Nota al lector monolingüe de habla hispana: lamento comunicaros que hoy, más que nunca, no vais a entender un carajo de este post. El entierro de la sardina se escenifica cuando acaba la época de carnavales. El rey sardina, monarca todo poderoso en estas épocas de desenfreno carnavalesco, es enterrado entre vivas y hurras por sus súbditos. Para los catalanes siempre resulta emotivo i placentero enterrar monarcas. Después, la población catalana de tradición católica se sumerge en una época de recojimiento interior que dura lo que dura la cuaresma. Pero el post de hoy, queridos amigos de habla castellana, no trata ni por asomo de esta curiosa tradición. Habla del enterramiento simbólico que, a mi modesto modo de ver, ha acontecido esta noche en el bar Horiginal de Barcelona. Enterramiento de unas sardinas que construyen versos y además se hacen llamar Imparables. Amiguitos, estos autoproclamados Imparables son muy cretinos y engreídos, y se han aposentado artificiosamente en el maltrecho cánon de la literatura catalana dando codazos y con muy mala educación, apoyándose en los medios de comunicación que se aburren tales seguidores del Real Madrid un domingo de fútbol cualquiera.
Segons Contrastant, unes disset o divuit persones s'han reunit avui a l'Orinal per testimoniar el naixement d'una nova col·lecció de poesia d'una editorial modesta que s'autodistribueix; Labreu edicions. Segons la oposició han estat vora els dos-cents mil, els assistents a l'acte. Subal Quinina sosté que potser han estat unes cent o cent cinquanta persones les que hem gaudit del recital-presentació de la nova col·lecció de poesia Alabatre, que no és un verb sinó un substantiu; que lo se-passss.
Les consignes dels organitzadors de l'acte eren la de no mencionar ni per casualitat la paraula Imparables, però el discurs incendiari i carregat de segones intencions d'un dels co-editors de la col·lecció, el molt il·lustre Marc Romera, han fet pensar en un servidor que es trobava en una cerimònia d'enterrament de les sardines. En efecte, els Innombrables han descuidat la rereguarda, i centrant-se només en embrutir poetes catalans morts, han obviat els poetes catalans vius, i els que aquesta nit s'han presentat en societat, vatua l'olla, si n'estan, de vius.
Per afinitat i per pressupost mileurista, us diré que només he pogut adquirir un dels tres llibres que avui es presentaven: El furgatori, de Josep Pedrals. Joan Todó, poeta pre-famós, pre-reconegut i pre-editat per la mateixa editorial que avui em dedico a lloar, no ha volgut explicar cap anècdota referent a la seva amistat amb Pedrals a l'hora de fer la seva presentació. Jo no sóc pas Todó, i per tant us explicaré que vaig conèixer en Pedrals quan encara perjurava en va que edicions 62 havia contractat el seu llibre Escola italiana, i ningú se'l creia. Hom no se'l va creure ni per un instant, en aquells dies. El sobrenom aleshores fou servit en safata de plata; Pedrals=Pardals. Per aquell aleshores Pedrals defensava que estava estudiant a fons els trobadors de l'època medieval, i que maldava per fer-ne una enciclopèdia. Tal projecte no va reeixir, però es demostra en la lectura dels seus poemaris que hi ha una aproximació real al modus operandi dels nostres predecessors; sexe, erotisme, barroquisme, jocs de paraules, mala bava, ironia... talment, una taula de borratxos de taverna de l'any mil.
En un altre ordre de coses, hom va fer-li de taxista oficial en algun esdeveniment pre-furgatori, com aquell cop que, deixant-me guiar per la insuficient capacitat d'ubicació del poeta, ens vam perdre per carreteres secundàries de la perifèria barcelonina fins a trobar molt més tard el nucli urbà on recitaria poemes que ara apareixen reunits en forma de novel·la-poemari eròtic en El furgatori. Recitava les poesies en una plaça secundària, ajudat d'una actriu que es diu Paula i que més endavant sortiria nua, nuíssima -i de molt bon veure, cal apuntar- en els darrers capítols de la mítica sèrie Porca misèria. Famosa és la frase del seu personatge en el penúltim capítol; He conegut a un escriptor, però dels de veritat, i deixa tirat al pobre guionista simpàtic Pere.
Segons Contrastant, unes disset o divuit persones s'han reunit avui a l'Orinal per testimoniar el naixement d'una nova col·lecció de poesia d'una editorial modesta que s'autodistribueix; Labreu edicions. Segons la oposició han estat vora els dos-cents mil, els assistents a l'acte. Subal Quinina sosté que potser han estat unes cent o cent cinquanta persones les que hem gaudit del recital-presentació de la nova col·lecció de poesia Alabatre, que no és un verb sinó un substantiu; que lo se-passss.
Les consignes dels organitzadors de l'acte eren la de no mencionar ni per casualitat la paraula Imparables, però el discurs incendiari i carregat de segones intencions d'un dels co-editors de la col·lecció, el molt il·lustre Marc Romera, han fet pensar en un servidor que es trobava en una cerimònia d'enterrament de les sardines. En efecte, els Innombrables han descuidat la rereguarda, i centrant-se només en embrutir poetes catalans morts, han obviat els poetes catalans vius, i els que aquesta nit s'han presentat en societat, vatua l'olla, si n'estan, de vius.
Per afinitat i per pressupost mileurista, us diré que només he pogut adquirir un dels tres llibres que avui es presentaven: El furgatori, de Josep Pedrals. Joan Todó, poeta pre-famós, pre-reconegut i pre-editat per la mateixa editorial que avui em dedico a lloar, no ha volgut explicar cap anècdota referent a la seva amistat amb Pedrals a l'hora de fer la seva presentació. Jo no sóc pas Todó, i per tant us explicaré que vaig conèixer en Pedrals quan encara perjurava en va que edicions 62 havia contractat el seu llibre Escola italiana, i ningú se'l creia. Hom no se'l va creure ni per un instant, en aquells dies. El sobrenom aleshores fou servit en safata de plata; Pedrals=Pardals. Per aquell aleshores Pedrals defensava que estava estudiant a fons els trobadors de l'època medieval, i que maldava per fer-ne una enciclopèdia. Tal projecte no va reeixir, però es demostra en la lectura dels seus poemaris que hi ha una aproximació real al modus operandi dels nostres predecessors; sexe, erotisme, barroquisme, jocs de paraules, mala bava, ironia... talment, una taula de borratxos de taverna de l'any mil.
En un altre ordre de coses, hom va fer-li de taxista oficial en algun esdeveniment pre-furgatori, com aquell cop que, deixant-me guiar per la insuficient capacitat d'ubicació del poeta, ens vam perdre per carreteres secundàries de la perifèria barcelonina fins a trobar molt més tard el nucli urbà on recitaria poemes que ara apareixen reunits en forma de novel·la-poemari eròtic en El furgatori. Recitava les poesies en una plaça secundària, ajudat d'una actriu que es diu Paula i que més endavant sortiria nua, nuíssima -i de molt bon veure, cal apuntar- en els darrers capítols de la mítica sèrie Porca misèria. Famosa és la frase del seu personatge en el penúltim capítol; He conegut a un escriptor, però dels de veritat, i deixa tirat al pobre guionista simpàtic Pere.
Ara estic content de la despesa en gasolina que va suposar aquell viatge.
En definitiva, lectors de poesia en català, sé que sou pocs i mal avinguts, però mateu els vostres harrypotters imparables, feu escarni en el seu enterrament de sardines, i adquiriu un o dos o els tres volums de Poesia que Labreu edicions us ofereix a uns preus que oscil·len entre els:
En definitiva, lectors de poesia en català, sé que sou pocs i mal avinguts, però mateu els vostres harrypotters imparables, feu escarni en el seu enterrament de sardines, i adquiriu un o dos o els tres volums de Poesia que Labreu edicions us ofereix a uns preus que oscil·len entre els:
tretze euros (2 cubates i un quinto): Cartes de sotamà, Jordi Vintró
tretze euros (2 cubates i un quinto): L'ull entorn, Andreu Subirats
catorze euros (3 cubates): El furgatori, Josep Pedrals
4 comentaris:
subal, guapo. no diguis més tonteries i resa força,fill
no pot ser que seriosament hagis entès el que sembla que dius.
bona sort, nano. i a una altra cosa.
mestre garriga, apliqui la lògica del Barça-Chelsea. Quan tens una nit de glòria, li pots dir al Mourinho que ès un pedant. Que ho ha guanyat tot, sí, que és un dels millors, també. però que és un pedant. Aleshores, jo, que aplico les lleis del joc en la poesia i en les clavegueres de la poesia, jo ara aplico el joc futbolístic i per una nit em dedico a dir als nostres poetes que no em vagin de mourinhos, perquè qualsevol dia et foten un gol els qui ells voldrien per sempre suplents, o sigui els poetes que no formen part del grup de pressió mediatica anomenat Els Imparables, S.L.
Benvingut a la perifèria, mestre Garriga
la Garriga, ja se sap de quin peu va coix. Mos és amic i mos segueix, però sempre amb aquella mirada cap a la imparabilitat que li faria deixar qualsevol cosa que estigui fent per anar a deixar-s'hi parar. Jo, que també hi era, vaig entendre igual que Subal que la imparabilitat fa nosa i fàstic, més per les maneres que per la mediocritat que, amb alguna excepció, els caracteritza. Però també em sembla que en el discurs declaratiu d'Alabatre hi havia un ja n'hi ha prou dels que des de dalt (des de quin dalt?) defensen i esperonen la imparabilitat. Tots aquells Samaabrams, Miqueldepalols, Margarits, Sòries (soriàsics), Pererovires, i un llarg etc. que ens han venut com al cànon present (els de la imparabilitat són els que els hi van al darrera amb la creença mourinha de que són molt millors, els messies que els mediocres que les precedeixen han anat anunciant amb la seva caduca i miserable poètica). Tots al patíbul per mediocres, per no aportar res a la història de la poesia, per no haver entès Ferrater i Gil de Viedma i anar-los imitant malament, per voler ser entesos quan només saben dir banalitats boniques, per no saber jugar! que jugar és essencial a l'hora de fer poesia. I si no, que facin redaccions o articles d'opinió als diaris, però que deixin els versets per a qui en sap. Això vaig entendre. Però tenen massa poder, tots plegats, i els altres restarem en la marginalitat que ens fa ser exigents i veritablement ambiciosos (només literàriament, no social o imparablement). Au.
volia dir, "lo Garriga", eh! no "la Garriga". Malgrat tot, un respecte!
Publica un comentari a l'entrada