Un post llarg. La muerte del cine s'ho val.

M'agrada sentir que sóc un desgraciat a qui la vida no em somriu; sóc d'aquests que escriuen millor quan se senten fent equilibris sobre la barana del pont més alt, o en un revol tancat on els trens no tenen opció de frenar.

Però la vida, ara per ara, m'acarona, i a la feina, un dilluns qualsevol, em trobo el missatge d'algun amic a qui en algun moment o altre he conegut mitjançant el correu electrònic. Aquesta és la part de la feina que més m'agrada.

La cosa va així; contacto amb el personatge en qüestió mitjançant els mails d'editorials extrangeres. A cegues, a la babalà. Ho acabes trobant. La gent de les editorials sempre ha estat molt amable i condescendent amb el meu anglés. Hem proporcionen alguna dada. Escric. A voltes contesten. Una editorial italiana et dóna l'adreça d'una universitat anglesa, i els anglesos et redireccionen a Austràlia. Jo mentrestant em fumo un cigarret.

I un dilluns qualsevol, t'escriu el personatge. Pujes corrent les escales i entretalladament li expliques al jefe. Somriu i et dóna unes instruccions. Jo seré qui tractaré amb ell. Busques el personatge pel Google. Et quedes glaçat.

El personatge en qüestió resulta ser molt amable. Amb els mesos, els nostres mails guanyen en confiança; ell fins i tot accedeix a fer canvis en la portada que havia suggerit abans de firmar el contracte, de fet era una condició del contracte que ell gentilment va anular de facto. Diu que se sent tan ben tractat que no li sap greu canviar la portada (la volia com la seva edició en anglés que, creieu-me, era una merda). La comunicació és ben fluida. Li presentem tres propostes de disseny de portada i n'escull una que per a nosaltres no era la més bona, però és obvi que no t'hi negaràs, després de tanta cortesia. Amb el llibre a les mans us asseguro que la foto que ell va escollir fa goig. Un dia em sorprén anunciant-me que li editen el seu llibre en xinés. Jo li responc que felicitats, que ha de ser acollonant llegir el teu llibre i no entendre ni un borrall. El saludo en xinés (tinc una guia de la Xina sobre la taula). Em dóna les gràcies i em saluda en malaisi. Jo en català (li explico la problemàtica). Em diu adéu en una llengüeta de Papua-Nova Guinea. El replico firmant "Agur" wich means "ciao" in Basque. Basque is considered one of the most ancien Indoeouropean languages. Take care of it. Em desitja sort en genovés. Em rendeixo; ja no sé més llengües rares.

El llibre és molt extrany, fascinant si tens curiositat. Reflexions molt profundes. A la contraportada, el professor Tsivian diu;

Como filósofo más que como conservador de museo, Cherchi Usai reflexiona sobre el cine ante la eternidad, una perspectiva escalofriante más esperable al comienzo de un ensayo de astrofísica o de un tratado metafísico sobre el pasado. La muerte del cine es, en cierto modo, la metafísica del cine, porque su filosofia no sólo se desarrolla directamente a partir de las propiedades físicas de las películas, sino que también lo hace a través de un audaz experimento formal.[...] Cherchi Usai regresa para contarnos lo que ha ocurrido después de la quema: "La historia del cine no existe".

En l'últim e-mail li he citat el capítol número XLVI. Imágenes lejanas. Li escric;

Sabemos poco o nada de las imágenes en movimiento producidas en partes remotas del mundo y perdidas poco después de su primera exhibición. ¿Qué clase de imágenes pueden verse en Bakú? ¿Cuáles son accesibles a un espectador en Taveuni? ¿Cómo interpretan nuestras imágenes? Su relativa lejanía hace que nos sintamos tan poco implicados com ante la noticia de la muerte de un perfecto desconocido.

I el senyor Cherchi Usai em respón aquesta meravella que aquí us deixo per a assaborir.

Caro Subal(nom fals):

In Baku, they are showing a lot of Middle-Eastern movies and the trashiest Chuck Norris action films, even stuff that never appears on screen in the Western World. I have been there a few years ago and I saw some wonderful student films they are able to make with a minimal budget. On the other hand, they also had 70mm Sovfilm productions. I had seen Delicatessen with a voice-over in Russian, with a single
voice dubbing all the characters (!) in the same bureaucratic (male) voice.
I have also been in Taveuni, where I saw one of the most touching Cinema Paradiso of my life. It's called Meridian Cinema, the theatre is a wreck, and they particularly like to re-dub the films with their own laughter, screams and loud comments. It's an amazing experience. Bollywood is high on their agenda.
Both Baku and Taveuni have their share of Hollywood movies, but I can assure you that watching Eyes Wide Shut in Taveuni was not at all like seeing it in Europe, the US, or for that matter in Australia.
My next most wanted theatre I'd like to visit is in Molnaq (Uzbekistan). it was a theatre on the shores of the Aral Sea, sear big commercial ships; but now that the Aral Sea has shrunken, the theatre is in the middle of a desolate waste land, with shipwrecks stuck in the sand. I believe the theatre no longer operates but it mustbe a daunting piece of industrial archaeology. One day maybe I'll get to their projection booth.
Mabuhay (I think that's Malaysian), and talk to you if I make it back from Aboriginal land.
Paolo


______________________________________________
Nota al lector: ...si has arribat fins aquí...

No m'agrada parlar de llibres que tinc massa a prop per a ser objectiu. Per respecte a tots (començant per la mi), aquest serà l'últim post que parli de coses tant properes a mi i al lloc on treballo. Queda dit.

Una dada: la edició en italià és del 1999. En castellà de 2005. El nostre allunyament respecte el meridià de Greenwich és de sis anys. En català encara ningú l'ha publicat i, donat l'interés que ha despertat en castellà, dubto que algú el pugui publicar en català. (observeu que he dit pugui, no vulgui.)