O com dilapidar tot el teu prestigi en només un post.
Em desplaço pel passadís, ufanós i eufòric. Dono voltes sobre el meu eix i desplego els braços. Sacsejo la testa i faig que toco la guitarra. Faig que ballo com un primat un hip-hop que només existeix en la meva ment (malalta). Saltirono. Gesticulo i espasmodejo. I de cop. I de cop. I de cop m'aturo.
M'aturo perquè la música s'atura.
I espero el cop definitiu a la caixa d'una bateria, que marca el reinici de la meva processó malalta. Un, dos, tres i quatre compassos, o més, car en ZP és imprevisible.
Ara.
Nyé, nyé, nyé, surfejo sobre el riff d'una guitarra. Enrera queda Raymond Carver, que és verí i patiment. Perquè l'antítesi de Carver es diu Frank Zappa.
Ara, a sobre, us explicaré que a voltes, quan m'abelleix, aplaudeixo de manera nerviosa, in a very nervous way. Es tracta del següent procés. S'agafa el palmell de la mà esquerra, i es fa picar amb extrema violència i velocitat no pas contra el palmell de la mà dreta, sinó contra el dors de la mà dreta. Proveu-ho, proveu-ho. Però que no us vegin. Presumeixo de tenir el rècord de tocs nerviosos. Per fer-ho gràfic, les meves mans es multipliquen en l'espai i sembla que mil mans piquin contra mil mans. L'aletejar constant d'una mosca. O colibrí. Ni les càmeres ultramodernes dels paparazzis captarien la subtilitat dels meus moviments.
Aleshores, ajupits, saltironant i picant nerviosament les vostres mans, sols a casa vostra, podreu ballar qualsevol tema de Frank Zappa.
(avui he treballat massa hores, i el calentador ha implotat. Demà es dutxarà son pare)
Em desplaço pel passadís, ufanós i eufòric. Dono voltes sobre el meu eix i desplego els braços. Sacsejo la testa i faig que toco la guitarra. Faig que ballo com un primat un hip-hop que només existeix en la meva ment (malalta). Saltirono. Gesticulo i espasmodejo. I de cop. I de cop. I de cop m'aturo.
M'aturo perquè la música s'atura.
I espero el cop definitiu a la caixa d'una bateria, que marca el reinici de la meva processó malalta. Un, dos, tres i quatre compassos, o més, car en ZP és imprevisible.
Ara.
Nyé, nyé, nyé, surfejo sobre el riff d'una guitarra. Enrera queda Raymond Carver, que és verí i patiment. Perquè l'antítesi de Carver es diu Frank Zappa.
Ara, a sobre, us explicaré que a voltes, quan m'abelleix, aplaudeixo de manera nerviosa, in a very nervous way. Es tracta del següent procés. S'agafa el palmell de la mà esquerra, i es fa picar amb extrema violència i velocitat no pas contra el palmell de la mà dreta, sinó contra el dors de la mà dreta. Proveu-ho, proveu-ho. Però que no us vegin. Presumeixo de tenir el rècord de tocs nerviosos. Per fer-ho gràfic, les meves mans es multipliquen en l'espai i sembla que mil mans piquin contra mil mans. L'aletejar constant d'una mosca. O colibrí. Ni les càmeres ultramodernes dels paparazzis captarien la subtilitat dels meus moviments.
Aleshores, ajupits, saltironant i picant nerviosament les vostres mans, sols a casa vostra, podreu ballar qualsevol tema de Frank Zappa.
(avui he treballat massa hores, i el calentador ha implotat. Demà es dutxarà son pare)
Frank Zappa, Teen-age prostitute
Ship arriving too late to save a drowing witch, 1982
powered by ODEO
dubto entre el Save as draft o el Publish
mes ja no
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada