Querido diario, avui ha estat un dia ple de possibilitats. Podia haver finit el meu dinar, eixugar-me els llavis finament amb un tovalló i dirigir-me ufanosament cap a Montjuïc per veure com parlaven de sí mateixos Vila-Matas i Cercas. No hi he anat. Perdre possibilitats, Tom. Posa'm una copa, Tom. Posa música, Tom.
Flumbin' With the Blues, Tom Waits,
Bé, es veu que el senyor Tom Waits avui no li dóna la gana de cantar. Fot-li tu, doncs, Jim!
Hi ha dies que hom se sent irlandès, i hi ha dies que estàs fet tot un tomwaits, o potser fins i tot s'imposa ser jimorrison. Que si de Queens, que si del Bronx, que si d'El Ei. La taula del menjador esdevé la barra d'un club, i tu, nena, la orella amiga, mà que em subministra la beguda. Quan no sé de què parlar, us engego un discurs sobre el blues, i em quedo tan ample, derrotat per la nul.la inspiració, i us punxo un tema de Waits -que no va- per tal de mastegar la pols del camí, sentir les cadenes que ens esclavitzen, seguir la via de tren que ens mena a l'electricitat, a la llei seca, o la droga dura, de les putes i les rameres del barri francès de Nova Orleans, a les putes i les rameres de Chicago i Nova York. A les nenes maques i rosses i descapotables d'El Ei. El-Ei woman, you're my woman, give me your blues!
En un altre ordre de coses, ahir em van fer una observació aguda que ens retrata. Una veneçolana em diu que els catalans no donem petons, sinó que els fem. Touché. Una colombiana es gira i em diu en castellà formós transoceànic que fem molt bé, els catalans, de defensar la nostra llengua, que ella també ho faria, i que algun dia trucarà al programa de la Campos per dir que és mentida que aquí es persegueixi el castellà, que la miri a ella. Li agraeixo en nom del poble de Catalunya que tingui en tan bona consideració la política lingüística del nostre govern, però li responc que aquí sí que perseguim l'idioma castellà, sobretot si està tan ben parlat i camina amb tant d'ofici. No li dic. Però com que avui escoltem blues, faig veure que sí li dic. I que em clava una bufetada seca que fa vacil·lar la banda que està dalt de l'escenari i fa per un moment el silenci.
Res, que avui ha estat un dia ple de possibilitats, i no n'he aprofitat ni una, uho-ho. Un dia inconseqüent. Un post inconseqüent. I qui dia passa any empeny. I tal.
I en fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada