Ja us podeu calçar. Els mercaders.

Cantonada gris. Transitada. Concorreguda. Paquis. Guiris. Furgoneta al pas. La iaia del portal fa temps que no entén res.

Passa un que escolta On the corner de Miles Davis i va a l'editorial. Arriba a l'hora, com gairebé sempre. Algun cop ha practicat el fenòmen de la ubiqüitat per arribar a l'hora. Sense dutxar-se, en aquests casos, clar. Ell encara no ho sap, però al correu de la feina una col.lega semi-virtual li anuncia que el dimecres anirà a l'Orinal. Publica coses. D'aquí uns anys podrà dir que es feia ella mateixa la distribució de llibres, quan començava.

Si aquest altre arriba en punt a la seva feina, només ho sap ell, doncs qui això escriu ho desconeix. Ho desconeix tot, sobre ell, excepte que dedica cos i ànima a vendre llibres.

Com d'aquesta altra, de la que només sap que llegeix molt, beu i escriu ressenyes. També sap que --com a bona dona jove del seu temps-- està técnicament a l'atur. Li agrada en Capote. Un tipus que s'assembla molt a David Bowie, o sigui, de mirada glauca i ambigua.

Per una successió de motius els tres es coneixen. D'alguna o altra manera. Res presencial. Els tres es llegeixen. Els tres trafiquen amb literatura. Cap d'ells vol escriure cap llibre. Podríem asseverar que són els mercaders del Temple. Els tres podríen ser; un de Ciutat de Mèxic, l'altra d'Istambul i el que queda de Tai-pei. No cambiaria res. La col·lega semivirtual la podríem ubicar sense por a equivocar-nos entre el Raval i la perifèria, i seguiria sense canviar res de res.

Un dia una li escriu a l'altre que...

-Per què no publiques o escampes als quatre vents la teva opinió sobre els meus articles?

I l'altre, que té molta mandra a aquestes hores, copia i pasteja del mail el que opina dels seus articles que sense cap regularitat li publica el diari Avui;

"Segueixo pensant que has d'escriure alguna cosa més llarga que un especial Capote (tenir la desgràcia d'estar aturat pot revertir-se amb la benedicció de començar a escriure una novel.leta). Ja me l'he llegit sencer, l'article del Capote, i trobo que tens un estil tallant com una fulla d'afaitar, que va al gra, però no és ni molt menys xabacà. Perdona el tòpic, però escrius amb la contundència d'un home i amb la sensibilitat d'una dona. És el que vaig pensar acabat el teu article. Obviament caldrà llegir-me algun llibre del Capote."

A les hores que això passava, potser el de més enllà ja tancava la paradeta de llibres i a la reracambra treia els guants blancs per fullejar la última novetat d'algún escriptor poc o gens popular, però que potser valia la pena. I algú feia una tombarella a l'aire que la editora capturava per al seu àlbum de fotos rares.




____________________________________________________
Qui això escriu observa com de repugnant li resulta rellegir;estil tallant com una fulla d'afaitar, que va al gra,... riu i, com no, s'encén un cigarret i ho deixa estar. Ell no serviria com a crític literari.