dimecres, de setembre 19, 2007

Un no-manifest de Martí Sales

Via Roger Puig, extret d'aquí. Gràcies Roger. Tira, Martí.

Això no és un manifest, i va ser escrit per ser llegit en veu alta. Aquesta arenga va ser dita amb la sang al cap entre cançó i cançó del concert que els surfing sirles vam fer el dia 15 d'agost davant la gernació congregada a còrsega amb jardinets per veure, bàsicament, al grup que vindria després que són els Obrint Pas. Davant de tants adolescents independentistes d'estelada per capa, tenia moltes ganes de dir quatre paraules sobre la possible existència d'altres conceptes de catalanitat. Així doncs, espero que el context ajudi a veure elperquè i el com de l'arenga, que no té pretensions teòriques ni cap altre objectiu que el de donar un altre punt de vista visceral, espitregat i tal com raja del que en pensem uns quants sobre els Països Catalans.

Martí Sales


FORA
CATALANS
DELS PAÏSOS
CATALANS
[MARTÍ SALES]


Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
L’avorriment i l’estultícia feta poble?
On són la rialla i l’escatologia i el glamur que ens caracteritzaven?
On és l’esperit de carrer del barri xino d’en Vallmitjana i d’en Casavella?
I la picaresca de sota Montjuïc, la salabror quinqui de la Barceloneta,
l’alegria rumbera dels gitanos de Gràcia?

Si no tenim això, si ja no hi ha res d’això,
si no som el que érem,
si no som res (però fa de mal dir),
fem-nos fora, deixem pas als altres,
auto-exiliem-nos, fotem el camp:
fora catalans dels Països Catalans!

Preferim les picants espècies d’orient i les discoteques llatines on la gent es pega, sí,
però almenys ballen! Preferim els sevillanos que parlen amb la zeta, preferim els avis que parlen i escriuen en català pre-fabrià! Preferim la pesadilla argentina i les màfies russes, les italianotes que refreguen les natges al passar per davant de la cazalla! Preferim els salats i els arrauxats d’arreu abans que la grisor menestral d’aquí, els mil d’accents de qualsevol poble que el fotut barceloní que malauradament parlem!

Universal i ultra-local, la catalanitat és viatjar molt i dir que tot és una merda
és desitjar secretament fotre el camp però sempre tornar
és en Francesc Pujols fotent-li el dit a la xona de la Lídia de Cadaqués
són en Dalí i en Lorca tocant-se gens dissimuladament el cul
és en Josep Pla pelant-se-la davant d’un plat de seques
és l’Aladi i la Santpere cantant a duet “El vestir d’en Pasqual”
és dur la Moreneta tatuada al pit i fer màgia negra
és mirar-se molt el melic i no netejar-se’l mai

Però el més importants és:
I on és que hem deixat els lluentons?
ON SÓN ELS LLUENTONS QUE’NS FEIEN BRILLAR?

Volem un país eufòric, un país amfetamínic, orat, eixelebrat, golafre, canalla, ocurrent, de llargues sobretaules i infinits vermuts, de festes majors de barri i res de macroespectacles, de taverna i sala de festes, d’ateneus populars i de sardinades a la platja, d’Einstein al carrer Canuda i de Miles Davis al Palau de la Música, del modernisme més passat per absenta i del romànic de la cara fosca del Pirineu, de les revoltes populars i del POUM, de la caputxinada i de les organitzacions secretes, de l’allioli i de la becada, del Delta lisèrgic i del Montseny satànic!
Volem el país que va engendrar March i Budellam, Santos, Puigserver, Miró i Dioptria, Cassasses, Mompou i Peret, Jujol, Anarcoma i la mare que els va parir!
Espitregats o amb corbata de seda, (res de caspa botiguera!),
o els carrers o els palaus!
De les barricades al cel
(de neó
del Paral·lel)

18 comentaris:

Anònim ha dit...

ostres subal, dis-li al senyor que barceloní el deu parlar ell, que francesc pujols és una marca de colònia andergraun, me àvia de la franja va créixer a gràcia, sarrià i el poble sec, i llarga vida a sabadell, i fa servir colònia del tot cent, que montjuïc i la barceloneta potser als d'alfarrasí els importa una merda, i als autobusos del polígon s'hi barregen mils de llengües més que a cadaqués. que barcelona podria ser-me gaire re.
bàsicament d'acord, però no.

des d'alguna perifèria, amba mor.

Anònim ha dit...

Carambes, llegir això amb el regustet de l'esmorzar al paladar fa encarar el dia d'una altra manera. Recuperem els lluentons, sísenyor!

Gregorio Luri ha dit...

Jo vaig conèixer una ciutat així en arribar a Barcelona amb 19 anys, el 1974. I per sempre més trobaré a faltar a l'Ocaña a les Rambles i els contraculturals que l'1 de maig es manifestaven cridant "Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha" i els concerts de l'Oriol-Tramvia-ni-Juan-Carlos-ni-Sofia (per cert, va ser l'Oriol Tramvia l'uniciador del punk en el planeta Terra?) i l'absenta al barri xinés i el descobriment insòlit de què per a viure d'una altra manera només calia viure d'una altra manera. Jo sóc català d'aquella Barcelona.
Hi va haver tota una immensa moguda barcelonina amb anterioritat a la de Madrid i jo crec que era molt més vitalista i creativa.

Anònim ha dit...

Definitivament, la literatura catalana (aquella que en diuen jove), llevat d'algunes excepcions, bofilleja i alzamoreja per tot arreu.

Quin avorriment, aquests versos. Se'n vagi a treballar, a veure si se li passa. Les barricades, diu, quins collons... Mirar-se el melic...

subal ha dit...

quanta visceralitat, pavillion!

haurà de reconèixer, emperò, que està força més ben escrit que el manifest de Sobirania i Progrés, oi? O no?

Anònim ha dit...

On s'ha de signar, aixo?

ea! ha dit...

si no hi ha capsa botiguera no es pot gastar en absenta

és lu que hi ha

ea de knya;-)

Anònim ha dit...

Daleci, no hi puc fer res, sóc barceloní! No tinc ànim ecumènic, i m'encantaria tenir present a tothom i tot arreu, però parlo del que conec, que crec que és l'únic que puc fer.
I bueno, Subal, quina sorpresa que hagis posat aquesta arenga aquí a la teva centrifugadora! De conya. Només una petita apreciació, perquè això, de fet, no és un manifest, i va ser escrit per ser llegit en veu alta: si pots, agrega-hi al començament o al final del text una petita explicació que digui més o menys així (als dels transportsciberians ja els hi he dit):

"Aquesta arenga va ser dita amb la sang al cap entre cançó i cançó del concert que els surfing sirles vam fer el dia 15 d'agost davant la gernació congregada a còrsega amb jardinets per veure, bàsicament, al grup que vindria després que són els Obrint Pas. Davant de tants adolescents independentistes d'estelada per capa, tenia moltes ganes de dir quatre paraules sobre la possible existència d'altres conceptes de catalanitat. Així doncs, espero que el context ajudi a veure el
perquè i el com de l'arenga, que no té pretensions teòriques ni cap altre objectiu que el de donar un altre punt de vista visceral, espitregat i tal com raja del que en pensem uns quants sobre els Països Catalans."

Anònim ha dit...

doncs visca lo pardal roquer i euterpe 77!

Anònim ha dit...

Martí, no hi ha problema en absolut. Quan arribi a casa —ara no hi sóc— esmenaré el missateg. T'agraeixo la bonhomia.

salut!

Anònim ha dit...

Gent jove, pa tou! (Que el pa tou és bo però a vegades farineja i grumolleja, vaja.)

Aviam, Martí (i altra trepa): sí però no. O no però sí. En fi... Jo ja m'entenc i espero que algú altre em copsi, que deia aquell.

Anònim ha dit...

Jo insisteixo que el text, sigui manifest o el que sigui, em deixa bon gust de boca, amb matisos, però tampoc trobo que calgui filar tan prim, coi. Au.

Anònim ha dit...

Doncs a mi aquesta aportació d'en Martí em sembla molt important i xirlona. Crec entendre aquest nou concepte de catalanitat que en Sales dibuixa amb quatre pinzellades de .

I si no, insisteixo, comparin amb altres boutades poc subtils i indignes de nosaltres; quina falta de gràcia, quina mala llet, quina brutícia, quin discurs més patilleru i avorrit.

Matisos els que siguin, i pa tou també, però calia dir-ho i algú ho ha dit. Es pot ser català i tenir alguna mena de sentiment sense caure en la vulgaritat maniquea de "la classe dirigent", ja sigui política o intel·lectual,catalana, o espanyola.

No a la política del badall. No a la bilis.

I aquest no-manifest guanya uns enters si se sap davant de quin públic va ser declamat. Un artista, un poeta, un polític o un sàtir amb pebrots aquest Sales, sí senyor, amb pebrots.

Anònim ha dit...

Dimoniet jogasser davant de la parròquia. Davant de la 'ger-nació': nació-generació de gerd (tendre i fresc)'ger-'(vell, obsolet) nacionalisme. Jo ja el felicite només per haver sobreviscut a l'anodina himnòdia dels Obrint pas.

Anònim ha dit...

jo també vull dir la meva...

doncs jo penso que...
és el que te ésser post-democràtic...

i que resumirià amb...

u que falta al catalanisme és una mica de sentit de l'humor...
i li sobra catalanisme...

ja en parlarem en la post-república

Anònim ha dit...

humor a la pàtria, no?

Uxia ha dit...

Me ha gustado, si señor. Una bocanada de aire fresco

Anònim ha dit...

Autocrítica o autoodi?

...mira fora de ca nostre, no som tant diferents.