El dia del Pla B

El Pla B. La cronologiaEl Pla B
Extensions del Pla B
El dvd del Equipo A i el dvd del Pla B
El Pla Blanes
Mario Santiago i el Pla
Deadlines
Men at Work
El Pla B (Barcelona, 25 de juny, 20.00 hores)
Explosions controlades del Pla B
El Pla B s'ha materialitzat

***
EL PLA B

La gloria nocturna de ser grande no siendo nada.
Fernando Pessoa

No sé, no em veig capaç d'expressar-me per escrit, ara mateix. I seria necessari escriure tot el que va succeir ahir, sí, però ara vull silenci, ara em sento extremament buit per dins. Buidar-se del tot, això hem fet uns quants per major glòria del Pla B. Em sento tan orgullós de tenir els amics que tinc, que han pogut participar o no en el Pla B, que s'apunten a totes i fan que les coses siguin grans i recordades. Orgullós també d'aquells a qui no conec però responen les crides i venen i seuen i escolten tot allò que succeeix a l'escenari amb una atenció que poques vegades havia vist a l'Orinal. No sé. Em sento trist i alegre al mateix temps. Tot va anar tan B, ahir, tant, que per molt que m'hi esforci no podria explicar ni les adrenalines, ni les llàgrimes que jo vaig veure rodolar galtes avall a primera fila... Prou. Prou d'escriure, ja.

Sabeu, ahir l'Anna va gravar tot el Pla B. Miraré de descobrir com es fragmenta un video d'una hora i mitja aproximadament per tal de penjar-ho al youtube, per a que el nostre pla serveixi com a font d'inspiració per a les cel·lules adormides de mil Plans B d'arreu del món.

Encara no me'n sé avenir, de tota la feina que hem fet, i de l'èxit rotund que entre tots hem aconseguit. No mencionaré els noms dels integrants del Pla B. El Pla som tots, i punt. Però sí que vull destacar la feinada de'n Quirky. Aquest home és senzillament increïble. Hi ha una generació de poetes i escriptors i afins que no sabem quantes coses li debem, a en Quirky.

Prou. Estic cansat, buit, esgotat. El Pla B, en imatges i fragments.

L'ESCENA DEL CRIM

L'amo de les tisores, el senyor Quirky.

EL TRIANGLE MÀGIC ON VIU BOLAÑO

Quinina

Núria Martínez Vernis

L'INTERROGANT DEL TRIANGLE, LA CAPELLETA B

Tres individus atònits i interrogatius

LES FOTOS DEL RIGOLA (Gràcies, Rigola! Gràcies Teatre Lliure!)

LA GRAN COARTADA DEL PLA B

Aquest pobre diable no té fotos de la projecció del fantàstic documental de Jaume Pujades!
.

Quinina: La cèl·lula barcelonina del Pla B vol donar una càlida i emotiva benvinguda al Pla B (secció Blanes) i molt especialment a Joan Planells i Carolina López. La vostra presència aquesta nit ens honora, ens motiva i ens il·lumina. Carolina, si aconseguim traslladar-te una desena part del respecte i amistat que et volem transmetre, ens donarem per més que satisfets. Benvinguda a casa teva.

Xavier Sabater:

[...] Bienvenida, oh amada, a los largos años del desempleo y los
motines
Bienvenida al hambre y a los poemas de amor
Bienvenida a los poemas miserables a los poemas parpadeantes
a los poemas extáticos de la intranquilidad
Que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos
ningún tipo de coartada [...]
.

Ana María Chagra: [Els infras]¿Pandilleros, anarquistas o la voz de un México tumultuoso que el oficialismo despreció mientras podía controlarlo? Quizá todo junto. También la reencarnación de aquellos muchachos masacrados durante el sexenio de Gustavo Díaz Ordaz en la plaza de las Tres Culturas (mayo de 1968), subempleados perpetuos, sin paternidad ni ideología reconocidas, en suma, la raza sublevada desde que Emiliano Zapata quería inventar un país durmiendo bajo un árbol.

Yulino Dávila:

Y a veces creo ver una moto negra
Como un burro alejándose por los caminos
De tierra de Zacatecas y Coahuila, en los límites
Del sueño, y sin alcanzar a comprender
Su sentido, su significado último,
Comprendo no obstante su música:
Una alegre canción de despedida.
.

Josep Pedrals: [Carta de B a Mario Santiago] Cuando mejore mi economía apareceré por tu casa una noche cualquiera. Y si no, es igual. El trecho que recorrimos juntos de alguna manera es historia y permanece. Quiero decir: sospecho, intuyo que aún está vivo, en medio de la oscuridad, pero vivo y todavía, quién lo iba a decir, desafiante. Bueno, no nos pongamos estupendos. Estoy escribiendo una novela en donde tú te llamas Ulises Lima. La novela se llama Los detectives salvajes.

Un fuerte abrazo,
R.



Francesc Gelonch: Debo advertir, asimismo, que ahora tengo 29 años y que a los 26 ya era un veterano de la resistencia y de la paciencia, con varias novelas a medio escribir, varios libros de poemas a medio publicar y un par de cortometrajes en super 8 dirigidos y financiados por mí.

Decía, a quien quisiera escucharme, que no esperaba nada, que era una manera de encubrir que lo esperaba casi todo, que a su vez era vivir en el error y el crimen.



A la dreta, David Colmenares: En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

A l'esquerra, Jordi Carrión: Espero que nadie me tome a mal mis anteriores palabras. Era broma. Lo escribí, lo dije, sin querer. A estas alturas de mi vida ya no quiero más enemigos gratuitos. Estoy aquí porque quiero enseñaros a ser hombres. No es verdad. Era broma. En realidad me muero de envidia cuando os veo. No sólo a vosotros sino a todos los jóvenes escritores latinoamericanos. Tenéis futuro, os lo puedo asegurar. Pero no es verdad. Era broma. Ese futuro es tan gris como la dictadura castrista, como la dictadura de Stroessner, com la dictadura de Pinochet, como los inumerables gobiernos corruptos que han sucedido uno detrás de otro en nuestra tierra. Espero que nadie se le ocurra desafiarme a pelear. No puedo hacerlo por prescripción médica. De hecho, cuando acabe esta conferencia pienso encerrarme en mi habitación a ver películas pornográficas.



Laia Martínez López: Allí un emigrante murciano, un charnego llamado Pijoaparte, uno de cuyos oficios es robar motos, se enamora de una rica y joven barcelonesa, que además es guapísima, llamada Teresa. Los padres de Teresa tienen una casa en Blanes, en donde veranea con la familia. La novela se llama Últimas tardes con Teresa [...] Ahí está Blanes. No un Blanes real, sino el espíritu de Blanes o uno de los espíritus de Blanes, el paraíso inalcanzable del charnego Pijoaparte y el paraíso alcanzado por el sudaca Bolaño.



Martí Sales: [...] un terremoto de gran magnitud que haría desaparecer el pueblo entero en medio de una ola de polvo, y cuando pensaba lo que acabo de decir ocultaba la cabeza entre las manos y me ponía a llorar, y mientras soñaba (o imaginaba) que era de noche, y que yo salía de mi casa y me iba a la playa, y en la playa encontraba al viejo tendido sobre la arena, y en el cielo, junto a otras estrellas, pero más cerca de la Tierra que las otras estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso[...]

Andreu Subirats:

El bosc no té paraules
No sap dir bon dia,
bona nit.
Ens accepta.
En el seu enigma,
som un altre enigma.
[...]

[poema inèdit de B en català]

Marc Romera: Nuestro buen artesano escribe. Está ensimismado en aquello que va plasmando bien o mal en el papel. Su mujer, sin que él lo sepa, lo observa. Efectivamente, es él quien escribe. Pero si su mujer tuviera rayos X se daría cuenta de que no asiste a a un ejercicio de creación literaria sino más bien a una sesión de hipnotismo. En el interior de un hombre que está sentado escribiendo no hay nada. Nada que sea él, quiero decir. Cuánto mejor haría ese hombre dedicándose a la lectura. La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.

Juan Antonio Montiel: Toda vida, le dijo esa noche Epifanio a Lalo Cura, por más feliz que sea, acaba siempre en dolor y sufrimiento. Depende, dijo Lalo Cura. ¿Depende de qué, buey? De muchas cosas, dijo Lalo Cura. Si te pegan un balazo en la nuca, por ejemplo, y el pinche asesino se acerca sin que lo escuches, te vas al otro mundo sin dolor y sin sufrimiento. Pinche escuincle, dijo Epifanio. ¿A ti te han pegado muchos tiros en la nuca?

Félix Pons:P. ¿Qué le despierta la palabra "póstumo"?
RB. Suena a nombre de gladiador romano. Un gladiador invicto. O al menos eso quiere creer el pobre Póstumo para darse valor.

P. ¿Confiesa que ha vivido?
RB. Sigo vivo, sigo leyendo, sigo escribiendo y viendo películas, y como dijo Arturo Prat a los suicidas de La Esmeralda, mientras yo viva, esta bandera no se arriará.

Núria Martínez Vernis:
[...]

Tú no te mires

en el espejo de la muerte.

Mírate en un espejo real,

en el espejo de tu baño.

Ese eres tú, el que brilla

y mira el Mediterráneo.

Fantástico.

Sin miedo.

Sin miedo.

EL PLA B (AUTÈNTIC)

Mentre un servidor sopava amb els components del Pla B (secció Blanes), un grup autònom radical que es proclama a si mateix Pla B-Autèntic va perpetrar una serie d'atacs-homenatge, tot cridant que els del Pla B "normal" són una merda reformista, quintacolumnistes i subtileses d'aquest estil. És obvi que el Pla B és un i només un, l'autèntic, el que dóna sempre la cara. Els membres del Pla B-autèntic són una colla de bohemis de pa sucat amb oli. Jo vaig anar a cridar-los-hi l'atenció, benvolgut alcalde, jo no he fet res. Em van dir, tu de qui ets, del Front Infrarrealista Popular, o del Front Popular Visceral-realista? Els vaig enviar automàticament a la merda, i aleshores em van treure amb extrema violència la samarreta i amb una actitud desafiant van pintar el rostre de B sobre la peça de roba que més m'estimo, amb spray, que no marxa ni a la de tres. Manda huevos, oi? Els radicals repetien compulsivament un slogan municipal prou conegut: Fem-ho B, fem-ho B. Senyor alcalde, jo no els conec absolutament de res. Però oi que són meravellosos?

El Pla és seu:
Erudició poètica (PlaB)
Visca Bolaño, amb crit de guerra o sense
Bolaño en la calle
El Pla B i La materialización del Pla B
Nit B. Gràcies
Las cosas que importan
El Pla B

La Segona Perifèria

Aquest blog està íntegrament dedicat a la Mari,
Única i Estimada Aliada durant tant de temps.

Aquest estrany viatge ha arribat al seu final. Aquest viatge ja no complau al viatger imaginari. Ha arribat el moment de baixar de l'escenari, i el viatger baixa. El viatger vol tornar a casa, malgrat ja no recordi a on para.

El viatger imaginari, un tal Subal Quinina, de sobte s'ha sentit cansat. Ja no és aquell que va emprendre l'aventura anomenada La Segona Perifèria. Es passeja per les runes del Teatre Buit i fa memòria. No pot sentir més que un profund agraïment i amor per tots els companys que s'ha trobat pel camí. Amics que romandran, n'està perfectament segur, i per això ni s'inquieta ni es lamenta.

El viatger imaginari no deixarà d'escriure. Li agrada escriure, tant, que no té més remei que abandonar el Teatre Buit, perquè ja se'l sap de memòria. Ha arribat a sentir-se un presoner, dins aquestes quatre parets. Escriure, segons creu, és sinònim de ser lliure, i per ser lliure calia baixar immediatament de l'escenari. Ara ressegueix amb la punta dels dits les butaques polsoses del Teatre Buit fins arribar a la porta de sortida que, ben mirat, és la porta d'entrada d'alguna altra cosa. Es gira un moment i veu en el promontori de l'escenari un Ull que Tot Ho Veu i que ho tenyeix tot de vermell. Mica en mica s'apaga. Abans no s'hagi fos del tot, li fa una reverència versallesca i encén una darrera cigarreta. Se la fuma i en acabat llença la punta a la moqueta i la trepitja amb decisió, per no cremar-ho tot. I marxa.

Subal Quinina és Miquel Adam Rubiralta, servidor de vostés.

Pensaments subterranis

Psè.

Un balanç

Era simpàtic un home així? Estimava, odiava, s'esforçava? Sembla que hauria hagut d'estimar i d'odiar, i de patir, ja que ningú no se n'escapa. Ell, però, s'ho ingeniava per estimar tothom. Hi ha una mena de gent en la qual, per molt que t'hi escarrassis, no provocaràs cap sentiment d'hostilitat, de venjança, etc... Facis el que facis amb ells, sempre són afectuosos. Tanmateix, cal dir en justícia que el seu amor, si el dividíem en graus, mai no arribaria al punt d'ebullició. Tot i que hom diu que aquesta gent és bona perquè estima tothom, en essència no estima ningú; i si és bona ho és només perquè no és dolenta.

Oblómov, Ivan A. Gontxarov, trad. Josep M. Güell, Proa

Després de dos mesos sense badar boca, la tinc enganxifosa i tumefacta. Han estat dos mesos d'estar estirat a les brases de manera voluntària, exorcitzant el passat i anhelant el futur. M'he palpat el cos, retrobant-me de nou i sorprenent-me. No m'han passat coses extraordinàries dignes de mencionar ara i aquí. He anat tirant per un camí que fa pujada. Vaig tirant per un camí que fa pujada. El moviment es demostra caminant i, ves, jo vaig tirant i cada cop em costa més queixar-me.

Damunt les brases he llegit a poc a poc, com un malalt sense forces menja la sopeta de l'hospital. Sense queixar-se. He llegit llibres antiinflamatoris que canvien vides. He trobat en ells indicacions secretes i valuoses. Llibres que són pensats per ser llegits en la calma absoluta d'una cala perduda, o en un santuari consagrat als déus de la literatura i l'hedonisme vacacional. Llibres que t'empenyen a estats d'ànim singulars, llibres que només poden entendre els tipus ferits que fugen. Dos són els llibres-medicina que han mirat d'acompanyar-me en temps de feridures i d'esperes insuportables i vanes: El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers i Oblómov, d'Ivan A. Gontxarov. Han acomplert la seva funció amb excel·lència. N'he llegit d'altres, clar, n'he deixat de llegir molts més. Alguns eren una autèntica porqueria.

No tinc ganes de predicar les virtuts d'aquests dos llibres extraordinaris. Abans llegia com un lector, després com un editor, i ara llegeixo aquest llibres com un humil escriptor vacacional que té ganes d'aprendre dels millors. Jo... jo no sabria com explicar-ho, però la manera com McCullers trena els diferents fils narratius de la seva obra és una meravella, la manera com Gontxarov explora la psique d'Oblómov és una lliçó magistral sobre l'ànima paralítica de l'home modern. Ambdues sotgen la solitud de l'home d'una manera increïblement exacta. Però no vull predicar. Em costa cada cop més postular, i el que pot ser bo per a mi, pot ser nefast per algú altre.

Dos mesos peculiars, ordinaris, però peculiars. He fet companys de brases excepcionals, amics de gin-tònics de matinada, aquelarres de desemaparats. Colombians en la seva majoria. Amb ull clínic hem anat cartografiant desastres. Uns amb una fredor i sang freda que em sorprèn i em galvanitza, d'altres enriquint els seus relats tal i com només ho saben fer els llatinoamericans. Ens hem fet companyia com fan els alcohòlics anònims, amb recaigudes i tot. D'això es tractava. Confessar-te amb uns estranys. Ara que les brases es van refredant, ens retrobem i m'hi trobo bé. Ja són els meus amics.

Recuperat una mica l'esperit irònic necessari per a la convivència amb humans que no fugen, pujo a la terra de vents a viure amb els socis de La Suïcida i afins. Em sento com aquells intel·lectuals russos que anaven a tractar-se el reuma a geografies més amables, com Suïssa, Àustria o el mar Bàltic. Anem nus per la platja, llegim a tothora, sopem de matinada, fem volar coloms, jugo a ser escriptor i començo una novel·leta destinada únicament a certificar inoperàncies que ja intuïa, llegim alguns manuscrits, venen a visitar-nos els amics, ens ho passem realment bé.

Després d'un mes a Fontclara, torno a la ciutat enganxifosa. Compro una butaca per a llegir tal com déu i Oblómov manen. També servirà per fer menys feixuga l'espera incerta, que ara mateix és sinònim de present. Començo a llegir Dissabte, de McEwan. M'agrada. Obro amb certa desgana i reticència el blog, quan ja no puc estar més avorrit.

Traumes postvacacionals i reentré literària

Els amics de les arts. El Código da Vinci.

***

Benvolguts escriptors estivals i de cap de setmana. Jo sóc un dels vostres. Però també sóc un d'ells i, en la meva dualitat, us dono la benvinguda a l'época dels manuscrits no desitjats. Qui de vostés, siguin francs, qui de vostés no ha escrit una novel·la sota la parra de la segona residència, la novel·la que sense cap mena de dubte representa la quintaessència de la literatura? La salvació de la lletra impresa? Vosté? I el de més enllà? Aiiiii, benvinguts a les negatives i als traumes postvacacionals. Entre tots ho rebutjarem tot. Benvinguts de nou a la Perifèria i a les inacabables jornades laborals.

***

En nom de Panderic Inc. voldria agrair-li aquesta proposta tan interessant. Malauradament, després d'haver considerat detingudament...

...i d'una apassionada discussió entre els editors, hem arribat a la conclusió que el seu llibre, per desgràcia, no coincideix amb les nostres necessitats editoriasls actuals.

...Li desitgem tota la sort del món a l'hora de situar aquesta obra en una altra editorial, i lamentem profundament que aquesta vegada no ens hagi estat possible oferir-li un contracte.

No ha considerat la possibilitat d'oferir el seu manuscrit a HarperCollins o potser Random House?

Felicitat (R)
Will Ferguson
Trad. Jordi Cussà
Columna

Subal sense por

I què passa si deixes el blog aturat a partir d'ara i fins a principis de setembre?

El Pla B s'ha materialitzat

Sigan atentos a sus pantallas. Gràcies a tots.

La crònica del nostre home a Blanes

[Gràcies Jaume!]

Explosions controlades del Pla B

Ahir a les 18.00 hores vaig anar a veure al senyor Quirky a l'Orinal buit. Quirky comença a bastir escenaris i cosetes. Em pasejo i fumo. Increïble les coses que pot fer l'artista amb una mica de plàstic i fusta i il·lusió fanàtica. Tot va prenent les formes imaginades durant tant de temps.

Ahir a les 22.00 hores, ens trobem amb en Fèlix a L'Orinal buit. Llegim i recitem amb veu alta, rellotge en mà. Hi ha coses del text que cal polir i les polim o mirem de polir-les. Fèlix llegeix meravellosament i té més nocions de teatre i escenografia que no jo, que no trepitjo un teatre des de 2666. Prenem notes als marges del Pla.

Avui a les 8.50 hores camino cap a la feina i paro a comprar el diari. Veig que el Cultura/s de La Vanguardia d'avui va dedicat a les diferents formes d'avantguarda actuals. Em compro el diari i em planto al mig de l'acera. Em busco i em trobo. Avui Cultura/s ha tingut a bé publicar l'article Infras somos todos, que em van encarregar fa un temps, recorden? Espero que el disfrutin, com una mena de pròleg al Pla B. Ha estat una carambola impredictible, perquè jo tenia entés que l'article sortiria a finals de juliol... La cojuntura ens afavoreix. Estic mitjanament content del meu text.

I segueixo caminant cap a la feina i m'envaeix una nostàlgia, perquè ahir precisament va sortir a la llum el darrer Paper de Vidre abans de les vacances, i vaig haver de sacrificar el meu espai a la revista perquè sentia que no podia, que no podia i que definitivament no podia. Però tan és; aquí éstà el número 48 de la revista, que penso llegir i disfrutar després de l'execució del Pla B.

I tot això són explosions controlades del Pla B. Sé i sabem que el que passi aquesta nit està fora del nostre control. Emocions fortes, aquesta nit. Papallones felices dintre meu.

El Pla B (Barcelona, 25 de juny, a les 20.00)

Estoy aquí, dije, con los perros románticos
y aquí me voy a quedar.

Roberto Bolaño

***

Dia 25 de juny, a les 20.00 h.
bar Horiginal, c/Ferlandina, 29

La idea del Pla B neix la nit de dimecres dia 30 de gener. Aquella nit, diversos amics decidim que l'acte de cloenda de la temporada de l'Horiginal 2007-2008 vagi dedicat a la memòria de Roberto Bolaño, a cinc anys de la seva mort. El Pla aviat troba aliats, sobretot a Blanes. Entretindre's explicant les diverses mutacions conceptuals que ha anat patint el Pla seria en va. El camí que ha recorregut el Pla fins ara ha estat llarg, difícil i tortuós, però el Pla B no seria el Pla B sense les seves diferents etapes de gestació.

Només dues advertències. Primera. El Pla B no té amo: és de tots i és de ningú. Ningú dels components del Pla té més mèrits o demèrits que l'altre. Que qui us parla ara us en parli ara no té cap rellevància. Senzillament, qui ara us parla té un blog i en fa l'ús que considera apropiat. Segona. El Pla B és, en efecte, un homenatge a tot allò que per a molts representa i ha representat un escriptor de reconeguda solvència, Roberto Bolaño. Sí, és cert, però també, el Pla vol ser un homenatge a aquells que algun cop han sentit la pulsió irrefrenable de l'escriptura i la lectura i s'han vist abocats a un determinat estil de vida. És un homenatge als poetes i escriptors que han ocupat cada dimecres d'aquesta temporada l'escenari de l'Orinal. Per a ells i elles va dedicat, també i sobretot, el Pla B. Pels bons moments que ens han ofert.

El Pla B té ambició narrativa. Mitjançant diverses històries se'ns vol explicar una de sola: La literatura de B. El pla B pretén ser un diàleg coral i multidisciplinar. Vol ser un viatge possible per la vida, obra i pensament de B. I tot en una hora i quart de literatura i poesia, ràbia, furor i amor. Vostès podran jutjar el grau d'èxit o de fracàs del Pla B el dimecres 25 de juny. L'acte respectarà escrupolosament la seva hora d'inici, les 20.00 hores en punt. Lloc: Horiginal (al fons de tot), C/Ferlandina, núm 29). Veure mapa aquí.

Darrera advertència: No és un acte de parlaments; és un acte on es recitaran textos seleccionats de B.

EL PLA B

PRÒLEG AL PLA B

Documental Roberto Belano: Patinant per la pista de gel
(Jaume Pujades, 2003)
[25 minuts]

L'any 2003 Pujades estudiava comunicació audiovisual i havia de fer un treball sobre qualsevol cosa, per a la facultat. Feia poc que s'havia llegit Los detectives salvajes i en ple deliri post-traumàtic decideix traslladar l'estructura narrativa del llibre a l'àmbit del documental pràcticament domèstic. Pues vale. Agafa, aconsegueix el telèfon de B, queden, hola qué tal, i B li dóna una sèrie de noms i li diu que s'espavili. Pujades recorda o apunta els noms i els llocs en una llibreta. I va a buscar a amics i col·legues de B pel poble, alguns en un bar que molts relacionen directament amb el bar solitari d'una ciutat costanera fantasma fora de temporada, on Bolaño rep les sinistres instruccions de Romero, en Estrella distante. Pujades troba uns quants personatges i fa un documental. Un urbanu que juga quinze hores seguides amb B al Risk; els amos del bar on anaven a parar el millor de cada família, inclòs l'urbanu abans esmentat; el propietari d'un local de lloguer de vídeos que Bolaño va escollir per a riure's del seu èxit plegats; i etcètera. Entre testimoni i testimoni dels amics de Blanes de Bolaño, el realitzador camina al costat d'una imatge espectral, mal enfocada, de la que només es veuen els peus i a vegades aquell rostre conegut, i un abric llarg i negre. Mesos més tard, Bolaño mor. Quan B camina al costat de J, la imatge es torna muda, mai sentim la veu de l'escriptor: és la imatge espectral que ens acompanya per darrer cop a veure els seus amics.

Pujades diu que va aprovar l'assignatura en qüestió. No li ha donat mai massa importància al vídeo.

EL PLA B

PART I. La poesia.
[15 min. aprox.]

Ana María Chagra (amiga de Mario Santiago, Argentina)

Poeta no confirmat (Mèxic)

Yulino Dávila (poeta Hora Zero, Perú)

Josep Pedrals (poeta)

Marc Romera (poeta i escriptor)


PART II. Escriure, llegir!
[15 minuts aprox]

Francesc Gelonch (poeta)

Jordi Carrión (escriptor i director de Quimera)

Poeta a confirmar (Mèxic)


PART III. La Locura y el Horror
[15 minuts aprox]

Juan Antonio Montiel (México)

Xavier Sabater (poeta i primer editor de Bolaño a Barcelona a l'editorial Cloaca)

Marc Romera


PART IV. Blanes
[15 minuts aprox]

Laia Martínez López (poeta)

Martí Sales (poeta i escriptor)

Andreu Subirats (poeta)


PART V. La mort
[15 minuts aprox.]

Félix Pons (actor de l’obra 2666 de Rigola i Ley)

Núria Martínez Vernis (poeta)

Laia Martínez López

[EL PLA B DEL PLA B guarnirà la sala, i és obra de l'inefable senyor Qwirky ]

Intentar fer una llista de la gent que ha participat en el Pla B és impossible. Gràcies a tots.

Men at Work

He sido cordialmente invitado a formar parte del realismo visceral.
Por supuesto, he aceptado. No hubo ceremonia de iniciación. Mejor así.

Los detectives salvajes, Bolaño

El Pla B en... què... cinc mil, set mil pàgines?

La subversió (mal anotada)

Prèvia:

Des del balcó de casa l'àvia, un concurs de paletes. Es tracta de fer una volta catalana respectant el temps acordat a les bases del concurs. Observant l'activitat, em vaig adonar que no era un concurs de paletes, sinó un concurs de jubilats mirant paletes. Es podrien premiar la intensitat de les mirades, l'agudesa dels comentaris, la fal·libilitat de les seves crítiques. Després caldria fer un Consell d'Ancians per atorgar el premi Jubilat de l'Any.

***

A casa d'un poeta, entre vapors inconfessables, parlem de moral i d'algunes de les seves facetes. Jo crec que una conducta amoral o immoral segueix uns patrons morals. Són uns reactius a la moral, que no sobrevindrien si no hi hagués hagut abans una moral. Dec ser un cas patològic de conducta romano-apostòlica. El cas és que el tema de la moral em preocupa, vull dir, em preocupa a l'hora d'escriure. Com subvertir la moral? Cal optar per la amoralitat o la immoralitat per atacar la moral? Per exemple, jo crec que la poesia de Fonollosa és moral, com també ho era la prosa de Céline. Per descomptat, els il·lustrats, arribat en aquest punt, observaran que les meves bases són feblíssimes. Però jo ja ho sabia.

***

Davant l'amputació intel·lectual i traumàtica que ha suposat rebre una educació catòlica opto per la inacció, no la reacció. Vull dir: no nego el trauma, sinó que em construeixo (literàriament) a partir d'ell, acceptant les mancances morals o immorals que d'ell broten. D'altres reaccionen violentament, sexualment, psicotròpicament... Diguéssim que la meva guerra és de baixa intensitat i plagada de derrotes. Desconec els avantatges i inconvenients de la postura immoral o amoral davant la vida. Sí sé, emperò, que la persona amoral o immoral és desenvolupa òptimament durant la nit, i que la nit, doncs, li pertany a ell o ella. Jugo sempre fora de casa, i sempre perdo. Cantar la derrota és un respectable leitmotiv.

***

Aquests pensaments, dilateu-los en el temps, afegiu-hi crítiques i recontracrítiques, observacions adients, advocats del diable, balbucejos alcohòlics, estirabots histriònics, moments de gran atenció, un pèl de confusió i el silenci capciós i divertit de Romera. Així va ser com vam començar a analitzar La intimitat de Marc Romera. La intimitat m'ha torbat més del que podia esperar, malgrat ja estava avisat, perquè tinc Mala vida molt fresc a la pensa. I encara no sé per què. Per molts motius. Molts. No en tindria prou en un assaig. Romera reconeix que un dels seus leitmotivs és furgar en l'obsessió. Jo crec que la seva és l'obsessió en la cerca de la felicitat, un objectiu profundament moral, tanmateix. L'obsessió de Romera per l'obsessió va més enllà del seu estil, que mica en mica s'allunya del bucle Bernhard. No sé, tio. Amb una mica de sort, aprendré més llegint els comentaris que vostès ja estan preparant en el seu interior.

***

Per acabar de desacreditar-me del tot, diré que no trobo en Kafka el sentit de l'humor que sé que li troben Vila-Matas o el meu amic Romera, o el meu amic Daniel Busquets. Al final de la vetllada entre poetes, Romera va dir que La intimitat (i més específicament el relat Quarentena) era una tragicomèdia i que Kafka, en el fons, també era tragicòmic. Vet ací una de les amputacions que la moral m'ha reportat. A mi Kafka em posa extremadament nerviós. I Romera em crea una mena d'angoixa fascinant.

***

Horror: pel Facebook retrobo una persona del meu antic col·legi. Té un grup d'afinitat que promou la canonització de Juan Pablo II te-quiere-todo-el-mundo. Atònit, penso que he fet un llarg camí per allunyar-me de la força centrífuga del totalitarisme moral. Crec que en puc estar prou orgullós. Encara queda llarg camí. Però cap a on?

[encara una mica més] d' agitació i propaganda

El nostre amic i soci Marc Romera ens descobrirà alguna intimitat avui, a casa. Si l'EA i l'IP se'ns han casat i en Romera ha escrit un nou llibre, a mi ja només em queda plantar un arbre.

Llarga vida!

L'amor és

pa amb formatge

E. Casasses




OS VOTOS

(gràcies a Sort75 sabem que no és de

Victor Hugo, sinó de Sergio Jockymann.

Aquí, la versió original)

Primer et desitjo que estimis i que,
estimant, siguis estimat.

I que, si no fos així, oblidis ràpid,
i que oblidant no guardis recança.
Desitjo, doncs, que d'això res no passi,
però si malgrat tot passés,
sàpigues ser sense desesperar.

Desitjo, també, que tinguis amics i que,
fins i tot dolents i inconseqüents, siguin valents i fidels
i que, si més no, en un d'ells hi puguis confiar sense dubtar

I perquè la vida és així, encara desitjo que tinguis
enemics,ni pocs ni molts; en la mesura justa
per a que, alguna vegada, et qüestionis les teves pròpies certeses.

I que dels teus enemics, n'hi hagi almenys un
que sigui just, per a que no et sàpigues del tot segur

Et desitjo fins i tot que siguis útil, però no insubsituïble
I que en els mals moments, quan ja res no quedi,
aquesta utilitat et sigui suficient per a mantenir-te en peu.

I encara desitjo que tu, essent jove, no maduris massa ràpid,
i que ja madur, no insisteixis en rejovenir,
i que essent vell no t'entreguis a la desesperació,
perquè cada edat té els seu plaer i el seu dolor
i és precís que es recorrin de dalt a baix.

Desitjo per ventura que et sentis trist,
no tot l'any, només un jorn.
Però que aquell dia descobreixis
que un somrís diari va bé,
que el somriure habitual resulta insuls
i la rialla contínua insana

Desitjo que descobreixis, amb la màxima urgència,
per sobre i a pesar de tot, que existeixen
i t'envolten persones oprimides
tractades injustament, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis un ocell
i escoltis un pardal alçar triomfant el seu cant matinal,
perquè així et sentiràs bé per no res.

Desitjo que plantis una llavor,
per més petita que sigui,
i que la vegis crèixer
per a que descobreixis de quantes vides
està fet un arbre.

Et desitjo, a més, que tinguis calers,
perquè cal ser pràctic.
I que un cop l'any posis una mica
d'aquest diners davant teu i diguis: 'això és meu',
simplement per a que quedi clar qui és l'amo de qui.

Et desitjo també que cap dels teus amics mori
però que, si s'en morís algun, puguis plorar-lo sense lamentar-te
ni patir ni sentir-te culpable.

Et desitjo per fi que, essent un home, tinguis una bona companya,
i que essent una dona, tinguis un bon company,
demà, i l'endemà, i que quan estigueu exhaustos
i somrients, encara us sobri amor per començar de nou.

Si tot això arribés a passar,
No tinc res més que desitjar-te

Sergio Jockymann

[Versió cast-cat d'anar p

er casa de S.Q.]
***

...I ara, ara només, desitjo, Quinina,
que punxis la cançó i ataquis els canapés.


Quinina et altri 'nant de boda

powered by ODEO
Wedding-Cocek, Goran Bregovic
Underground, 1995

80's

Al curru dels matins, en canvi, em desintoxico de B treballant, clar, i escoltant la música que posa el meu col·lega de curru, que és músic i en sap un munt. Avui posa Tina Turner, que detesto i així li faig saber. Ja hi som, ell salta de la seva cadira i jo salto de la meva i comencem una batalla dialèctica que acaba, normalment, en "tu ets un talibà de la música" i l'altre que diu "pues sí". Si posa Van Morrison tot va bé.

Avui, deia, toca sessió de Tina Turner i m'aixeco de la cadira i comencem la diatriba. Li suggereixo que es baixi de la mula d'una vegada per totes el Wild Child de Lou Reed, però diu que Lou Reed és un muermu i que la Tina mola més.

Aleshores em demana que quina classe d'educació musical (de merda) vaig tenir als vuitanta, i jo li dic que dels vuitanta no recordo res excepte tres films que definitivament van marcar la meva infantesa molt més que la música, i són:

1. Aventuras en la gran ciudad (observin que el bluesman del Youtube és el gran Albert Collins, conegut com The Ice Man!)

2. Los Goonies
3. Karate Kid

Seguim la conversa entorn la gran pel·lícula, una de les millors de tots els temps, que és Perdidos en la gran ciudad. Recordo vagament que tenia una cançó que em va colpir, però no escatim quina era. Fa tants anys, de tot plegat... Babejem recordant el mite eròtic compartit que fou Elizabeth Shue... I de cop i volta m'adono que cada cop ens semblem més a en Rob, o pitjor; ens semblem cada cop més a en Dick o en Barry, personatges del tot secundaris de la novel·la High Fidelity (o Alta fidelidad, o Alta fidelitat). Un núvol gris es posa sobre el meu cap, aleshores, i penso en la misèria, així en general, o la mediocritat, de moltes facetes de la meva existència. I la Tina, amb la seva veu trencada, m'agrada una miqueta més i dic al company de feina que faci el favor de pujar un punt la música. Això és tot.

Mario Santiago i el Pla

M'hauran de perdonar tanta tabarra amb Plans Bes i coses que a vostès potser o segur els importen un carall. Però és que avui arribo a la feina de les tardes i la meva amiga Rosa —que em coneix com si m'hagués parit— va i em diu;

—Té, mira que m'ha arribat.

I jo m'atanso al seu ordenador i dic:

—Collons: Pla B!

I tornem-hi, vostès patint fel·lacions catetosfèriques arreu, i a la Perifa patint Plans Bes com si estiguéssim en un règim dictatorial. D'això en diuen decadència. Sempre poden canviar de canal, eh, sense compromís.

Mirin, mirin, que li ha arribat a la Rosa i de pas a mi;

Mario Santiago. Jeta de santo. Antología poética (1974-1997)


Estamos ante una poesía labrada y grabada en la confección que sólo puede dar el encuentro auténtico del artista con su materia —el lenguaje, la palabra, la imagen— y el entorno al cual no sólo busca describir, sino desentrañar con el asombro de los ojos que ven lo que nos estaba vedado y lo verbaliza con una escritura proscrita por distinta, por ir contra la imagen harto consabida: el lugar común de la poesía previsible. Dice Mario Raúl Guzmán, prologuista del libro: “Algo más que una lírica: una actitud ante la creación artística en la que importa más que la escritura del poema la conexión poética con la vida”. Justamente así escribió Mario Santiago su poesía que abrevó de las vanguardias del siglo XX y se erigió a sí misma en vanguardia. Podemos decir que leemos una poesía nueva, que el FCE pone al alcance del gran público a un poeta que apenas empezará a descubrirse, pero cuya valía queda asentada en este volumen.

Mario Santiago nació en 1953 en la ciudad de México. Cambió su nombre de José Alfredo Zendejas Pineda por el de Mario Santiago, al que agregó Papasquiaro, en honor del pueblo en el que nació José Revueltas. Junto a otros poetas fundó en 1975 el Movimiento Infrarrealista. Fundó además las revistas Zarazo, Pájaro de Calor, Correspondencia Infra. Aparece en varias antologías, entre éstas Muchachos desnudos bajo el arcoiris de fuego. Inspiró a Roberto Bolaño el personaje de Ulises Lima en su novela Los detectives salvajes. Falleció en 1998. Su compañera, Rebeca López, y Mario Raúl Guzmán prepararon esta antología.

Com bé saben, Mario Santiago era l'amic de l'ànima de B, que va inspirar el personatge d'Ulises Lima de Los detectives i, més tard, un memorable conte de El secreto del mal, on s'explica que Belano va a veure el pis del DF on va passar els últims dies el seu difunt amic i es troba un grup de pinches mexicans hiperviolents ocupant aquell espai. És un conte tristíssim i bellíssim, un dels millors contes de B, en la meva opinió.

Però tornem al Pla B. La Rosa m'explica ara que té un contacte molt valuós pel Pla, i em dóna un telèfon. Truco, i em respón una veu argentina, que m'explica que ella va conèixer a Mario Santiago (o Ulises Lima). Coneix diversos membres dels infras. Està a la feina i està atabalada, però en tinc prou per quedar amb ella. M'ha d'explicar quatre coses. Abans de penjar, emperò, em revela un detall més, i no m'en puc estar de compartir-lo amb vostès.

Ulises Lima té un significat secret, un significat en clau. Ulises no es diu Lima perquè sí. Abans del moviment infrarrealista mexicà, al qual van pertànyer Santiago i Bolaño en el seu periode mexicà, hi havia un moviment semblant al Perú, Movimiento Hora Cero. La capital del Perú, pequeño saltamontes, és diu Lima. I ja està, ara ja sabem perquè Lima és diu Lima i no Chapultepec. No te acostarás sin saber dos cosas más. El meu nou contacte participarà, com no podria ser d'altra manera, al Pla B. I ens il·luminarà.


Subal Quinina, Segona Perifèria, curru de tardes.

El dvd del Equipo A, i el dvd del Pla B

Bolaño era un lector que escribía

Rodrigo Fresán

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Bolaño, Llamadas telefónicas.

A despit em compro el penúltim llibre d'assaigs sobre Bolaño, Bolaño salvaje, ed. Candaya, 2008. A despit, sí, perquè conec els límits del Pla i de l'addicció, i ara sento una mica d'aversió incòmode a l'hora de parlar o llegir sobre B. Em temo que avorreixo a les pedres, i que a més sóc un xarlatà. La difusa línia entre l'homenatge honest i amical, i la mediocre veneració, el cultisme. Conec les fronteres que em nego a traspassar, i que em nego a semblar traspassar. Dic, però, que ja sóc a casa, davant la tele. He obert el llibre pel final, i n'he extret el dvd. Fins fa poc m'el mirava, però ara sóc aquí dins, dintre del teu ordenador. Tinc coses importants a dir, crec.

Un dia d'aquests pujo a Blanes, una de les pàtries de B. Conec Blanes. No és un poble especial. Especial és Cadaqués, no? A Blanes, però, hi vivia B i hi viu gent que s'estima a B. Observin el temps verbal; s'estima a B. En el dvd, tant Vila-Matas, com A.G. Porta, con Fresán parlen de Bolaño com si estigués viu. La seva vídua, emperò, no. Els morts tard o d'hora s'han d'enterrar, la vida ha de seguir: la bona literatura, en canvi, es nega a morir. L'estima que jo tinc cap a B es divideix entre aquestes dues dimensions. M'estimo la literatura de B, i m'estimo la persona de B. Pot semblar agosarat estimar-se a una persona que fa cinc anys que és morta i que ni tan sols coneixies quan va morir. Això m'acomplexa i em fa témer per la sort del nostre Pla B. No vull ser una groupi. Però el dvd m'ha fet tenir una revelació.

En un moment donat, Carolina López, vídua de B, i Vila-Matas, amic de B, expliquen successivament un parell de detalls importantíssims, que han representat una esquerda de llum en el meu mur d'aclaparadora paràlisi organitzativa. Busco, encara, la filosofia que ens ha de guiar en el nostre Pla. I em sembla que la he trobat, o que la he refermat. Fixin què passa ara al dvd:

Vila-Matas desencadena el que ara ve;

Le gustaban cosas [llibres] que a mí, a primera vista me parecían malísimas. Pensaba; ¿pero cómo le puede interesar esto? Pero luego me quedó grabada una cosa que me dijo. Me dijo que participó en un jurado de un premio literario y que lo mejor eran las obras de autores que no habían escrito nunca, y que no sabían escribir, pero que sin embargo tenían cosas que contar muy interesantes, mientras que los escritores más profesionales tenían muy poco que contar. Y eso yo nunca lo había oído y me hizo reflexionar. [...] Era una lección de lectura. [...] De cualquier libro siempre va a haber algo que me pueda interesar [...] De un escritor anónimo, que está empezando... creo que ahí habrá algo tarde o temprano, que voy a dar con algo que me pueda interesar para mí, para mi propia escritura.

Ara Carolina López, que sembla voler posar especial emfàsi en el que ve, diu que a B li agradava molt xerrar amb la gent, la gent del poble, vull dir, que si el pescador, el forner, i esgotava qualsevol conversa amb qualsevol persona corrent que potser no llegia però que, com sol passar, tenen històries interessants per explicar, potser més que no pas els escriptors professionalitzats. aleshores B espremia fins el final la conversa, l'esgotava, n'extreia fins l'últim fruit. Va bé. Quan tenia tota l'història, només aleshores, es quedava tranquil.

Miro la pantalla com emocionat. Manera de viure, i manera de traslladar la manera de viure a la literatura, a la lectura. Una concepció de la literatura i de la vida absolutament bonica. De tant senzilla, bonica. I nosaltres, a Blanes, aviat ho veurem amb els nostres ulls, en un documental inèdit de Jaume Pujadas, que el nostre amic Jaume Puig ens cedirà i que mirarem de reproduir a l'Orinal, i que serà una peça clau, filosòficament parlant, pel devenir del nostre Pla perquè... Espera, que ara ve com un clímax propici per unes notes musicals: tira Subal!

powered by ODEO
The A Team

...Perquè, deia, aquest vol ser un homenatge d'uns lectors que més o menys escrivim més o menys bé, però que ara sabem que vam formar part, d'alguna manera, de la vida de B, perquè som la gent normal, els mileuristes, i els jubilats i els poetes i els lectors que ens deixem caure per l'Orinal i que presentem llibrets a premis literaris que gairebé sempre perdem, o que obrim un blog o altre i que potser Bolaño trobaria interessants a la seva manera. No som El equipo A, ni el vam tractar, ni res de res, però tenim el Pla B i tenim els seus llibres i coneixem una mica la manera de ser de B, i, sobretot, sobreto, a alguns de nosaltres B ens ha fet canviar la manera de concebre i viure la literatura. I això ho volem celebrar. I ens alegra comprobar que els amics escriptors del Equipo A pensen una mica com Bolaño, i que a ells la seva figura i la seva literatura també els ha transformat i que per tant som uns iguals.

I amb aquest pensament i amb renovades idees a la testa, acabaré de mirar el dvd, fantàstic, meravellós, emocionant, interessantísim que acompanya el llibre, que també fa excel·lent pinta, i em preparo per tornar, després de tants anys, a Blanes.

Post pròleg

Amics i amigues, el dimecres passat, a l'Orinal, vam viure una vetllada multitudinària i emocionant, la presentació dels darrers Alabatres, els de primavera-estiu. Una de les sorpreses, va ser la gran presentació que l'Andreu Subirats va fer del Mi-te-les del Miquel Izquierdo. Tan bona ens va semblar, que els suïcides ens vam maleïr els ossos de no haver-la tingut abans, perquè hagués estat un fantàstic pròleg. Per curar-nos en salut, li vam demanar el text i ara el pengem a la Perifa, per si algú està interessat en llegir-se'l. Andreu Subirats recita demà, pels vols de les 19.00-20.00 h a l'Auditori de l'UGT, davant per davant del metro de Drassanes. Les fotos són cortesia de l'I.P. i d'E.A. Tira, Andreu!

Andreu Subirats

Miquel Izquierdo i Joan Vinuesa, alabatres primavera-verano

Guions rodons

Mi-te-les, primer llibre alabatrenc de Miquel Izquierdo, se’ns presenta amb un títol suggerent, pronominalitzat, reductiu i expansiu alhora, del tot entenedor i del tot amagador. Ens cal deturar reflexivament en aquest títol. “MI” apòcope de la forma verbal imperativa “mira” és una falsa segona persona com queda demostrat en el pronom que la segueix “TE”, és a dir “tu”, és a dir “jo”; per tant és “ell” qui mira, no els altres, en tot cas els altres mirem com “ell” mira, som convidats a la festa del llambrec. L’altre terme del títol, “LES”, no presenta cap dubte gramatical, pronom tònic de tercera persona femenina plural d’objecte directe, fins aquí cap entrebanc. Ara bé, des del punt de vista semàntic, el significat d’aquest “LES” ja no se’ns mostra tan clar. El referent aquí es dilueix en el poemes i pren significats ben distints: pot adquirir valors metonímics, com en el poema “Tall rodó a l’Ambos mundos”: —és rodona la terra va dir Galileu, rodons són els mons que enclouen el teu—, o en “La sardanista”: mans enllaçades, dits petits i amunt i avall van els teus pits—bé que aquí el pronom els masculinitza “els”; aquest “LES” pot esdevenir un plural genèric, com en els poemes “Oda a la cambrera”: Cambreres, éssers alats amb safates d’argent, o en “Eva”: Top-models i actrius, adolescents i menors, veïnetes o estranyes que ni et posen les banyes; o, aquest “LES” pot també singularitzar-se i convertir-se en “la”: “Joana”, “Noèlia”, una passant anònima de bon beure, una banyista, o també la sardanista ignota, que en aquest cas és “la” i “les” tot en una, el tot i la part, el tot i les parts, millor dit. De tal manera que aquests “las” van sumant i s’acaben tornant també “LES” en el conjunt del llibre.

Veiem, doncs, un “jo líric”, “MI-TE”, i un objecte, uns objectes lírics “LES”, i veiem també que tots dos, o tres, components estan entrellaçats amb uns guions. I què? podem pensar, tot normal, tot al seu lloc. Però no, no és així, perquè aquests guions, aquests dos guions, són sens dubte els que tenen més carrega semàntica de tota la història de tots els títols dels llibres de poemes, almenys en català. No ens podem ni afigurar de la importància real d’aquests dos guions, fins al punt que, si no ens adonem d’això, no podrem entendre el llibre en tota la seva dimensió i totalitat, la nostra lectura restarà pobra i incompleta. Ara ho demostraré.

MI-TE-LES, sense els guions, hauria estat un, ”Mira les dones”, “Mira’ls els pits”, “Mira les coses”, “Mira les tardes o els matins”, és a dir un Les dones i els dies, i això ja està fet, està molt ben fet, però també ha estat rebergat per la caterva de joves envellits o de vells envellits que del primer o últim polvo i d’alguns desamors en fan un leitmotiv feixuc i carrincló que encara sorprèn entre els papanates. Aquests dos guions aparten Miquel Izquierdo de tot això; de tot això i també de qualsevol intent seriós de puresa o formalisme intel·lectualoide que invalida per a qualsevol tipus de creació poètica viva i real. Perquè és viu i és real tot allò que s’amaga rere aquests dos guions, dos guionets. Allí hi és la veritable essència dels poemes, allí hi trobem estades a Nàpols, a Genova, baixades a Tortosa i la Fresneda, i a Vinarós, pujades a Alendo i Farrera, hiverns a Xicago, escapades a Madrid, coses perdudes, moltes coses perdudes, gots trencats, molts gots trencats, gols celebradíssims i alguna copa d’Europa, dos, o converses interminables amb vehemència i lucidesa i passió, amb muntanyes de passió.

Aquest vers directe i de vegades brut del Miquel, respon més a una manera de ser que a qualsevol intent de postulat estètic o programàtic que posa l’obra per davant de la persona i que sovint no paga la pena i acaba per convertir-se en una sarsuela amb ínfules d’egotrip. El vitage, el trip, és en MI-TE-LES una postura davant la vida, davant la mateixa vida que el porta i ens porta a ésser espectadors i actors a la vegada.

Per tant aquest sídrome d’Oblomov que l’autor afirma patir en el poema “La mandra”, l’hem d’entendre, des dels nostres temps, com una reacció a l’”hiperactivisme” i al “no puc parar de crear” o “no puc parar d’escriure” que en definitiva és una versió altiva del “no puc parar de treballar” que fa el joc clar al més pur capitalisme illetrat i primari, perquè per a llegir llibres s’ha de deixar de treballar i de crear, almenys això em sembla. No ens errarem si diem que en aquests dos guionets intituladors del llibre de poemes hi ha molta prosa, moltes novel·les amagades tan pacientment llegides com impacientment van ser escrits alguns dels versos, certament, perquè el Miquel quan comença alguna cosa –bé, no amb totes– ja té ganes d’acabar-la, ja s’avorreix, i així també amb els versos, pel dret, d’una tirada, tal com raja i amb enginy, estem davant de la veritable “paraula viva” maragalliana, Joanmaragalliana, és clar.

El to i l’entrocament d’aquests poemes d’Izquierdo el podem resseguir clarament en la tradició vallfogonesca i xaronista, que primer, al segle XVII, Francesc Vicens Garcia, tortosí i rector de Vallfogona, i més tard, en ple esclat vuitcentista de la renaixença, Josep Robreño i Tort encetaren i acararen a la tradició jocfloralesca i romàntico-nacionalista d’autors com Victor Balaguer, Antoni de Bofarull, Joaquim Rubió i Ors “Lo gaiter del Llobregat” o Bonaventura Carles Aribau, que sempre menysprearen la cosa sarcàstica i escatològica tan arrelada, ara i adès, per les nostres contrades.

La pervivència d’aquesta tradició, que Àngel Carmona testifica magistralment en el seu llibre, ja introbable, Les dues Catalunyes, ha estat una constant els darrers cent-cinquanta anys de la nostra literatura i pensament, i no poques vegades s’ha manifestat amb autors i persones tan excepcionals i inclassificables com bandejats pels sectors culturalistes, persones que van des el mateix Anselm Clavé, l’home de barri per excel·lència, passant pel figuerenc Abdó Terrades, liberal i agitador cultural, Pompeu Gener “Peius”, bohemi avant la lettre que volia creuar els coloms amb lloros per tal que portessin missatges parlats, el també figuerenc Narcís Monturiol, pensador liberal i inventor del submarí, i que arriba, aquesta tradició que parlàvem, a personatges com Frederic Soler “Pitarra” autor de L’esquella de la Torratxa i Les gatades, que rivalitzà amb públic i maneres amb Àngel Guimerà, el filòsof Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i tot el “Grup de Sabadell”. A partir d’aquests autors i d’altres que ara no puc comentar, podríem establir una tradició literària paral·lela a la que majoritàriament i oficialment ens han anat explicant i endinyant ben bé des del noucentisme fins ara. I si tenim present això, si llegim aquests autors, no ens costarà gens ni mica de situar la poesia de Miquel Izquierdo en aquesta tradició. I ens adonarem, també, que això de la transcendència i l’extrema gravetat del vers que tant plau als “titans amb espardenyes”, per dir-ho en paraules del mateix Peius, ja és una cosa que ve de lluny, i que potser amb la distància ens agaradarà més un bon pet o un bon rot d’un personatge de Pitarra o si voleu un bon cul d’una taitiana del Sagarra d’Entre l’ecuador i els tròpics, que una jove virginal envoltada de sabines i amb cara de pànfila de l’ideari noucentista; I fins i tot ens podrem sentir més patriotes i assenyats.

Res més, només em queda felicitar al Miquel pel seu llibre i encoratjat-lo a empendre una possible trilogia que ja ha començat amb MI-TE-LES, podria continuar amb EMPAITA-TE-LES i deixar-la ben acabada amb FOTE-TE-LES, reprenen així la màxima d’Ovidi en el seu Ars amandi: “mirar, parlar, tocar, besar, fer". Sempre els guions ens amagarien coses noves i marcarien el ritme pausat del vers arrauxat mentre que el xaronisme seguiria viu i nosaltres ho celebraríem.

Andreu Subirats

La jubilació d'or

Avui a La Vang hi ha un llarg article de Xavi Ayén que porta la nova que Carrefour ja és la segona llibreria d'Espanya. És una gran notícia per algú, suposo. Com que m'anava emprenyant a mesura que anava llegint, he reunit forces per arrencar-me del sofà i obrir el putu blog per a respondre de manera lacònica la maliciosa pregunta que es formula Ayén. Ayén, maliciós, formula la pregunta quan ja sap la resposta, que sembla que no es pot dir. La pregunta és:

Dime con quién distribuyes...

La nueva distribuidora Enlaces es propiedad del grupo Planeta (50%), Anagrama (34%) y Grup 62 (16%). Algunos creen significativo que dos sellos independientes como Anagrama y Tusquets se alíen con grandes grupos en la distribución: el primero con Planeta, y el segundo con Random House Mondadori. ¿Apunta ello algo acerca del futuro de estas editoriales, ambas sin heredero?

La resposta és SÍ. I jo no sé que fotré amb els llibres d'Herralde, com Opiniones mohicanas, que tan s'omplen la boca de los nuevos insubmisos, i las microeditoriales i que si el catálogo, i que si editoriales independientes i que patatim-patatam. Ja sabeu, la generació del maig francès i les seves proclames buides i hipòcrites. I podria punxar ara el hit de Manu Chao que diu Todo es mentira, però me l'estalviaré. Per raons, també, òbvies. Ja sabeu, la generació altermundialista i les seves proclames buides i hipòcrites... Pels segles dels segles, amén.

Na zdorovie, Nina!

A voltes, per perdre el temps, m'entretinc observant aquesta fotografia.

Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, contra la paret, a terra, amb aquelles sabates soviètiques mig descordades, mirant amb una mena de tristesa a l'objectiu de Nina Alovert. No sembla un home especialment feliç —no ho era—; és la imatge d'un home acorralat per un règim absolut, que espera assegut i amb els braços creuats, amb una actitud potser desafiant, però segur irreductible.

O potser és Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, en un d'aquells silencis desesperats de l'exilat, d'immigrant, amb els braços creuats a l'espera de qui sap què. La derrota i la llibertat americana. La mirada trencada d'un estranger rude i apàtrida. Desconec quan va ser presa aquesta fotografia, si Dovlàtov ja estava a l'exili de Queens, o si la foto està presa a la Unió Soviètica, potser abans de microfilmar la seva obra i enviar-la dispersa per mig Europa. No ho he volgut demanar encara a na Nina Alovert, de professió fotògrafa, que per escrit ens cedeix aquesta imatge de Dovlàtov, que guarnirà una de les solapes de la nostra La Zona.

I sento un profund agraïment vers la senyora Alovert, que amb un anglès estrany i ple d'energètics signes d'exclamació, s'uneix a la cada cop més llarga corrua d'aliats que ens acompanya en aquest llarguíssim viatge que volem que no acabi a les llibreries sinó a la biblioteca de casa teva, i, a poder ser, al fons de la teva ànima.

DEMÀ, ARRIBA LA PRIMAVERA A L'ORINAL

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (i II)

A en Sito, la Laura, en Marc, l'Anna, en Joan, en Miquel Àngel, i l'Ignasi

V.

I Andreu Subirats, acariciant el terra com si fos un àngel caigut, desplega la seva poesia en aquell bar de parets fosques de tempesta, gairebé a les dues de la nit. Imagino per un moment que el bar no és al mig d'un poble, sinó al mig d'un desert, i que les cambreres son diableses esperant algun senyal, i que els amics del sud són uns personatges malignes que desdibuixaran les seves rialles fins a convertir-les en gorges profundes i abismals, i que els focus esclataran un moment o altre i el sostre s'encendrà sobre nostre. Hi ha un dimoni de mandíbules desencaixades acariciant un cubata, ben a la vora de Subirats, bressolant-se en una cadira de plàstic. Somriu al poeta com si hagués vingut a reclamar la part que resta d'un pacte molt antic.

Acabo la nit amb els poetes, en una discoteca buida que és un escorxador. Un espectacle tristíssim i bell, pesat i diàfan, eixordador i rural, aliè a mi. Un nan, de puntetes a l'urinari, m'anuncia la seva manca de gelos respecte la seva xicota, una romanesa pintada de groc i vermell, que treballa rere la barra. Que si vull, en faci el que vulgui. Les discoteques de poble són les portes mateixes de l'infern. Aviat marxem, però resulta que ja són les sis del matí.

powered by ODEO

Mazoni, El riu
Si els dits fossin xilòfons, 2007

VI.

I ja lluny del Matarranya dinem frugalment. Hem acomplert amb més o menys dignitat la missió encomanada i jo em deixo emportar pel paisatge inexplorat i fascinant de la Terra Alta i m'alegro que ens portin a baixar el dinar tot fent una incursió a uns canons naturals treballats pels segles dels segles per aquest miserable toll d'aigua. Trobem una gorja i veig que els amics i amigues se'm despullen i se'm llencen tots al riu, amb un valor que els hi suposava però que no coneixia. Tanta llibertat, en un sol acte. I doncs, jo també em trec la roba, i en pilotes noto que les suaus agulles d'acupunturista que el sol em va clavant em fan bé i m'adormen la consciència i em llenço jo també a l'aigua pura i freda, i vull cridar però no em surt res i aleshores nedo amb força, i entro una mica en calor, i sota l'aigua, vella tradició meva, agafo totes les forces d'aquest món i crido i crido. I ningú, hehe, ningú em sent.

I nus, reposem en silenci sobre les roques. En estat catàrtic i alliberador. Un estat post-coital. I la brisa suau.

El sol escombra cap a casa i comencem a tenir fred. Ja ens vestim quan veig que el paquet de tabac que m'acabava de comprar comença a rodolar, indolent, pel pendent de les roques, fins aterrar sobre les aigües vives que tiren enllà. Ah, em dic, això no ho puc permetre, vaig a rescatar-lo. Més indolent jo que ell, vaig aixecar-me amb molta mandra. Les cames adormides em feien figa. El paquet, desproveït de cap personalitat, va allà on la corrent el porta. I massa lluny el paquet i massa tard per aturar la meva inèrcia suïcida, m'hi poso bé i em preparo pel que ve. Amansit i estoic, caic per segon cop a l'aigua, aquest cop vestit. En surto i em fan fotos. Malpariiiiits.

I així fou com Subal Quinina va mirar de riure's, un cop més, d'ell mateix.