dilluns, de novembre 20, 2006

B(eckett) com a obsessió

Quan em fulmino un llibre en un parell de dies hàbils vol dir dues coses; o bé que m'ha captivat o bé que té menys pàgines que en Teo va en avió. El cas que avui ens ocupa, mentre del fons del passadís s'escolta la lletania de l'Àgora, es conjuguen les dues possibilitats. Parlem d'Esperando a Beckett, de Bonells, Jordi Bonells.

El llibret de Bonell té cent una pàgines, cos de lletra per a que pugui fruir de la lectura el veí del darrera del bus/metro i interlineat generós. Unes quantes fotografies acompanyen el text. Desconec a quant el vénen, doncs vaig fer ús del sistema de préstec de la biblioteca pública. Escoltin, està molt bé això del sistema de préstec de les biblioteques. Francament bé. T'estalvies uns dinerons. Acte seguit, després dels tecnicismes que imposa l'ordre i la tradició, passaré a parlar no massa extensament del llibre.

I doncs, què és aquest llibre sinó unes memòries sobre com la literatura exerceix la seva força centrífuga que ens eleva, morfina per a la tristesa objectiva i subjectiva de l'adolescent que no se sent d'enlloc! Vet ací un sagal pobre a qui les circumstàncies de la vida posen en una torre de rics, en ple carrer Iradier, territori gauche divine. Vet ací un sagal que descobreix el seu Bolaño (Beckett, en el seu cas) i a partir d'aquest feliç moment tot és mesurat en base a Beckett. B com a obsessió.

Hi ha moments d'obcecació romàntica, com quan Bonells, ja ben enganxat a la dura droga bekettiana decideix llegir a l'irlandès en francès (idioma que desconeix). Sí senyor, això és tenir uns collons de brau!Hi ha moments tan tràgics que només poden ocórrer en l'adolescència. Com quan el jove Bonells va a la llibreria Leteradura (que sembla que regentava l'esposa d'Herralde) i se sent humiliat per la dependenta, que no el veu prou afrancesat com per a adquirir cap beckett en versió original. Hi ha moments en que la metàfora del moment és tan potent que no cal cap metàfora; com quant en Bonells va a la discoteca Bocacció (epicentre de la guache divine) i s'ho troba tot tancat, i el senyoret ric de la barra insisteix en donar-li una coca-cola, bo i sabent que el jove no la pot pagar. És la ira i l'orgull de qui no accepta que el convidin. És l'orgull del proletariat. Hi ha moments molt intensos, d'una carrega emocional evident, com quan l'adolescent-fet-home retorna a Barcelona i descobreix que tiren a terra la torre pija on son pare ha servit tota la vida. Hi ha moments en què hom descobreix que la pàtria de Bonells és el no man's land, l'interregne típic de l'adolescència que deriva en l'Apàtria, el país de la terra cremada. El jove Bonells no essent ric viu a Iradier; no essent de la gauche divine, perquè era de la gauche que les passaven putes, sentia les seves mateixes inquietuds intel·lectuals,

Muy a menudo he añorado no haber vivido en un barrio de pobres, en La Verneda o en Hospitalet o en Poble Nou. Todo hubiera sido más sencillo.



Tampoc no se sent ni català ni espanyol, porque la vida me ha hecho así,

El bilingüismo puede caracterizarse por una constante y obsesiva otreidad. Hablando castellano, se es otro para el catalán, hablando catalán para el castellano. Y encima yo he acabado hablando y escribiendo en francés.


Una personalitat així, bé mereix ser seguida. Caldrà llegir-se ara la seva obra La segunda desaparición de Majorana. Segons Le Figaro, una aguda reflexión sobre la identidad.

Bé, escoltin, jo crec que és un llibre iniciàtic en molts sentits. Un llibre d'afirmació de l'autor. Jo modestament els hi recomano. És un llibre que regalaré a mon pare, de qui ja tinc el gust ben apamat. Es poden creure que és fanàtic de Dovlàtov i de Carver?

I per acabar, dues consideracions;

Una.

El cole pijo (Escola Pija de Sarrià) que surt a la pàgina 109 va ser la meva presó durant molts i molts anys. Sensació estranya al descobrir que un escriptor es passejava entre les runes col·lindants mentre jo em prenia l'esmorçar i m'esbatussava amb els companys.

Dues. Una perla.

No está bien despreciar a los intelectuales, porque soy un intelectual y Beckket era un intelectual. Pero es así. [...] mi desprecio se fue forjando durante esos años en los que yo no era y en los que me parecía imposible llegar a serlo, aún cuando fuera precisamente eso lo que quería ser. Es terrible ser lo que uno desprecia. ¡No faltaría más! En esto, soy marxista-leninista de base. Ceporro a más no poder. A decir verdad, cuando se miran los momentos clave de la historia, la actitud de los intelectuales ha sido a menudo vergonzosa, cuando no deleznable. La mayoría son, como dicen los franceses unos couilles molles (acojonados). Salvo cuando ha pasado el peligro. Entonces no se privan de dar lecciones a diestro y siniestro, fingiendo olvidarse (o lo que es aún peor, olvidándose sin siquiera fingir) de que son siempre otros quienes han sacado las castañas del fuego.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista.


... I una broma (de mal gust?). Seguin i riguin;
Franco! , Franco! o El padre de la novia.

... I una altra broma de mal gust
; Si volen que els hi firmi la pantalla del seu ordenador, vinguin al Saló del Llibre.

Cap comentari: