Homenatge al Miró

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va.

Deia Cortázar que un escriptor s'ha de preguntar si el seu manuscrit realment val el cost del paper i la tinta que es necessiten per a que esdevingui llibre, abans de presentar-lo a l'editor. Carles Miró va entendre ben bé la pregunta i es va decidir a fer un blog (cost en paper=0, cost en tinta=0)

El dia que vaig llegir la corprenedora notícia de que el Miró plegava veles, em va saber realment greu. Vaig saber de l'existència del seu blog --i dels blogs en general-- a l'Orinal quan algú em va xiuxiuejar que "aquell paio té una cosa que és diu un weblog." Se'm va il·luminar la mirada. No entenia res de res.

L'endemà vaig mirar pel Google aviam si hi sortia. I ca, i tant que hi sortia. No em va agradar gens. Aleshores vaig començar a construir la tesis que la generació que ara té trenta-escaig anys no m'interessava en absolut. Ara --quina ironia tan fina- resulta que gairebé tots els meus amics, coneguts i saludats em superen en edat i ronden la trentena o la quarentena... Mica en mica li vaig començar a trobar la gràcia al rotllo del Miró, i fins i tot em vaig atrevir a comentar algun dels seus lamentables post sobre Estats Units.

El vaig veure algun dia més a l'Orinal. Hi va de tant en tant. El Miró és polèmic per naturalesa, és un agosarat, i malgrat discrepar en practicament tot, me'l vaig començar a apreciar.

Val a dir, per a més inri, que els enllaços que encara té a la dreta van significar per mi l'entrada a l'abocador de magnituts industrials que és la blogosfera.

Espero que després del seu blog ens castigui amb algun llibre en format paper. Aniré corrents a la llibreria, i tant si és bo com dolent, a manera d'homenatge, li compraré el llibre (i potser fins i tot el llegeixi). Potser ara en Miró ha entés que les seves notes al marge sí valen unes quantes tonelades de paper i uns litres de tinta.

(Carles Miró ja té un llibre publicat; és aquest)