dijous, de gener 31, 2008

Que algú li doni la pastilleta a la iaia



Perdonin que torni amb aquest horrible lloc comú que és la catetosfera, però no m'en puc estar. La Segona Perifèria es complau en atorgar el més estúpid dels aplaudiments a la iaia autista i castradora que no sap què vol dir xarxa, que no sap què vol dir navegar (oceà, mar), que a fi de comptes no entén què és l'internet, i que a sobre té la barra d'utilitzar l'imperatiu amb una arrogància ultra digna del partit que representa. Senyora, el meu estat és el meu blog, la seva llengua oficial, la que a mí me da la gana, els meus compatriotes no tenen passaport i el vostre discurs és retrofuturista i, a fi de comptes, d'una estupidesa il·limitada. Si així voleu la Catosfera, quedeu-vos amb la vostra fotuda Catosfera!

La Catosfera... Territori colonial?

dimarts, de gener 29, 2008

Més sobre el Triangle de B.

Senyors, aquest post d'ara mateix substitueix un post que he esborrat per ser estúpid. El post, no pas jo, que em tinc en molta consideració i estima. Si els agrada Littel i les seves Les Benignes, dos illencs escriuren respectives ressenyes aquí i allà.

***

Em diverteixo ara llegint això, que l'amable J ens ha regalat en el sistema de comentaris. La cosa comença amb aquest donde dije Diego digo, que certifica que Bolaño deia el que li donava la gana.




. . . I concieve, in a very humble way, the totality of my oeuvre in prose, and even some of my poetry, as a whole. A whole not only stylistic, but also narrative. The characters are continously dialoging among them and they are appearing and dissapearing.

Bolaño, Interview with Marcelo Soto


Zuleiva Vivas: Are your oeuvres tied together? Do the characters from the novels always appear in the short stories?

Roberto Bolaño: No, Zuleiva. Some of the characters appear and repeat themselves, and only in some novels and in some short stories, not in my whole oeuvre.

Some online interview, 1999


CONTINUAR LLEGINT

***

Poques ganes de continuar...

divendres, de gener 25, 2008

¿Sales o entras?

Truca Martí Sales.

-Hombre, Sales! Sales o entras?
-Cagundéu que no surto ni entro; m'han anulat el vol! Puta Easyjet! Grrrr.

Sales està ben emprenyat, a Londres. Sales havia de recitar avui a les 20.00 al bar El Sortidor (plaça del Sortidor, Poble Sec). Activem el pla d'alarma general. Ea al telèfon. Clàudio del bar El Sortidor al telèfon. Pim-pam. Solucionem el problema. Truco al Sales. Ara no sembla emprenyat, però té mirada assassina, segur. Mastega ira i venjança. En els còmic haguessin posat un núvol llampeguejant sobre la testa de Sales. Li dic que tranquil Jordi tranquil. Canvi d'hora i jastà.

Per tant:


VOLEU ESCOLTAR UN POETA EMPRENYAT?

MARTÍ SALES A LES 21.30 AL BAR EL SORTIDOR
(PLAÇA DEL SORTIDOR, POBLE SEC)




...I DESPRÉS, JAZZ-BRAZIL AMB CRISTINA FERNÁNDEZ I DAVID SILES...

Subal Quinina, connecting people.

dimecres, de gener 23, 2008

Agitació i propaganda: PdV transformat




Nou PdV, més àgil, més navegable.
—Igualment ignífug—
PdV, la revista que no crema perquè no existeix



Exclusiva: Subal al desnudo // Joan Todó: Nens micos // Boris Bohr Kills le Polisson // i tantes altres coses més... I ara, la propaganda enganyosa. Si cola, cola. El senyor Qwirky i el senyor Herr Direktor conviden a cubates aquesta nit, a l'ORINAL:

No emprenyis l'amic de l'amic de l'amic meu

El diumenge passat, l'amic d'un amic d'un amic meu va ser segrestat a Chocó, Colombia, per les guerrilles narcòtiques i mafioses de les FARC. L'amic del meu amic té un blog excel·lent que sempre m'oblido d'enllaçar. Ell va ser un dels principals responsables de la meva obsessió amb l'obra de Bolaño, car va dibuixar el territori triangular de col·lisions i desastres per on creix l'obra de l'escriptor. És aquest:




Jo tinc un amic que va patir un secuestro express fa poc, a Caracas. No vaig tenir temps de sentir la terrible impotència que provoca veure un amic teu en una situació tan lamentable, trista, injusta, perquè un secuestro express es caracteritza per durar uns pocs dies, unes hores. Ara llegir els darrers posts de l'amic de l'amic em provoca un desassossec íntim. Un dels seus comentaristes va escriure; Cómo duele esta vaina, mierda. No és pot ser més precís. D'aquí uns dies espero que podré saludar personalment a l'amic del meu amic. Segurament es mostrarà evasiu i silenciós, abatut, i jo no podré discutir amb ell sobre l'enigmàtic interrogant que posa fi a l'obra de Bolaño. Tan de bo el seu amic sigui alliberat ben aviat, i aleshores ell estarà content i relaxat, i jo també estaré content i relaxat, i potser així podrem trobar algun significat al terrible ? que penja sobre les nostres vides absurdes. Cómo duele esta vaina, mierda.



powered by ODEO
Ausencia (performed by Cesaria Évora), Goran Bregovic
B.S.O. Underground, 1995



Més informació aquí

dilluns, de gener 21, 2008

Llengües recreatives

A falta de un idioma sustitutorio, los escritores [de las regiones lingüísticamente dependientes, incluidas Norteamérica y Latinoamérica] se ven obligados a elaborar una "nueva" lengua dentro de la suya propia; desvían los usos literarios, las reglas de corrección gramatical y literarias y afirman la especificidad de una lengua "popular" [...]

Pascale Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama, 2001.




Cafetacuba, Chilanga banda

Ya chole chango chilango
que chafa chumba te chutas
no checa andar de tacuche
y chale con la charola.

Tan choncho como una chinche
mas chueco que la fayuca
con fusca y con cachiporra
te paso andar de guarura.

Mejor yo me hecho una chela
y chance enchufo una chava
chambiando de chafirete
me sobra chupe y pachanga.

Si choco saco chipote
la chota no es muy mola
chachiveando a los que machucan
se va a morder su talacha.

De noche caigo al congal
no manches dice la changa
al choro del teporocho
enchifla pasa la pacha.

PACHUCOS CHOLOS Y CHUNDOS,
CHINCHINFLAS Y MALAFACHAS
ACÁ LOS CHOMPIRAS RIFAN
Y BAILAN TIBIRITABARA.

Mejor yo me hecho una chela
y chance enchufo una chava
chambiando de chafirete
me sobra chupe y pachanga.

Mi ñero mata la cha
y canta la cucaracha
su choya vive de choyos
de chemo, chupe y garnachas.

CORO

Transando de arriba abajo
ahí va la chilanga banda
chinchin si me la recuerdan
carcacha y se les retacha.

Mexicà-Castellà, aquí.

Dilluns

Sí, sí... ssssssssí! No-no. Nnnnnn-oh. Plop, plop. Hola? Se m'escolta per allà baix? Ja no hi ha ningú al Teatre Buit. Puc començar.

Dies de nihilisme i buit i molta feina alegre. Feina invisible, d'humil picapedrer, mirant de trobar una llengua d'or en una massa ingent de ciment armat. Debades? Debades, però no tant. Començo a entendre com funcionen les coses. Tot és molt difícil. La recompensa no s'albira en l'horitzó. Cal seguir picant pedra. Maleeixo i em planyo en silenci. M'escupo les mans i vinga, torna-hi. Jo ja m'entenc. És curiós i paradoxal que les esperances les trobi a Londres, i no aquí. Jo ja m'entenc. Quan això de Londres s'esvaeixi, què quedarà? He de deixar de ser tan adolescent i sentimental. Em vaig curant d'espants i decepcions. Això és un gran què.

Dies de lectures furioses, també. Primer, Matadero Cinco, de Kurt Vonnegut. Després, a altes hores de la nit, Los juegos furiosos, de Francisco Casavella.

Sense voler, vaig adquirir Matadero Cinco, un d'aquells dies en que els llibres de la teva biblioteca no t'estimen i no volen parlar amb tu i et foten fora de casa i t'envien a la primera llibreria i compres sense esma, i dispares sense ganes i surts amb una edició de butxaca barateta, no gens alleujat. Gran llibre, Matadero Cinco. Amb ell tanco un període de lectures dedicades a la puta guerra. Ja n'estic fart. I Matadero Cinco és perfecte per iniciar la meva fuga a altres territoris literaris. Volia parlar més d'aquest llibre, exposar les meves idees, però a l'hora de documentar-me una mica, vaig veure que eren del tot equivocades, i que els meus pensaments eren massa enrevessats i que, en definitiva, no en volia parlar aquí. N'he aprés tècniques narratives interessants. Això és tot el que diré. Tot el que calia dir ho va dir John Irving en aquest meravellós assaig; Kurt Vonnegut y sus críticos, publicada en castellà per Hermano cerdo. Fantàstica i gratuïta revista digital.

I després Los juegos furiosos, de Casavella. Primera part de la trilogia El día del Watusi. Una meravella, una dona difícil i poc accessible al principi. Com dir-ho... Escrita en un llenguatge mental, poesia difícil però ultrapotent... quina potència, marededéu. Així com defenso que Baixauli és com un Vila-Matas amb personalitat pròpia, dic que Casavella és un Bolaño amb personalitat pròpia. Sí, perquè els dos protagonistes d'aquesta primera part de la trilogia són uns autèntics detectives salvajes lumpen barcelonins dels setanta, amb un slang miraculós, uns paisatges de fons dessolats i perifèrics —recordo anar amb els pares a menjar les últimes paelles burgeses a la Barceloneta, quan encara hi havia els tinglados al port i les clavegueres expulsaven els últims personatges de rotunda autenticitat que quedaven en aquesta ciutat.

Sembla ser que la trilogia El día del Watusi, llegida en la seva totalitat, és un fresc de la transició; del barraquisme del tardofranquisme a la cultura del pelotazo dels noranta. M'ho crec. Llegiré fins al final.

I res més. Constatar una cosa que em ronda pel cap darrerament. La inutilitat d'escriure un blog. El crepuscle dels teus dies et rodeja, Subal. Prepara't per esdevenir pols. Avui, com hauran constatat, és dilluns.

dimecres, de gener 16, 2008

Dues consideracions [egòtiques] inconnexes

I

El Llibre de l'Ego

Hace años hablamos con Roberto [Calasso] de un proyecto posible o imposible: que un grupo de editores escribiera sobre las más notorias patologías del ego de los escritores que conocíamos bien. Un proyecto riguroso y clandestino y de momento aparcado.

Jorge Herralde, Por orden alfabético, Anagrama



S'imaginen un llibre de magnituds tan enciclopèdiques i oceàniques? Un llibre inabastable i necessàriament pòstum, un epíleg daurat a una carrera, una botifarra monumental, una dolça i alegre venjança, un acte d'higiene i humor i amor. Amor, sí, perquè l'ego de l'escriptor és la cosa més semblant a la marranada infantil, natural com una flatulència o l'halitosi. Esclar que també podria haver-hi un grupuscle d'escriptors ressentits i amb encara més sentit de l'humor que esmolessin les plomes i organitzessin un sonat contraatac fulminant, car només ells han estat dotats per la capacitat de relatar i fabular. També és cert que hi ha editors i escriptors que estimen més passar desapercebuts, cosa encara més natural, si es vol, i més saludable.

***

II

Escoltin això.



powered by ODEO
The Rolling Stones, Can't You Hear Me Knocking
1971, Sticky Fingers


No només hi ha potència, energia i electricitat desbordant, en aquesta cançó. Hi ha entesa, coordinació, hi ha una estranya alegria vital, un do de pit. Això és una jam session. Hi ha moments de calma rítmica, hi ha moments pels solos, per l'agressivitat jovenívola. I quan els solos es succeeixen, els altres elements de la banda conformen una base autònoma òptima que afavoreix el plàcid desplegament de coneixements del músic principal en aquell precís moment, una base rítmica que, sense prendre protagonisme a l'element principal (saxo, guitarra, percussions), confereix amb subtilesa un valor afegit al mateix solo que el fa únic i irrepetible. És la suma de músics que es complementen a la perfecció en un projecte en comú. Això i només això és una banda. Això i només això és una jam session; l'esperit autèntic de la música popular, la suma de factors que es dissolen en una unitat superior.


I una unitat superior és el que noto jo en les reunions de l'editorial suïcida. Ella, amb uns dots innats per la producció editorial, organització i gestió de l'agenda, treballadora incansable, pressupostos aquí, pressupostos allà, energia que es renova constantment. Ella, autèntica alma mater de Labreu edicions. Ell, amb els punts de genialitat d'un solista brillant, coneixedor de poetes i llibres del tot anormals per aquest país on vivim, ploma àgil a l'hora d'escriure semblances d'autors i artista del disseny editorial... I bé, jo, doncs aportant experiències i obsessions que ens poden portar a la ruïna amb un enorme somriure als llavis. Factors tots tres necessaris per tirar endavant aquest projecte editorial. Som la banda marginal que pica a la porta de l'edició catalana, que potser no ens sentiu? Mai estaré tan content d'haver signat un paper.

I perdoneu aquest acte d'ego pur i d'autoafirmació. Potser no calia i potser és prematur.

dimarts, de gener 15, 2008

Bonet Any Nou

Perifèries

Querido y extremadamente periférico diario digital-y tal-y tal.

Ahir nit vaig fer un munt de coses; vaig anar amb uns amics [aquest i aquesta] a l'inauguració de l'exposició dels 38 anys i nou mesos de l'editorial Anagrama on vaig poder reflexionar molt sobre el projecte suïcida i saludar al senyor Vila-Matas. Vila-Matas estava al costat de la taula de les begudes, però em va assegurar que bevia només aigua o sucs de fruita, la qual cosa, com a lector seu que sóc, li vaig agrair profusament. El senyor Vila-Matas és molt tímid, i jo, malgrat pugui semblar el contrari, doncs també ho sóc. No el vaig voler emprenyar més i em vaig dedicar a atacar altres taules curulles d'aliments i persones del món literari que s'abraonaven sense pietat sobre els brioixos i les patates.

Després, havent anat a prendre alguna cosa amb els meus amics, on també vam reflexionar amb veu alta sobre l'editorial suïcida i on vaig aprofitar per fitxar extraoficialment al meu amic com a scoutter llatinoamericà, vaig seure al meu sofà i vaig continuar llegint Los juegos feroces, primera part de la trilogia El día del Watutsi, de Francisco Casavella, premiat el mateix dia que ho va ser l'amic Comes. No sé encara si m'agrada el llibre de Casavella. Té un llenguatge únic i intransferible, molt especial, divagatiu. Jo ja hagués deixat el llibre, però alguna cosa m'impulsa a seguir... una mena d'hipnosi adictiva... Vaig anar a dormir admirat amb les primeres descripcions dels suburbis i barraques del Montjuïc dels anys setanta, d'una força i bellesa realment implacables i excepcionals. Perifèria pura i dura. A veure si en trobo algun exemple;

La innegable cercanía de la ciudad, de la industria, del puerto franco, la existencia en la montaña de jardines y monumentos que nada tenían que ver con la vida que allí discurría, y se justificaba con la vaga noticia de un acontecimiento remoto, la Exposición Universal, que había llenado la montaña de palacios para abandonarlos enseguida a la ruina, propiciaba más juegos. Mansiones perdidas en medio del bosque, un estadio olímpico ruinoso que a la luz de la luna, después de saltar verjas y muros, resplandecía en la pista arenosa para oscurecerse en las gradas hundidas como si el lugar fuese dominio de una Antigüedad inasible o el tejido de un utópico porvenir, un resto de sombra soñado por un Platón quinqui.[...]

Los juegos feroces, Francisco Casavella, Mondadori.



I ara ve aquest matí. Obro el correu de l'editorial que m'alimenta i que m'estimo molt i em trobo que la revista digital Periféria ha fet un extensa ressenya —signada per María Carballo López de la Universitat Autònoma de Barcelona— del primer (i únic) llibre que he comprat a Frankfurt i del que vaig parlar lleugerament aquí. Aleshores, per algun curt-circuit mental, he decidit que aquest post es diria Perifèries. I ja està. Ah, no. No està. El divendres aniré a la fantàstica i combativa llibreria Cap i cua, del resistent i admirat guerriler-llibreter Pepitu, que em reserva un exemplar de Help a él, del diuen que fabulós escriptor Fogwill... editat per editorial Periférica.

diumenge, de gener 13, 2008

vironera [La Segona Perifèria] Comentari nou a Aplaudiments

Senyors i senyores,

M'admiro de la quantitat i qualitat dels comentaris que L2P va rebre aquí. Una meravella, escoltin. Els felicito de tot cor i m'alegro que aboquin els seus pensaments a la Perifèria, on la col.lisió i el desastre és el leit motiv de la nostra existència. La perifèria, allà on no res importa.

Un amic invisible anomenat Vironera, amb només dues aportacions, ha aconseguit deixar-me en un estat meditatiu zen que és molt d'agrair. El seu darrer comentari, força extens, motiva el post d'avui. Vironera parla de la naturalesa dels premis literaris, però també, potser sense voler, de la naturalesa de nosaltres els humans. Abans de res, emperò, potser cal començar per destil·lar els noms propis, per comoditat i higiene. I el nom propi que em cal eliminar de l'equació és el de Melcior Comes, recent guanyador del premi Josep Pla.

Vironera extreu del post en qüestió que jo penso que Comes no es mereixia tal premi. Reconec que és una interpretació plausible, a la llum del que vaig escriure. Però també és evident que Subal seria més neci del que reconeix ser si tingués cap mena d'opinió sobre una obra que no ha llegit. No, els trets no anaven per aquí; el premi de Comes ha resultat ser només la pedra de toc. Per ser honestos, diré que em vaig llegir L'aire i el món i no em va agradar gens ni mica, malgrat que me'l va recomanar un amic que hi entén molt. O sigui, ell sí que el va trobar interessant, i creguin-me, el meu amic té més gust que no pas jo.

Però seguim desbrossant del nostre camí els arbres que no ens permeten veure el bosc. Vironera ens exposa un altre escàndol, aquest cop relacionat amb el Premi Ferrater, l'amic Garriga i el saludat algun cop Albert Roig. Vironera explica que, malgrat els mamonejos, el llibre de Roig, A l'encesa, guanyador del premi de Sant Cugat, és excels, molt per sobre de qualsevol llibre de poesia actual. Per tant, la seva conclusió, que comparteixo plenament, és que el que finalment roman és l'obra nua, i que nua s'enfronta al futur.

I després d'haver destil·lat de noms propis el comentari, i per tant d'afinitats o suspicàcies que resulten incòmodes per a la reflexió pausada, Vironera escriu;


[..] Fins aquí d'acord. Jo plantejava això del dilema perquè, vegi, fa quinze anys el Roig espeternegava, i ara miri. En el fons, sospito que la cosa no està per tirar la primera pedra; per això li plantejava el dilema de l'amic (o el germà) que li presenta textos fluixos (i, per cert: ¿està segur de voler posar a prova l'amistat d'aquestes maneres?, ¿n'està ben segur?, ¿ho ha provat mai, de criticar-li un text a un autor? ¿porta cordat el cinturó?). Per això ja em cansa, d'uns anys cap aquí, el rau-rau aquest. Acaba semblant tot molt polític: gent que critica el que fan (perquè poden) uns altres, amb l'esperança de defenestrar-los i poder fer-ho pel seu compte. Jo no ho confondria amb el que diu Pascale Casanova, que crec que es refereix més aviat al control del discurs (en sentit foucaultià, per entendre'ns), que no pas a la lluita de quatre famolencs per quatre calés donats per qui en té. Tampoc no crec que s'hagin de callar les crítiques (tot i que potser està bé això de centrar-nos en gent com Baixauli, Dovlàtov, etc. ¿o no?): el problema crec que és que van mal encarades, si sempre surt el tema dels noms (i l'infern sempre són els altres).

No crec que importi qui ho fa, si al capdavall comença a estar molt clar que qui ara es queixa hi caurà demà. El problema és estructural. Saber què significa un premi, què és un autor, llegir en clau mitològica (barthesiana) qui du corbata i qui no, quina és la relació, certament, entre l'escriptura i el mitjà de difondre-la, quina funció se li confia socialment avui dia a la literatura, etc. Llegeixi, per cert, si els troba, els textos del col·lectiu Alicia Bajo Cero. Són dinamita.

Salutacions, i perdoni'm per allargar-me.



I aquesta darrera part del comentari, que tan amablement ha escrit Vironera, i que jo he posat en negretes, és allà on cal arribar, aturar-s'hi, pensar, reflexionar. I necessito aturar-m'hi de totes totes. Perquè la coherència és un dels valors que anhelo per a mi i la meva incipient i balbucejant carrera com a editor. Així que ja tinc tema per a reflexionar aquesta tarda de diumenge. Si els hi plau, reflexionin vostès també, així la setmana que ve ens ho passarem tots molt bé, jo rebré un fotimer de visites i comentaris i la vida seguirà sense immutar-se davant dels nostres nassos.

divendres, de gener 11, 2008

Jordi Pope (1953-2008)

.












.


dijous, de gener 10, 2008

El meu país és tant petit... perquè vull!

Vespre-nit llegint meravellat. Idèntica sensació a la que vaig tenir aquell dia en que vaig llegir El lamento de Portnoy per primer cop. Sensació d'haver tingut molta sort. Urgència per compartir el descobriment amb tots vostès.

Sensació també una mica pertorbadora, perquè... ¿quants blogs com el que al final del post presentaré tenim en llengua catalana? Jo diria que potser cap... El Llibreter, A sol colgant, potser... massa pocs, en tot cas... però tot i així seguim encantats d'haver-nos conegut, dormint a la palla, seguim cercant massa poc per entre blogs de llengües germanes que entenem, seguim burxant-nos els melics, aliens a les meravelles que ens poden oferir moltíssims blogs escrits en castellà, llengua que és impossible no entendre, aquí a Catalunya... Fins i tot, fent un esforç, ens podem meravellar d'aquest blog escrit en portuguès... ¿No s'avorreixen mai de llegir sempre els mateixos blogs, en una mateixa llengua? Tristíssim veure blogs que només enllacen coses en català. I no es pensin que nego la possibilitat de ser nacionalista (una opció que respecto, malgrat que no comparteixo); parlo de l'oportunitat de no ser estúpids. Entre ells i nosaltres han bastit unes barricades que em nego a acceptar. Els blogs, més que per fer reunions de gent igual a ella mateixa, haurien de servir per saltar-nos a la brava els prejudicis que ens han inoculat, per veure món. I no per fer-se el progre ni el multiculti, no per dir been there done that, sinó per prendre idees, innovacions, descobrir autors, saber què es mou aquí, saber què és mou allà, per prostituir d'una vegada aquesta cultura i literatura nostres, que diem que tant ens estimem bo i tancant-la a casa a pany i forrellat. Facin l'esforç de navegar sense mapa, per motius estrictament egoistes, si volen.

Em... Em sembla que estic pixant fora de test un altre cop, perquè, en definitiva, els blogs en català que més respecto alternen blogs escrits en diverses llengües (i no només en castellà)... així que potser, en el fons, aquest discurs me l'estic fent estrictament a mi mateix. Deixem-nos d'històries, no em facin cas. Jo he obert l'editor d'aquest blog senzillament per convidar-los a llegir Vivir del cuento, i ja em veuen, no faig més que predicar. Vivir del cuento: un dels blogs més independents, cultes, seriosos sobre el món de la crítica literària i l'edició que m'he trobat en molt de temps.

Ah, una curiositat. A que no saben qui va escriure aquesta porqueria?

Por supuesto que resultan insoportables los negros. No me desdigo de lo que tantas veces afirmé: los norteamericanos cometieron un grave error al educarles; como esclavos eran como chicos, eran más felices y menos molestos. ¿Qué hubiera hecho yo si hubiera tenido un hijo y ese hijo me hubiera salido negro? Para que tal cosa ocurriera habría tenido que acostarme con una negra y ni en mis peores pesadillas sería capaz de una cosa semejante. Nadie puede alegrarse de tener un hijo negro, ni siquiera los negros, pero uno se acostumbra a las mayores desgracias, así que yo también me acostumbraría a esa cosa de tener un hijo negro.

Reconozco que en el mundo los bienes están repartidos de un modo injusto, muy injusto; pero también hay que reconocer que la gente rica sufre mucho y es muy desdichada. Los pobres sufren mucho menos que los ricos; no entiendo por qué todo el mundo se compadece de los pobres y no de los ricos.

Yo no comprendo el rechazo que hay ahora contra la guerra. A mí me parece razonable que por motivos políticos se mate a otros hombres. Las cárceles, en cambio, me parecen muy inadecuadas. A ciertos hombres, en lugar de meterlos en las cárceles, hay que matarlos directamente.


La resposta aquí.

Katrin rep notícies



Katrin ens enamora.

Parlem de Katrin

i prenem una decisió.

La reunió d'ahir...

... una energia immensa.

Katrin, de moment,

rep un Espectacular de l'Assumpte.

****

XV Premi Espectacular de l'Assumpte

Katrin, bajo la lluvia





...ATENCIÓ VALÈNCIA: Francesc Bononad and Co. PRESENTA el seu Empremptes en la neu a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, avui les 20.00 hores...

dimecres, de gener 09, 2008

Aplaudiments



ACTUALITZACIÓ: L'amable comentarista Miquel ens informa que el premi Pellissa, objecte de l'Aplaudiment Estúpid que trobaran just aquí sota, és un premi destinat a premiar projectes literaris, o sigui, obres que encara no existeixen. Per tant, obviïn la segona part d'aquest post i centrin-se en aplaudir-me estúpidament a mi, que sóc un valent ignorant. Gràcies, senyor Miquel, per l'aclariment. No esborro la segona part del post d'avui com a penitència i avís per a navegants: No es poden refiar mai de les informacions que aquí trobaran.



La futura memòria de Narcís Comarida guanya l'Octavi Pellissa.


O sigui, ¿que encara no ha escrit ni una sola línia del llibre guanyador? Collonut. Carles Geli, amb un magnífic punt d'ironia comenta en El País; Ese proyecto [les memòries que el poeta encara no ha escrit] recibió ayer el brebaje antiamnésico de los 12.000 euros del Premio Octavi Pellissa [...]

***



Melcior Comes guanya el premi Josep Pla amb una novel·la ambientada a la Segona Guerra Mundial.

L'escriptor, a qui felicitem, comenta; Per mi representa [Baltasar Porcel] no sols el millor autor català viu, sinó el millor autor viu del món. Jo llegeixo Philip Roth i el trobo extraordinari, però encara trobo més extraordinari Baltasar Porcel. Ah. Jurat: Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Baltasar Porcel, Àlex Susanna i Ester Pujol. Collonut. Un altre aplaudiment.

I qui dia passa any empeny.

dilluns, de gener 07, 2008

L'horror

No massa ganes d'escriure. Deixo pendents per demà, entenen demà com qualsevol dia d'aquests, dues cosetes. Una [molta sort!] i dues.

Però m'he decidit a obrir l'editor del putu blog amb un altre motiu, deixar en aquest abocador una definició de l'horror que m'ha semblat prou interessant, que he trobat revisant un llibre de pròxima publicació. El títol de l'assaig, un assaig molt valent i recomanable, és On suicide bombing, de Taslal Asad.

La definició de l'horror que m'ha interessat no és pas d'Asad, sinó que és una cita que pren en préstec d'Stanley Cavell. Penso per què m'interessa tant, aquesta frase, i és perquè acota un bonic camp de batalla, o bé l'amplia, fa tangible l'intangible.

El horror es el título que pongo a la percepción de la precariedad de la identidad humana, a la percepción de que puede perderse o ser invadida, de que podemos ser o podemos convertirnos en una cosa diferente de la que somos, o creemos ser; de que nuestros orígenes como seres humanos están pendientes de explicación, y son inexplicables.


Després ja ve aquesta reflexió d'Asad, de collita pròpia, igualment impressionant, encara que per a vostès només sigui interessant, o fins i tot vulgar i avorrida:

El horror, observa Cavell, es completamente diferente del miedo; no es la forma extrema del miedo, a la que llamamos "terror". Así como la valentía es una alternativa posible al terror, no hay ninguna alternativa paralela para el horror. Quiero destacar que, en este sentido, el horror no se refiere tan sólo a la percepción de que nuestra propia identidad es precaria, sino a la de que también lo es la de otros seres humanos. [...] Según aquí lo entendemos, el horror no es esencialmente un género —la película o novela de horror— que articula un argumento: el descubrimiento del mal, el miedo, el desastre. El horror es un estado del ser que es sentido. El horror hace estallar el imaginario, el espacio dentro del cual la persona flexible se expone a sí misma su propia identidad.



I amb aquesta frase acaba aquest apunt mediocre. Fa un temps primaveral que m'anula.

dijous, de gener 03, 2008

2008, 200∞, 200Ø

Així doncs, això era el Dos mil Buit? Exactament el mateix que el Dos mil Set? Igualet que el Dos mil Nou? Una agenda com la de l'any passat, però encara més buida? Ai, buit, buit. 8, ∞, Ø. Que algú em torni els calers. Em temo que l'any m'ha sortit tarat.

L'any de les coses noves serà el 2009, per raons òbvies. Fins aleshores, anirem tirant. Comencem? Bah, comencem.