dimecres, de juny 01, 2005

Escoles de poetes

"Basta de sexo oral, ahora sólo por escrito". Aquesta frase lapidària fou la que en Drals i jo ens vam trobar a casa d'aquesta noia de mirada rara un dia que divagàvem per Madrid.

Desde la Segona Perifèria, és evident, no podem estar d'acord amb la seva asseveració, doncs donar-li a la llengua ens plau, i molt. A en Drals més que a mi, que jo tartamudejo una mica.

En Drals no tartamudeja ni vacil·la quan està a l'escenari. En Drals és un poeta oral. Un dels millors. Del seu primer llibre (que en veritat és el segon; el primer fou Els buits enutjosos, ja descatalogat) gairebé que ja n'ha esgotat la primera edició, de 1500 exemplars. Ull, que no parlem de best-sellers; parlem de poesia. El mèrit és evident.

M'he trobat avui, querido diario, un company que forma part de l'equip que programa la Kinzena Poètica de Vilafranca.
La Kinzena porta cinc anys funcionant, i sota la meva modesta opinió és un dels festivals de poesia més suggerents de la Perifèria de la Perifèria: La organització és exquisita, la resposta popular és emocionant, i va ser el festival que va descobrir Carles Rabassa, del qual recordo un me-mo-ra-ble recital a l'Horiginal. No us amagaré, perifèrics, que el personatge em cau una mica gros, pedant per ser més exacte. Però és un dels millors rapsodes que tenim.

L'amic programador anava una mica capcot. Ser programador, com ser editor, és fotut. A voltes et pots arribar a sentir molt sol. Quadrar coses no és fàcil, i menys si has de tractar amb aquests esperits lliures (bipolars?) que són els poetes o artistes en general. Un núvol de pessimisme l'envoltava i m'ha espantat quan ha dit que el boom de la poesia oral anava de baixa.

Li he preguntat si realment considerava que el tema dels recitals era un moda passatjera, i ell ha hagut de matisar (jo sóc un pél lent) que tot no essent una moda, sí que hi ha hagut un auge important de la poesia recitada, i que ell notava que ara s'estava acabant.

No he acabat de discernir quanta veritat amagaven les seves paraules; si es tractava només d'un moment de solitud d'aquells dels que us parlava abans o bé si les seves paraules eren ben meditades.

Per tant, hi he anat pensant pel meu compte. Hi ha molts tipus de poetes; bons, dolents, que reciten, que llegeixen, que s'amaguen... I els recitals i festivals necessiten poetes que: a) siguin bons, b) recitin i c) que tinguin un esperit col·laborador. Massa condicions. Si, a més, li afegim que la kinzena se situa en una població dels extraradis, 'nem malament. Si, a sobre, li afegeixes la premsa sordomuda i els pixatintes locals... aquí tens la petaca de wisky i els vàliums.

No sé, hauré de contrastar opinions, avui que es dia d'Orinal (c/Ferlandina, num. 29, a les 21 h.)

Jo, als valents que programen poesia perifèrica, els hi diria que quan s'acabin el wisky i els vàliums pensin en que h fan una tasca capaç de canviar la vida d'uns quants arreplegats entre els que m'hi sumo. Com els del telèfon de l'esperança.

La poesia pot ser un conyàs. La poesia aplicada per via escrita, una tortura. La poesia aplicada via oral permet que la gent com jo s'apropi al món de la poesia gairebé sense voler-ho. Atrau de manera sobrenatural. La oralitat és pedagogia pura.

Jo no crec que la poesia oral estigui en crisi. Simplement crec que ara cal esperar a veure madurar els nous poetes. No m'avorriré de veure a un mateix poeta recitar molts cops, si n'observo alguna evolució. I menys si els i les poetes són joves, que tenen camp per còrrer. Els festivals han de crèixer amb els poetes. Fer-ne un seguiment. Els poetes s'han de deixar acompanyar pels recitals. No s'hi val el "si t'he visto no m'acuerdo", un cop t'has fet un nom. Els recitals han de saber ocupar el seu lloc; saber trobar els seus punts forts. Diferenciar-se, vaja. No podem esperar que ningú ajudi a la poesia oral. Quan s'ha fet, això? Mai.

Els festivals han de poder crear cert esperit de superació entre els poetes. No vull dir imparabilitzar-los, ull. Vull dir que els poetes haurien de veure els festivals com els de Vilafranca com una mena d'escola de poetes, que any rera any han de notar una progressió dels poetes, i si no, suspesos, i que't programi ton pare.

No vull estigmatitzar als poetes que, o bé no volen, o bé no se'n surten alhora de recitar. Però com a aprenent d'editor que desconeix totalment el sector de la poesia, i per tant parlo només per instint, deixo una pregunta a l'aire; No creieu que la millor promoció que es pot fer d'un llibre de poesia és la que fa l'autor al recitar-lo davant del públic?

M'agradaria compartir amb vosaltres, oh perifèrics, els noms dels i les poetes que a mi em captiven. No ho faré per por de deixar-me'n algun. Si voleu, aquí teniu el comentari com a eina idònia per a dir-hi la vostra.

4 comentaris:

ea! ha dit...

ho comentarem, oralment, clar.

Anònim ha dit...

Bufa!
Tot de molt bon rotllo, amb els pensaments podrits de rialles i festes majors tocant el cul a les cercaviles i les trenes a les firetes i les cançonetes de sempre, amb l’amistat enllustrada per davant però sense treure la sinceritat de la boca, n’hi ha una que no puc deixar passar.
Benvolguda platea, virtual i mamífera, anònima i acròstica, benvolgut Subal, ignorants de tots nosaltres (si voleu, començant per mi), no crec pas que el Rebassa sigui pedant. Abans que res (si cal que fem l’inventari, fem-lo bé), perquè un pedant és tota una altra cosa! Pel diccionari de l’EC és algú que “fa ostentació de saber o d’erudicció, tenint-ne o no”. Apa! En tot cas us heu equivocat de paraula, Subal (ja et val!), i ho dic en plural perquè no ets el primer sinó el segon al que sento dir aquesta bestiesa.

Abans d’abraonar-me com un llop perepunyeterament i malparida sobre la expressió d’una opinió (tothom té la que té) voldria que et tornessis a mirar, amb millors arguments i més escrupols, el que hi ha, subrepticiament, d’insult sense fonamentar, camuflat d’arbitrarietat i despatxat a la lleugera, plantificat per nassos als nassos d’aquesta Perifèria (ben il•lustre, segons tu, i per tant respectable), pixel•lat amb herzos i megaherzos aquí als morros perquè sí. I tot plegat perquè em fa molt mal a la vista. O no es tracta, en un blog, de crear opinions i entomar els efectes secundaris?

Hi ha, refresquem si de cas la memòria (o la consciència, la ciència, la setciència i la paciència), aquell espardenyisme mental dels catalans, que és essencialment anti-poètic, pel qual massa sovint (i quin fàstic que em fa, ja us ho diré! doncs també l’he patit en diversos graus) la mínima sinceritat es confon amb la manca desmesurada d’educació, l’ambició sana i esforçada i plena de suors i durícies amb la petulància desmesurada, l’agosarament vital i ple de riscos amb l’orgull desmesurat, la resistència exemplar (la que no en deixa passar ni una, o ben poques) amb l’orgull desmesurat desmesurant-se o ja directament perdent la xaveta i el món de vista, la fonamental dignitat amb les penques desmesurades. I tot és desmesurat als ulls desproporcionats dels que mesuren i dictaminen els que es pot fer i el que no, els tarannàs, els gestos, les mirades, les formes de respirar i de deixar de respirar. L’acritud és el hobby predilecte dels panxacontents.

Esclar que el Rebassa no és un corderet dòcil i graciós, que faci bééé quan li ho demanen, no li agraden els ramats, les candeletes dels que tiren flors o pedres depenent del seu humor, no dona la poteta per cortesia i no llepa els culs que se li ofereixen, esponerosos. És això un delicte? Esclar que el Rebassa, treient espurnes incendiàries de poemes per la boca, peca de poeta i no comulga sinó amb la seva concepció cent per cent apassionada, autèntica i, potser, dura, taxativa, romàntica i qui sap si ceballuda i maximalista d’entendre la vida i la poesia, millor dit, la poesiavida massissa, compacta com una pedra. Esclar que el Rebassa és un poeta com d’estil europeu o centreuropeu, infreqüent a casa nostra, incòmode, íntegre, seriós, escriptor, m’atreviria a dir incorruptible, que no s’ha apuntat mai a cap concurs de simpatia a casa nostra, entre altres coses perquè sap que segurament perdria entre tants professionals dels simpatibilisme d’aparador que pul•lulen pels carrers de la lletra impresa o disparada per la boca (i per no fer no faré cap al•lusió maniquea a que en aquest racó de món, que és literàriament el que ens mereixem, amb l’espardenya entre cella i cella i un ancestral cofoisme, hem perfeccionat l’art de la hipocresia fins a trobar-nos còmodes, què dic còmodes!, alegres com un pèsol en l’esclat del nostre miserable, agre i reconfortant avorriment de cada dia).
Esclar que el Rebassa és l’expressió d’una llunyania per si mateixa, segons com saturnal i malencònica, ferèstega i expeditiva, que és per molts la millor expressió que pot tenir la poesia autèntica.
Perquè el Rebassa t’agradarà o no t’agradarà, Subal, et podrà caure o no simpàtic (de quantes frases entre tu i ell estem parlant?), però d’aquí a dir que és un pedant... quina relació hi ha?

Mira, ja t’ho dic jo: no ho és gens de pedant.

És que no heu trobat a ningú més, en les glorioses lletres catalanes i la poetarrada d’avui, que mereixi aquest qualificatiu de “pedant”? No cal forçar gaire la vista!

Tampoc no entenc perquè utilitzeu aquesta parauleta, de fet aquesta miserable recollonada, quan és implícit que voleu dir tota una altra cosa? Endavant, prova-ho. Ja veuràs com depèn de com ho reformulis aquest probable lapsus et sortirà un insult massa moralista. Insubmís, insociable, dur, potser? I no m’agradaria que aquesta fos la rel del problema, especialment quan estem parlant de poesia en escena, d’oralitat; és a dir, de la forma de canalitzar en directe, sense intermediaris, amb l’excusa de la literatura, l’energia de l’autenticitat i la paraula viva.

subal ha dit...

turururuuuuuu-tu-ru-ruuuuu...
en el carrer major del poble, format per edificacions de fusta només ornamentats a la façana (pura façana) dos individuus s'abillen bé els barrets a la testa. El sol del migdia fa que els dos homes trepitjin les seves pròpies ombres, la pols roenta pica en les seves cares, poc o gens afaitades. Un borrissol de pols de passadís rodola entre els dos.

-qui ets, foraster?
-sóc l'Home de la Paraula Viva. Tu has ofés de paraula a un poeta.
-ahà?
-ahà.
-i bé?
-com que "i bé"?
-i bé, on has vist tu que un poeta no sigui pedant? Amb les seves groupies, amb els seus llorers, amb la seva enverinada llengua sempre apunt. El poble avorrit bé mereix formar part de la diversió. Bé mereix tirar pedretes als seus bards.

El foraster, amb un moviment gairebé imperceptible als ulls de Subal, que ja portava un parell de cigalons a aquelles hores, extreu del cinturó un diccionari de l'EC i amb moviment prest llança el diccionari directament al crani del perifèric.

-ah! hòstiasanta! ajkarosu!
-t'he avisat, noi. Revisa termes, revisa ortografia, gramàtica, maneres de fer, ortotipografia. I copia'm a la pissarra que en Rebassa no és pedant; sinò brillant.

Subal, contusionat, confús, espaordit per l'eficàcia dialèctica del nouvingut, i perquè en el fons no té res contra en Rebassa (a qui no coneix, sinó d'haver-lo vist recitar un parell o tres de cops), Subal, com un cadell que fa beeee-beeee prén un tissa i es dirigeix a l'escola que està buida perqué hi ha molt absentisme escolar en aquell forat perifèric i escriu;

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

"Rebassa no és pedant; sinò brillant."

...

subal ha dit...

Tanmateix, anònim, crec que tens molta raó en tot allò que expresses. Sobretot en aquest paràgraf d'aquí;

"Hi ha, refresquem si de cas la memòria (o la consciència, la ciència, la setciència i la paciència), aquell espardenyisme mental dels catalans, que és essencialment anti-poètic, pel qual massa sovint (i quin fàstic que em fa, ja us ho diré! doncs també l’he patit en diversos graus) la mínima sinceritat es confon amb la manca desmesurada d’educació, l’ambició sana i esforçada i plena de suors i durícies amb la petulància desmesurada, l’agosarament vital i ple de riscos amb l’orgull desmesurat, la resistència exemplar (la que no en deixa passar ni una, o ben poques) amb l’orgull desmesurat desmesurant-se o ja directament perdent la xaveta i el món de vista, la fonamental dignitat amb les penques desmesurades. I tot és desmesurat als ulls desproporcionats dels que mesuren i dictaminen els que es pot fer i el que no, els tarannàs, els gestos, les mirades, les formes de respirar i de deixar de respirar. L’acritud és el hobby predilecte dels panxacontents."

Però amic sense nom, has d'entendre que la enveja ens corrou per dins a tots aquells que som massa petits com per a ser humiliats, i que els nostres projectils no van carregats de verí, sinó de parlars per parlars.

Pensa que la funció dels poetes és la de provocar (emocions, ires, envejes...) i que aquesta és la funció que modestament m'he assignat. Què seria de Joyce, per exemple, sense el refús dels pagerols irlandesos?

rep una cordial abraçada (que li donaré al primer desconegut que trobi pel carrer)

Subal.