divendres, de març 31, 2006

Bagdad en llamas

Querido diario,

Faig un recés de la tasca encomanda; corregir galerades de la flamant traducció de Baghdad Burning, a la qual hem batejat provisionalment Bagdad en llamas. És un llibre que em motiva enormement. I no només a mi; la oposició a la guerra de l'Iraq sempre ha estat com una conjura. Em poso en contacte amb aquest senyor i aquesta senyora, i accepten de bon grat escriure unes notes per a l'edició en castellà del llibre. Una altra eminent senyora també ha acceptat, i esperem amb ànsia el seu text. La maquetadora, per la seva banda, ens diu que és un llibre pistonut. No és la única que així ho estima. Lettre Ulysses Award. BBC-4.

M'espera un cap de setmana de consultar diccionaris i llegir amb sentit crític el text, per introduir millores a l'estil (confio que en el meu afany no l'acabi per destrossar.) No, no m'agrada potinejar massa un text, però donat que és una traducció, cal estar atent per si a la traductora se li ha colat alguna traducció literal incomprensible i coses així. És la feina anònima del picapedrer. Estimo aquesta feina, cony. Editar, del grec edere, donar a conèixer. Ara convé convèncer de la virtuositat del llibre als distribuïdors i a la premsa, feina no gens fàcil, donades les regles actuals del joc. Però aquest llibre té vida, ha de tenir futur per fina força. M'apago el cigarret a l'avantbraç a manera de jurament i compromís. Que s'aparti Planeta, que s'aparti Anagrama! Aquí teniu la Riverbend, furiosa, que clama llibertat i que els deixin en pau!

Oh, ah! Faig un recés del recés i observo la Tina, que sembla que trenca el seu silenci per anunciar una altra bona nova. Faig un glop de cerveseta a la seva salut!

I embriagat d'eufòria primaveral, m'arrisco a una estirada d'orelles i us avanço en primícia, per a vosaltres, gairebé sempre muts lectors, part de la introducció del llibre, que va a càrrec de James Ridgeway;

Las noticias de Riverbend no tienen nada que ver con los movimientos de tropas, las cifras de bajas o lo último sobre la Zona Verde[...]. Para Riverbend, la guerra es algo que se vive todos los días -y todas las noches. Ella y su hermano, "E", se sientan en el techo de su casa para contemplar su Bagdad en llamas y han aprendido a identificar los diferentes tipos de armas automáticas por el sonido de las descargas. La ocupación es una forma de vida. Significa reunir a los suficientes hombres armados amables para poder llevar a los niños a la tienda a comprar lápices de colores. Significa intentar enterrar a una tía anciana en una ciudad en la que hay un exceso de contratación de funerales en las mezquitas y los cementerios están llenos. Significa levantarte de un salto en medio de la noche, cuando la electricidad regresa brevemente, para poner una lavadora -o trabajar en tu blog. [...]

Siempre que Riverbend y su familia viajan fuera de su barrio con motivo de una reunión familiar, tú viajas con ella mientras va describiendo cada giro que da el coche, la tensión al dar la vuelta a una esquina, esperando que no haya un tanque estadounidense en esa calle. Si no escribe durante varios días, quizás durante una semana o más, temes lo peor -un bombardeo, una incursión con tanques, un encarcelamiento. Entonces reaparece, explicando que han estado sin electricidad, o a veces la situación era tan deprimente que simplemente no tenía ánimo de escribir. [...]




Learn geostrategy with George

dimecres, de març 29, 2006

Manifest culpable

Culpable el poeta per manca d'autocrítica. Per repetir el mateix poema que una, dues, tres, trenta mil vegades ha estat escrit ja. Culpable el poeta que no llegeix més que la seva poesia i en conseqüència desconeix la seva mediocritat i falta preocupant, catastròfica, d'originalitat. Culpable el poeta encantat d'haver-se conegut. Culpable el poeta que es creu mereixedor de lloances.

addenda: El narrador [o poeta] té el deure de no creure's superior als seus semblants. Qualsevol concessió a l'obsoleta imatge idealista i romàntica del narrador com una criatura més sensible, en contacte amb una dimensió de l'ésser més elevada, fins i tot quan escriu sobre absolutes banalitats quotidianes, és il.legítima. En el fons també els aspectes més ridículs i grotescos de l'ofici d'escriure estan basats en una versió degradada del mite de l'artista, que es converteix en divinitat perquè es creu d'alguna manera superior al comú dels mortals, menys mesquí, més interessant i sincer, amb un cert sentit heroic, ja que ha de suportar els turments de la creació.

addenda II: [...] la nostra poesia. És com si l’haguéssim format amb la nostra manca d’esperit, i en conseqüència la mereixèssim. Charles Bukowski. La màquina de cardar.


Culpable l'editor per manca de criteri i responsabilitat. Més atent a la subvenció subsegüent, li importa un rave si publica mediocritats evidents en les quals no creu.

addenda III: si publica mediocritats en les que creu, dinamita qualsevol sentit que pugui tenir el terme "cultura".


Culpable el públic
, que s'ho empassa tot i aplaudeix... i menteix. Gran putada ser poeta i ser aplaudit quan hom no ho mereix. Culpable el públic per ajudar a construir castells que són de sorra, o aplaudir els pets al vent, o d'alimentar l'ego desmesurat d'un no-ningú. Culpable el públic per omissió de crítica, amable i educada, subtil o cruel i destralera. Culpable el públic d'aplaudir a l'individu que t'ha robat el temps. Culpable el públic que això fa, perquè ajuda inevitablement a construir un monstre. Els poetes amics agrairan franquesa i concreció.

addenda IV: "La poesia que feia era una merda". Don DeLillo, Cosmòpolis.
addenda V: "Nunca se debe mentir. El arte tiene esta grandeza particular: no tolera la mentira. Se puede mentir en el amor, en la política, en la medicina; se puede engañar a la gente, incluso a Dios; pero en el arte no se puede mentir". Antón P. Chéjov. Sin trama y sin final. Ed. Piero Brunello.


Culpable el país
i la seva absurda cultureta d'anar generant premis. Defugir els premis no aporta més dignitat al poeta, però es fer un bé a la poesia d'un país. És desendollar la màquina a un malalt. Un poeta, en el fons, hauria de ser un assassí en potència.

addenda VI: [...]Però clar, amb 500 premis literaris... En un país petit com el nostre, no trobaràs 500 obres importants. Ni interessants. Francesc Garriga a PdV núm 36


Culpable en Subal
, que pot estar equivocat, i culpable l'autor, per fotre's en aquest jardí plagat de cocodrils i malentesos.


A Barcelona, trenta de març de l'any de nostru senyor 2006. Estat de grip latent.

El parte metereólogico de hoy anuncia furia parcial con arranques ocasionales de ira. Chuck Palahniuk, Diario. Vil-lingüisme.

dimarts, de març 28, 2006

High definition

Arcadi Espada és un nocionalista

A què treu cap, aquest exabrupte?
Res, la inspiració, que m'enganxa treballant.

El cielo de Madrid


Cansat. molt cansat. caminar per uns carrers que et desorienten sovint et fa pesar en que no vius la teva vida. que estàs vivint la d'una altra persona. aquesta estranyesa és encisadora i sovint em produeix cert temor creuar aquella línea que separa el teu camí del d'un altre. és aquella sensació que tens quan vas en tren, que et venen ganes de baixar a la següent estació i començar de nou, sense passat.

aquesta necessitat (o potser desig) de sempre començar les coses m'atrapa sense creure-me-la massa, amb un escepticisme propi del que no fa les coses no tant perquè no li agradin sinò perquè té por a fer-les.

ara tot sembla al seu lloc. de cop i volta tot es desmunta. es torna a muntar. i en aquest fer i desfer, quan pares a mirar on ets i què fas (sovint és una nit, de tornada, amb la lluna ballant un fox-trot) tot sembla borrós, desenfocat, com em passava a Holanda, i et tornes en trist, en blau, en boira. sembla estrany. i és en la estranyesa, en el no voler entendre les coses, en el voler veure una pel·lícula vital, on resideix, finalment, la innocència (o la debilitat). potser no. no és innocència. els nens no volen veure una pel.lícula, són una pel.lícula. massa cansat. parlo massa.

Això ho va escriure un amic. I ara té un blog. Excel·lent. minúscules. benvingut.

dilluns, de març 27, 2006

¡El autor, el autor!

-Què vols de mi, Subaltern?
-No res, amo i senyor.
-I doncs, per què clames per la meva aparició?
-Paio, vas molt desinformat respecte les meves activitats, uh? ¡El autor, el autor! és el darrer llibre que m'he llegit de cap a peus, i em plau fer-ne un post per aquests senyors i senyores que s'esperen a l'altra banda de la pantalla.
-Et deixo fer, doncs. No em facis quedar malament i no m'insultis el senyor James.
-Tranqui-tronco.


Bé, en plena efervescència solipsista vaig llegir una misteriosa sentència de Bolaño referent al senyor James, Henry James. Deia el màster del universo B.; Como la literatura solipsista, tan en boga en Europa, hoy que el joven Henry James vuelve a cabalgar a sus anchas. [...] James, James, em sona el nom, però no tinc ni escadussera idea de què escrivia...
-Molt bo, això d'emprar el mot escadusser, enlloc de l'habitual ni puta o punyetera idea, molt bo, Subal!
-Shut your fuckin' mouth up, Autor, que em desconcentres la clientela.

Perdoneu el meu amo, que la primavera me'l fa abjecte i indecorós. Continuo. Com que Bolaño en aquesta casa va a missa, vaig adquirir una novetat que novel·la detalladament parts de la vida del senyor James. Observeu la meva valentia, doncs vaig adquirir en ple ús de raó un totxo de cinc-centes pàgines d'un autor que desconeixia (Lodge) que va sobre la vida d'un literat que mai m'he llegit (James). Cal tenir pebrots, i un els té, allà baix, petits i arrugadets, però pebrots al cap i al fi.
El cas és que és un llibre que no sé perquè m'he llegit, doncs tampoc mata i la vida es curta i els llibres són molts, però revatua l'olla que aquesta tarda m'he trobat que se m'han acabat les seves pàgines als dits i m'he dit, company, si te l'has fulminat serà que t'ha agradat, i si t'ha agradat serà que has de fer el típic post perceptiu. [nota de Subal: no aplaçar més la visita a l'especialista en matèria de salut mental].

-Per què t'ha agradat i t'ha desagradat al mateix temps, Subalillu?
M'ha agradat perquè explicava coses punyents del senyor James (no si era marica o deixava de ser-ho, això aquí ens és d'interès igual a zero), com ara l'enveja que sentia pel seu amic Du Marier, que es veu que va ser la primera víctima d'un best-seller. Explica la frustració de l'home de lletres James davant l'èxit fulminant d'un passerell que aconsegueix vendre centenars de milers d'exemplars del seu harrypotter o el seu codigodavinci passant per sobre dels escassos centenars de vendes que s'apuntava l'amic James. És interessant llegir la reacció de James davant del novedós fenomen Bestseller, quan ningú sabia què era un bestseller. Una reacció de nen petit, davant d'un boom editorial aleshores tant estrany com les armes de destrucció massiva o el clembuterol. Explica la frustració de l'home de lletres James davant els seus rotunds fracassos teatrals. I com Wilde li passava la mà per la cara a cada estrena... Explica, explica, explica, i no fa més que explicar, el llibre de Lodge. Potser és això el que m'ha desagradat d'aquesta obra. Recordeu que hi ha qui opina que l'art és la imminència d'una revelació que no s'arriba a produir. Sí, sí, és això, feu cas al vostre Subal. Acabo de trobar la raó del meu lleuger desencant davant dels vostres nassos; massa cantarella, massa lletania victoriana. Us en dono les gràcies.

Tanmateix, calia explicar-ho tot. Hi han obres excelses, collonudes, que no estan fetes per a que hom les llegeixi. Sospito que Lodge, a part de relatar-nos les peripècies del senyor James també ha volgut homenatjar el seu estil, i creieu-me, el senyor James i el seu estil descriptiu no està fet pel Segle de les Presses.
Cal dir, en benefici del llibre, que m'ha portat a reflexionar sobre coses que ja sabia;
1) l'autor bo és l'autor mort
2) que sóc un vouyeur obsessionat amb la vida dels escriptors i les seves misèries.
3) que James no és Subal i la seva afició malaltissa al fracàs com a modus operandi. El fracàs és la merda on neix la millor verdura, o el núvol negre d'on neix l'aigua més pura.
Bé, no m'allargo perquè el senyor de les llums s'emprenya i em diu que trenco la màgia de la literatura-post (o post-literatura). En definitiva; no és ¡El autor, el autor! un llibre que recomanaria a un amic meu, però sí a un conegut o saludat.

Ah, i l'estructura del llibre és impecable, i hi ha un hubiera escrit ubiera. I love this game.

Més informació: Henry James quan feia dos metres vint i era negre.

dijous, de març 23, 2006

Relataires a galeres

Em trobo amb un amic davant del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ens fumem un cigarret i accedim a l'edifici. La raó aquí. Seiem, aquí i allà. L'any passat Subal va ser premiat en sortir publicat en el primer recull de relats de Relats en Català. Aquest cop, vatua l'olla, no hi ha hagut tanta sort. El relat que enguany Subal va presentar als editors de la Quadriga, tanmateix, li agrada, no li sembla pas dolent. El relat comença amb una petita i innocent venjança, doncs Subal es permet fotre una amable estirada d'orelles al corrector d'estil que es va menjar unes notes al peu de pàgina essencials per al bon devenir del relat que aparegué al llibre relatsencatalà.com. Versió 1.0. Em seguiu?

-Tira milles, Subal, que avui em sembla que estàs pol·lèmic.
-Vaig, oh, Autor, creador dels meus dies i les meves nits.


Seiem, aquí i allà. Comença l'speech. L'editor sua. Il·luminació excessiva? Pànic de parlar en públic? Ambdues són conjectures vàlides. Diu que hi ha bones notícies i males notícies. Primer les bones; ens hem reunit aquí, doncs ja tenim el segon llibre de relats, i ens congratulem, vam sortir a la tele, a la ràdio, a la premsa escrita. Molt rebé. Les bones notícies es poleixen ràpid. Ara toquen les males notícies. Hem [han] venut poc. Res, una puta misèria. L'administració no s'enrotlla. Ni un exemplar del llibre Versió 1.0 estava a les paradetes de Sant Jordi, les llibreries ens marginen, ergo, relataires a galeres; feu promoció dels llibres, ordeneu a amics i parents que es comprin exemplars, distribuïu el llibre pels vostres àmbits, però per l'amor de déu, feu el fotut favor de vendre molts llibres...
El seu to és queixós, fins i tot, per què no, irat. Odiós. Una presentació d'un llibre ha de ser una festa, cal parlar bé dels relats, dels autors; més, amics, allò semblava una reunió de la directiva de Planeta foten canya a uns comercials ganduls.


-Ahhhh, ja veig per on vas, Subal Quinina, a tu et corrou l'enveja i la frustració. No t'han publicat i ara mossegues la mà que t'alimenta, ets un degenerat merdós!
-Autor; ets un miserable desinformat. O es que no et vas llegir el contracte d'edició que et van fer firmar? Deia; 5% de drets d'autor, a repartir entre els cinquanta autors...
-Una bossa de pipes, sagal.
-¿Tú eges tonto? Ja ho sabia això! A més, part dels beneficis van a parar als creadors de la pàgina web, que considero una desició molt afortunada. Però si més no, rebre una liquidació, negatifa o positifa, a final d'any, tal com manen els cànons establerts, seria un detall per part de l'editor. També seria un detall que l'autor no hagués d'amoquinar pel seu exemplar del llibre, tal com jo i tots els altres il·lusionats autors van haver de fer en el seu dia, i han fet en la nova versió. T'ho diré clar; no es pot jugar a ser professional si no ho ets. Cal informar a l'autor sobre la quantitat exacta de llibres que s'han liquidat al cap de l'any. Si no ho fas, com a mínim, no vagis plorant que el primer llibre no ha funcionat prou bé, i SOBRETOT, no publiquis una nova versió. Que pots despertar suspicàcies. No cal ser llicenciat en economia, ni molt llest i perspicaç. Hom pot entendre perfectament que hi ha algú que no vol pagar drets d'autor, si no demostra amb números que les vendes han estat negatives.
-Hosti, però i l'amor a l'art? I l'amor a la llengua?
-Em sembla molt rebé. Però hi ha una cosa per sobre de tot això tan abstracte que tu em poses damunt la taula. Els drets morals de l'autor. El dret a estar informat. Els comptes clars. No lucrar-te (fins que els freds números no demostrin el contrari) a costa de les il·lusions d'una gent que, bé o malament, escriu. He dit. Que comenci la festa. No censuris comentaris.
-T'oblides d'una cosa, Subal.
-Sí, tio, no sé com ho fas, que em llegeixes constantment el pensament. Subal Quinina, l'Autor, i la Segona Perifèria feliciten fervorosament a tots els relataires que han estat publicats. Sincerament. Sense cap mena de dubte alguns d'ells s'ho mereixen.

L'editor esotèric

Querido diario,

avui he somiat que els meus exemplars de Los detectives salvajes i 2666 estaven plens de merda provinent d'una comuna que vessava. Netejo les portades i m'asseguro de que les pàgines no estan xopes. L'edifici on passava l'acció era circular i babilònic i no disposava de graons, sinó d'una rampa d'on corria aigua fresca. Impressionat, consulto al papa Google. Interpretación de sueños. Santeria cubana. Poca broma.

Excrementos: Abundancias y logros económicos.

Libros: Tienen muy diversas interpretaciones que dependen de la forma, el color, la clase o las circunstancias en que se encuentren. Si leemos o compramos un libro es buen augurio e indica que los proyectos relacionados con lo material tendrán éxito. Si nuestra relación con el libro es negativa en el sueño, porque lo quemamos, lo perdemos o lo maltratamos [no és el cas, doncs jo em limito a preocupar-me per la seva bona salut], augura malas noticias y mala suerte en general.

Agua: Si soñó que camina sobre el agua es señal de que tendrá éxitos en las empresas que se proponga comenzar.

Sospeso i medito introduir aquestes troballes en el meu currículum. Tout va bien. De moment, tout va bien.

dimecres, de març 22, 2006

S'obre una porta


Esperem que no sigui giratòria

dimarts, de març 21, 2006

Paper de Vidre Strikes Again



Benvolguts contertulians, ja ho diu la Tina, però jo sóc com un martell pneumàtic; us taladro, us taladro, us taladro. Llegiu aquesta revista, que és collonuda, fresca, innovad

-Para, para, para, Subal. Tu estàs content del teu article? Realment pots estar-ne content?
-Tio, no massa. Vaig patir molt, no em va sortir bé.
-I doncs?
-M'agrada que em faci aquesta pregunta. [malparit]. Passava aleshores per una mala temporada a nivell personal, i sense voler-ho, el senyor Bauçà i la seva bauçanita em van conduir a un estat de silenci i de deixadesa que es veu reflectit en el meu lamentable article.
-Per ser un escriptor ets força sincer, Subal.
-No.
-Sí.
-No.
-Vale, el que tu vulguis.
-Però Autor, Autor, tu ejes mu malo. Un majúscul egocèntric. Cada cop t'assembles més a mi, que sóc producte de la teva imaginació malalta. Ho diu la Tina, però jo repeteixo perquè sóc un martell pneumàtic; l'entrevista al Garriga és excel.lent, hi ha productes d'en Todó, de la Irene Tarrés, hi ha la declaració d'intencions d'Alabatre, de la qual ja en parlava jo aquí, hi ha la Ea... hi ha coses excelses, paio. El meu fracàs no enfosqueix la revista, cretí.
-Sí, bé, esperem que el senyor director renovi la seva confiança en tu, encara que jo et deixaria en guaret uns quants centenars de números.
-Ves al carall.

*

Senyors, senyores, PdV, i el seu número 36, la revista digital i no digital més arriscada del panorama literari català.
*
Errata: Subal Quintana? Subal QuinTina? Subal Quinina? ;-)

dissabte, de març 18, 2006

Credo

Fa temps que no sé res d'en Mingu. El meu gran amic. No, no sóc homosexual, però crec en l'amistat més que en l'amor. No sóc esquizofrènic, però crec que la bogeria és el camí dels escollits dels déus. Crec en els cops de sort. No crec en els títols universitaris. Crec que cal creure en un mateix. També crec que el fracàs és el camí de l'èxit. Crec en tenir 50 miserables visites en els caps de setmana. Crec en Justeriny & Brooks. Crec que el futbol ens fa tirar endavant. Crec en la lletra impresa. Crec en la divagació com a única via per arribar a enlloc. Crec que estic construint el meu credo. Crec que el futur s'acaba en una tomba farcida de flors seques. Crec en la fenixologia, l'art de renéixer de les pròpies cendres. Crec, sense cap mena de dubte, en els Dire Straits. I en la melangia de Ziggy Stardust. També crec que mereixo estar sol. Crec en la inutilitat i en els murs de contenció. Crec que aquest post és incomprensible. Incomprensible post crec que aquest és. Crec en les batusses i en les pèrdues de temps. Crec que sóc un petitburgés que es llepa ferides inexistents. Crec que no m'entens. Crec que no m'explico. No m'explico per què no m'entens. Crec que els cotxes que cremen a la cuneta han de produir escalfor per fina força. Crec en la quinta forca i en la segona perifèria. Crec en les onades que esclaten contra el penya-segat (tard o d'hora esdevindran platja). Crec que no crec en les revolucions ni en els intel·lectuals que tiren la pedra i amaguen la mà. Definitivament no crec en el màrqueting. Crec que la felicitat és una pastanaga lligada a un bastó. Crec en la línia ADSL. No crec en la cuina. Crec en aquest i aquest altre. I tal i qual. No crec en els homínids. Ni en la teoria de la relativitat, car tot és relatiu. Crec en els encenedors Clipper. I la marihuana i el haixix. Crec que si has arribat fins aquí és que tens un problema en la gestió del teu temps lliure. Crec en l'estranya calma d'una biblioteca buida, de matinada. Crec en París-Texas i les Confessions del doctor Sachs. Crec en José Gregorio, santificat pel poble de Veneçuela. Crec que crec. Grill. Crec que si et rasques és que et pica. Crec que mai seré del tot ric. Ric i em fumo un cigarret. No crec en la inacció, malgrat tot. Crec que l'Osasuna no guanyarà la lliga. Crec que els psiquiatres haurien d'anar al psiquiatra i deixar en pau als seus pacients. Crec en la llagrimeta que provoquen els badalls. Crec que no arribaré mai enlloc, i que el camí no val la pena. Crec en Joan Miquel Oliver i la cançó que segueix.

Dins aquest iglú, Antònia Font
Alegria, 2002


Powered by Castpost

dijous, de març 16, 2006

La indústria decadent

Querido diario,

ahir vaig assistir a la presentació de les noves línies de subvencions i ajudes de l'ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) per l'any 2006. Vaig prendre moltes notes i apunts, vaig subratllar alguna paraula clau i em vaig avorrir en desmesura en certs moments.

La mà que m'alimenta, on treballo, publica majoritàriament en castellà. No me n'avergonyeixo en absolut, encara que somio en fer més cosetes en català, querido diario.
A risc de que em classifiqueu com un acòlit del Clark Ken del periodisme i ara la política espanyola, us diré que no m'agrada massa com funciona el tema dels ajuts i subvencions que practiquem a la Perifèria. No hi ha cap línia d'ajut per a publicacions en castellà. Catalan only. Ohhhh, ahhhhh, vade retro, no et queixis, botifler!!! [feu un copy-paste d'aquesta última frase i penjeu-la als comentaris, si voleu, al fons a la dreta].

Entenc perfectament que cal ajudar la nostra llengua. Però avui no parlo de llengua; parlo d'indústria, nens. No parlo de castellà vs. català, sinó de Madrid vs. Barcelona. La indústria editorial catalana ha estat la més potent en llengua castellana, ja ho sabeu. Ara, bona part d'aquesta indústria -la que publica en castellà- no pot optar a les suculentes ajudes institucionals. Us recordo que el castellà no és un bé o un mal únicament espanyol; hi ha un continent, allà, a les amèriques... per què deixar-los a mans d'editors que no viuen i treballen a Catalunya, i que sí reben les seves subvencions?

Barna era el París de la parla hispànica. Jo mateix, fins fa poc, vivia a prop d'on Gabriel García Márquez i Vargas Llosa s'estomacaven de valent durant els anys setanta. El boom llatinoamericà es va gestar a Barcelona, no pas a Madrid. No n'esteu orgullosos? Jo sí. Encara que Barral va menystenir a un dels millors latins, al meu admirat Julio Ramón Ribeyro, perquè Barral no publicava relats curts. En fi. Però ara tota aquesta gent formen part d'una fotografia esgrogueïda que es desfà a les nostres mans. Ara, Barcelona ja no és la capital de les lletres hispàniques. Barna perd pes específic en l'edició en castellà. Els joves escriptors latins no tenen perquè venir a la nostra ciutat per intentar triomfar.

Ahir, al torn de preguntes de l'acte de l'ICIC, una pregunta em cremava per dins;
-Hola senyors de l'ICIC, sóc Subal Quinina i tinc una pregunta. Els preocupa el fet que la indústria editorial en castellà es desplaci lentament i inexorable cap a punts aliens a la nostra geografia, de la nostra catalana pàtria?

No la vaig fer, i me'n vaig anar a casa.

Notes esparses: de 8.000 llibres editats en català, 1.600 obtenen algun tipus d'ajuda. Un de cada cinc. Malaltia. Déu m'agafi confessat.

dijous, de març 09, 2006

Un dia ple de possibilitats

Querido diario, avui ha estat un dia ple de possibilitats. Podia haver finit el meu dinar, eixugar-me els llavis finament amb un tovalló i dirigir-me ufanosament cap a Montjuïc per veure com parlaven de sí mateixos Vila-Matas i Cercas. No hi he anat. Perdre possibilitats, Tom. Posa'm una copa, Tom. Posa música, Tom.


Flumbin' With the Blues, Tom Waits,
Saturday Night


Powered by Castpost


Bé, es veu que el senyor Tom Waits avui no li dóna la gana de cantar. Fot-li tu, doncs, Jim!




L.A. Woman, The Doors
L.A Woman, 1971


Powered by Castpost


Hi ha dies que hom se sent irlandès, i hi ha dies que estàs fet tot un tomwaits, o potser fins i tot s'imposa ser jimorrison. Que si de Queens, que si del Bronx, que si d'El Ei. La taula del menjador esdevé la barra d'un club, i tu, nena, la orella amiga, mà que em subministra la beguda. Quan no sé de què parlar, us engego un discurs sobre el blues, i em quedo tan ample, derrotat per la nul.la inspiració, i us punxo un tema de Waits -que no va- per tal de mastegar la pols del camí, sentir les cadenes que ens esclavitzen, seguir la via de tren que ens mena a l'electricitat, a la llei seca, o la droga dura, de les putes i les rameres del barri francès de Nova Orleans, a les putes i les rameres de Chicago i Nova York. A les nenes maques i rosses i descapotables d'El Ei. El-Ei woman, you're my woman, give me your blues!

En un altre ordre de coses, ahir em van fer una observació aguda que ens retrata. Una veneçolana em diu que els catalans no donem petons, sinó que els fem. Touché. Una colombiana es gira i em diu en castellà formós transoceànic que fem molt bé, els catalans, de defensar la nostra llengua, que ella també ho faria, i que algun dia trucarà al programa de la Campos per dir que és mentida que aquí es persegueixi el castellà, que la miri a ella. Li agraeixo en nom del poble de Catalunya que tingui en tan bona consideració la política lingüística del nostre govern, però li responc que aquí sí que perseguim l'idioma castellà, sobretot si està tan ben parlat i camina amb tant d'ofici. No li dic. Però com que avui escoltem blues, faig veure que sí li dic. I que em clava una bufetada seca que fa vacil·lar la banda que està dalt de l'escenari i fa per un moment el silenci.


Res, que avui ha estat un dia ple de possibilitats, i no n'he aprofitat ni una, uho-ho. Un dia inconseqüent. Un post inconseqüent. I qui dia passa any empeny. I tal.














I en fi.

dimecres, de març 08, 2006

La palla subjectiva

A resultes d'aquest post m'adono que la lectura del Furgatori va esser truncada per una misteriosa i ràpida malaltia que em va reconduir a l'abisme de Bolaño. Doncs el Llibreter diu que hi ha sang, després del sexe, en el Furgatori de'n Pedrals. La segona part, vatua l'olla, m'havia deixat la segona part. Ja la he començat, querido diario. Però prou de parlar del Furgatori com a andròmina o artefacte en ell mateix! Parlem ara del Furgatori com a estri per avançar en la fantaciència i la patafísica.

M'ha colpit molt la picabaralla dialèctica a can llibreter. Més de trenta comentaris, que donen per molt.

La coincidència va voler que jo m'estigués llegint això que us explico aquí sobre el solipsisme [Forma radical de subjetivismo según la cual solo existe o solo puede ser conocido el propio yo] mentres tot allò succeïa en blog d'altri. Però ara en Quim Porta de'n Pedrals, com qui no vol la cosa, m'encén una llumeta i relaciono un pensament de Porta amb aquesta nova línia d'investigació que el post del Llibreter va encetar i que no vull acabar de tancar encara.

Guaiteu aquesta observació que escriu Quim Porta, a la pàgina 61 del Furgatori;

Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!

I, a més, tinc molta traça explicant-les!

Quin mal hi ha en desitjar de reviure allò que encara no ha estat viscut? No et fot!

Si la invenció resulta i fa la seva aportació a la consecució dels fets, no acabo d'entendre tanta queixa. On hi ha el problema?



Exacte. És la ficció en el solipsisme, el fer volar coloms. No és això ficció? Què és això? Que algú em doni el telèfon dels filòlegs d'urgència, o de Filòlegs Anònims per a que em guiïn pel laberint!

Un comentari es queixava que no l'interessen les "històries d'escriptor". Corre el risc de no veure i apreciar la possible ficció que amaguen certs paratges de les "històries d'escriptors", o no podrà jugar mai a destriar el gra objectiu de la palla subjectiva...[...]... M'ha agradat, això de la palla subjectiva, ja tinc títol. El text de Bolaño, que us torno a penjar aquí, era una estafa, no ho veieu?

Como la literatura solipsista, tan en boga en Europa, hoy que el joven Henry James vuelve a cabalgar a sus anchas. Una literatura del yo, de la subjetividad extrema, claro que tiene que existir i debe existir. Pero si sólo existieran literatos solipsistas toda la literatura terminaría convirtiéndose en un servicio militar obligatorio del mini-yo o en un río de autobiografías, de libros de memorias, de diarios personales, que no tardarían en debenir cloaca, y la literatura también dejaría de existir. Porque a quien demonios le interesan las idas y venidas sentimentales de un profesor? ¿Quién puede decir, sin mentir como un verraco, que es más interesante el día a día de un triste profesor madrileño, por muy atildado que sea, que las pesadillas y los sueños y las ambiciones del insigne y ridículo Carlos Argentino Daneri? [qui coi és Carlos Argentino Daneri?] Nadie con tres dedos de frente. Ojo: no tengo nada en contra de las autobiografías, siempre y cuando el que la escriba tenga un pene en erección de treinta centímetros. Siempre y cuando la escritora haya sido una puta y a la vejez sea moderadamente rica. Siempre y cuando el pergeñador de semejante artefacto haya tenido una vida singular.[...]


Crec que ja ho vaig dir un dia, i si no ho va mentar Portnoy; Bolaño era un mentider! Ho tenia tot planejat! Tota la seva obra és vasa en la seva pròpia vida (i mort), o amb possibilitats o futuribles o reminicències probables a la seva pròpia vida. No s'inventa res, en Bolaño. Només imagina.

Ah, però podem filar més prim, podem flipar més prim. Potser recordeu aquesta frase, del mateix Bolaño;

Los únicos escritores viables son los que provienen del lumpen o de la aristocracia. El escritor proletario o burgués [...] son sólo figuras decorativas.
Roberto Bolaño, 2666.



Sí, és molt radical, però és molt estètica, aquesta frase. Em mola, encara que m'exclou. Primer perquè, vatua l'olla, molt al meu pesar no sóc escriptor. Si de cas, si de cas, narrador. Narrador Subalterno Quinina, para servirle a usté y a España.

-Te'n vas, Quinina, te'n vas.
-Gràcies, Autor, ho lamento.
-Tranqui, que m'ho estic passant bé. Segueix.

Com deia, Bolaño en aquesta frase salva de la crema, i sempre en la meva consideració, a una sèrie d'autors que a mi m'agraden, començant pel Vila-Matas, i la seva figura i estil aristocràtic. V-M solipsista? No, ell va més lluny.

-Home, potser et titllaran d'agosarat...
-Autor, ja sé que és una aposta. Jo aposto per aquest sentit de la frase. Si tu en veus un altre, et prego que escriguis el pertinent comentari al fons a la dreta o, en sentit contrari, que em deixis desenvolupar el meu discurs de manera ordenada i sense interrupcions.
-collooooons, com està al pati...

Vila-Matas va més lluny perquè és un remolí que es fa cada cop més estret fins a desaparèixer pel forat de la pica. La repetició hi juga un paper important en V-M, deixem-ho així, en una repetició en espiral, un logaritme, que també té la seva gràcia.




Bolaño, com ja s'ha repetit n vegades, és un triangle, que jo vull imaginar tridimensional;



Ho veieu?

-Què, em de veure, cretí? Què vas fumat?
-No... no sé... se m'ha anat el sant al cel.
-Òstia tu, no anem bé per aquest camí.
-Bé, no deies que t'ho passaves bé? A més, mira, una cosa hem tret clara de tot aquest assumpte.
-Sóc tot orelles.
-Que el Furgatori fa parlar d'altres llibres, que es nota una connexió, una carretera que dóna a l'autopista de les grans obres.
-Què estàs a sou de Labreu, Subal?
-No. Però algun dia t'explicaré una connexió que he trobat entre el Furgatori de Pedrals i El Aleph de Borges, i cauràs d'esquena, i aleshores presentaré un curriculum a la editorial esmentada.

dimarts, de març 07, 2006

Autèntica collonada abans d'anar a dormir

La Segona Perifèria Espongiaria leer fa

Aquest és un dels divertits anagrames que genera La Segona Perifèria. (Via Portnoy, via Omeyocan)

dilluns, de març 06, 2006

Solipsista com ell sol

Solipsista: Partidari del solipsisme
Solipsisme: Doctrina segons la qual l'únic existent és la pròpia consciència i els seus continguts, i aquesta manca de tota possibilitat de transcendir el seu àmbit. M'agrada més la definició de la RAE; Forma radical de subjetivismo según la cual solo existe o solo puede ser conocido el propio yo.


Tarda espantosa la d'ahir. Febreta i vòmits. Vòmits cabalosos, marejos de força 5/6 i sensació d'estar a la vora d'un precipici. Amb tot, diàfan com un nen que sap que l'endemà no anirà a l'escola, em preparo un còctel Bolaño; ara un relat de Putas asesinas, ara una asseveració literària de Entre paréntesis.
En aquest punt, al deliri físic produït per ingesta massiva de dolços veneçolans (i rom, també veneçolà) li he d'afegir el deliri mental que em suscita la lectura de Bolaño (d'aquí, d'allà).
Subratllo un paràgraf que ens afecta a tots i totes, individus que escrivim blogs, i faig un intent de somriure. Endebades. L'acidesa de Bolaño em fa riure. La del vòmit m'ho prohibeix.


Como la literatura solipsista, tan en boga en Europa, hoy que el joven Henry James vuelve a cabalgar a sus anchas. Una literatura del yo, de la subjetividad extrema, claro que tiene que existir i debe existir. Pero si sólo existieran literatos solipsistas toda la literatura terminaría convirtiéndose en un servicio militar obligatorio del mini-yo o en un río de autobiografías, de libros de memorias, de diarios personales, que no tardarían en debenir cloaca, y la literatura también dejaría de existir. Porque a quien demonios le interesan las idas y venidas sentimentales de un profesor? ¿Quién puede decir, sin mentir como un verraco, que es más interesante el día a día de un triste profesor madrileño, por muy atildado que sea, que las pesadillas y los sueños y las ambiciones del insigne y ridículo Carlos Argentino Daneri? [qui coi és Carlos Argentino Daneri?] Nadie con tres dedos de frente. Ojo: no tengo nada en contra de las autobiografías, siempre y cuando el que la escriba tenga un pene en erección de treinta centímetros. Siempre y cuando la escritora haya sido una puta y a la vejez sea moderadamente rica. Siempre y cuando el pergeñador de semejante artefacto haya tenido una vida singular.[...]

Derivas de la pesada, Entre paréntesis, Bolaño, Roberto, Anagrama.


-Bé, jo us diré que sí tinc trenta centímetres d'extensió quan m'ho proposo. En canvi, a l'Autor, ni se li aixeca de bon matí. He estat puta i moderadament rica. No pas com l'Autor, que ha crescut entre mil cotons com a bon exemplar de classe mitja. La meva literatura és collonuda, i la de l'Autor és literatura de cloaca. La meva vida és tan singular, com la de l'autor és pura lletania...
-Para, para, para Subal. Ets un pretensiós. No et puc deixar el teclat ni un instant, que ja em putinejes el blog.
-...ei, tio, que si no defenses tu al Vila-Matas ho he de fer jo, capici?
-No veig que mencionis al Vila-Matas per enlloc, en aquest post.
-Perquè m'ho acabes d'esborrar, cabró!
-Mira, Subal, no cal defensar al Vila-Matas en blog d'altri. És més, m'hi jugo un pèsol que aquests comentaris els ha fet un vell conegut que li volia gastar una broma al llibreter.
-Ah, sí? A veure, qui?
-jo aposto pel de la llum.
-Tu ets molt valent, Autor, a l'hora de difamar. Jo no penso respondre els comentaris irats.
-Ja ho faré jo, Subal. Tu sobretot no et moguis de l'hamaca.
*

divendres, de març 03, 2006

El furgatori de Josep Pedrals


A causa d'un avaria en la línia, el metro que em condueix al meu Bronx es queda barat en una estació. Curull de felicitat agraeixo la nostrada incompetència que em permet avançar febrilment per les planes de El furgatori. Què gran és El furgatori! Tinc tantes opinions a emetre que no sé si ho sabré fer. Anem a pams.

Gràcies Pardals, per no escometre una altra Escola italiana. Me'l vaig llegir de cap a peus, embriagat pel seu lèxic atraient i festívol, mes no vaig entendre massa res. Ara, emperò, entenc un vuitanta per cent dels mots emprats per bastir El furgatori. I és que Pedrals ens ajuda, ens dóna la benvinguda a la seva poesia i no escatima a l'hora de posar-nos-ho tot claret-claret. Com a mostra un botó.

El dia que trobí (vaig trobar) "la font de les avivades", en proví (vaig provar-ne) l'aigua, que diuen que atia i esperona la virilitat.[...]

No és un llibre, per tant, escrit per als elits cortesans, sinó per al poble bromista.

A més, l'amic Drals opta per la prosa poètica totalment llegible per a presentar els seus poemes. És a dir, Quim Porta, el protagonista que va a parar a la vila de Bolló en recerca de l'erotisme amb denominació d'origen, tal Coromines cercava mots, ens explica de forma novel·lada diferents costums eròtiques i sexuals dels natius introduint-nos al costumari pornogràfic del llogarret, composat per diverses cançons populars (poemes) que encara sobreviuen a la vila.

Digne d'esment és el sentit de l'humor que transpira El furgatori, tan característic d'en Pedrals. Com a mostra, un altre botó, i ja en van dos;

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l'enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Deixeu-me explicar-vos una anècdota real com la vida mateixa. Un bon dia hom vagava per un poble anomenat Creta, a la franja de Ponent. El veïnat els anomena cretins i cretines, però el gentilici, com no, és cretenc o cretenca. Continuem, doncs, el nostre camí.

Una de les característiques que més aprecio en la poesia oral o recitada és el feedback que hom pot establir amb el poeta que malda per fer-se entendre dalt de l'escenari. Aquest ens pot explicar la història que hi ha al darrera de cada vers. La història en qüestió pot ser real o inventada, tal com ja va demostrar Pedrals quan recitava l'Escola italiana una feliç vetllada d'anys ha a l'Orinal, quan, amb l'amic Cingollani, ens van fer creure a tots que Escola Italiana era una traducció prostituïda pel pas dels anys i aleshores es van dedicar a refer-la, a reciclar-la o restaurar-la. Malgrat l'engany, només aleshores vaig entendre el sentit últim d'aquell poemari. Bé doncs, en El furgatori, una de les coses que més em captiva, és que la explicació -suposem fictícia- als poemes que el llibre conté (no oblidem que és un llibre de poesia) formen part del llibre, d'aquí que la lectura i els lectors potencials es dupliquin; un amant de la novel·la trobarà també grat refugi en aquest poemari.

Per acabar, dues cosetes.

La primera, i per això ho deixo per al final, Pedrals gasta un llenguatge elegant i cordial, gens ampulós, que em fa recordar immediatament certes entrades de El canvi de Bauçà. Sé que aquesta percepció meva és cosa de la forquilla poètica que duc clavada a l'ull esquerra, doncs els entesos segur que em portarien la contraria. Però i què. Això és el meu estimat teatre buit i em pixo en les parets que m'abelleix.

I de regal, i amb el permís tàcit de l'autor (sí? no?) em permeto transcriure un poema de El furgatori per obrir boca i empènyer al lector d'aquest humil blog a sortir de casa i intentar cercar el llibre a la llibreria més propera.

Hom que no saps i desitges
só jo, que, en alba enutjosa
fugí prest, ombra confosa,
deixant-te l'amor a mitges.

No despotriquis de mi
entre els braços del gelós,
que tornaré, sigil·lós,
i et tornaré a seduir.

Mes no em preguis nom, Midons,
que l'orella sempre hi és
dels molestos lausengiers.
Ama'm sense condicions!


Festa major de Nagoya (Japó), poble agermanat des de 1989 amb la vila de Bolló.

Advertència

M'abelleix de recordar-vos que les opinions que verteixo en el post que podreu llegir a continuació són exclusivament de Subal. Ni els poetes ni els editors d'Alabatre tenen perquè compartir les meves paraules. No desitjaria obrir una pol·lèmica o guerra poètica. Altra feina tinc, jo. Bon cap de setmana.
ps.- per cert, el llibre de'n Pedrals, del què m'he llegit ja les primeres planes, em sembla magnífic. I no és un apriorisme amiguista...

L'enterrament de les sardines

Nota al lector monolingüe de habla hispana: lamento comunicaros que hoy, más que nunca, no vais a entender un carajo de este post. El entierro de la sardina se escenifica cuando acaba la época de carnavales. El rey sardina, monarca todo poderoso en estas épocas de desenfreno carnavalesco, es enterrado entre vivas y hurras por sus súbditos. Para los catalanes siempre resulta emotivo i placentero enterrar monarcas. Después, la población catalana de tradición católica se sumerge en una época de recojimiento interior que dura lo que dura la cuaresma. Pero el post de hoy, queridos amigos de habla castellana, no trata ni por asomo de esta curiosa tradición. Habla del enterramiento simbólico que, a mi modesto modo de ver, ha acontecido esta noche en el bar Horiginal de Barcelona. Enterramiento de unas sardinas que construyen versos y además se hacen llamar Imparables. Amiguitos, estos autoproclamados Imparables son muy cretinos y engreídos, y se han aposentado artificiosamente en el maltrecho cánon de la literatura catalana dando codazos y con muy mala educación, apoyándose en los medios de comunicación que se aburren tales seguidores del Real Madrid un domingo de fútbol cualquiera.

Segons Contrastant, unes disset o divuit persones s'han reunit avui a l'Orinal per testimoniar el naixement d'una nova col·lecció de poesia d'una editorial modesta que s'autodistribueix; Labreu edicions. Segons la oposició han estat vora els dos-cents mil, els assistents a l'acte. Subal Quinina sosté que potser han estat unes cent o cent cinquanta persones les que hem gaudit del recital-presentació de la nova col·lecció de poesia Alabatre, que no és un verb sinó un substantiu; que lo se-passss.

Les consignes dels organitzadors de l'acte eren la de no mencionar ni per casualitat la paraula Imparables, però el discurs incendiari i carregat de segones intencions d'un dels co-editors de la col·lecció, el molt il·lustre Marc Romera, han fet pensar en un servidor que es trobava en una cerimònia d'enterrament de les sardines. En efecte, els Innombrables han descuidat la rereguarda, i centrant-se només en embrutir poetes catalans morts, han obviat els poetes catalans vius, i els que aquesta nit s'han presentat en societat, vatua l'olla, si n'estan, de vius.

Per afinitat i per pressupost mileurista, us diré que només he pogut adquirir un dels tres llibres que avui es presentaven: El furgatori, de Josep Pedrals. Joan Todó, poeta pre-famós, pre-reconegut i pre-editat per la mateixa editorial que avui em dedico a lloar, no ha volgut explicar cap anècdota referent a la seva amistat amb Pedrals a l'hora de fer la seva presentació. Jo no sóc pas Todó, i per tant us explicaré que vaig conèixer en Pedrals quan encara perjurava en va que edicions 62 havia contractat el seu llibre Escola italiana, i ningú se'l creia. Hom no se'l va creure ni per un instant, en aquells dies. El sobrenom aleshores fou servit en safata de plata; Pedrals=Pardals. Per aquell aleshores Pedrals defensava que estava estudiant a fons els trobadors de l'època medieval, i que maldava per fer-ne una enciclopèdia. Tal projecte no va reeixir, però es demostra en la lectura dels seus poemaris que hi ha una aproximació real al modus operandi dels nostres predecessors; sexe, erotisme, barroquisme, jocs de paraules, mala bava, ironia... talment, una taula de borratxos de taverna de l'any mil.

En un altre ordre de coses, hom va fer-li de taxista oficial en algun esdeveniment pre-furgatori, com aquell cop que, deixant-me guiar per la insuficient capacitat d'ubicació del poeta, ens vam perdre per carreteres secundàries de la perifèria barcelonina fins a trobar molt més tard el nucli urbà on recitaria poemes que ara apareixen reunits en forma de novel·la-poemari eròtic en El furgatori. Recitava les poesies en una plaça secundària, ajudat d'una actriu que es diu Paula i que més endavant sortiria nua, nuíssima -i de molt bon veure, cal apuntar- en els darrers capítols de la mítica sèrie Porca misèria. Famosa és la frase del seu personatge en el penúltim capítol; He conegut a un escriptor, però dels de veritat, i deixa tirat al pobre guionista simpàtic Pere.
Ara estic content de la despesa en gasolina que va suposar aquell viatge.

En definitiva, lectors de poesia en català, sé que sou pocs i mal avinguts, però mateu els vostres harrypotters imparables, feu escarni en el seu enterrament de sardines, i adquiriu un o dos o els tres volums de Poesia que Labreu edicions us ofereix a uns preus que oscil·len entre els:


tretze euros (2 cubates i un quinto): Cartes de sotamà, Jordi Vintró
tretze euros (2 cubates i un quinto): L'ull entorn, Andreu Subirats
catorze euros (3 cubates): El furgatori, Josep Pedrals

foto extreta de Espais tacats, editora de Labreu

dijous, de març 02, 2006

Precarietat cultural

Querido diario.

Ahir agradable conversa amb una agent literària bona. Si, querido diario, ja sé que tu saps que a mi em fan por les agents literàries; tenen espurnes de foc als ulls, la majoria. Pell de metacril·lat i contraxapat. No fou el cas de la meva nova amiga.

Ahir, però, cervesa i tabac i Baghdad Burning em van agermanar amb el llop bo. Tenim visions del món de la edició convergents, afins... La edició... Un ofici de cavallers... O ¿un ofici de cavallers?...

Vaig aprendre moltes coses amb pocs minuts. Si no fos un subaltern estaria avergonyit de la meva manca d'informació sobre el món real de la edició. Jo em baso en la patafísica. Caldrà corregir aquest extrem i llegir més premsa especialitzada. Sabeu què em va dir, estimats lectors i lectores, la meva nova amiga? Que en molts països del nord d'Europa funciona el preu lliure del llibre i no passa res! Que la gent llegeix tant i tant (i compren tants i tants llibres) que als llibreters se'ls hi en fot si hi ha preu únic o preu de lliure mercat. Que els llibres surten amb tapa dura, tova i de butxaca al mateix temps, doncs hi ha taaaaants lectors i de tantes tipologies que les editorials es poden permetre tal extrem.
Parlem dels drets de traducció que diferents països han amoquinat per Baghdad Burning. Quantitats de diners força superiors a la que aquí paguem. I no és perquè siguem uns hàbils negociadors napoleònics, sinó perquè, malgrat publicar el llibre en castellà (i per tant tenir també el mercat llatinoamericà), el número de lectors és paupèrrim si el comparem per exemple amb el número de lectors escandinaus.

Pensem'hi, pensem-hi, i avergonyim-nos... o no, no ens avergonyim, explotem la nostra capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, tal i com proposa l'amic Gelonch, que ens convida a una boutade poètica al Prat del Llobregat que portarà el títol de Contra la precarietat cultural. Suggereixo a una professora de llengua catalana que corria ahir per l'Orinal que porti un llistat de notes dels seus alumnes i el reciti al Prat;

Abdul: dos amb dos
Aguilar: zero i mig
Antón: tres
Barroeta: quatre
Bartolomé: dos i mig
Caballé: u
Carballo: no presentat
(...)

dimecres, de març 01, 2006

Bookshop Revolution

En un comentari que vaig fer al blog de referència, vaig augurar un merder de dimensions estratosfèriques. No gaudeixo de poders extrasensorials, però sí tinc oïda. Els llibreters preparaven un boicot, i avui per fi ha sortit a la llum pública. Primer de tot, deixeu-me mostrar la meva solidaritat amb els amics subalterns que viuen a la foscor dels magatzems de les llibreries, que ara deuen estar comptant llibres i refent albarans de devolució i tal. Un curru ingent, amics.

No m'allargaré massa, doncs estic a la feina. Aquí, a la feina, acabem de tenir un divertit debat sobre el tema del preu únic del llibre. El preu únic és essencial, en el món del llibre. Ho explica El Llibreter aquí. Hi estic plenament d'acord. Ara bé. Posats a boicotejar dues editorials per acabar amb el dumping descarat d'una cooperativa (en la què fonts ben informades m'indiquen que no demanen que siguis soci per a gaudir dels famosos descomptes), per què no boicotejar a les editorials (totes) que venen els llibres al Corte Inglés o a Mercadona?

Si tal boicot reeixís, el món seria més bell, i les editorials petites tindrien les oportunitats que realment es mereixen, floririen llibreries per tot arreu, i arribaria la primavera d'una vegada per totes.