La llunyania mexicana de Malcom Lowry

'Adios' -añadió ella en español-, no tengo casa nomás una sombra.

Pero cuando necesites una sombra, la mía es tuya.

-Gracias

Bajo el volcán, Lowry

Devastat per la lectura de Lowry. Poques lectures em fan variar l'estat d'ànim fins a fer-me desapàreixer. Curiosament, totes han estat lectures d'estiu. Se m'acut que no són elles sinó l'estiu que m'engoleix amb els seus dies tallats tots del mateix patró, el mateix vent que ulula, les hores que es dil·laten, hamaques que es mouen només a mercè dels vents, pardalets que cerquen cucs en un jardí veí, que fan moure els esbarzers i t'espanten, rialles llunyanes que amaren l'ambient d'una tranquil·litat que ens sembla artificial i no ho és, una tranquilitat que res té a veure amb la nostra condició d'urbanites impenitents.

Devastat per la lectura de Lowry i per la bellesa patètica de l'enfonsament de l'home. Embadalit i content i trist de veure que algú pot arribar a expressar amb tanta poesia la destrucció i el naufragi. De nou, em convé parlar de llunyania mexicana. Gairebé puc palpar amb els dits el significant d'aquesta expressió, gairebé us puc explicar en què consisteix. Però, ahh, això em resulta a totes llums impossible! Només uns pocs escollits (poetes) poden detallar l'intangible! Uns altres, els que ens situem sempre al bell mig, sense saber què fer, sense saber com fer, podem intuir l'inefable només com una ombra que gira per la primera cantonada. Els del mig aprenem aviat el significat amarg de la frustració.

Poques coses sé de la vida de Lowry; una vida alcohòlica i fugitiva. La seva familia mai va acceptar la seva vocació d'escriptor. Viatges d'ultramar. Relacions conflictives de parella, com volcans en erupció (què fàcil, això últim, què fàcil). Fugides endavant. Mèxic. Presó. Canadà. Etcètera.

És vox populi que seva vida forma part del substrat de l'obra (com totes les obres literàries del món, m'atreveixo a asseverar). Recordo ara, i defujo el camí obert en aquest post, unes paraules del mestre B.; Nunca abordes los cuentos de uno en uno, honestamente, uno puede estar escribiendo el mismo cuento hasta el día de su muerte. 'El mismo cuento' al que es refereix Bolaño, des de la meva Supina Ignorància, no és més que la vida d'un mateix, que només es pot viure una vegada, diguin el que diguin les sagrades escriptures, i és la cantera on pica pedra tot escriptor.

Però bé, un element de llunyania mexicana que aflora en aquest llibre ve, sota el meu parer, de centrar l'acció a les antípodes de l'ull de l'huracà històric del moment (1938). Hugh, el germà petit del cònsul (enamorat de la seva dona, juntament amb el francès M. Laurelle) pensa sovint què hi fot tant lluny del front de l'Ebre, a Espanya, que és on la seva ideologia el remet. Estar lluny d'allà on es vol ser. Lluny d'allà on s'ha de ser. Están perdiendo la Batalla del Ebro. Sí, tot el món estava pendent del front de l'Ebre, i dels moviments d'aquell senyor baixet i amb bigoti de discursos endimoniats i d'eloqüencia salvatge i turbadora, més al nord. No noteu cert dessassossec al veure una filera de fum llunyana i els helicòpters que passen sobre els vostres caps, ningunejant-vos, posant rumb a un foc veí? La llunyania mexicana és aquella succeció d'instants en que la remor de l'helicòpter es fa cada cop menys audible, fins arribar al silenci inhumà del no man's land. Només així podrem gaudir del no res que en el fons és la llunyania mexicana.

Llunyania mexicana també és la brutal innacció de Geoffrey, el cònsul borratxo de Lowry, que veu acomplert, el matí de Dia dels Morts, un somni que ja havia oblidat entre vapors de mezcal i tequila; el retorn de la Yvonne, disposada a refer el camí envoltat de precipicis que és la seva vida amb Geoffrey. Seguint l'estel·la de Mantra de Fresán -una mena de refregit revisited de l'obra plagada de fantasmes Pedro Páramo de Rulfo- puc afirmar sense que em tremoli el pols que el cònsol Geoffrey és un mort -de moment, per sort encara em queden uns capítols- en vida, que amorrat a una ampolla inacabable de mezcal veu passar la seva vida com darrera d'un vidre, impossibilitat, allunyat, sense capacitat de reacció, com un malson, un malson d'alcoholisme i de delirium tremens en un país de volcans i de simbologia i de bellíssims paratges i de déus immortals.

El drama sentimental és molt potent, en aquest llibre. És veritablement el més potent dels que he llegit en tota la meva existència. Jo crec que tampoc el podria soportar sense lliurar-me a la beguda. Els personatges són tan ben escrits, tan ben detallades les seves subtilitats... almenys les de Geoff i Hugh ho són, perquè permeteu-me que em tregui una altra certesa de la màniga; Hugh és en Lowry jove, Geoff és en Lowry gran. Lowry, ergo, coneixia perfectament els seus sentiments, les seves nits, els seus pous sense fons, les seves grandeses: Lowry es coneixia a la perfecció!! Qui de vosaltres, qui de nosaltres, per ventura, podria dir el mateix!!

I d'altra banda, on the other hand [excuse me], no coneixia tan bé a la seva dona, en Lowry... encara que no descarto que ens els capítols que em resten pugui donar més llum al personatge de la Yvonne... Certament és molt estranya, la Yvonne, potser és que totes les dones ho són. És aquesta estranyesa seva, tan sensual i curulla de sentiments, la que ens mena sense remei a retorçar-nos de dolor quan no estan al nostre costat, quan ens abandonen, quan tornen quan ja no se les espera... mes també nosaltres podem fer exhibició de sentiments contraposats, sentiments complicats, que ens menen per camins estrets i destí incert. Digueu-me sinó, el paper que juga Hugh en tota la parafernàlia sentimental de Bajo el volcán. Enamorat de la dona del seu germà i perseguit (com el seu germà) pel passat, el llibre ens fa entendre que alguna cosa anterior hi havia hagut entre aquest parell. O el paper de l'amic francès del cònsul, Jacques M. Laurelle, que també s'ha passat per la pedra a la Yvonne, i suposem que se l'estima. I de tots ells Lowry ens ofereix una quantitat il·limitada de matissos necessaris que fan que no poguem jutjar a cap d'ells a la lleugera...

L'últim element de llunyania mexicana, i el qual deixo pendent d'anàlisi, és que cap dels quatre personatges hauria d'estar a Mèxic, tots haurien d'haver fugit fa temps, i ningú no ho ha fet. Ans al contrari; tots s'han quedat o retornen i desencadenen una explosió que, en el moment que escric això, encara no s'ha desencadenat en les entranyes del volcà. Seguim llegint. Desesperadament, però més content que un gínjol.