dilluns, de maig 02, 2005

Com costa dir "no"

Hi ha un manuscrit que corre d'editorial a editorial que és absolutament delirant i absolutament impublicable. Per cobrir-me les espatlles, només us diré el nom d'un dels dos autors d'aquesta meravella; Diego Medrano.

Aquest jove escriptor, que encara no té res publicat -però em jugo un pèsol a que aviat veurà la llum-, va contactar amb un poeta conegudíssim que jo, en el moment de rebre el manuscrit, no coneixia.

El manuscrit és un conjunt de cartes que els dos individuus s'han anat escribint, sense un fil narratiu aparent; parlen del que volen: d'escriptors, de poesia, de ciutats inexistent, de records... Me'l vaig endur a casa i me'l vaig llegir amb tota la emoció i la certesa de tenir una gran obra a les mans... però una ombra de dubte em perseguia; per què l'han rebutjat tantes editorials, si és un llibre collonut?

La resposta la vaig trobar cap al final del manuscrit; el poeta famós acusa a un editor X de ser un pirata i de no pagar drets d'autor als autors.

-Merda! Merda! Merda!- vaig exclamar.

Aquella frase era la sentència de mort pel llibre. Hom no es podia arriscar a rebre una demanda d'un editor emprenyat. I sabíem que el poeta no accepta correccions, ni molt menys retallades al text (cosa que em sembla molt rebé, val a dir).

Amb tota la pena, vaig haver de fer un informe de lectura desaconsellant la seva publicació. No m'arrepenteixo. Ja ho va dir un editor francés de qui no recordo el nom; "No s'ha de jutjar a un editor pels llibres bons que rebutja, sinó pels dolents que publica".

Espero i desitjo que Medrano trobi el seu camí. Les cartes que va enviar a l'editorial, prévies a la rebuda de l'original són molt radicals, collonudes, àcides...

Potser haurem d'esperar a la mort del poeta per a que el llibre sigui finalment publicat, o potser el manuscrit restarà inèdit per sempre. La situació que planteja tot plegat encara em fa pensar ara (d'aquest affaire ja en fa ben bé tres o quatre mesos); es conjuguen diversos interessos, els quals són idènticament legítims;

1.- l'interés del lector. Al lector se li'n fot si la editorial que publica una obra té problemes legals per culpa de les paraules (justes o injustes) que l'escriptor dirigeix a un tercer editor. Clar que amb total seguretat puc dir que el llibre, si s'hagués publicat, hauria estat immediatament retirat de les llibreries per odre judicial.

2.- l'interés de la editorial. Com ja he dit abans, un llibre, per bo que sigui, no pot comprometre el futur d'una editorial, i menys si aquesta és petita i independent, sense padrins que paguin els plats trencats. El manuscrit que jo vaig tenir a les mans estava subratllat en diversos paràgrafs per algun lector o editor d'altres editorials. Jo només vaig subratllar una frase. Les editorials independents -sota el meu parer- tenen la obligació de transgredir, d'arriscar-se a publicar allò que les grans no poden/volen editar, no per la seva manca de qualitat literària, sinó per ser políticament incorrectes, o per ser poc comercials... però és del tot legítim rebutjar un "paquet bomba" que pot portar molts problemes econòmics. Tanmateix, entenc que l'escàndol també pot servir per fer-te publicitat, però no crec que sigui l'estil a seguir.

3.-l'interés del poeta. Té tot el dret (l'obligació, diria) de fer valer el seu dret moral a no veure canviada ni una punyetera coma del seu text. Ara bé: el senyor poeta sabia (o hauria de saber) que la senténcia en qüestió que mata el llibre, efectivament el mata, i li fa una putada al seu jove amic Medrano que, per desgràcia, segueix sense poder publicar res.

En fí, una llàstima, una autèntica llàstima. Només recordeu aquest nom; Diego Medrano. Un crack. Que la vida el tracti bé.

4 comentaris:

quirky ha dit...

hey subal,
quins cops amagats que tens! o bé és que soc jo que com sempre arribo tard?
doncs ben trobat i ja t'aniré visitant.
ja mos veurem

ester ha dit...

has creat un petit públic potencial del medrano...

El llibreter ha dit...

Molt bé, Subal, ja em tens del tot encuriosit. Això de deixar-nos intrigats no es fa. I és que després de llegir les memòries de l'Esther Tusquets, què-maaaaaaa-cos-que-som-tooooots-ple-gats, tan fàcils de llegir que te n'oblides quan gires l'últim full, m'hauria vingut de gust llegir alguna cosa interessant de debò sobre l'edició, ni que fos l'última frase d'un llibre. Per això no comentaré l'Esther Tusquets... o potser sí, per comparar-les amb les de Jacobo Muchnik. Ja veurem.

Salutacions

subal ha dit...

Ufff! jo el de Tusquets no me l'he llegit. M'he llegit Opiniones mohicanas, de l'Herralde, i ja vaig quedar prou embafat. (i mira que és un editor que admiro fins a extrems inimaginables... excepte quan em publica La vida sexual de Catherine M. -quina merda!-)

En la meva modesta opinió, el millor llibre d'editorials que m'he llegit és Pasando página, del Sergio Vilasanjuan... allà s'expliciten alguns draps bruts molt divertits de llegir.

Gràcies a tots pels comentaris, que fan molta gràcia de rebre.... quirky... que ets el fantasma del Windsor? ;-P