M'abelleix de recordar-vos que les opinions que verteixo en el post que podreu llegir a continuació són exclusivament de Subal. Ni els poetes ni els editors d'Alabatre tenen perquè compartir les meves paraules. No desitjaria obrir una pol·lèmica o guerra poètica. Altra feina tinc, jo. Bon cap de setmana.
ps.- per cert, el llibre de'n Pedrals, del què m'he llegit ja les primeres planes, em sembla magnífic. I no és un apriorisme amiguista...
14 comentaris:
Em ve de nou que per alabar uns poetes n'hagis de desjectar uns altres. No és un poc malaltissa aquesta paranaoia anti imparable?
ei
costen 13 eurets, d'on ha sortit l'11? a veure si algú creurà que ahir la caixera en treia comissió.
com a editora no vull enterrar ningú, més aviat ressucitar, i si pot ser després abans del tercer dia.molte gràcies per tot bombó.
La resposta, benvolgut anònim, és sí. Tens tota la raó del món. Però avui no ho he pogut evitar. Amb tot, i sabent que tens raó, faré un post comentant l'obra de la què parlo (El furgatori) sense mencionar cap altre poeta que no pas el seu autor, doncs caps dels poetes que ahir van presentar llurs llibres necessita de la comparació amb cap altre.
Torno a reincidir en un aspecte; no represento cap altre opinió que no sigui la meva.
I recorda; per mi la poesia és un joc. Joc brut o net, joc a la fí. No ens ho prenguem tot tant a pit.
salutacions.
ara mateix canvio aquesta dada, benvolguda. Encara levites? Jo em sembla que sí.
aahh i una cosa, s'ha de començar a témer les dots profètiques d'en todó, ell en va fer broma i va acabar sent el presentador sorpresa. ara li fan por les solapes,no sé perquè...
jajajajajaja, no, no, que va! una solapa, en un moment determinat, te pot salvar la vida!
;-) vatua, sí!
què passa amb les solapes, eh?
Solapes, per cert, ben amples, les de la col·lecció Alabatre, per no perdre el punt ni volent-ho; unes senyores solapes, diria jo... És clar, però, que parlo de la mida, no del contingut, que és el que va salvar la pell del Todó dijous, que li va tocar presentar El furgatori i no ho va saber fins uns minuts abans de pujar a l'escenari (és que si poso tarima li trec importància), però va quedar lluit, sí.
En canvi, benvolguda Tina, jo sí li veig un petit defecte de disseny, a la famosa solapa. Lletres massa grans, el text no respira, amb tan poc marge... trenca amb l'aire minimalista de la col.lecció i el cos de lletre del text interior.
Lo cortés no quita lo valiente...
Ah, és que jo parlava de la mida, la mida, amic Subal.
la negreta blanca de la solapa é pur contrast, aquí està la gràcia, en espessir-nos la vida al més pur grafisme all that jazz i l' obra, això sí que respiri.mira que donen per comentaris les solapes...
querida, aquesta és la típica resposta irrefutable que em solen donar els dissenyadors. Impossible de barallar-s'hi. Els dissenyadors són els amos del cotarro.
les solapes... mos ho haurem de repensar. buscarem una bodoni i la farem respirar. però la lletra ha de ser gruixuda, que en negatiu sempre es perd consistència i contrast.
respecte a l'amplitud... ai, esteu massa acostumats a la solapeta, i això no és una solapeta, és una solapa. seguirà gran, ample. però que respiri. sí.
Publica un comentari a l'entrada