L'activista descregut (i cansat)

Jo no escric sobre la situació al Líban. No vol dir que no hi pensi sovint i en parli amb els meus iguals, sempre via oral. Però la ràbia que sento i la prudència em fan ser especialment caut a l'hora d'expressar la meva opinió per escrit. Així que jo del Líban, o millor, d'Israel, em reservo el dret de la paraula. Me la menjo amb patates, perquè sé que la meva opinió no és especialment constructiva.

Estem tots aquí ajeguts, perqué donem igual. Els civils de Qana també donen igual. Palestina dóna igual. Iraq. L'equació és senzilla: Els senyors de la guerra necessiten vendre armament, els senyors de la guerra necessiten comprar armament i necessiten buidar els seus magatzems d'armament tecnològicament obsolet. Nosaltres ens ho mirem per T.V. i mirem anuncis entre telenoticies i telenoticies. Que sapiguem detalls, tristament, dóna igual. Els amos del món necessiten moure stock armamentístic i ho faran tan sí com no. L'opinió pública els hi és ben igual. Ja no fa/fem por. De fet, mai s'han preocupat excessivament de nosaltres. Ells es van inventar els ganivets de premsa i comunicació, generadors d'escuses cada cop menys convincents, més vagues, perquè s'han adonat, ves quina cosa, que dóna exactament igual si ens els creiem o no. Sí, tots vivim amb estupefacció i indignació el desastre. Tots hem d'escriure almenys un post expressant la nostra frustació. Tots ens treiem de la màniga teories i anàlisis, links i recontralinks, llàgrimes de cocodril. Però a mi ningú em podrà convèncer que el nostre activisme o la nostra apatia, la nostra acció o innacció, facin moure un mil·límetre la lògica de la guerra. Donarem sempre igual, excepte quan ens cridin a files. Aleshores serem uns herois per defensar coses que ens són igual a nosaltres. Conceptes com pàtria, venjança, victòria, orgull, història, religió. Ja no puc imaginar que algú organitzi una guerra i ningú hi vagi.

Mala vida.

**

El Líban i Riverbend.

**

Querido Gatopardo, he quitado el link de la discordia, aún no entendiendo qué le parece mal del párrafo que lo contenía. Yo apuesto a que su disconformidad estriba en el hecho que quizás trato de manera frívola el conflicto en el Líbano, y que voy jugando a sacarme frases literarias de la manga cuando el horno no está para bollos, mientras cometo la frivolidad de hablar de mí mismo, adulándome.

Pues para mí la frase de Egloff no es una estupidez. Explica bien cómo me siento yo ante lo que hay. Yo vivo, aunque en el Líbano maten a familias enteras y el mundo colapse a nuestro alrededor. ¿Cómo sobrellevar esto? Ya basta del sentimiento de culpa católica. Y no, ese "Yo" no es Subal Quinina o el Autor. Ese "yo" somos todos nosotros, que, sentados o no en el suelo o luchando por las calles a favor de la paz o escribiendo verdades en Internet, nunca seremos tomados en cuenta. Entonces me imagino a un libanés sentado en los escombros de su casa, y ante la pregunta "qué hago yo aquí sentado en el suelo" decide levantarse para colocarse una bomba en el pecho e ir a reventarse en cualquier ciudad israelí. Y es una opción, sin duda lo es. Ahora bien, la frase final del párrafo que usted considera estúpido lo dice bien claro; "Jamás se ha visto que brotara luz de las grietas". Pues eso, nuestro libanés se levanta del suelo y se destroza en un autobús israelí. De las grietas de su casa destruida no brotará más luz que la de una deflagración. Y volvemos a empezar. Un hermano de un israelí asesinado en un autobús está sentado en su casa. "Qué hago yo aquí, sentado en el suelo". Me voy de voluntario al sur del Líbano, y se van a enterar. Etcétera.

Mientras tanto, los señores de la guerra preparan nuevas comandas, y nuestros fondos privados y anónimos de pensiones crecen y crecen. Judíos y árabes, europeos y gringos, hermanos de cuentas con muchos ceros. La mano invisible paga sus dividendos. Sonrían para las cámaras.

Y respeto a mi yo-mí-me-conmigo, quizás si yo fuera libanés, bagdadí o israelí no me diría lo mismo. Pero tengo la (dis)suerte de vivir en un país anestesiado (más anestesiados están los países árabes y la comunidad internacional en general, triste consuelo). Y sí, qué quiere, no tengo más imaginación que la tengo, o sea, poca, muy poca. Y no, ya se lo dije, no me trate usted de escritor. La profesión no necesita más solipsistas engreídos. Usted lo abe y yo lo sé. Me limito a escribir en un puto blog. De gratis. De todos modos, dado que el motivo último de su queja era el de aparecer lincada en ese pantoche que yo creo que es simplemente vida, mi vida (una cosa no monotemática donde conviven las cosas más livianas con las más brutales), pues le quito el link y listos, y tan amigos o tan enemigos, como usted tenga a bien considerarme.

El link de Bolaño ya lo había visionado, gracias por el aviso, de todos modos. Y no nos vamos a hacer ricos en la tele. Qué le vamos a hacer.

Otro abrazo

ps.- me hubiera gustado mantener esta conversación por correo privado, pero dado que usted usa el sistema de comentarios, pues yo también.

Solidaritat

LA SEGONA PERIFÈRIA
ES SOLIDARITZA AMB
EL SENYOR FRYSLÂN

Caurà la tapa amb l'article que escriuré

L'altra dia em trobava jo parlant sol pel carrer quan de sobte noto que la meva veu m'interpel·la demanant-me si no creia que ja era hora d'anar buscant un altre bolaño per redecorar la meva vida. Noti's que he escrit bolaño no com a nom propi, és com l'aspirina quan obté entrada en un diccionari. Amb bolaño (no em surt el tecnicisme adequat, si us plau, ajuda) vull dir algun escriptor al que hom pugui esbudellar fins al final, entrant de manera abrupte i xavacana, com un elefant desbocat, al petit nínxol que té reservat en el cementiri de la Literatura. Bolanyejar vol dir investigar. I em sembla que he trobat un escriptor viu del que puc anar tirant, o sigui bolanyejant. Rodrigo Fresán. Rodolí.

Em sembla que així, d'aquesta manera, podré escriure un article potent per al senyor director, aquest septembre. Her Dirrektor ens ordena que pensem temes relacionats amb el concepte de Ciutat en trànsit. Jo havia pensat escriure una contundent diatriba proposant l'ensorrament controlat i massiu de la ciutat de Barcelona i que els seus habitants tinguèssim dret a vol xarter subvencionat cap a Mèxic D.F. i que ens dispersèssim un cop allà. Un cop netejada de runa i ciutadans, la ciutat de Barcelona es reedificareia sota el nom d'Hotel Total, l'objectiu social del qual seria el d'atendre turistes de renta superior a la mitjana dels antics habitants. Dels ciutadans que ara estarien a l'aeroport de Mèxic, unes quantes dotzenes tindríem dret a exiliar-nos a la bella ciutat de Caracas, una mica més al sud que D.F., i més bella àdhuc espantosa.

Però no, prefereixo arribar al fons de la nit de Fresán i d'aquesta brutal i brillant aportació a l'imaginari sobre la ciutat del D.F. que és Mantra, Fresán, Rodrigo, 2001, Berlusconi ediciones.

Basant-me en la lectura de Mantra -i possiblement de Bajo el volcán- enginyaré una mena de teoria literària sobre la mexicanitat. Defensaré davant el senyor director que Mèxic és París, però al revés, Sírap. O que: És el centre de la perifèria. Méxic, com París, té un poder evocador de coses que no existeixen, o sigui, de literatura. Ja ho diu el mestre de literatura mexicano-marciana, Rodrigo Fresán;

un turista sin equipaje dispuesto a viajar a una ciudad [Tenochtitlan (a.k.a.) México D.F. (a.k.a.) Ciudad de México (a.k.a.) Distrito Federal (a.k.a.) DF] que de tanto imaginarla ha adquirido una solidez real a la que sólo puede aspirar lo fantástico.

Mantra, Fresán

ClaaaAaar, és allò que tenen els grans centres espirituals, tals com París i Nova York. Són un centre neuràlgic, creadors de mites i de cànons!! Per dir-ho d'una manera que Casanova m'entengui quan rebi el meu manuscrit segellat amb cera vermella; Vostè parlava de la mundialització/globalització del panorama literari mundial. Jo parlaré de la Altermundialització, de la Globalització dels pobres, de les megalopolis industrials com a generadores de mites literaris, encarnats en la ciutat mexicana que s'enfonsa. Un cop fet aquest anàlisi, fent un gir narratiu que ni el noi meravelles quan es disfressava de noi meravelles, seré el primer en atacar aquest nou cànon literari per pretensiós i absurd i mal construït, i m'exiliaré espiritualment a la ciutat de Caracas, des d'on escriuré enceses acusacions. La pol·lèmica serà servida i de mi parlaran l'Avui i el TdQ, que ressucitarà per a l'ocasió. Aniré a Frankfurt a donar conferències multitudinàries, i tindré columna perpétua a Les Inrockuptibles. Sí. Caurà la tapa amb l'article que escriuré.

... i de passada escriuré algun post parlant a fons de Mantra, intentant fer una cosa com deu manen. Jo mano, jo mano, i jo, jo també, àdhuc jo, no tant com jo, jo també mano, i jo, i jo, i jo també. Tot això, aquest estiu, car jo no tanco, estimats clients, doncs el Teatre Buit mai ha estat obert.

****

Rodrigo Fresán, Musculman de la literatura actual.

Hay tres tipos de fotos de luchadores enmascarados: [...]
-Las fotos más interesantes de todas. Las fotos de los luchadores en un momento de calma y de reposo. La máscara puesta pero "vestidos de civil". Por lo general con traje, camisa y corbata (si puede ser amarilla mejor) o con pullóvers de cuello alto. Zapatos de tipo mocasín y, muy de vez en cuando, algún toque del tipo psicodélico o a gogó. Son fotos raras, com de seres de otro planeta intentando parecerse lo más posible a los terrícolas. En algunas de ellas -tal vez las que producen mayor inquietud- los luchadores enmascarados aparecen posando frente alguuna atracción turística o -como se ve en una que aquí tengo- saludando al papa Juan Pablo II, que mira al luchador enmascarado sin entender muy bien de qué se trata, persignándose, por las dudas, como si hubiera visto al mismísimo demonio.

Mantra, Rodrigo Fresán.

Supina Ignorància and me

Querido diario, torno a comprar llibres compulsivament. Pocs dies abans de la Prohibició fumava compulsivament, mirant que el calendari no arribés mai a u de gener. Fuma-fuma-que-s'apaga. Vol dir això que prohibiran comprar llibres al dia u d'agost? Eh? Uh?

*

De vegades miro blogs. Veig com un li fa la gara-gara al de les llums. Em sembla molt bé fer la gara-gara. Però una de les primeres frases de la gara-gara copsa la meva atenció i em dic; va, home, obre l'editor del teu blog i fes un altre post d'aquells tan insubstancials. I aquí estic, practicant la insubstancialitat, que és el que més m'agrada. Hola blog, hola querido diario.

Trobo una bajanada mirar només els blogs d'aprop. Diu el de la Ira que li és grat mirar la blogosfera catalana perqué permet conèixer una mica més aquest món virtual tan proper: proper perquè és fet per persones que estan, físicament, a prop d'on visc. Això és una beneituria. Observo des de fa temps que els blocs catalans tenen pocs enllaços a blogs estrangers o veins. Jo que sóc un catastrofista penso, ballant un bals amb la meva estimada Supina Ignorància, que aquest és un dels mals no ja de la catetosfera sinó de la nostra cultureta catalana: Mirar-se obsessivament el melic.

La senyora Supina té un pit més caigut que l'altre. ¿?. És una senyora botoruda, malgirbada, li solen dir que és vulgar i que és puta. Però cada dia surt a fer el carrer i aprèn alguna cosa. Si la Supina tingués connexió a internet i perdés definitivament l'oremus i obrís un blog, segur que tindria lincats blogs veïns i de part de l'estranger. La catetosfera catalana no és una vila irreductible de les Gàl·lies sinó un manicomi de passadissos en espiral i aire llòbrec. Ens pensem que la catetosfera és la Kaaba de la mesquita de la Meca. És el moll de l'os. El Pentàgon del nostre imperi innexistent. L'úter del nostre cos patri. Som els millors (indiscutiblement).

Doncs jo proposo la prostitució de les nostres ments. Proposo mirar més enllà, com fem els miops de vocació, veure-hi malament, misuderstand the message, parlar d'oïdes. Ja sabem que nosaltres som nosaltres, però trist és quedar-se en aquest estadi mental, repetint-nos fins a l'extenuació que nosaltres, en efecte, som nosaltres. Roda el món i torna al Born, aquesta hauria de ser la nostra premisa. Si bé els nostres paupèrrims sous no ens donen per moltes alegries materials, bé podem navegar per altres mars i oceans cíbers. Fem-ho per l'amor dels déus.

*

Vingui, senyora Supina, miri quina cançó que em vaig inventar l'altre dia;

Com m'agrada la Vila del Pingüí,

Yamabuki, vine cap aquíiiiii!

(per al Dani)

Avinguda de la Col·lissió i el Desastre, s/n

D'altra banda, us diré que l'altre dia em van escriure del Diari de Barcelona explicant-me no sé què sobre fer un mapa de blogs i si jo volia afegir-m'hi. Demanaven el nick, l'adreça del blog i en quin carrer volia ubicar-me.

Com que no feien pagar els vaig respondre que sí a tot, i que el nom del carrer on volia ser allotjat era l'Avinguda de la Col·lissió i el Desastre. Com que m'agrada jugar a ser Déu, tinc instal·lat un comptador que ho veu tot. Ara veig que arriben algunes visites des del Diari de Barcelona i jo recontraclico i veig que han redissenyat el mapa quadriculat de la immunda ciutat de Barcelona i hi han posat un parell o tres de bloggers, situant-los en el mapa. Jo pensava que seria una altra cosa, com ara crear un imaginari de carrers innexistents o alguna cosa així. Mira que en sóc de bufanúvols! El cas és que no em trobo en tal mapa, car l'avinguda que suggeria no existeix encara. I em pregunto d'on coi surten les visites provinents del Diari de Barcelona. Reconec, emperò, que l'assumpte no em treu ni un minut de son.

Sigui com sigui, i per fer un servei a la comunitat, us diré que per a participar en aquesta cosa cal accedir a El Diari de Barcelona i anar a mapes i clicar en el lloc on es vol situar el blog.

Avui és dimarts. Això és una certesa

Inicio amb lentitud el camí de retorn al Bronx llegint els microrrelats de Medrano. Avui porto una samarreta de color negre per tal de plorar per tots els porus del meu cos de manera (encara més) salvatge. Les llàgrimes de suor impacten en les pàgines del llibre i a traïció em pregunto què ha passat en la meva vida que em trobi llegint textos com el que ara mateix us transcriuré aquí. També em pregunto fins quan faré durar la cantarella del "plorar per tots els porus del meu cos", una frase objectivament pobra.

Trobem relats d'extrema brutalitat, en el llibre del Medra. No superen, emperó la hiperviolència sense fre d'Osvaldo Lamborghini, això no. Los sueños diurnos no és el millor llibre de Medrano, però no per això deixaré de llegir-lo. Després d'haver transcrit el microrrelat anomenat Nacido para perder, us explicaré una anècdota extreta de la pel·lícula veneçolana Secuestro Express, que a mi m'ha vingut a la pensa inmediatament després d'haver llegit el text que ara sí us transcric de veritat. Abans d'això, disculpeu, us transcric una frase de Samuel Beckett que em dedico especialment a mi mateix, sense rancor i amb alta estima. Com has dit que et deies?

Da igual. Fracasa otra vez. Prueba otra vez. Fracasa mejor.

NACIDO PARA PERDER

Le gustaba mucho el lema "Nacido para perder" popularizado por el rockero Johnny Thunders, muerto de sobredosis. Confesaba ser hijo de una relación homosexual entre Lou Reed y David Bowie. Lo que más le gustaba era detener la circulación de la Gran Vía con los ojos maquillados de azul y, a veces, mostrando el pene erecto. Al llegar a su apartamento solía escribir cuentos y novelas toda la noche, entre barbitúricos, ansiolíticos y algunas botellas de coñac, de lo más barato en el mercado. A la mañana siguiente solía despertar al chico con el que había dormido la noche anterior con un revólver en mitad de su boca. "¿Te gusta ganar o perder?", preguntaba antes de disparar. Lo que poca gente sabía es que era un juego de ruleta rusa y que dentro del revólver siempre había una bala. Cierta mañana la almohada se llenó de sangre. "Vaya, así que te gusta perder", dijo frente a un cuerpo todavía caliente, pero ya cadáver. "Pues a mí sólo me flipan los chulos y los ganadores", añadió. "Que lo sepas, maromo", dijo antes de salir de casa con una botella de coñac Soberano escondida en el bolso interior de la cazadora metálica y dando saltitos, bailando, como aquel que, encontrado lo que lleva buscando desde hace tiempo, no le da ya ninguna importancia.

Diego Medrano. Los sueños diurnos.

Bé, doncs ara toca l'anècdota. Un paio està segrestat en la formidable, infinita, lluminosa i violenta ciutat de Caracas. Es troba tancat en el maleter d'un taxi que malauradament no és un Chevrolet dels anys setanta de color blau carib. Un malandro obre el maleter i entafora una pipa a la boca del segrestat (un tio que, dit sia de passada, mereix morir) i li explica la diferència entre la ruleta russa i la ruleta caraquenya. La diferència és simple; amb la ruleta russa tens certes probabilitats de sortir indemne. Amb la ruleta caraquenya, sempre guanyes. I el malandro obre el carregador de la pipa, i exposa una col.lecció complerta de bales pulcrament ordenades en els nínxols corresponents. El malandro tanca el carregador amb cop prest de canell i prem el gallet. Fi de l'anècdota i de la vida del segrestat.

La pole position

Després de rebre La Negativa per telèfon, que no per esperada resulta més fàcil d'acceptar, curiosament, no he deixat de fer les tasques encomanades. Havent acomplert amb professionalitat i diligència les meves obligacions contractuals, m'he descobert sol al bell mig d'un carrer de l'Eixample tancat al trànsit per obres estivals. Ganes desmesurades de treure'm les espardenyes i caminar sobre el quitrà en forma de lava roent. Ganes de caure fulminat sota l'imperi totalitari de l'astre rei i ganes de no aixecar-me mai més de terra. No m'he tret les espardenyes i he continuat vagant amb les mans a les butxaques. La suor està feta de llàgrimes que ploren per tots els porus del cos. Segur que aquesta frase l'ha escrit algú altre abans que jo, encara que jo no en tingui coneixença. De nou, arribo tard i quedo últim a la pole position. La meva carraca no pot competir. Però, ves, m'estimo la meva carraca, com el vell s'estima el seu Citroen prehistòric i el neteja d'excrements cada matí invariablement des de fa quaranta anys.

Com un gos ensinistrat entro a la primera llibreria que trobo i demano l'últim Diego Medrano. Vaig escriure al Medra per veure com anava i la seva resposta fou telegràfica i de compromís. La última frase del seu mail era Subal, Soubal, Soul. La meva estel.la mimba, companys, però segueixo estimant-me la meva carraca. Adquireixo Los sueños diurnos. Manual para amantes, pobres y asesinos. És un llibre que bé podria ser un blog, és un llibre de microrelats. És un llibre de perifèries polsoses i marginals. Un llibre de carrers mal pavimentats. Jo ja m'entenc. Ja al subsol, que és el lloc més proper a l'infern en la puta ciutat de Barcelona, cavil·lo quina és la posició del llibre de Medrano en el meu llistat de títols per a llegir durant les vacances. Pinta força bé.

Ara per ara, testo els llibres adquirits i m'imagino (bressolant-me en l'hamaca en un bosc ardent) llegint-los. He testat ja El Quadern gris de Pla. He testat ja Estrella distante de B (Monsieur Pain el vaig testar massa temps i ja me l'he acabat). He testat ja el Llibre del desassossec, de Pessoa. Ah, per cert, tinc una anècdota sobre el senyor P. En J.T. em va xiuxiuejar que existia un assaig sobre Bauçà que el comparava amb el Pessoa. Jo li vaig dir; tu creus? En Bauçà estava més sonat que en Pessoa. A la qual cosa en J.T. em diu, acostant-se a un pam de la meva orella per a que el pugui entendre millor, que en Pessoa es creia cegament els seus heterònims, tant és així, que va fer escriure una carta a Álvaro de Campos [més aquí]tallant la relació amb la seva xicota i insultant-la greument. Collons, responc impressionat, i J.T. torna a la seva posició habitual de llunyania mexicana, amb l'orgull d'haver-me ensenyat una nova cosa. He testat ja les Novelas y cuentos I d'Osvaldo Lamborghini. Encara busco deseperadament algun llibre editat que no m'hagi llegit de Dovlàtov, però la cerca sembla infructuosa...

En fi, quin autor ostentarà la pole position de lectures d'estiu encara és un misteri. Potser faci un coctail molotov amb tots els llibres i trobi per fi un estil propi, un estil carraca i propi que no vagi enlloc, eco de mil veus. De moment camino com si tingués un xiclet de quitrà enganxat a les soles de les espardenyes, i plorant per tots els porus del meu cos. Murmuro entre dents que la literatura no val res i insulto a un grupuscle de turistes italians.

Totum revolutum

Querido diario,

proper al deliri i al cop de calor estava jo amorrat a aquest YouTube que va penjar en el seu moment l'amic Llibreter.

Proper al deliri i al cop de calor obro el processador de textos per a escriure l'enèssim intent d'escriure en llarg, o sigui, d'escriure alguna cosa semblant a una novel·la. Sense cap idea al cor o al cap, sense cap projecte, tirant-me al precipi com només els imbècils sabem fer. Val a dir que jo venia inspirat per l'entrevista del YouTube del Llibreter i per la lectura d'aquest paràgraf introductori de la novel·la de Joël Egloff que vaig adquirir fa temps, i que jo, que sóc un tio molt entranyable i extrovertit, us copio a continuació;

Qué hago aquí sentado en el suelo, al borde de este agujero, y cómo he llegado a esto es fácil de explicar, incluso puedo contarlo todo desde el principio, que es justo lo que voy a hacer. Pero por qué las cosas han sucedido así, por qué este desastre, eso ya es otra historia, y hay que renunciar a buscarle sentido. Jamás se ha visto que brotara luz de las grietas.

JoëlEgloff, Qué hago aquí, sentado en el suelo, Lengua de trapo.

Per sort, la meva Única i Estimada Aliada entra per la porta quan jo portava ja un paràgraf de novel·la escrit i m'ha agafat de l'orella i m'ha salvat. Ha comprat un regal i jo el vull compartir amb el teatre buit. Mileuristes! Emancipats a dures penes! Amics i amigues que viviu en ratoneres sense aire acondicionat i sense vistes al mar! Seguiu-me! Molt podem aprendre de l'enginy caraqueny de la meva Aliada! Als teus peus em postro, oh, amiga estimada!

Primer; aneu al Dia més proper. Segon; compreu cervesa. Tercer; compreu una capsa amb una foto de dos noiets feliços banyant-se en una piscineta de plàstic (a l'interior de la capça trobareu la piscina de plàstic). Quart; enretireu la taula del menjador. Cinquè; deixeu de fumar i infleu a pulmó lliure la piscineta de plàstic. Sisè; ompliu-la d'aigua fresca. Setè; no feu cas de les recomanacions que diuen que és un producte per a menors de sis anys. Vuitè; paradís. Sí tios, paradís. Us foteu a l'aigua i bebeu cervesa, mentres els carrers de Barna cremen i els sionazis bombardejen sense contemplacions a la població civil de Beirut. Uix, què he dit! Sóc un antisemita! Mal llamp em caigui a sobre! Però passo de la policia del pensament que acusa a tothom de ser amic de Hitler si alces la veu contra la barbàrie. Passo. Ei, tu, passo. Passo de tu, Rahola; quin cony de lobby jueu et paga? I torno a pensar en el paràgraf d'Egloff que us he transcrit, i li adjunto una foto i un link, el qual jo subscric fil per randa.

Qué hago aquí sentado en el suelo, al borde de este agujero, y cómo he llegado a esto es fácil de explicar, incluso puedo contarlo todo desde el principio, que es justo lo que voy a hacer. Pero por qué las cosas han sucedido así, por qué este desastre, eso ya es otra historia, y hay que renunciar a buscarle sentido. Jamás se ha visto que brotara luz de las grietas.



Joël Egloff, Qué hago aquí, sentado en el suelo, Lengua de trapo.

Que parlin ells, que jo estic fos

-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Et vull explicar un acudit.
-Collons, continues sense tenir res a dir?
-Sí.
-Va, doncs, explica'm el teu fotut acudit...
-¿Usted no nada nada? No traje traje.
-Ets un miserable, si em permets, oh, Autor.


-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Dona'm un cigarret.
-Lo sientoooo, és l'últim.
-Tu no fumes perquè no existeixes, cretí; fes el favor de donar-me'l ipso facto, que et transcriuré cosetes d'escriptors.
-Tu manes, i ho saps, cabró.
-Mira, et transcriuré... deixa'm que exhali el fum blavós... et transcriué tres notetes de Fresán i et deixaré en pau. No! Quatre notetes del Fresán;

PRIMERA NOTETA DEL FRESÁN

"Basta ya de juegos estúpidamente infantiloides. A partir de ahora vamos a jugar a 2001: una odisea en el espacio".

"¿Y cómo se juega a eso?", preguntó alguien que no era yo.

"Muy fácil: ustedes son los monos y yo soy el monolito", les explicó Martín mantra a mis amigos. Después me miró a mí:

"Tú vas a ser HAL 9000", me dijo.

SEGONA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ

(extrangero)

Volverse loco en Ciudad de México ante la mirada entre piadosa y satisfecha de los mexicanos.

TERCERA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ

(mexicano)

Contemplar con una mirada entre piadosa y satisfecha cómo los extrangeros se vuelven locos en Ciudad de México.

QUARTA NOTETA DEL FRESÁN (un bell homenatge)

"Ese que recita es mi tutor. Chileno. Poeta. Arturo, se llamaba. O Roberto. No me acuerdo ni de su cara, menos me voy a acordar de su nombre...

Addenda:

Pocas novelas tan apasionantes he leído en los últimos años. Con Mantra es con la que más me he reído, la que me ha parecido más virtuosa y al mismo tiempo más gamberra; su carga de melancolía es inagotable, pero siempre está asociada al fenómeno estético, nunca a la cursilería ni al sentimentalismo siempre en voga en la literatura en lengua española. Es una novela sobre México, pero en realidad, como toda gran novela, de la posibilidad e imposibilidad de los sueños. Y también trata, en un plano casi secreto, sobre el arte de hacer literatura, aunque muy pocos se den cuenta de eso.

Bolaño, Roberto, Entre Paréntesis.

Mon pater familias ja té blog

Súria, juliol de 2006

Mon pater familias ja té blog.

18 de juliol

Liberto Font Culell;

El 18 de juliol era dissabte, i la tarda vaig anar a Vidreres. Recordo que era al cinema i feien una pel·lícula de metges. Vam sortir a les 12, durant el descans de la pel·lícula, vam anar al Casino, bé, al bar, hi havia molta gent que escoltava la ràdio i ens van dir que l'exèrcit s'havia sublevat al Marroc. Que l'exèrcit d'Àfrica s'havia revoltat contra el govern.[...] Aquella nit ja no vam dormir. L'endemà es van començar a crear els grups de defensa de la República, una espècie de milícies locals. Als més joves ens van donar una escopeta de caça.

Francesc Caselles Gil;

Va arribar el 18 de juliol i vam saber la sublevació del Marroc per una ràdio de galena que m'havia fet amb uns amics. El 19 de juliol, a Vilanova, es va viure amb molta eufòria. Anaven en camions a buscar uns i altres, i els pelaven. Eren coses que no s'havien de fer, però es van fer. Un oncle de la dona anava a recollir els morts a les carreteres i per això el van agafar després de la guerra, va estar sis mesos condemnat a mort, i el van matar al Camp de la Bota. Aquella gent venia de Cubelles, de Calafell i del Vendrell; ells van ser els que van fer més més mal, els de fora de Vilanova. Els de Calafell van agafar tots els capellans de Sant Joan de Déu, que per mi feien una obra de caritat, i els van matar. Això els de Calafell i els del Vendrell, no els de Vilanova.

Carmel Rosa Basserva;

El 18 de juliol ja estàvem movilitzats, perquè allò es mastegava. Estàvem reunits al partit. La Rambla estava a vessar de gent. Per la nit ja s'asaltaven les armeries; quan nosaltres hi vam anar ja no hi havia res, ni ganivets.[...] A les tres o les quatre de la matinada, la gent, cansada, anava a dormir, però el Nin deia: "Quina vitalitat té aquest poble! Jo no he vist ni a Rússia, això!"

Jordi Pou Vidal;

El 19 de juliol, a les 4 de la matinada, vaig anar a dormir al casal del districte VI, al carrer Muntaner, al costat de l'Empòrium, prop de la Plaça Universitat. Hi era quan va baixar la tropa del carrer Tarragona. En el casal teníem escopetes d'aquelles de l'any de la Maria. Les trèiem de socis que les anaven portant, que si un pagès... i algunes del 6 d'octubre. Hi havia 20 o 30 escopetes. Em van donar una escopeta més alta que jo, semblava com les russes que ens van enviar després. I sis bales. No en vaig tirar ni una. Agafo el fusell i em poso darrere un arbre. Sento molts trets a la Plaça Universitat, i ens diuen que no ens preocupem perquè la Guàrdia d'Assalt de la Generalitat no deixarà passar la tropa. Jo tenia por i a mitja tarda ja era al casal[...]

Jo volia lluitar per una societat millor. Volia defensar la República i el progrés social, o sigui, el cooperativisme i la catalanitat. Havia conegut falangistes, i veia les camises negres, Itàlia, Etiòpia. En canvi no tenia ni idea de la part nazi. Coneixia el feixisme italià i sobretot el militarisme, perquè a casa es parlava molt de la I Guerra Mundial, que va ser un aixecament contra França, país dels drets humans. Els voluntaris catalans que van lluitar a la I Guerra Mundial van anar-hi, no per França, sinó contra el militarisme alemany, les idees militaristes.

Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937), J. Camps i E. Olcina

Estudi medioambiental (Mex.1955-2001)

1955

Hay aire y sol, hay nubes. Allá arriba un cielo azul y detrás de él tal vez haya canciones; tal vez mejores voces... Hay esperanza, en suma. Hay esperanza para nosotros, contra nuestro pesar.

© david sanger photography / Alamy

Pedro Páramo, Rulfo, Juan.

2001

La mayoría de las ciudades, cuando las miras desde arriba, desde un avión, parecen una tela de araña. México es diferente: México es la araña que teje a todas esas telas de araña. Algo monstruoso y épico al mismo tiempo. Por eso la ciudad contamina las alturas y se cubre para disimular su condición de fenómeno fuera de este mundo. Es su secreto. El cielo gris y pesado la protege y la esconde. Los niños en los jardines de infantes del D.F. no pintan cielos celestes porque nunca vieron un cielo de ese color y el aire es sólido y pesado. Llegará el día en que los mexicanos de Ciudad de México subiremos a los cielos trepando por sogas y escaleras de oxígeno contaminado y allí venceremos a los ángeles internacionales. Y el Paraíso será un cielito lindo, amén.

Mantra, Fresán, Rodrigo

Altres consideracions

Què. Us penseu que estem de vacances perquè actualitzem poc el blog, eing? Doncs no, ne pas, estimats i estimades. Un tsunami de feina inunda les runes de la Segona Perifèria. A saber:

Matí aquí, o consideracio primera i segona.

Hola, us escric des del matí d'avui. Estic aquí. Fins aquí la consideració primera. Ara toca la segona.

M'aburro. M'aburro. M'aburro. Els ratolins (explicació més endavant en aquest mateix post), els ratolins estan a classe. M'aburro. Compro el diari. Pàgina tres de la secció internacional del diari El País. Horror. Guerra civil. Milicias chiíes asesinan a sangre fría a decenas de civiles suníes en Bagdad. Riverbend fa massa temps que no actualitza. Horror més angoixa. Les milícies xiítes van organitzar controls falsos als carrers d'un barri sunnita. Han trobat cadàvers lligats de les mans i amb els ulls tapats amb draps. A la cuneta. Executats. A la columna de la dreta de la mateixa pàgina. Cuatro soldados de EE.UU acusados de violar i matar a una iraquí de 14 años. Quatre fills de puta uniformats esbotzen una porta. Imagino la mare protegint amb el cos a la filla i el pare i el germà alçant-se del terra gestualitzant la seva innocència amb els braços. Els quatre soldats disparen contra la mare, contra el pare, contra el germà. Malgrat el que tothom pugui pensar, la noia romàn en silenci. És diu estar en estat de xoc. Els quatre soldats arrepenjen les seves armes automàtiques en la paret del menjador. Colpejen a la noia i es descorden la bragueta. Un a un i després en parelles violen a la noia de catorze anys. Després l'executen i intenten cremar-ne el cos. Riverbend fa un mes que no actualitza el seu blog. Horror. Preocupació. Terrible i majúscula frustració.

Intento no pensar més en aquest tema. Diu molt bé Fresán; [...] el aire de esa mañana súbitamente legendaria rezumó jugo de pólvora sobre los héroes, los cobardes y los que, simplemente, pasaban por allí porque se entra y se sale de las guerras con la misma desconcertante facilidad con que uno entra y sale de las fiestas. M'avergonyeixo, però així és.

Tarda allà, o consideració tercera

Hola, estic a la tarda. Per segon cop, fracasso amb Rayuela. No puc amb ella. La Maga no em cau bé. També vaig fracassar en el seu dia quan vaig intentar llegir Pedro Páramo, del senyor Rulfo. Per què ara, doncs, disfruto tant i tant llegint-me Los detectives salvajes (carpetazo histórico a Rayuela) o Mantra, de Fresán, que és un carpetazo histórico a Pedro Páramo? Eh? Eh? Ras i curt; perquè aquest paios, B i F, són de la meva generació. Perquè Amèrica Llatina ha cambiat. Vull dir; ha degenerat. B i F són de la meva degeneració.

Única música vàlida per a llegir Mantra, de Rodrigo Fresán

El último habitante del planeta, Melodías de rayos X.

Mastretta

Powered by Castpost

Més tard, lluny de la realitat. Quarta consideració

Ja ha passat mitja tarda i ara estic en un curs de màrqueting editorial. Ganes de vomitar, basques, ganes de riure histèricament. Em cago en el màrqueting, estafa i cara bonica del capitalisme mil·lenarista i global. Frase monumental de la professora; Lo más importante no es que el gato sea blanco o negro; importa que caze ratones. A la qual cosa jo responc -secretament, per dins, com un rotet en una esglèsia-; Lo importante es saber que los ratones no son ratones, y los libros no son productos. Pijeta.

Disculpin possibles, segures, faltes d'ortografia. El robot que me les corregia no funciona.

Riverbend, si et plau, estigues viva.

Santoral subterrani

Dos santeros en ma vida he conegut; la primera, una caraquenya devota de tot alló que pugui ésser fabricat en guix o porcellana. Observin l'havà que es fuma i la selecció de sants, santes, santets, santetes a la prestatgeria.

El segón santero, el senyor Q, és devot de la patafísica, devot de Bolaño i devot dels seus amics. Bolaño entès com a religió subterrània i de l'abisme. Aquí tenim la seva capelleta, on no hi falta la bibliografia complerta de B, ni una ampolleta de mezcal Los Suicidas, ni cigarretes decapitades en honor al nostre déu.

I aquí Subal amb el Summe Sacerdot creador de mites que ens obre les portes de la poesia cada dimecres.

Agafem el missal [1] i obrim-lo per la pàgina 198, germans. Elevem el nostre crit al no-res! Cal fer-ho i és de justícia! Pren la paraula el sacerdot Miháli Dés;

"Como en todos los libros de Roberto Bolaño, abundan los letraheridos, la obsesión con la lectura, la literatura presentada como forma de vida y detonante de historias. Bolaño es tal vez el último escritor que se cree que la literatura es lo más importante que hay sobre la tierra. Lo curioso [i perniciós, m'atreveixo a senyalar] es que muchas veces consigue convencer al lector de que efectivamente es así"

***

-Nada nuestro que estás en la nada, nada es tu nombre, tu reino nada, tú serás nada en la nada como en la nada [2]...

-Ho sento senyor, s'ha equivocat de missa; la missa hemingwayana deu ser en una altra banda...

-Ah, disculpen...

-Nada, hombre, nada, ¿quiere un porrito?

***

[1]Roberto Bolaño, la escritura como tauromaquia, ed. Celina Manzoni, Editorial Corregidor, Argentina.

[2]Un lugar limpio y bien iluminado, Hemingway.

***

L'Ea explica la missa protobolanyera que es va celebrar ahir a l'Orinal, en motiu del seu final de temporada. Fins el curs vinent!

La venjança

-Subal! Subal! Vine aquí d'immediat, acosta't a la meva trona!

-Digui, oh Autor...

-Llepa'm les sandàlies.

-Slurp, slurp.

-Ahhhh, molt rebé, Subal.

-alessevesordres.

-Ahh, Subal, recordes que tenia un afer pendent amb la teva personeta fictícia i inútil?

-No.

-No, què?

-No, oh Autor totmisericordiós, alba dels meus dies i crepuscle de les meves nits.

-Ah, Subal, Subal, tens una memòria molt fràgil... molt fràgil i etèria... Es que potser no recordes això?

-Eh... uh...

-Sí, ho recordes perfectament, oi, cretí? Ja tinc preparada la Gran Venjança, i volia que en tinguessis constància, per tal d'allargar la teva agonia i desesperació. Aniràs a la Fira de Frankfurt.

-Què? No, no m'ho podeu fer això, senyor! Excessiva condemna és aquesta, tingueu pietat de mi, que no parlo germànic! Frankfurt és molt lleig, i un llarg i trist etcètera.

-Hi aniràs, i et barrejaràs entre els editors, i aniràs a festes i t'implantaràs un somrís a la boca, parlaràs de llibres que no t'has llegit i faràs coneixences, hahahahaha!!! JUAS-JUAS-JUAS!!!

-Si us plau, tingueu pietat.

-Ni un mil·ligram de pietat et mereixes, gamarús. Amb tot, Subal, no és el teu amo tant despietat; hi aniràs enguany, i t'estalviaré la cultureta catalana de 2007.

-Oh, ahhhh, em sento agraciat!! deixa'm llepar-te les sandàlies de nou!!

-Fes, fes...

-Slurp-slurp-slurp...

Això no és un blog

CECI N'EST PAS UNE PIPE

***

CECI N'EST PAST SUNDAY BLODDY SUNDAY

(via Wimbledon, sós macanudo)