Aquest post l'he variat ara mateix, perquè el que abans ocupava aquests mateixos bits de blog no m'ha semblat correcte. No m'ho ha semblat quan he vist arribar a l'Aliada i hem parlat de com està la seva gent a Veneçuela. He pensat d'immediat en aquest post i he vist que em comportava com un d'aquests eurocèntrics que veuen el tema de les eleccions veneçolanes com un divertimento geostratègic llunyà, com una partida d'escacs global contra l'imperialisme ianqui. Durant el dia d'avui he llegit posts d'altres col·legues bloggers catalans que tractaven la cosa amb una superficialitat llastimosa i vergonyant. Vilaweb els posava com a post destacats a la seva pàgina. Llàstima i vergonya per a ells també, doncs. No em vull posar al seu nivell. Amb tot, deixaré la cançó per al senyor Luri, doncs és un bon tema musical i la música, fins on s'ha demostrat, no fa mal. Realment, costa posar-se en la pell d'un veneçolà que no està d'acord amb el procés chavista. Vist des d'ací, el chavisme és d'una hilaritat fins i tot divertida. Res més lluny de la realitat dels veneçolans. Sis anys més. I ara sembla que Chávez vol esmenar la constitució i quedar-se fins que el cos aguanti. Fem un paral·lelisme ad-hoc. Imagineu que no vau ser votants d'Aznar. Imagineu-vos ara la possibilitat de tenir-lo a la poltrona durant un temps que amenaça de ser indefinit. Per acabar, imagineu-vos que el vostre país és seguit per molta gent arreu del món que s'alegra que Aznar estigui anul·lant els vostres projectes vitals, o si no se n'alegra, s'ho pren amb un nivell insuportable de lleugeresa. Això no vull que passi a L2P. Francament, el resultat de les eleccions ha estat un desastre.
Tinc un amic allà, que vaig conèixer aquí, i que ara es troba en paradero desconocido des que es van saber els resultats. Sembla que tenia coll avall que aquest cop sí que guanyaria la oposició. Li agrada d'anar amb moto, i l'any passat em va convidar a anar a fer un vol pels cerros que envolten Caracas. Tot em sembla tan trist. Unes dades que he rescatat per la blogosfera. El meu amic deu estar estripant la seva moto furiosament, sol. Se li passarà, de ben segur. Un altre amic ha fet un post que crec que recull els sentiments de molts veneçolans, que TVC ha silenciat de manera un tant ingènua. No m'ha agradat com ho ha fet l'enviat especial de TVC. En canvi, TVE i Cuatro s'han ajustat més a la idea que tinc jo de la realitat veneçolana. Com em va dir un dia un amic meu; d'entre les esquerdes de l'estil s'hi pot copsar la realitat. Això no ho ha aconseguit el reporter de TVC. Uns familiars de la meva aliada, que són funcionaris a Veneçuela, sembla que van votar a Chávez, bo i essent de l'oposició. Ho van fer amb llàgrimes els ulls, m'expliquen. I doncs, perquè l'has votat, home de déu? Aquesta és la estúpida pregunta que m'ha sortit. I bé, carregant-se de paciència, perquè s'ha de tenir molta paciència amb la gent que no viu el peo de prop, m'expliquen que corren perill de veure's al carrer si voten contra Chávez, i han optat per l'autocensura. Amb llàgrimes als ulls. Les petges dactilars, sabeu?
No vull ser massa melodramàtic. Veneçuela és un país de melodrama i és bellíssim; cal fer esforços per no caure en la temptació de quedar-se només amb la primera part de l'assumpte. Per tant, amiguets, us deixo amb aquest tema de jazz divertit. Demà aquí serà un altre dia. Allà potser no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada