internacionals? Vaig endavant en el temps? O bè enrera? Llegeixo que dues editorials independents fan anys. A l'article hi surt un nom que reconec. El diari és del 29 de desembre. És d'avui? És d'ahir? O bé de demà? Penjaran Saddam demà a la nit, a l'hora del telenoticies. Ho veuré.

??-??

I tanmateix, el dia dels Sants Inocents, Chávez no va canviar l'himne nacional per La Gasolina. Només va sentenciar que no renovaria la concessió televisiva a Radio Televisión Caracas, que segons tinc entés és un conyàs infinit, apart de ser de l'oposició més radical i recalcitrant. Vaig parlar amb un amic que detesta Chávez i em va dir que ell no mouria un dit, quan la tanquessin. La cosa està en el quan. Ja ho tenia per segur. Vem veure el discurs de Chávez en directe, per Venevisión, mandrejant tot el matí. En parlarem, de Chávez, en parlarem. Fins a matar-vos d'avorriment.

8.30

Barajas, per fi. Redéu! Un altre control? La Benemérita em fa posar nerviós i em deixo el móbil a la lleixa de plàstic dels raigs X. Em fumo furiosament aquest cigarret per oblidar el peeep peeep i me'n torno a buscar-lo. Curiosament, ara probo de fer-lo jo, el peeeep peeeep. El meu cervell fa temps que va per una altra banda. Son les 8.30 per a ell. El meu cos viu a les 3.30... de quin dia?

??.??

Surto triomfant de l'aeroport del Prat, i em fumo un cigarro a plaer. Només he perdut un bastó que servirà per penjar una nova hamaca. Tant és; el trobaré demà. Em trucaran.
El meu acompanyant m'informa inmediatament que hi ha hagut una bomba a Barajas. No fotis, quan? La cosa continua estant en el quan. Jo estava sobrevolant l'aeroport quan ha passat... Coses del jet lag. I ja han pelat a Saddam. Qu... Quan? Aquesta nit. I no entenc el concepte aquesta nit.

Ara

I aquí estic, i segueixo pensant que el dia de la censura a Btv és demà i no pas avui. Però en hores de jet lag, millor és deixar d'escriure i fer cas als grans, que saben que diuen.



L'ortografia? Me la perdoneu, que estic baldat. Demà serà un altre dia. De debó han pelat al Saddam? I la bomba, a on ha estat?

Maldita ciudad, Albert Pla

Supone Fonollosa, 1995

powered by ODEO

Canvi revolucionari d'himne patri a Veneçuela

Si te tomas la vida en serio estás perdido

Albert Pla

Mami, yo tengo la gasolina

Daddy Yankee

S.Q., enviat especial Caracas. En conversa mantinguda al palau Miraflores amb el president veneçolá, Hugo Chávez Frías, Subal Quinina pot avancar en primicia per als lectors de L2P una de les primeres mesures que el govern bolivariá implementará en el llarg camí cap al "socialismo del siglo XXI".

A la pregunta referent a la revolucionária mesura d'afegir una vuitena estrella (la de Bolívar) a la bandera oficial de la República, i la conseqüent despesa derivada de canviar totes les banderes del país, el comandant dóna unes pistes sobre la propera mesura bolivariana, a partir de l'u de gener. "Mira, chamo, aquí manda el pueblo, y el pueblo soy yo, pues", assegura el dignatari al visitant catalá. "Yo y el pueblo estamos aquí, en Miraflores (qué palabra tan bonita: Miraflores), para quedarnos, carajo. Nadie daba un real por esta revolución bonita, y ya ves, panita Quinina, ¡hasta el 2030!"

Al comandant suprem de les forces armades venecolanes, gens alié a les necessitats i inquietuds del seu poble, no se li escapa que paral.lela a la seva revolució corre un altre tipus de revolució folklórica en les seves fronteres; un nou estil musical perpretat per a escalar fins al número u de les llistes de l'estiu de fa uns pocs anys; el reggaeton. "Eso tambien llegó para quedarse, mijo." Així, doncs, segons ha assenyalat a aquest corresponsal free lance, el President té previst anunciar al poble el proper canvi d'hinme oficial de la Quinta República durant l'emissió del proper programa ¡Aló, Presidente! del 28 de desembre vinent. "Hay que olvidar Gloria al bravo pueblo y empezar a pensar en que yo tengo La gasolina". Així mateix, i donat l'ambient de cordialitat i secreta estupefacció que ha dominat la trobada, el president ha fet broma bo i declarant que si el "El predecesor del Diablo, Belcebú, bailaba La Macarena sin pena alguna, yo voy a bailar La gasolina en la próxima reunión de la OEA, carajo." I s'ha posat a fer ballaruga amb una assessora que corria per allí.

Subal Quinina, Caracas, República Bolivariana de Veneçuela, 23 de desembre de 2006.

Consideracions abans de marxar

U

Rebo una carta al niño Jesús des de Caracas. Oh-oh-oh. Adoro la neutralització dels sons [s] i [θ] corresponents a les grafíes "s" i "z", a nivell oral i per escrit. La carta al niño Jesús diu; "Querido niño Jesús, [...] allí espesifica [...]".

DOS

-Per què em fas sofrir?
-Perquè t'estimo.
Ara era ell que s'enrabiava:
-No, no m'estimes! Qui estima vol la felicitat, no el dolor.
-Qui estima vol l'amor, encara que sigui al preu del dolor.
-Em fas sofrir expressament, doncs.
-Sí, per veure si m'estimes.
La filosofia del Baró es refusava a seguir per aquells camins.
-El dolor és un estat negatiu de l'ànima.
-L'amor ho és tot.
-Combat sempre el dolor.
-L'amor no es refusa a res.
-Certes coses, no les admetré mai.
-Sí que les admets, perquè m'estimes i sofreixes.

Italo Calvino, El baró rampant, ed. 62. Traducció de Maria Aurèlia Capmany.

(regla de)TRES. El baró rampant revisited.

Josep Pedrals = Italo Calvino // Quim Porta = baró Cosimo di Rondó // Vila de Bolló = vil·la d'Ombrosa // ergo; Josep Pedrals = Baró Pardals.

QUATRE

Deixo el teatre buit en les seves mans. Campin per on vulguin, però no s'em pixin a les parets. Bones festes.

Al llit

"Y después se desata una tormenta de mierda"

Roberto Bolaño, Nocturno de Chile

Flux Monterroso!

El trencaclosques (5). Idees entorn al debat cucarella

Fa un dia radiant, i jo vinc disposat a pixar fora de test. Sembla ser que hi ha un blogger que ha deixat estar la literatura en el seu sentit més estrictament públic. Tanca el blog i en unes declaracions posteriors explica que plega també de publicar en format paper. No deixa de ser un dia radiant, nois; no passa res.

Mireu, ja començo a pixar fora de test.

1) "una pequeña nación", observa Milan Kundera, "se parece a una gran familia, y le gusta llamarse así[...]. En una gran familia de una pequeña nación, el artista está atado, pues, de múltiples maneras, por múltiples lazos. Cuando Nietzsche despotrica furioso contra el carácter alemán, cuando Stendhal proclama que prefiere Italia a su patria, ningún alemán, ningún francés se ofende: si un griego o un checo se atreviera a decir lo mismo, su familia lo anatematizaría como a un detestable traidor". Pascale Casanova, La Républica mundial de las Letras, Anagrama.

Cucarella no ha parlat de deixar la literatura escrita en català per cap altra llengua, ha dit que plega. No obstant, sí casa amb aquestra frase de Kundera l'actitud tieta d'algun blogger català. La familia ha vist la decisió de Cucarella com un greuge. Potser, per a Cucarella, desvincular-se dels vincles mercantils de la literatura és una opció alliberadora, per què no? Doncs des d'aquí, felicitats senyor Cucarella. Ha emprés el camí de l'escriptor autònom. Ni millor ni pitjor; diferent.

2) No m'he llegit Cucarella, ni tan sols en coneixia el blog. He llegit la cosa en diagonal, però potser, jugant i fantacienciant, podríem aventurar-nos a dir que Cucarella és un escriptor "nacional", del compromís polític, en la terminologia de Pascale Casanova. Ara empendrà la forma bartleby de fer literatura. Per a mi és la més natural i lliure. La més radical. Envejo la gent que no té blog i escriu sense l'autoengany que implica la publicació automàtica que ofereix aquest invent del diable que és internet.

Si seguim fent patasífica, doncs, potser trobarem un interessant joc de miralls entre aquestes dues cites;

De alguna manera, lo que lleva a un escritor del compromiso activo a un altivo retraimiento es la maldición del origen, la rabia de escribir en una lengua poco traducida, de no poder aspirar a ningún "destino" nacional grandioso, la humillación de tener que plegarse a la necesidad de ser algo de los "pequeños". Pascal Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama.

i aquesta;

'La literatura catalana en l'àmbit dels Països Catalans no existeix, s'ha esmicolat definitivament. La situació del País Valencià és molt delicada i més ara, amb la consolidació de l'Acadèmia valenciana. Però tothom calla. Continuar escrivint és com convertir-se en col·laboracionista. Que escriguin els de l'Acadèmia si volen! I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi 'números clausus'. Ho dic després de veure com ha anat la meva darrera novel·la al Principat. Jo sempre m'he considerat un escriptor català i davant d'aquesta situació, de la qual n'he parlat molt al bloc, no tinc més ganes de continuar donant-me cops de cap. Fugir del 'mundillo' de la literatura em dóna tranquil·litat i em permet una feina estable i prioritzar la família'. Toni Cucarella, Vilaweb.

3) I ara, una frase que em va impactar enormement en el seu dia i que m'abelleix tornar a llegir. I que no té res a veure en el debat que ens ocupa, dit sigui ara mateix;

"Nosotros, los jóvenes de mi país, vivíamos de la insensatez. Era nuestro pan cotidiano. Situados en un rincón de Europa, despreciados o ignorados por el universo, queríamos hacer que hablaran de nosotros [...]. Queríamos emerger a la superficie de la historia: venerábamos los escándalos, único medio, pensábamos, de vengar la oscuridad de nuestra condición, nuestra subhistoria, nuestro pasado inexistente y nuestra humillación en el presente." E.M. Cioran, Mon Pays.

L'adolescent

La tardor, quan encara era tardor, colpejava l'estat d'ànim de l'adolescent. El cel de la ciutat era de color groc. Era un cel de pixats. I l'adolescent caminava per caminar, amb les mans a les butxaques. I els sorolls de la gran ciutat no els sentia, perquè l'adolescent caminava sempre amb uns walkmans a tot drap a les orelles. Cultura de videoclip. Ara l'adolescent sordeja. L'adolescent, de l'amor, primer en va conèixer les conseqüències: el dolor i la solitud. La putrefacció del fruit encara aleshores prohibit. Ho va escoltar i ho va aprendre. Llegia poc, aleshores. Avui l'adolescent ha trobat per casualitat el disc que tant el va acompanyar per les avingudes sordes, aquelles tardes de diumenge de tristesa tan exacte. Li ha costat deu miserables euros, recuperar part del seu passat. La seva música ja la vénen a preu de saldo. És una alegria per a la butxaca, però és una notícia inquietant. Escoltar aquest disc, escoltar aquest poeta. Ha representat topar-se amb aquell adolescent que mirava sempre a terra quan passejava per les avingudes dominicals. Cantant-li a totes i cadascuna de les mosses que s'anava trobant aquesta cançó. Per dintre, en silenci.

Albert Pla, Pobre muchacha
Supone Fonollosa, 1995


powered by ODEO

***

J.M. Fonollosa, Times Square III, Ciudad del hombre: New York, El Acantilado.

Pobre muchacha hermosa que deprisa
hacia mi vienes al cruzar la calle
y pasas por mi lado, sin saber
que yo soy la razón de tu existencia.
Ni siquiera me ves. Y te sonrío.

Admiro tu cabello, tu culo y piernas.
Estas tan buena. Te haría muy dichosa.
pero tú te lo pierdes con tu prisa
pobre muchacha hermosa apresurada

dichosa


dichosa

La descompressió o les conviccions líquides

Aquest post l'he variat ara mateix, perquè el que abans ocupava aquests mateixos bits de blog no m'ha semblat correcte. No m'ho ha semblat quan he vist arribar a l'Aliada i hem parlat de com està la seva gent a Veneçuela. He pensat d'immediat en aquest post i he vist que em comportava com un d'aquests eurocèntrics que veuen el tema de les eleccions veneçolanes com un divertimento geostratègic llunyà, com una partida d'escacs global contra l'imperialisme ianqui. Durant el dia d'avui he llegit posts d'altres col·legues bloggers catalans que tractaven la cosa amb una superficialitat llastimosa i vergonyant. Vilaweb els posava com a post destacats a la seva pàgina. Llàstima i vergonya per a ells també, doncs. No em vull posar al seu nivell. Amb tot, deixaré la cançó per al senyor Luri, doncs és un bon tema musical i la música, fins on s'ha demostrat, no fa mal. Realment, costa posar-se en la pell d'un veneçolà que no està d'acord amb el procés chavista. Vist des d'ací, el chavisme és d'una hilaritat fins i tot divertida. Res més lluny de la realitat dels veneçolans. Sis anys més. I ara sembla que Chávez vol esmenar la constitució i quedar-se fins que el cos aguanti. Fem un paral·lelisme ad-hoc. Imagineu que no vau ser votants d'Aznar. Imagineu-vos ara la possibilitat de tenir-lo a la poltrona durant un temps que amenaça de ser indefinit. Per acabar, imagineu-vos que el vostre país és seguit per molta gent arreu del món que s'alegra que Aznar estigui anul·lant els vostres projectes vitals, o si no se n'alegra, s'ho pren amb un nivell insuportable de lleugeresa. Això no vull que passi a L2P. Francament, el resultat de les eleccions ha estat un desastre.

Tinc un amic allà, que vaig conèixer aquí, i que ara es troba en paradero desconocido des que es van saber els resultats. Sembla que tenia coll avall que aquest cop sí que guanyaria la oposició. Li agrada d'anar amb moto, i l'any passat em va convidar a anar a fer un vol pels cerros que envolten Caracas. Tot em sembla tan trist. Unes dades que he rescatat per la blogosfera. El meu amic deu estar estripant la seva moto furiosament, sol. Se li passarà, de ben segur. Un altre amic ha fet un post que crec que recull els sentiments de molts veneçolans, que TVC ha silenciat de manera un tant ingènua. No m'ha agradat com ho ha fet l'enviat especial de TVC. En canvi, TVE i Cuatro s'han ajustat més a la idea que tinc jo de la realitat veneçolana. Com em va dir un dia un amic meu; d'entre les esquerdes de l'estil s'hi pot copsar la realitat. Això no ho ha aconseguit el reporter de TVC. Uns familiars de la meva aliada, que són funcionaris a Veneçuela, sembla que van votar a Chávez, bo i essent de l'oposició. Ho van fer amb llàgrimes els ulls, m'expliquen. I doncs, perquè l'has votat, home de déu? Aquesta és la estúpida pregunta que m'ha sortit. I bé, carregant-se de paciència, perquè s'ha de tenir molta paciència amb la gent que no viu el peo de prop, m'expliquen que corren perill de veure's al carrer si voten contra Chávez, i han optat per l'autocensura. Amb llàgrimes als ulls. Les petges dactilars, sabeu?

No vull ser massa melodramàtic. Veneçuela és un país de melodrama i és bellíssim; cal fer esforços per no caure en la temptació de quedar-se només amb la primera part de l'assumpte. Per tant, amiguets, us deixo amb aquest tema de jazz divertit. Demà aquí serà un altre dia. Allà potser no.

Conviccions líquides, per a Gregorio Luri.

Béla Fleck & The Flecktones, Improv/Amazing Grace
Live Art, 1996

powered by ODEO

Per un grapat de vots

Aquesta nit ha passat quelcom de peculiar al centre de votació per a les eleccions presidencials veneçolanes, que revesteix la importància que vostès l'hi vulguin donar. L'affaire "Urnes de Barcelona".

Quatre caixes de cartró servien per dipositar els vots dels veneçolans dispersats per Catalunya, Illes Balears i País Valencià. L'emplaçament destinat a tals efectes ha estat la seu de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, al carrer Obradors, perpendicular a Escudellers. Des de les nou del matí gent amb banderetes veneçolanes, gorres veneçolanes, coses veneçolanes, s'han anat acostant a la seu electoral i tal. Tenim un amic allà dins, com a interventor, per dir-ho d'alguna manera, o testigo de mesa, o testigo lince, en veneçolà genuí, i ens ha avisat que hi anéssim a les nou del vespre, doncs els rumors advertien que la cònsol no volia fer el recompte in situ sinó que es volia endur les urnes vés a saber a on i fer el recompte l'endemà, pràctica, certament, no reconeguda per les lleis veneçolanes. Les urnes s'obren al col·legi electoral i es comptabilitzen els vots tot seguit. Ai, cony, els veneçolans i la seva rumorologia!

Doncs res, que aquí em teniu, a mi i a uns tres-cents veneçolans, a un extrem del carrer Obradors, en mutisme absolut esperant qui sap què. En mutisme absolut perquè sabien que ningú els podria fer fora per incomplir les ordenances referents al soroll en la via pública. De sobte, observem que entra el cotxe de la cònsol per l'altre extrem del carrer i estaciona just davant del col·legi electoral. La gent es queda perplexa però no actua. Un servidor, bregat en mil batalles als carrers de Gènova, Florència i Barcelona, argumenta amb la gent allà concentrada que potser farien bé de bloquejar l'altre extrem del carrer, que dóna a Escudellers, per tal d'impedir el pas de forma no-violenta al cotxe de la cònsol. I dit i fet, un grupet destacat enfila el carrer paral·lel per assolir tal objectiu. Poc després apareixen tres o quatre furgones dels mossos d'esquadra. Suposo que vénen de fracassar en un altre lloc, i jo m'en felicito. La cònsol es comença a posar nerviosa, surt al carrer i comença el ball de trucades al mòbil. Tothom truca a algú. També ve la Tevetrés. Jo fumo sense parar. M'agrada fumar sense parar. Amb tot això ve un home que jo conec força bé; un home amb barba que milita en tots els moviments socials de Barcelona i diu ser del Partit Comunista Català. Un ferrocotroco, en slang. Gosa discutir de lleis veneçolanes amb un advocat veneçolà. Se'n va amb la cua entre les cames, com no podia ser d'altra manera.

Segons sembla, la primera reacció del consolat de Barcelona, vist que seria impossible endur-se'n les urnes a enlloc, ha estat tancar el col.legi amb les urnes a dins i obrir-les el dilluns a les vuit del matí, obligant a la gent de fora a quedar-se tota la nit fent guàrdia. I tots; pues vale. Després de tres hores i uns quants faxs, s'ha demostrat allò que tothom ja sabia; que les urnes havien d'obrir-se per a començar l'escrutini a les nou del vespre, al mateix carrer Obradors. Així doncs que ja feien tard. Jo he marxat deu minuts abans de les dotze, que em tancaven el metro. Estaven a punt a punt d'obrir les urnes i començar el procés de comptar poc menys de 1500 paperetes. Al arribar a casa he vist que a París i a Toronto, entre d'altres llocs, ha passat quelcom similar.

Hom pot pensar que endur-se les urnes a algun lloc és del tot inofensiu. Però són aquells que no coneixen com funcionen les democràcies llatinoamericanes, que són molt punyeteres i curulles de realisme màgic. Sigui com sigui, sembla que la cosa està donada i beneïda. Tot sigui a fi de bé, oi? Oi.

ps.- Em truquen d'Obradors i m'indiquen que per majoria absoluta ha guanyat, a Barcelona, Rosales, el tio de l'oposició. No pas a Veneçuela, sembla.

pss.- El dictador xilé agonitza al llit. No sé si obrir el cava o fotre'm a plorar.

El somni de l'Aliada

Avui és un dia molt important per a la meva Única i Estimada Aliada. Aquests dies ha estat naufragant entre l'esperança i la certesa, entre desenes de mails que arribaven més enllà de l'Atlàntic, entre fotos certament espectaculars.

Els uns

I els altres

Ara ella dorm. Avui anirà a votar i jo l'acompanyaré. Aquí el recompte es farà de manera manual. A Veneçuela es farà mitjançant un sistema informàtic... Com a Florida.

Entre els post no publicats de L2P n'hi ha un que parla sobre la conferència que Ignacio Ramonet va impartir fa una setmana al CCCB. Parlava de la situació política a Venezuela. Ramonet em va decepcionar molt; un discurs maniqueu, rendit als peus de Chávez, sense cap mena (d'auto)crítica. Un discurs que era una tàpia o un mur infranquejable construït de tòpics que als europeus ja ens van bé. Però clar, Ramonet és amic personal de Chávez. M'esperava més de Ramonet, una autèntica llàstima.


...Escolto sorolls a casa. Deixo d'escriure i vaig a saludar a l'Aliada, que es tambaleja amb son, però està desperta. Ai las! M'explica un somni que ha tingut aquesta nit. Estava en un recinte amb milers d'altres persones. Semblava un camp de concentració, amb la única diferència que aquí l'Organització donava menjar i més menjar als reclusos. Ni ella, ni els altres es podien queixar del menjar que els hi donaven, mes no es podien escapar. No els hi faltaven els aliments per calmar els estomacs; hi faltaven aliments per alimentar l'ànima. La llibertat.

Sols

Ben sol. Més sol. Molt sol.

The Police. So Lonely
Outlandos d'amour, 1978

powered by ODEO

Que tinguis molta, molta sort, M.

Gràcies per la confiança que un dia em vas tenir.

La literatura no val res.

Així parlà Rubem Fonseca (III)

... i em vaig despertar taral·lejant la Santa Espina, ves a saber per quin estrany fenòmen...

Fart de polèmiques (estèrils) m'aïllo del mundanal ruido llegint un llibre de relats del meu admirat Rubem Fonseca, llibre adquirit a l'interessantíssim stand de Tarahumara, que regenta un vell conegut de la Perifèria; el Corto Maltés de la literatura llatinoamericana. Vaig trobar que seria d'interés públic transcriure un diàleg del relat El bordado, de Pequeñas criaturas.

És divertit llegir a un brasileny traduit al mexicà. A mi bé m'ho sembla. Aquest cop no l'ha traduit el gran Basilio Losada. M'humitejo els dits i començo a picar el text.

-¿Es peligroso?
-¿Tatuarse el pene? Es tan peligroso como cortarse una uña. Lo hago todos los días. Hoy por la mañana tatué uno. Está de moda.
-Pero yo tengo un problema. Mi pene fláccido se encoge mucho. Pero duro se pone enorme.
-¿Se encoge, cómo?
-Carajo, no es fácil.
-Para mí, el falo es igual que un dedo. Anda, enséñamelo.
-Mara nunca me ha visto el pito flojo.
-No se debe mostrar el órgano en estado lánguido a ninguna mujer. Haces bien. Si se te baja, lo escondes. Anda, sácate el miembro.
-Puta vida. ¿Ves?
-Este miembro tiene como tres centímetros. Frugal.
Le gustaba usar palabras poco usuales, era un pedante.
-Esto me pasa cuando me pongo nervioso o tengo frío.
-¿Estás nervioso, colega? No tienes por qué.
-¿Alcanza para escribir María Auxiliadora?
-¿No se llama Mara?
-Su nombre completo es María Auxiliadora. Quiere el nombre completo.

-Va a costar más trabajo.
-¿Pero no hay peligro?
-En ninguna coyuntura. Yo soy Denílson, un erudito. Escribe tu nombre aquí en este papel.

Rubem Fonseca, Pequeñas criaturas, Ediciones cal y arena, México.

Els braços caiguts

Després d'haver reflexionat, i llegit al doctor Jauss, i al senyor Llibreter, jo també faré vaga de braços caiguts i no penso parlar del Saló del Llibre de Barcelona.

Em limitaré a fer propaganda d'altres coses. Com ara:

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

Cinquè round: Vagabundo en Francia y Bélgica

Quart round: Días de 1978
Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra

Segon round: Gómez Palacio

Primer Round: Ojo Silva

o això altre;

NÚMERO 40 DE LA REVISTA PAPER DE VIDRE,
que no es crema perquè no existeix.

Agraeixo profundament a la Tina i al senyor director la seva tasca, la seva paciència. La Tina ha corregit d'una manera exquisita el meu text, enviat sense pulir, amb pressa. Ara el text fa més bona cara. A ells els hi dedico La muerte de dos marcianos en la fiesta de Anagrama.

... i avui a l'Orinal...

B(eckett) com a obsessió

Quan em fulmino un llibre en un parell de dies hàbils vol dir dues coses; o bé que m'ha captivat o bé que té menys pàgines que en Teo va en avió. El cas que avui ens ocupa, mentre del fons del passadís s'escolta la lletania de l'Àgora, es conjuguen les dues possibilitats. Parlem d'Esperando a Beckett, de Bonells, Jordi Bonells.

El llibret de Bonell té cent una pàgines, cos de lletra per a que pugui fruir de la lectura el veí del darrera del bus/metro i interlineat generós. Unes quantes fotografies acompanyen el text. Desconec a quant el vénen, doncs vaig fer ús del sistema de préstec de la biblioteca pública. Escoltin, està molt bé això del sistema de préstec de les biblioteques. Francament bé. T'estalvies uns dinerons. Acte seguit, després dels tecnicismes que imposa l'ordre i la tradició, passaré a parlar no massa extensament del llibre.

I doncs, què és aquest llibre sinó unes memòries sobre com la literatura exerceix la seva força centrífuga que ens eleva, morfina per a la tristesa objectiva i subjectiva de l'adolescent que no se sent d'enlloc! Vet ací un sagal pobre a qui les circumstàncies de la vida posen en una torre de rics, en ple carrer Iradier, territori gauche divine. Vet ací un sagal que descobreix el seu Bolaño (Beckett, en el seu cas) i a partir d'aquest feliç moment tot és mesurat en base a Beckett. B com a obsessió.

Hi ha moments d'obcecació romàntica, com quan Bonells, ja ben enganxat a la dura droga bekettiana decideix llegir a l'irlandès en francès (idioma que desconeix). Sí senyor, això és tenir uns collons de brau!Hi ha moments tan tràgics que només poden ocórrer en l'adolescència. Com quan el jove Bonells va a la llibreria Leteradura (que sembla que regentava l'esposa d'Herralde) i se sent humiliat per la dependenta, que no el veu prou afrancesat com per a adquirir cap beckett en versió original. Hi ha moments en que la metàfora del moment és tan potent que no cal cap metàfora; com quant en Bonells va a la discoteca Bocacció (epicentre de la guache divine) i s'ho troba tot tancat, i el senyoret ric de la barra insisteix en donar-li una coca-cola, bo i sabent que el jove no la pot pagar. És la ira i l'orgull de qui no accepta que el convidin. És l'orgull del proletariat. Hi ha moments molt intensos, d'una carrega emocional evident, com quan l'adolescent-fet-home retorna a Barcelona i descobreix que tiren a terra la torre pija on son pare ha servit tota la vida. Hi ha moments en què hom descobreix que la pàtria de Bonells és el no man's land, l'interregne típic de l'adolescència que deriva en l'Apàtria, el país de la terra cremada. El jove Bonells no essent ric viu a Iradier; no essent de la gauche divine, perquè era de la gauche que les passaven putes, sentia les seves mateixes inquietuds intel·lectuals,

Muy a menudo he añorado no haber vivido en un barrio de pobres, en La Verneda o en Hospitalet o en Poble Nou. Todo hubiera sido más sencillo.

Tampoc no se sent ni català ni espanyol, porque la vida me ha hecho así,

El bilingüismo puede caracterizarse por una constante y obsesiva otreidad. Hablando castellano, se es otro para el catalán, hablando catalán para el castellano. Y encima yo he acabado hablando y escribiendo en francés.

Una personalitat així, bé mereix ser seguida. Caldrà llegir-se ara la seva obra La segunda desaparición de Majorana. Segons Le Figaro, una aguda reflexión sobre la identidad.

Bé, escoltin, jo crec que és un llibre iniciàtic en molts sentits. Un llibre d'afirmació de l'autor. Jo modestament els hi recomano. És un llibre que regalaré a mon pare, de qui ja tinc el gust ben apamat. Es poden creure que és fanàtic de Dovlàtov i de Carver?

I per acabar, dues consideracions;

Una.

El cole pijo (Escola Pija de Sarrià) que surt a la pàgina 109 va ser la meva presó durant molts i molts anys. Sensació estranya al descobrir que un escriptor es passejava entre les runes col·lindants mentre jo em prenia l'esmorçar i m'esbatussava amb els companys.

Dues. Una perla.

No está bien despreciar a los intelectuales, porque soy un intelectual y Beckket era un intelectual. Pero es así. [...] mi desprecio se fue forjando durante esos años en los que yo no era y en los que me parecía imposible llegar a serlo, aún cuando fuera precisamente eso lo que quería ser. Es terrible ser lo que uno desprecia. ¡No faltaría más! En esto, soy marxista-leninista de base. Ceporro a más no poder. A decir verdad, cuando se miran los momentos clave de la historia, la actitud de los intelectuales ha sido a menudo vergonzosa, cuando no deleznable. La mayoría son, como dicen los franceses unos couilles molles (acojonados). Salvo cuando ha pasado el peligro. Entonces no se privan de dar lecciones a diestro y siniestro, fingiendo olvidarse (o lo que es aún peor, olvidándose sin siquiera fingir) de que son siempre otros quienes han sacado las castañas del fuego.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista.

... I una broma (de mal gust?). Seguin i riguin;

Franco! , Franco! o El padre de la novia.

... I una altra broma de mal gust; Si volen que els hi firmi la pantalla del seu ordenador, vinguin al Saló del Llibre.

Pim-pam-pum (2)

Querido diario.

Pim

Avui he acabat de corregir unes galerades que m'han amoïnat i obturat fins al dia d'avui. He podat un text que mereixia ser talat.

No
m'he
tallat
un
pèl

Pam

I ho he aconseguit gràcies a la meva determinació i gràcies a la peregrinació diària a la biblioteca del barri. A la biblioteca no et deixen fumar, internet va massa lenta i les adolescents són de tant bon veure que hom opta per no veure-les i submergir-se en el xapapote literari que tenia entre mans. Però he vençut. Quan ja marxava, sense donar crèdit a allò que feia, m'he acostat a la bibliotecària i he xiuxiuejat un títol que ahir em recomanaven els meus amics. I un altre. I un altre. I no n'ha trobat cap. Després, com a una última platja m'he aferrat a l'esperança de que tindrien a en Bon, Jordi Bonells. Seguint les paràboles del doctor Jauss he entès que havia de llegir Esperando a Beckett. I senyors i senyores, amb veu tremolosa i casi sense alè els hi dic que m'he fet soci de la biblioteca. Amb el sarró ple de les galerades decapitades m'he assegut a un banc de fusta del parc del davant i m'he encès un cigarret. He començat a llegir. M'he sentit renéixer, cony, amb tanta pressa que queda enrera! I acte seguit, he llençat el cigarret a mig fumar i he corregut cap a l'estació del metro.

Pum

I ja em veuen, apreciats clients, estic aquí davant dels seus nassos per a transcriure aquest paràgraf que per a mi té molt de cabalístic. A mi m'ho ha semblat, allà al banc de fusta. I he pensat que almenys una frase podria interessar a la secta bolanyera que es reuneix a esbudellar Putas asesinas a ca El lamento de Portnoy.

El llibre de Bonells, que va gosar dir que Bolaño era un piltrafilla, comença el seu llibre fent un estudi àcrata i fantacientífic sobre les connexions extraliteràries que hi ha entre autors començats en B i en K. Diu que aquestes lletres són absolutament importants per a la història de la literatura.

Los escritores con "K" (Kafka, Kundera, Keats, Kleist, Kerouac, Kipling, K(C)onrad, Tadeus Kantor...), forman una familia muy distinta de los escritores "B" (Borges, Benet, Bernhard, Baudelaire, Broch, Bove, Brecht, Bashó, Buson, Bellow, Balzac, Ingebord Bachman...). Pero entre "B" y "K" hay puentes, lazos, solidaridades subterráneas o no subterráneas.

Doncs veus que bé, allà al banc m'he enrecordat inmediatament del nostre senyor K, que feia comentaris bolanyistes i que ha desaparegut del mapa. O m'he enrecordat també de les tertulies a can Lamento del Portnoy, sobre la figura del narrador en l'obra de Bolaño. Qui és B? És la pregunta. Jordi Bonells, en canvi, espera a Beckett. Noto que m'apropo a alguna cosa que no sé que és. Bolaño, B, B, Bonell, B=K

Esta red de solidares ocultas queda de manifiesto en la petición de índole particular de Franz Kafka a su amigo Max Brod para que éste quemase lo que de ningún modo quería que fuera quemado: su obra inédita, sus cartas, sus manuscritos. "Te pido -le escribió-, que lo quemes todo, sin excepción, y preferiría que sin leer. Sin embargo no te impido que lo hojees, aunque en verdad preferiría que no lo hicieras." Y Max Brod cumplió a pies juntillas. No quemó nada. Hablar pues de "B" es casi como hablar de "K" y viceversa, aun hablando de cosas distintas.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista

Ummm, aquest llibre m'està agradant molt. I això que només vaig per la pàgina 10... primera aproximació, després de 10 pàgines y lectura d'aquesta entrevista: Jordi Bonells = Vila-Matas + Fernando Ballejo. Espero que al final del llibre pugui dir Jordi Bonells = Jordi Bonells.

Le calme absolu du la fin de semaine

Michel Houellebecq, Presénce humaine
Présence Humaine, 2000


powered by ODEO

pim-pam-pum

U

Aquest quadre penja des de dilluns al piset del Guinarbronx. L'art no es compra; s'adquireix. O es regala. Què té aquest quadre que el fa tan especial? Un pintor en solitud, boira de ressaca, el sol que cega, la barriada que corona el trist turó pelat, el riu gris i cansat, el pont vell. La lletjor manresana.

Dos

Ahir: saludar a milicians. Aquests vellets tremolosos. Difícil imaginar-se'ls empunyar un fusell (o escopeta, que diuen ells). Llegeixo el meu discurs. Quan cito a Roth un pesigolleix em recorre l'espinada. Em sembla que la cosa va anar bé.

Nota; Doneu-li un micro a un ex-combatent de la guerra civil i espereu asseguts a que acabi. Les milicianes, en canvi, tan poc apreciades al front, són clares, concises i directes. Llegir les experiències de tots ells és sumament més interessant que escoltar-les. Parlo amb un ex-milicià que ve de Toulousse. Li pregunto si ell és el soldat de Salamina. Riu i diu que no.

Tres

Escolto a un dels millors medievalistes d'aquest país crucificar l'obra de Llull. És el carnisser de Milwokee i riem molt. Bastant. Llull als elefants els titllava d'orifanys. Sembla.

Quatre

Vosaltres potser no us adoneu de la meva desgràcia. Necessito llegir llibres que m'airegin. Clarificar idees. Propostes a baix a la dreta. Si tingués una unça d'amor propi no publicaria aquest post. Inspiració? Expiració. Inspiració? Expiració. Etcètera.

Agenda d'avui

Anna Politkóvskaia: "ni oblit ni silenci"

De 11:00 a 12:30h. Palau de la Virreina (La Rambla) Lectura continuada de textos de l’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l’assassinat.

19:00 h Sala d’actes del Col•legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona) Acte en record d’Anna Politkóvskaia. Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col•legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN Internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

***

A les 19.00, però ara al Palau Robert; Presentació del llibre Les milícies catalanes al front d'Aragó, amb la presència de vuit exmilicians que van combatre al Front d'Aragó (1936-1937). Presentarà l'acte el senyor Josep Maria Solé i Sabaté. Subal presentarà al presentador, i saludarà molt afectuosament a aquests avis i àvies que les van passar ben putes en la seva juventud.

***

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

Quart round: Días de 1978

Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra
Segon round: Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

El Trenclaclosques (4)

El único modo que tiene un irlandés hacia 1900 (como Joyce) o un norteamericano hacia 1930, de rechazar la norma literaria londinense (o de recusar su condena o su indiferencia), la única forma al alcance de un nicaragüense hacia 1890 (como Rubén Darío) para desviarse de las normas literarias españolas, la sola manera que tiene un yugoslavo hacia 1970 (como Danilo Kis) de repudiar la férula de las normas literarias impuestas por Moscú, y de un portugués hacia 1995 (como Antonio Lobo Antunes) de salir de un espacio nacional opresivo, es volverse hacia París.



Casanova, Pascale, La República mundial de las Letras, Anagrama.

Via Jauss, i aquest via Entrellum, llegeixo la millor entrevista literaria des de Bolaño, curulla de trencaclosques que fan el meu delit. Lectura (absolutament) obligatòria. Entrevista per a dissecar i disseccionar, de Bon, Jordi Bonells.

nota: em temo que el link no funciona. Us ho prego; feu un copy-paste a aquesta direcció i prepareu la impressora;

http://www.funambulista.net/Entrevista%20a%20Jordi%20Bonells%20(La%20segunda%20desaparici%F3n%20de%20Majorana).pdf

Muntanyes de cadàvers

La meva cap, la meva jefa (jefe o jefa ja al diccionari!), m'aporta informació constant sobre el món de l'edició. Surt del seu despatx d'una revolada i llença sobre la meva la taula un o altre article, que sovint inspiren entrades en aquest putu blog.

Avui m'ha passat un estimulant article de El País que resa així; "Unas 900 editoriales paralizaron su actividad en 2005".

Me la llegeixo de dalt a baix, aquesta esquela que signa Miguel Ángel Villena. El malalt es mor de:

• Muchas pequeñas editoriales ignoran las dificultades que plantean los canales de distribución, la financiación estable o la promoción de un libro y se lanzan al mercado con más amor al arte que conocimiento del sector.

• El 65% de los libreros opina que las editoriales independientes deberían ser descubrir nuevos autores [per a que te'ls piquin immediatament la competència i es lucrin els grans], impulsar la afición por la cultura y crear un catálogo de calidad.

• A pesar de que Internet se está convirtiendo en el principal medio de comunicación de las generaciones de menos de 35 años, ni la mayoría de las librerías ni muchas pequeñas editoriales se han dado cuenta de la dimensión de este fenómeno.

Aquest article descobreix América, el Mediterrani i la sopa d'all. Res que no se sápiga... però 900 editorials? Silenci, vetllem els morts. Ressonen a la meva testa les paraules de l'editor de la magnífica DVD. Vaig anar a postrar-me davant seu agraint-li que publiqués material de Fonollosa, un dia que corríem els dos per l'Orinal. I vam parlar del sector. El seu posat era gravíssim, de patidor nat, de supervivent. Va posar tal enfasi en aquestes paraules que em va semblar que amagaven algun missatge per a descifrar. Les seves paraules teníen un to medieval i confessional, i jo respecto el secret de confessió.

Oració: Déu meu, assisteix-me i fes que caiguin Vàliums sobre la sopa refredada del meu futur professional!

Roth vs. Orwell

Si aneu a la llibreria adequada segur que us podran encarregar Diario de guerra 1940-1942, de George Orwell, editat a Mèxic per l'editorial Sexto Piso. El nom de l'editorial Sexto Piso, segons diuen els seus joves fundadors, neix d'un comentari que algun d'ells va proferir al destí, alguna cosa així; Antes de hacer algo que no me guste me tiro de un sexto piso. Això diu la llegenda. Penso que per a la meva futura i llunyana editorial imaginària ja he escollit un nom; Editorial No. No ho facis, no fotis, etc.

Si aneu a la llibreria adequada i demaneu aquest llibre i, sobretot, us el llegiu, potser us avindreu a compartir la teoria que m'he inventat aquest matí. Al Londres de la rereguarda, l'amic Orwell es consumeix cercant la notícia veraç entre les muntanyes de porqueria que els diaris britànics llençaven al carrer. Estudia els diaris i els llegeix entre línies fins acabar concloent sovint que cap diari porta cap noticia. És un diari polític i personal ben pessimista, el seu, ple d'elucubracions fallides sobre els avatars de la guerra i amb alguna pàgina brillant i verinosa i curulla de mala llet. És el diari d'un que se sap cec, i el lector afinadíssim amb ganes fer volar coloms pot inferir que aquests diaris són una de les llavors de l'arxiconegut 1984. Havent llegit part important del diari, concloc, a risc de dir una bestiesa, que 1984 no neix només des de la crítica al totalitarisme d'Stalin, sinó també a la societat britànica en temps de guerra, que no sap que no té cap mena de notícia fiable del front de batalla, i a la que ni tan sols li importa. He fet una aportació a la Literatura afirmant això que afirmo? No, només alimento la confusió, que m'agrada molt. Orwell, en algun moment, es veu fent propaganda patriòtica amarada de nacionalisme banal, particularment quan parla de les negociacions respecte l'independència de la Índia. Si Orwell parla de manera tan clarivident del Gran Germà i tota la mandanga totalitària en 1984 és perquè ell la va practicar, i no només posant en una llista 37 escriptors prosoviètics britànics que va lliurar al Foreing Office. (Això últim va passar l'any 1949, just l'any en què es publicà 1984, que té pebrots la cosa). Mireu, per exemple, què escriu Orwell l'1 d'abril de 1942;

"Ayer Connolly quería citar un pasaje de Homenaje a Cataluña en su transmisión. Abrí el libro y me topé con estas frases:

Uno de los aspectos más horribles de la guerra [Guerra civil espanyola] es que toda la propaganda bélica, todo el griterío y las mentiras y el odio, provienen invariablemente de gente que no está peleando... Es lo mismo con todas las guerras; los soldados combaten, los periodistas gritan, y ningún verdadero patriota se aproxima jamás a la trinchera, excepto por breves visitas propagandísticas. A veces me consuela pensar que el avión modifica las condiciones de la guerra. Quizá cuando la siguiente gran guerra llegue podamos ver algo sin precedentes en toda la historia; un jingoísta con un agujero de bala.

Heme aquí, en la BBC, menos de cinco años después de escribir eso. Supongo que tarde o temprano todos escribimos nuestro propio epitafio."

George Orwell, Diarios de guerra 1940-1942, Sexto Piso.

Per a aquells catalans que vam ser educats sota l'estricte règim totalitari de la immersió lingüística i per tant no tenim ni la més remota idea de castellà, jingoísta vol dir; Patriotero exaltado que propugna la agresión contra otras naciones.

Bé, potser la meva tesi és una irreflexió, una parida. Però així és com he passat el matí, inventant posts per a vostès. Si no podem jugar amb la literatura ja em diran quina gràcia té comprar-se tanta tinta i tant paper.

*

Això era el dissabte, però no vaig gosar molestar-los, apreciats clients. Avui sí que en tinc ganes. Mirin, passo el cap de setmana anant i venint d'Orwell a Joseph Roth. I invariablement, els diàlegs imaginaris entre aquests escriptors apareixen davant meu. De Roth estic paladejant Las ciudades blancas, una altra obra mestra editada per Minúscula. I doncs, aquest Roth m'agrada bastant més que no pas Orwell; trobo que les seves cròniques són potentíssimes, descregudes i d'una decadència prussiana molt malengiosa. Tinc un fotimer de frases literàries que em plaurà molt transcriure al meu abocador de frases literàries; La Segunda Periferia. Tot al seu temps. Volen saber més coses de Roth? Allò que ha escrit la crítica Insegura que no ho espatlli en Quinina; llegeixin aquest article.

El cas és que quan et llegeixes dos llibres al mateix temps sorgeixen com espectres diàlegs imaginaris entre els autors i hom es diverteix reorganitzant-los, contraposant-los i descontextualitzant-los. En el cas que ens ocupa, i sense tenir punyetera idea de l'ofici de periodista, no cal ser un llumeneres per escatir que Orwell i Roth practiquen un periodisme antagònic l'un de l'altre, almenys en aquests dos llibres. M'imagino a en Roth llegint els diaris d'Orwell i escrivint això que ara jo els transcric.

Quien permaneció en la retaguardia, sólo experimentó el fin del mundo desde una perspectiva histórica, se limitó a ver la gran guerra mundial de nuestros días [es referiex a la primera guerra mundial] como las guerras de Cartago y Roma. Conoció la guerra de su tiempo por las noticias, así como había conocido las del pasado através de los libros de textos. Aún existe una diferencia entre vivir algo en carne propia y vivirlo en la de los hijos.

Joseph Roth, Las ciudades blancas, Minúscula.

Però ja els hi dic, eh, això només és un joc. Una de les coses bones que tenen els diaris d'Orwell és la genialitat en què s'inferereix l'experiència d'Orwell a les trinxeres d'Aragó o als carrers de Barcelona (Homenatge a Catalunya) a la Segona Guerra Mundial, i la cosa no li surt del tot malament. Així que res, que ja som a diumenge i hem passat un altre cap de setmana. Aquesta és la única conclusió vàlida que jo extreuria d'aquest post. Passin-ho bé.

Learn English with Mr. Orwell

Advertir als clients de la beneituria de moltes de les entrades de L2P, quant aquests ho saben perfectament, em resulta una tasca inútil però sana i necessària. Nens, avui, no tinc res a explicar, excepte que a l'editorial vivim constantment amenaçats pels talls de llum que avuim patim. Váyanse, senyors de fecsa, váyanse. La qual cosa em porta a recordar un paràgraf de Diario de guerra (1940-1942), de George Orwell, on, amb una senzillesa que només practiquen els grans escriptors, describia els talls de llums de Londres durant els bombardejos alemanys. El busco però no el trobo, el paràgraf. Això passa. Porto cinc o sis anys buscant una frase de El mal de Montano i no la trobo. Fer-me fotre és el que faig.

Bé, al cas. Com a premi de consolació us transcric dues entrades del diari d'Orwell que a mi m'han fet certa gràcia, per a distreure-us. Va, tres.

19 de noviembre de 1940

La indescriptible depresión de encender el fuego cada mañana con diarios de hace un año y ver muestras de encabezados optimistas mientras los consumen las llamas.

2 de enero de 1941

[...] la palabra "blitz"* ahora se emplea para significar cualquier clase de ataque sobre lo que sea. Al igual que "straffe"** en la última guerra. "Blitz" aún no se usa como verbo, pero creo que sucederá.

22 de enero de 1941

[...] El Daily Express usó la palabra "blitz" como verbo.


George Orwell, Diario de guerra (1940-1942), Sexto Piso.

__________________
*Ataque rápido e intenso mediante bombardeo aéreo. Abreviatura de la palabra alemana "blitzkrieg" [guerra relámpago], (N del T)
**La palabra inglesa "strafe", que significa "castigar, bombardear", deriva del grito de guerra alemán durante la primera guerra mundial, "Got strafe England", que significa "Dios castigue a Inglaterra", (N del T)


Per la meva banda, tenia entés que la paraula fuck venia d'una classe de bombarder alemany que es deia Fucker, però estava equivocat.

*

Ah, que no me n'oblidi;

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra

Segon round: Gómez Palacio

Primer Round: Ojo Silva

l'Orinal d'en Quirky

Amics, m'estic preparant per a relatar la incursió de Subal i la seva Única i Estimada Aliada a la festa dels XIV Premio Herralde de Novela. Ja tinc el títol i unes quantes anècdotes que espero faran les delícies del Teatre Buit. El títol del proper post serà 'La muerte de dos marcianos en la fiesta de Anagrama'.

*

Però el post matutí d'avui vol anar íntegrament dedicat a l'adveniment en la catetosfera del blog de l'O.R.I.N.A.L. (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries). Estic content com un gínjol, germans meus! Se m'obren un munt d'interrogants, que de ben segur clarificarà l'amic Quirky amb el pas del temps i dels post. Per exemple; 1) Demanarà al Carnisser de Roma que esbudelli poetes de forma anònima i impietosa? Això de ben segur significaria un augment del comentaris i les polèmiques en el seu blog... 2) Demanarà intervencions estel·lars del nihilista Garriga? 3) Podria també fer una mena de llibre de visites on els poetes que passin per l'Orinal deixin el seu cagalló al seu blog... En fi, deixem treballar al mestre Quirky, que ens subministra drogaïna literària cada dimecres.

LLARGA VIDA A L'ORINAL! ENDAVANT LES ATXES! HIP-HIP, HURRA! FEM CAMÍ!

Un homenatge

Hi ha dies en què els post d'altri valen tant la pena, que només cal enllaçar tal post i hom es queda més tranquil, com si el post l'hagués escrit un mateix. Avui, és un d'aquest dies. No deixin de visitar Diari de Cuernavaca, i el seu Poetes al carrer Marià Cubí.

Paco Ibáñez, Palabras para Julia
Paco Ibáñez en el Olympia, 1969


powered by ODEO

*** ÚLTIMA HORA***

Felicitats, Veneçuela! El jurado de la 24a. edición del Premio Herralde de Novela declaró ganador de ese prestigioso galardón a la novela La enfermedad, de Alberto Barrera Tyszka, siendo la primera vez que un venezolano se hace acreedor de ese premio otorgado por la editorial española Anagrama.

El Trencaclosques (3)

Me habéis enseñado a hablar, y el provecho que me ha reportado es saber cómo maldecir! ¡Que caiga sobre vos la roja peste, por haberme inculcado vuestro lenguaje!

Shakespeare, La tempestad.

1.

Una de las etapas esenciales de la acumulación de recursos literarios nacionales es la edificación de un capital literario, banco central simbólico, lugar donde se concentra el crédito literario. Barcelona, que se constituyó como verdadera capital literaria y "nacional" de Cataluña, reúne, como París, como Londres, las dos características que son, sin duda, constitutivas de las capitales literarias: una reputación de liberalismo político y la concentración de un gran capital literario. [...] A principos del siglo XX, Barcelona conoció el grupo Els Quatre Gats, la arquitectura de Gaudí, el teatro de Adrià Gual, la creación de Films Barcelona, el pensamiento de Eugeni d'Ors, y se erigió de este modo en capital cultural. Desde el punto de vista político, Barcelona llegó a ser también un gran foco republicano durante la guerra civil, y centro de resistencia contra la dictadura: Cataluña sufrió especialmente la represión franquista. Y fue allí, desde los años 60, y después, los 70, donde se reconstituyó, pese a la dictadura, una vida intelectual relativamente autónoma. Numerosas editoriales se asentaron en Barcelona, y los escritores, arquitectos, pintores y poetas, catalanes o no, fueron a vivir a la capital catalana, que así logró acumular una función intelectual nacional y un papel político. [...] Barcelona se convierte en la capital literaria del mundo hispánico: los escritores latinoamericanos, a su vez, pudieron apoyarse en el polo barcelonés para afirmar sus lazos culturales e introducir sus textos en Europa sin someterse políticamente. [...] Hoy en día los escritores tratan de dar a esta ciudad un prestigio literario y una existencia artística al integrarla en la literatura misma [...]

Joyce procedió exactamente del mismo modo con Dublín, primero en Dubliners y luego, sobre todo, en el Ulisses.

Pascale Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama.

2.

La edición catalana es la primera indústria cultural del país y lidera, con un 60% aproximado de la facturación, la edición española, que es a su vez la primera industria cultural española. Por distintas razones la administración autonómica catalana no ha sabido muy bien qué hacer con este patrimonio duranto los años de CiU. Como en términos generales el castellano es el idioma dominante en la producción de esta industria, los sucesivos Consellers han tendido a ignorarla, mirar para otro lado y centrar sus esfuerzos en las tareas de estímulo a la producción editorial exclusivamente en catalán. [...] En palabras de un alto directivo de una multinacional del libro establecida en Barcelona, "nos animan a irnos a Madrid". [...] Tras el cambio de las últimas elecciones, en la conselleria y en el equipo que lidera actualmente el desembarco catalán en Frankfurt, hay plena conciencia de que este mundo editorial es un activo irrenunciable. [...] Sin embargo, a tenor de declaraciones y textos programáticos, desde algunos sectores nacionalistas el panorama no se ve con tanta claridad. Es significativo por ejemplo que en unos artículos recientes de Eduard Voltas en el diario 'Avui' sobre las hipotéticas perspectivas de un conseller de Cultura soberanista, se hablase de nuevo de que "la cultura catalana no tiene ningún grupo editorial comparable con Hachette o Berteslmann". ¿No? ¿Y Planeta -por ejemplo- qué es? Si la estrategia de inclusión, ya orillada en su día por CiU, tampoco es asumida desde la izquierda nacionalista (y las declaraciones de los políticos y los textos de los autores que se mueven en esta órbita así hacen sospecharlo), vuelve a surgir la hipótesis de un futuro político en el que la administración catalana pudiese estar de nuevo posicionada contra la principal industria cultural catalana.

Sergio Vila-Sanjuán, La administración contra la industria cultural, Cultura/s, La Vanguardia, 18 d'octubre de 2006.

3.

Muy groseramente, para mi gusto, la política hace un daño pavoroso a la cultura catalana que se expresa en catalán. La política y los intereses de un diminuto círculo de políticos catalanes me temo que está pisoteando, cuarteando si no destruyendo, la obra inmensa que construyeron numerosas generaciones de hombres de cultura. Culturalmente, Cataluña podía y no sé si puede aspirar a Todo. Políticamente, los políticos catalanes han convertido Cataluña en algo mucho más minúsculo.

Juan Pedro Quiñonero, Cataluña, víctima de los políticos catalanes, 3 de novembre de 2006

4.

Jo m'ho miro assegut en una voravia. Tenim trenclacosques per estona. Per cert, ja tenim noms per a la conselleria de Cultura?

Nova secció Libertad, libertad, libertad o neofalangisme is in the air:

... mentrestant, el llop es va treient el vestit de xai...

País

Quin país, déu meu. No dubto que per a algun analista estranger, el rotllo que estem vivim ha d'èsser sumament estimulant. Ahir vagava pel carrer mentre pensava quins debats tan interessants, inútils i violents que estic llegint po e l'intenné. Pensava també que m'irrita un ou que la situació post-electoral em desviï d'allò que a mi m'interessa, que és el següent;

El Lamento del Portnoy
vs.
Putas asesinas
-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Segon round Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

Però, carall, em sembla que estem vivint una catarsi política, social i cultural molt interessant en aquest forat sense fons, després de la qual res tornarà a ser el mateix. Només cal llegir la magnitud dels debats que s'originen, l'enfolliment en què alguns es fan l'arakiri i algunes engrunes de reflexió interessantísima que m'agradaria lligar amb els meus posts-marginals del Trencaclosques. No m'interessa el rotllo polític, tanmateix. No m'interessa una merda. Com a bon ciutadà que sóc. Ehem. Com a bon ciutadà que sóc. Hòstia, veieu que ja res tornarà a ser el mateix? Com a bon ciutadà que sóc, m'he preocupat de saber què fa trempar a més de quatre mil persones que han dipositat el seu vot en C's al meu barri de Guinarbronx. I estic una mica més tranquil, o una mica més intranquil, al saber que el que Horta Guinardó necessita és Cargas de amor hacia el ciudadano. També estic una mica més tranquil després de veure que el cadell de l'Espada m'ha censurat un comentari que no contenia cap mena d'insult, ni res. És allò de la libertad, libertad, libertad (digital, digital, digital).

El cas, i deixeu-me compartir amb vosaltres un petit moment d'ahir nit, és que caminava pel carrer preguntant-me de manera freudiana perquè vaig haver d'anar a molestar a can Luri per saber la seva opinió sobre els resultats de les eleccions. En Luri va agafar gentilment el meu guant i va escriure un post que a mi m'interessava molt llegir, però més tard va venir algú ben borratxo de patriotisme i ja hi som, la mateixa merda de sempre. Lamento l'espectacle, senyor Luri. I caminant pel carrer m'he donat compte que són els amics castellanoparlants que se senten catalans, o que no se senten d'enlloc però els molesta el clima enrarit, o que se senten espanyols però els molesta el clima enrarit, que han de parar els peus al discurs amargat i amargadíssim de C's. Crec que a la vista dels resultats electorals i a la vista de la meva experiència amb nouvinguts, hi ha alguna cosa que no funciona en aquest país i que és profunda i desconeguda, potser és això que Quiñonero escriu, de manera preclara;

Muy groseramente, para mi gusto, la política hace un daño pavoroso a la cultura catalana que se expresa en catalán. La política y los intereses de un diminuto círculo de políticos catalanes me temo que está pisoteando, cuarteando si no destruyendo, la obra inmensa que construyeron numerosas generaciones de hombres de cultura. Culturalmente, Cataluña podía y no sé si puede aspirar a Todo. Políticamente, los políticos catalanes han convertido Cataluña en algo mucho más minúsculo.

La llengua catalana és només la punta de l'iceberg. C's explota demagògicament i partidista la qüestió de la llengua. Però soterrada hi ha una altra qüestió, que és la que Quiñonero apunta. Fins ara la resposta de la societat catalanoparlana de Catalunya (per dir-ho d'alguna manera) ha estat o bé d'ignorar el discurs pamfletari de C's o bé de retroalimentar-lo. Però ahir nit pel carrer vaig pensar una cosa. No són els partits polítics ni som els catalans que ens hem arrossegat per aquí tota la vida qui podrem neutralitzar el discurs populista de C's. Crec sincerament que és tasca dels catalans que parlen o escriuen o pensen o fan l'amor en castellà i que viuen aquí, en aquest país seu i nostre que és Catalunya. Per què ho penso això? Perquè els nacionalismes espanyol i català són sords i criden massa.

Guanyen els Mourinhos

Una revolución comienza con una amplia difusión de ideas

de libertad, igualdad, etc.

Después viene el crecimiento de una oligarquía que está tan interesada

en aferrarse a sus privilegios como lo está cualquier otra clase dominante.

Orwell, George, Diario de guerra, 1940-1942, Sexto Piso

T'avorreix el nacionalisme? Doncs dues tasses, nen. Dues? I un carall; pren-ne quatre (CiU, ERC, PP i C's). El forat negre identitari serà el centre gravitacional de la nova legislatura. Salto d'alegria, com podreu percebre.

No, no m'agrada el curs dels esdeveniments.

Escric coses i les esborro immediatament. M'agradaria explicar-me amb total sinceritat per què considero que C's és una mala notícia, sense ferir cap susceptibilitat, començant per la meva; doncs penso que està bé que hi hagi més sensibilitats en el manicomi parlamentari. La democràcia no em fa por. Amb tot, pel laberint de la política em moc per pressentiments. I el que tinc avui no és gens esperançador. Els crits de libertad, libertad, libertad que es van escoltar a la seu de C's m'inquieten, com m'ha inquietat sempre que un dels cadells d'Espada, que sovint s'embafa del mot bilingüisme, no tingui més que un blog escrit en català entre els seus links preferits, i per reblar el clau, aquest únic blog en català sigui aquest. Pensareu que els meus pressentiments es construeixen sobre unes bases poc sòlides. Segurament.

Dues coses; no penso que C's sigui un partit progressista. Tampoc penso que sigui una força no-nacionalista. Estic pensant si populisme és l'expressió adequada. He dit que m'ho estic pensant. Desconfio sempre dels polítics, però encara més dels intel·lectuals amb afany de poder. Orwell, tan admirat pels intel.lectuals promotors de C's, va deixar dit en els seus magnífics Diarios de guerra, 1940-1942 (Sexto Piso); [...] en general [de la intelectualidad] no se puede confiar políticamente. Hi estic d'acord.

Amb aquestes dues afirmacions intentaré en breu escriure alguna cosa amb cara i ulls. Ara més que mai, m'agradaria escoltar alguna reflexió al respecte d'un amic que serveix cigalons a la vora la platja d'Ocata. És un desig, encara que sempre toca temes polítics de refiló, i potser aquesta petició que li faig és una putada, així que la meva petició es converteix en desig i punt. Discrepo amb ell moltes vegades, però és un arquitecte, no pas un dinamiter. I en aquest d'aixonsis necessitem construir i parlar i conèixer-nos, passar-nos les mans per la cara com fan el cecs. Perquè una cosa és clara; la visió que té el nacionalisme català sobre el país està distorsionada, com també distorsionada -i distorsionadora- és la dels amics de C's.

Per acabar, i per a que veieu que defujo la visceralitat, C's diu alguna cosa en la què jo podria estar d'acord. Però passo de menjar-me cap poma enverinada. Desconfio dels intel·lectuals, i més encara d'aquests.

La qüestió del río Ebro

Faig un recés i em moc en cercles per l'habitació. Consumeixo un cigarret. La meva regió lumbar, quin mal. Em passo la tarda intentant arreglar el que no es pot arreglar. Per les tardes estic sub-sub-subcontractat i treballo fent la correcció d'estil d'un text per a una editorial que ni tan sols conec. Un text que cau com una llosa, un text infumable, la meva creu. Creieu-me. Infumable. Intolerable. Dos correctors d'estils han intentat atacar-lo, mes s'han esvaït, han desertat. Faria el mateix, però sóc tossut i em falta valor (i calers).

La mare que la va parir, a l'autora. Mai havia vist un text tan pensat per al lluïment personal del seu autor(a). Ras i curt, i amb un exemple que s'allunyi de l'argument de l'obra; si tu parles de futbol i resulta que hi ha un partit a la Romareda, l'autora li etziba al text un circumloqui de quatre pàgines explicant que la Romareda és un estadi de futbol de Saragossa i que Saragossa, oh, Zaragoza, antigua Caesar Augusta, bañada por las nobles aguas del río Ebro, oh, Ebro... (i quatre pàgines més de Zaragoza i noble Ebro) Cony! Deixa't estar de gènesis laudatòries que només demostren que domines la història de Saragossa però no saps escriure de futbol! Parla del putu partit de futbol! Veieu aquesta paret? Doncs cop de cap contra aquesta paret! Horror, frustració! Mai, mai, mai hauria d'haver sortit d'aquesta oficina bancària, mai!

I dit això, netejo la sang de la paret, recullo les ulleres del terra, em frego el front i torno en silenci al meu via crucis. Una cançó inconnexa i adolescent trona dins meu. A veure, Zaragoza, ciudad eterna, bañada por las plateadas aguas del río Ebro...

Umpah-pah, La cachimba i "els rostolls d'Angelina"
Raons de pes, 1991

powered by ODEO

Besora TV

Max Besora va sortir ahir nit per la tele. Per què? Per això.

M'alegra moltíssim. Aviat podrem veure el reportatge per la Teverés i qui no hagi escoltat mai la força dels seus versos tindrà ocasió de fer-ho escarxofat en el seu sofà. Felicitats Max!!

A mode d'homenatge, transcric aquí un antic post que vaig escriure sota els efectes al·lucinatoris de la lectura del manuscrit Dedins, d'en Besora, un poemari (encara, encara?, encara!) inèdit. Si pitjeu al link (labels) d'aquí baix podreu llegir uns quants poemes d'en Max Besora i aventures diverses derivades de la nostra amistat. Felicitats, nen!

En Max alliçonant al personal, a l'Orinal.

esia de l'obsessió, poesia de la malaltia, poesia de l'obsessió i la malaltia, poesia de perdre l'últim tren, poesia del monòleg febril, poesia de la repetició, repetició, poesia de la connivència, poesia del dol, poesia urbana, poesia de trobar finalment un camí, poesia accelerada d'índex bursàtil, poesia malalta, poesia pornogràfica, poesia febril, poesia barbitúrica, poesia del xiscle, poesia del voler sortir de casa i pensar-s'ho dues vegades, poesia del desastre de la catal·lèpsia i tartamuda, poesia de quatre parets nues, poesia lumpen, poesia de la ira, poesia de l'amor, poesia d'un suburvi del DF, o poesia de Castefa, poesia d'un vidre que s'esberla, poesia de la gillette a mode d'harmònica, poesia trista, poesia del Big Bang, poesia antiortogràfica, poesia de les artèries congestionades d'una gran ciutat, poesia de Lautreamont, Fonollosa i Kerouak, poesia de Houellebecq, de Boudelaire, Bukowski en hores baixes, Cassasses, poesia de cremar-ho tot, poesia de l'scratx, poesia del ratolí de laboratori, poesia del ratolí que no és un ratolí sinó un hàmster entaforat en una roda, poesia del vàlium, poesia de la truco o no la truco, poesia del fluorescent que ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, poesia de perdre el premi Ferrater dotat amb set mil euros, poesia de perdre els nervis, poesia de la tempesta que es desferma, poesia que no sutura, poesia de tornar a dalt dels arbres, poesia d'atemptat a l'acadèmia, poesia del cataclisme, poesia de Max Besora.

Editors bartlebys

Bartleby.- Nom amb què Vila-Matas va definir, amb molta fortuna, els escriptors que o bé deixen d'escriure dràsticament, o bé desapareixen sense deixar rastre. Per a més informació consulteu el llibre Bartlevy y compañía, del mateix autor.

Nota introductòria esmenada. La Supina Ignorància que habita en mi m'ha fet dir un disbarat. L'origen del mot Bartleby no neix amb Vila-matas, sinó amb Herman Melville (Bartleby, el escribiente). Gràcies per l'incís, Antoni de Sant Pol, y por la colleja, señora Gatopardo.

Caminava arrossegant els peus el matí de diumenge per la Fira de Frankfurt a la cerca de qui sap què. Molts passadissos estaven buits i la desolació envaïa l'ambient. Un cendrer ple d'una festa que s'acaba. I el cas és que jo volia conèixer la gent de Sexto Piso. I el cas és que en tot el matí no hi va haver ningú al seu stand. I el cas és que a la meva guia per no perdre'm per Frankfurt -Por orden alfabético-, es parlava d'un llibre de Sexto Piso que jo volia llegir, adquirir, fins i tot. I jo vinga a donar voltes de dalt a baix del passadís abandonat. La gent de l'agència literària Balcells i la gent d'Anagrama em fitaven i mica en mica s'anaven posant nerviosos. Un home d'una editorial veïna, al veure'm tant amoïnat, em va oferir un llibre seu, que jo vaig rebutjar per allunyar-se del meu objectiu. M'oferia un llibre infantil.

Res, els de Sexto Piso havien desaparegut deixant uns pocs llibres a les prestatgeries. Aleshores la noia d'Anagrama i la senyora de Balcells em van impulsar a cometre un pecat; emporta't els llibres que vulguis. No fotis, així, gratis? Gratis. Manllevats? Manllevats. Quan una agent literària i una editora et preguen siusplau que agafis els llibres i fotis el camp, no pots fer més que obeir com un cadell. Tres van ser els llibres de Sexto Piso que vaig furtar sota l'empara legal d'agents literaris i editorials. Qui va de Bartlebys perd els seus llibres.

Un dels llibres que vaig agafar fou El viento ligero en Parma, Enrique Vila-Matas, Sexto Piso México. Si us va agradar Entre paréntesis de Bolaño us hauríeu de llegir aquest llibre de Vila-Matas. És un recull de conferències i petits escrits molt vila-matians però que baixen molt bé -molt millor que les seves novel·les, que poden causar esgotament intel·lectual. Sempre havia escoltat que les obres de V-M eren curulles de sentit de l'humor, mes jo no el sabia trobar. Ara sí l'he trobat i em descobreixo al metro batent les meves mandívules desencaixades. Exagero.

El cas, i d'aquí el títol del post, és que trobo aquest paràgraf en un dels articles de El viento ligero en Parma (Un tapiz que se dispara en muchas direcciones), directament relacionat amb la seva novel·la Bartleby y compañía;

Otro colaborador muy eficaz en mi búsqueda de bartlebys fue Jean-Yves Jouannais, el autor de Artistes sans oeubres (Artistas sin obras), libro en el que citava a los shandys de mi Historia abreviada de la literatura portátil y que me aportó información muy valiosa sobre el tema de los del No (así es como llamo en privado a los bartlevys), tan valiosa como la de la existencia de esa Biblioteca Brautigan que acoge en Burlington, Estados Unidos, todo tipo de manuscritos rechazados por las editoriales. Mucha gente cree que esa Biblioteca Brautigan es inventada, que no existe, pero no es así.

Investigo una mica i confirmo l'existència d'aquesta biblioteca per a ningunejats, i penso que uns autèntics generadors de bartlebys són els Editors No; "NO et publiquem", "NO s'adiu en el nostre catàleg", "Aquest llibre NO és bo", etcètera. Jo podria enviar unes quantes tones de paper a The Brautigan Library, P.O. Box 521, Burlington, Vermont, 05402, USA, i així guanyaria uns quants metres quadrats d'espai per estirar les cames a l'editorial que m'alimenta.

Diari de Cuernavaca explica la història que hi ha

en els orígens d'aquesta misteriosa biblioteca.