El cielo de Madrid

Cansat. molt cansat. caminar per uns carrers que et desorienten sovint et fa pesar en que no vius la teva vida. que estàs vivint la d'una altra persona. aquesta estranyesa és encisadora i sovint em produeix cert temor creuar aquella línea que separa el teu camí del d'un altre. és aquella sensació que tens quan vas en tren, que et venen ganes de baixar a la següent estació i començar de nou, sense passat.

aquesta necessitat (o potser desig) de sempre començar les coses m'atrapa sense creure-me-la massa, amb un escepticisme propi del que no fa les coses no tant perquè no li agradin sinò perquè té por a fer-les.

ara tot sembla al seu lloc. de cop i volta tot es desmunta. es torna a muntar. i en aquest fer i desfer, quan pares a mirar on ets i què fas (sovint és una nit, de tornada, amb la lluna ballant un fox-trot) tot sembla borrós, desenfocat, com em passava a Holanda, i et tornes en trist, en blau, en boira. sembla estrany. i és en la estranyesa, en el no voler entendre les coses, en el voler veure una pel·lícula vital, on resideix, finalment, la innocència (o la debilitat). potser no. no és innocència. els nens no volen veure una pel.lícula, són una pel.lícula. massa cansat. parlo massa.

Això ho va escriure un amic. I ara té un blog. Excel·lent. minúscules. benvingut.