dissabte, de novembre 04, 2006

País

Quin país, déu meu. No dubto que per a algun analista estranger, el rotllo que estem vivim ha d'èsser sumament estimulant. Ahir vagava pel carrer mentre pensava quins debats tan interessants, inútils i violents que estic llegint po e l'intenné. Pensava també que m'irrita un ou que la situació post-electoral em desviï d'allò que a mi m'interessa, que és el següent;

El Lamento del Portnoy
vs.
Putas asesinas

-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Segon round Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva


Però, carall, em sembla que estem vivint una catarsi política, social i cultural molt interessant en aquest forat sense fons, després de la qual res tornarà a ser el mateix. Només cal llegir la magnitud dels debats que s'originen, l'enfolliment en què alguns es fan l'arakiri i algunes engrunes de reflexió interessantísima que m'agradaria lligar amb els meus posts-marginals del Trencaclosques. No m'interessa el rotllo polític, tanmateix. No m'interessa una merda. Com a bon ciutadà que sóc. Ehem. Com a bon ciutadà que sóc. Hòstia, veieu que ja res tornarà a ser el mateix? Com a bon ciutadà que sóc, m'he preocupat de saber què fa trempar a més de quatre mil persones que han dipositat el seu vot en C's al meu barri de Guinarbronx. I estic una mica més tranquil, o una mica més intranquil, al saber que el que Horta Guinardó necessita és Cargas de amor hacia el ciudadano. També estic una mica més tranquil després de veure que el cadell de l'Espada m'ha censurat un comentari que no contenia cap mena d'insult, ni res. És allò de la libertad, libertad, libertad (digital, digital, digital).

El cas, i deixeu-me compartir amb vosaltres un petit moment d'ahir nit, és que caminava pel carrer preguntant-me de manera freudiana perquè vaig haver d'anar a molestar a can Luri per saber la seva opinió sobre els resultats de les eleccions. En Luri va agafar gentilment el meu guant i va escriure un post que a mi m'interessava molt llegir, però més tard va venir algú ben borratxo de patriotisme i ja hi som, la mateixa merda de sempre. Lamento l'espectacle, senyor Luri. I caminant pel carrer m'he donat compte que són els amics castellanoparlants que se senten catalans, o que no se senten d'enlloc però els molesta el clima enrarit, o que se senten espanyols però els molesta el clima enrarit, que han de parar els peus al discurs amargat i amargadíssim de C's. Crec que a la vista dels resultats electorals i a la vista de la meva experiència amb nouvinguts, hi ha alguna cosa que no funciona en aquest país i que és profunda i desconeguda, potser és això que Quiñonero escriu, de manera preclara;

Muy groseramente, para mi gusto, la política hace un daño pavoroso a la cultura catalana que se expresa en catalán. La política y los intereses de un diminuto círculo de políticos catalanes me temo que está pisoteando, cuarteando si no destruyendo, la obra inmensa que construyeron numerosas generaciones de hombres de cultura. Culturalmente, Cataluña podía y no sé si puede aspirar a Todo. Políticamente, los políticos catalanes han convertido Cataluña en algo mucho más minúsculo.

La llengua catalana és només la punta de l'iceberg. C's explota demagògicament i partidista la qüestió de la llengua. Però soterrada hi ha una altra qüestió, que és la que Quiñonero apunta. Fins ara la resposta de la societat catalanoparlana de Catalunya (per dir-ho d'alguna manera) ha estat o bé d'ignorar el discurs pamfletari de C's o bé de retroalimentar-lo. Però ahir nit pel carrer vaig pensar una cosa. No són els partits polítics ni som els catalans que ens hem arrossegat per aquí tota la vida qui podrem neutralitzar el discurs populista de C's. Crec sincerament que és tasca dels catalans que parlen o escriuen o pensen o fan l'amor en castellà i que viuen aquí, en aquest país seu i nostre que és Catalunya. Per què ho penso això? Perquè els nacionalismes espanyol i català són sords i criden massa.

Cap comentari: