Culpable el poeta per manca d'autocrítica. Per repetir el mateix poema que una, dues, tres, trenta mil vegades ha estat escrit ja. Culpable el poeta que no llegeix més que la seva poesia i en conseqüència desconeix la seva mediocritat i falta preocupant, catastròfica, d'originalitat. Culpable el poeta encantat d'haver-se conegut. Culpable el poeta que es creu mereixedor de lloances.
addenda: El narrador [o poeta] té el deure de no creure's superior als seus semblants. Qualsevol concessió a l'obsoleta imatge idealista i romàntica del narrador com una criatura més sensible, en contacte amb una dimensió de l'ésser més elevada, fins i tot quan escriu sobre absolutes banalitats quotidianes, és il.legítima. En el fons també els aspectes més ridículs i grotescos de l'ofici d'escriure estan basats en una versió degradada del mite de l'artista, que es converteix en divinitat perquè es creu d'alguna manera superior al comú dels mortals, menys mesquí, més interessant i sincer, amb un cert sentit heroic, ja que ha de suportar els turments de la creació.
addenda II: [...] la nostra poesia. És com si l’haguéssim format amb la nostra manca d’esperit, i en conseqüència la mereixèssim. Charles Bukowski. La màquina de cardar.
Culpable l'editor per manca de criteri i responsabilitat. Més atent a la subvenció subsegüent, li importa un rave si publica mediocritats evidents en les quals no creu.
addenda III: si publica mediocritats en les que creu, dinamita qualsevol sentit que pugui tenir el terme "cultura".
Culpable el públic, que s'ho empassa tot i aplaudeix... i menteix. Gran putada ser poeta i ser aplaudit quan hom no ho mereix. Culpable el públic per ajudar a construir castells que són de sorra, o aplaudir els pets al vent, o d'alimentar l'ego desmesurat d'un no-ningú. Culpable el públic per omissió de crítica, amable i educada, subtil o cruel i destralera. Culpable el públic d'aplaudir a l'individu que t'ha robat el temps. Culpable el públic que això fa, perquè ajuda inevitablement a construir un monstre. Els poetes amics agrairan franquesa i concreció.
addenda IV: "La poesia que feia era una merda". Don DeLillo, Cosmòpolis.
addenda V: "Nunca se debe mentir. El arte tiene esta grandeza particular: no tolera la mentira. Se puede mentir en el amor, en la política, en la medicina; se puede engañar a la gente, incluso a Dios; pero en el arte no se puede mentir". Antón P. Chéjov. Sin trama y sin final. Ed. Piero Brunello.
Culpable el país i la seva absurda cultureta d'anar generant premis. Defugir els premis no aporta més dignitat al poeta, però es fer un bé a la poesia d'un país. És desendollar la màquina a un malalt. Un poeta, en el fons, hauria de ser un assassí en potència.
addenda VI: [...]Però clar, amb 500 premis literaris... En un país petit com el nostre, no trobaràs 500 obres importants. Ni interessants. Francesc Garriga a PdV núm 36
Culpable en Subal, que pot estar equivocat, i culpable l'autor, per fotre's en aquest jardí plagat de cocodrils i malentesos.
A Barcelona, trenta de març de l'any de nostru senyor 2006. Estat de grip latent.
El parte metereólogico de hoy anuncia furia parcial con arranques ocasionales de ira. Chuck Palahniuk, Diario. Vil-lingüisme.
1 comentari:
culpables els que es llepen el cul i lloen tota la porqueria, en vers o en prosa, que ens volen fer creure que és la "gran cultura" que tenim. i que no es més que més i més i més mediocritat.
Publica un comentari a l'entrada