Roth vs. Orwell

Si aneu a la llibreria adequada segur que us podran encarregar Diario de guerra 1940-1942, de George Orwell, editat a Mèxic per l'editorial Sexto Piso. El nom de l'editorial Sexto Piso, segons diuen els seus joves fundadors, neix d'un comentari que algun d'ells va proferir al destí, alguna cosa així; Antes de hacer algo que no me guste me tiro de un sexto piso. Això diu la llegenda. Penso que per a la meva futura i llunyana editorial imaginària ja he escollit un nom; Editorial No. No ho facis, no fotis, etc.

Si aneu a la llibreria adequada i demaneu aquest llibre i, sobretot, us el llegiu, potser us avindreu a compartir la teoria que m'he inventat aquest matí. Al Londres de la rereguarda, l'amic Orwell es consumeix cercant la notícia veraç entre les muntanyes de porqueria que els diaris britànics llençaven al carrer. Estudia els diaris i els llegeix entre línies fins acabar concloent sovint que cap diari porta cap noticia. És un diari polític i personal ben pessimista, el seu, ple d'elucubracions fallides sobre els avatars de la guerra i amb alguna pàgina brillant i verinosa i curulla de mala llet. És el diari d'un que se sap cec, i el lector afinadíssim amb ganes fer volar coloms pot inferir que aquests diaris són una de les llavors de l'arxiconegut 1984. Havent llegit part important del diari, concloc, a risc de dir una bestiesa, que 1984 no neix només des de la crítica al totalitarisme d'Stalin, sinó també a la societat britànica en temps de guerra, que no sap que no té cap mena de notícia fiable del front de batalla, i a la que ni tan sols li importa. He fet una aportació a la Literatura afirmant això que afirmo? No, només alimento la confusió, que m'agrada molt. Orwell, en algun moment, es veu fent propaganda patriòtica amarada de nacionalisme banal, particularment quan parla de les negociacions respecte l'independència de la Índia. Si Orwell parla de manera tan clarivident del Gran Germà i tota la mandanga totalitària en 1984 és perquè ell la va practicar, i no només posant en una llista 37 escriptors prosoviètics britànics que va lliurar al Foreing Office. (Això últim va passar l'any 1949, just l'any en què es publicà 1984, que té pebrots la cosa). Mireu, per exemple, què escriu Orwell l'1 d'abril de 1942;

"Ayer Connolly quería citar un pasaje de Homenaje a Cataluña en su transmisión. Abrí el libro y me topé con estas frases:

Uno de los aspectos más horribles de la guerra [Guerra civil espanyola] es que toda la propaganda bélica, todo el griterío y las mentiras y el odio, provienen invariablemente de gente que no está peleando... Es lo mismo con todas las guerras; los soldados combaten, los periodistas gritan, y ningún verdadero patriota se aproxima jamás a la trinchera, excepto por breves visitas propagandísticas. A veces me consuela pensar que el avión modifica las condiciones de la guerra. Quizá cuando la siguiente gran guerra llegue podamos ver algo sin precedentes en toda la historia; un jingoísta con un agujero de bala.

Heme aquí, en la BBC, menos de cinco años después de escribir eso. Supongo que tarde o temprano todos escribimos nuestro propio epitafio."

George Orwell, Diarios de guerra 1940-1942, Sexto Piso.

Per a aquells catalans que vam ser educats sota l'estricte règim totalitari de la immersió lingüística i per tant no tenim ni la més remota idea de castellà, jingoísta vol dir; Patriotero exaltado que propugna la agresión contra otras naciones.

Bé, potser la meva tesi és una irreflexió, una parida. Però així és com he passat el matí, inventant posts per a vostès. Si no podem jugar amb la literatura ja em diran quina gràcia té comprar-se tanta tinta i tant paper.

*

Això era el dissabte, però no vaig gosar molestar-los, apreciats clients. Avui sí que en tinc ganes. Mirin, passo el cap de setmana anant i venint d'Orwell a Joseph Roth. I invariablement, els diàlegs imaginaris entre aquests escriptors apareixen davant meu. De Roth estic paladejant Las ciudades blancas, una altra obra mestra editada per Minúscula. I doncs, aquest Roth m'agrada bastant més que no pas Orwell; trobo que les seves cròniques són potentíssimes, descregudes i d'una decadència prussiana molt malengiosa. Tinc un fotimer de frases literàries que em plaurà molt transcriure al meu abocador de frases literàries; La Segunda Periferia. Tot al seu temps. Volen saber més coses de Roth? Allò que ha escrit la crítica Insegura que no ho espatlli en Quinina; llegeixin aquest article.

El cas és que quan et llegeixes dos llibres al mateix temps sorgeixen com espectres diàlegs imaginaris entre els autors i hom es diverteix reorganitzant-los, contraposant-los i descontextualitzant-los. En el cas que ens ocupa, i sense tenir punyetera idea de l'ofici de periodista, no cal ser un llumeneres per escatir que Orwell i Roth practiquen un periodisme antagònic l'un de l'altre, almenys en aquests dos llibres. M'imagino a en Roth llegint els diaris d'Orwell i escrivint això que ara jo els transcric.

Quien permaneció en la retaguardia, sólo experimentó el fin del mundo desde una perspectiva histórica, se limitó a ver la gran guerra mundial de nuestros días [es referiex a la primera guerra mundial] como las guerras de Cartago y Roma. Conoció la guerra de su tiempo por las noticias, así como había conocido las del pasado através de los libros de textos. Aún existe una diferencia entre vivir algo en carne propia y vivirlo en la de los hijos.

Joseph Roth, Las ciudades blancas, Minúscula.

Però ja els hi dic, eh, això només és un joc. Una de les coses bones que tenen els diaris d'Orwell és la genialitat en què s'inferereix l'experiència d'Orwell a les trinxeres d'Aragó o als carrers de Barcelona (Homenatge a Catalunya) a la Segona Guerra Mundial, i la cosa no li surt del tot malament. Així que res, que ja som a diumenge i hem passat un altre cap de setmana. Aquesta és la única conclusió vàlida que jo extreuria d'aquest post. Passin-ho bé.